La resolució d’aquest matí de la sala penal del Tribunal Suprem que ha rebutjat l’amnistia per a Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig deixa la pilota al terrat del Tribunal Constitucional. Una pas processal que pot servir per avançar el retorn de l’exili en el sentit que, en presentar-se el recurs d’empara, es demani l’aixecament de les mesures cautelars, com permet la llei d’amnistia. D’aquesta manera, si el TC estima favorablement la petició, quedarien sense efecte les ordres de detenció mentre es decideix sobre el recurs i així el retorn podria ser immediat.
Aquest relat es veu entorpit per dues realitats que afecten de ple aquesta estratègia. Per una banda, la decisió de la fiscalia del Tribunal Constitucional, dirigida per Pedro Crespo, que ha anunciat que s’oposa a aixecar la inhabilitació d’Oriol Junqueras i Raül Romeva un cop s’admeti a tràmit el seu recurs d’empara per inaplicació de l’amnistia per part del tribunal, una mesura que seria equivalent a aixecar les cautelars als exiliats. Un senyal evident que, en aquesta ocasió, la fiscalia no farà una defensa fèrria de l’aplicació de la llei de l’oblit penal.
Per altra banda, un altre element són els continus avisos del Tribunal Suprem, tot i que ara matisats, als magistrats del TC sobre els possibles delictes que es poden derivar de les seves resolucions. I, per descomptat, les crítiques polítiques a la seva tasca i decisions. Dos fronts que diverses fonts judicials i jurídiques admeten que permeten especular sobre el paper del TC en la llei d’amnistia, que potser no és tan benèvol com en el cas dels ERO d’Andalusia, on sí que han entrat a fons en la interpretació constitucional del delicte.
Cándido Conde-Pumpido, preocupat, avisa
Alguns magistrats del TC han criticat sense embuts dues interlocutòries del Suprem que advertien soterradament els membres del Constitucional sobre la possible responsabilitat penal que els podrien atribuir si contradiuen la seva decisió de vetar determinades amnisties. Una mena de guerra que se suposava que ja havia quedat superada en els primers anys de la Transició. Els mateixos magistrats, però, admeten que, en dues resolucions posteriors a les més polèmiques, el Suprem ha rebaixat l’amenaça. De fet, el mateix president del TC, Cándido Conde-Pumpido, reconeixia dimarts en una conferència informativa que els seus companys de toga se sentien “amenaçats” per “la via penal” perquè “tenim un sistema en què qualsevol organització extremista pot presentar querelles” i “les presenten constantment”.
Tot i que creuen que aquest no serà el camí, no les tenen totes, malgrat que en una darrera resolució la sala penal del Tribunal Suprem asseverava, autoesmenant-se, que el delicte de prevaricació no es pot utilitzar contra els magistrats del TC. En aquest sentit, cal recordar que només l’advertència va aixecar força rebombori al TC perquè rebentava el principi que la institució no pertanyia al poder jurisdiccional. Això és que cap tribunal inferior no pot revisar les decisions del TC, perquè els seus magistrats no poden ser perseguits pel que diguin a les seves resolucions i perquè “el Codi Penal regula el delicte de prevaricació contra l’administració de justícia” i el TC no en forma part.
L’amnistia, un camp de mines
Magistrats del TC, amb el seu president al capdavant, no amaguen el seu neguit perquè “constantment s’estigui qüestionant la legitimitat del TC” que, de retruc, implica qüestionar tot el sistema institucional establert a la Constitució. De fet, emfatitzen que no només determinats poders polítics el qüestionen, sinó fins i tot el Tribunal Suprem. I aquí s’obre un altre capítol de la guerra de l’alt poder judicial amb el TC, amb l’amnistia com a protagonista.
D’aquí que la pressió ambiental, tant judicial com política, coarti els magistrats del TC que han d’aplicar la llei d’amnistia, tant als condemnats com als investigats actualment a l’exili. De fet, fonts consultades creuen que una pista d’aterratge seria sentenciar la constitucionalitat de la llei d’amnistia i mostrar-hi el seu aval, però desestimar els recursos d’empara de casos concrets, al·legant que la interpretació d’una llei penal com és la d’amnistia correspon als tribunals ordinaris. En aquest cas, el debat entra en com s’interpreta la malversació, ja que si el Suprem es manté en l’actual interpretació ja ningú no amaga que una possible sortida d’emergència seria tornar a reformar el delicte del Codi Penal, com fins i tot apuntava el magistrat Pablo Llarena en una de les seves resolucions. Una situació que topa amb les sentències sobre el cas ERO d’Andalusia, on sí que els magistrats del TC van entrar en la interpretació dels delictes per anul·lar part de les condemnes.
Una resposta aviat
De fet, la resposta arribarà ben aviat. En primer terme, perquè els recursos d’empara al TC de l’exili seran imminents i s’hauran de pronunciar sobre l’admissió a tràmit i més quan hi ha una limitació flagrant dels drets fonamentals dels investigats. I, per altra banda, perquè el mateix Conde-Pumpido ja va avisar que abans de l’estiu hi hauria una primera resolució de la llei d’amnistia.
De tota manera, part dels afectats per aquesta batalla institucional troben consol argumental en les declaracions de Conde-Pumpido d’aquest dimarts, si bé deixava clar que el TC “està sol” perquè, “a diferència d’altres tribunals”, “no té qui el defensi”. “Ni el legislador, ni tampoc el govern, ni el TS exerceixen un poder que només respon davant Déu i la Història”, va recordar el president del TC per afegir que “tots els poders públics responen avui davant del TC” i, per tant, “han d’actuar sotmesos a la llei i al dret i, sobretot, a la llei de lleis”. Una expressió que sona a cop d’autoritat que pot beneficiar als processats i condemnats pel Primer d’Octubre.
