“Pau, pietat i perdó” és com es coneix el discurs del president de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña, l’any 1938. A Euskadi, encara ara, falten dos d’aquests components. Tot i que ETA va posar fi a la lluita armada fa 5 anys, les conseqüències del conflicte encara estan presents en la societat basca. Precisament una d’aquestes conseqüències són els presos, i encara resulta més conflictiu el cas dels presos malalts. N’hi ha 10 que estan en una situació de malaltia greu. És el cas d’bon Iparragirre, de 42 anys, condemnat ara a 299 anys, per haver participat en la col·locació i explosió d’un cotxe-bomba a la caserna dels ertzaintzes d’Ondarroa l’any 2008. Finalment, però, cap policia va morir, tot i que dins hi havia uns 17 ertzaintzes, motiu pel qual li van multiplicar la pena de temptativa d’assassinat per 17 intents, arribant als 299 anys de condemna.
Des d’octubre de l’any 2011 fins a març de l’any 2014, Iparraguirre va obtenir el règim de presó atenuada, en aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari, per la seva malaltia greu. Segons explica en declaracions al Món el seu germà, Gotzon Iparragirre, Ibon té la sida en estadi C3, una malaltia “crònica, incurable i degenerativa”, que li està afectant al cervell: “L’afecció que té de la sida és neurològica; té episodis epilèptics; transtorn cognitiu; de l’ull dret pràcticament no veu, i poc amb l’ull esquerre”, relata el seu germà, que lamenta que “això vol dir que ni tan sols pot pràcticament llegir. Per tant, no pot llegir cartes ni tots els documents que tenen a veure amb la seva situació”
La mesura que va permetre que Ibon sortís de la presó durant 3 anys amb un règim de presó atenuada la va adoptar el govern del PSOE, un mes abans de les eleccions espanyoles del 20 de novembre del 2011. En aquests comicis, el PP va aconseguir majoria absoluta i poc després la magistrada de l’Audiència Nacional Concepción Espejel va tornar a ordenar l’ingrés a presó d’Ibon: “Va obeir a un impuls polític al decidir que havia de tornar a la presó per una condemna molt més llarga que l’anterior. Ell tenia una condemna de 15 anys i se li va aplicar l’article 100.2 i ara li ha caigut una condemna de 299 anys i no li volen aplicar”, denuncia Gotzon. Per ell, “la condemna és desproporcionada, perquè Ibon no té delictes de sang”, però assegura que “no volem discutir això”.
En aquest sentit, es pregunta com pot ser que “amb una condemna que tenia de 15 anys, a l’any i mig d’estar a presó la seva situació de salut havia empitjorat tant que els serveis mèdics de la presó decideixen aplicar-li el règim de presó domiciliària, com és possible que amb una condemna molt més llarga se’l torni a posar a presó en segon grau? Si no podia suportar 15 anys dins de la presó, com pretenen que aguanti 299 anys?” Gotzon ho té clar: “Això obeeix a un impuls polític, amb la intenció de dificultar el procés polític de pau a Euskal Herria. Aquest tipus de coses són molt sensibles i si algun dia mor un d’aquests 10 presos greument malalts, l’empipament que agafarà la societat basca serà important i potser pensin que per això alguns voldran tornar a la lluita armada”. “Això no ho aconseguiran”, sentencia, i afegeix que “el seu objectiu és tensionar i no permetre que hi hagi una normalitat política en la qual es pugui parlar de les coses i buscar solucions. Es volen quedar enquistats en una situació que pertany al passat”.
Presó atenuada
El que demana la família d’Ibon Iparragirre no és, doncs, que el posin en llibertat, sinó que se li torni a aplicar l’article 100.2, tal i com ja es va fer l’any 2011. “Això vol dir que pugui tenir un seguiment mèdic adequat. Mentre va estar en règim de presó atenuada -que és estricte, perquè estava amb la polsera telemàtica i només podia sortir 4 hores al dia, havia d’anar una vegada a la presó de Basauri a signar i fer els controls rutinaris mèdics, prohibició total de participar en actes polítics, etc.-, ho va complir tot”, recorda Gotzon.
El germà del pres denuncia, però, que “s’està fent un experiment amb Ibon”: “El març de l’any 2014 el van ficar a la presó de Basauri, ingressat en el mòdul d’infermeria. El 22 d’abril el van traslladar a Navalcarnero i ja quedava fora de l’àmbit del seu hospital, el de Basurto, que és el que li estava fent el control mèdic. El treuen fora de l’àmbit de salut basc i tots els informes que ja estaven fets s’han de tornar a fer. El mes de novembre el traslladen a Alcalá Meco (Alcalá d’Henares, Madrid), a un mòdel normal, ni tan sols al d’infermeria”, explica.
Gotzon constata que la presó d’Alcalá Meco “és una presó de trànsit, i ell allà no pot tenir cap mena de seguretat ni establir relacions amb ningú. A més, quan veuen que un pres aconsegueix afinitat amb ell, ràpidament el treuen d’allà. Porta dos anys i mig ja que està aïllat. L’últim pas ha estat que ja no el treuen ni per fer-li les anàlisis mèdiques pertinents a l’hospital Gregorio Marañón, que és el seu centre base ara mateix”. En aquest sentit, denuncia que “Ibon s’ha de fer una ressonància magnètica cada sis mesos, i en porta 16 sense fer-se’n cap. És una situació d’abandonament i de desassistència mèdica total i absoluta”.
L’ONU
Fa pocs mesos, l’associació argentina ‘Encuentro de Profesionales Contra la Tortura’ va proposar a la família d’Ibon posar una mesura cautelar davant el Comitè Contra la Cultura de l’Alt Comissionat de Drets Humans de l’ONU perquè a Ibon se li apliqués l’article 100.2 del reglament penitenciari i pogués obtenir el règim de presó atenuada. Una petició que l’organisme ha admès a tràmit.
L’associació argentina argumenta en la seva petició que en les condicions que es troba Ibon, “mantenir-lo a la presó és tortura”.
Els retrovirals
Un altre fet que genera polèmica en el cas d’Ibon Iparragirre és que no vol prendre retrovirals. A ell se li va diagnosticar la sida quan tenia 20 anys i, segons explica el seu germà, el virus se li va activar quan el detenen. Tot i així, l’any 2000, quan li van diagnosticar la sida, va començar a prendre retrovirals, però el seu germà assegura que els va haver de deixar pels forts efectes secundaris que li provocaven. L’any 2008 Ibon va decidir tenir una filla i abans de tenir-la va tornar a prendre retrovirals, però els va haver de deixar de nou, perquè “va considerar que els efectes secundaris eren pitjors que el benefici“, recorda Gotzon, que assegura que quan li van aplicar l’article 100.2, l’any 2011, va tornar a prendre retrovirals i altre cop els va haver de deixar, dos mesos abans que l’ingressessin a presó.
“Ell ha intentat seguir el tractament retroviral, però el seu cos el repel·leix, i ha decidit seguir un altre tipus de tractament”, afirma el seu germà. Gotzon explica que l’associació argentina que ha portar el cas d’Ibon a l’ONU denuncia que “a Ibon no només se li està vulnerant el dret a estar a casa com a pres malalt, sinó que se li està negant el dret a que pugui seguir el tractament mèdic que desitgi”. En aquest sentit, es queixa: “No pot ser que el jutge de vigilància penitenciària es basi en la seva sentència per a negar-li a Ibon l’article 100.2 en que es nega a prendre tractament retroviral, i que mentre no hi hagi una disposició del pres en col·laborar amb les institucions penitenciàries i mèdiques, que no el posarà en llibertat, perquè creu que Ibon no pren medicació per empitjorar més ràpid en la seva malaltia perquè el deixin sortir”.
“Doncs no, Ibon té moltes ganes de viure, i si no pren retrovirals és perquè la seva consciència li ha dit que això no li fa bé al seu cos. Em sembla lamentable que un jutge es basi en això per negar-li l’article 100.2″, conclou Gotzon.
