Una nova causa especial que jutjarà el Tribunal Suprem. Tan especial com insòlita, perquè per primera vegada seurà tot un fiscal general de l’Estat al banc dels acusats. Álvaro García Ortiz serà jutjat, i amb unes proves poc convincents -per a alguns, directament inexistents-, per un suposat delicte de revelació de secrets. Garcia Ortiz se les veurà amb membres de la judicatura que no pertanyen precisament al seu club de fans. Ni de bon tros. La sala penal del Tribunal Suprem no és el paradigma del progressisme, i més després de la posició que ha tingut la fiscalia en processos com ara l’aplicació de l’amnistia. El judici començarà el 3 de novembre i seran set magnífics de la més altra magistratura els encarregats de condemnar o absoldre García Ortiz.
El tribunal jutjarà si va filtrar a la premsa informació sobre l’acord de conformitat que hauria tancat la defensa de la parella de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, amb la fiscalia de Madrid per un delicte fiscal. Un tribunal que estarà presidit per Andrés Martínez Arrieta, president de la sala penal, i comptarà amb els magistrats Juan Ramón Berdugo Gómez de la Torre, Manuel Marchena, Antonio del Moral García, Ana María Ferrer García, tots en el tribunal del Procés, més Susana Polo García i Carmen Lamela Díaz, que va empresonar per primera vegada Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Un grup de jutges que han ocupat bona part de l’actualitat mediàtica i política dels darrers anys.
Qui són els set magistrats del cas i què han fet fins ara?
1. Andrés Martínez Arrieta, el substitut de Marchena
Andrés Martínez Arrieta serà el president del tribunal. Li pertoca com a president de la sala penal. De fet, va rellevar en aquesta funció Manuel Marchena quan al ponent de la sentència del Procés se li va acabar el mandat. Com Marchena, Arrieta va arribar a la judicatura des del ministeri fiscal, on va accedir l’any 1978. Un any més tard va canviar de toga i va començar a fer de jutge a la demarcació de Madrid. L’any 1998 va ser nomenat magistrat de la Sala II del Tribunal Suprem. Per tant, és el més veterà de la sala. També ha estat vocal del Consell General del Poder Judicial (1980-1983) i forma part del col·lectiu de jutges Francisco de Vitoria. Arrieta va ser membre del tribunal del Procés, va tancar definitivament la causa del Tsunami Democràtic quan va arribar al Suprem i va presidir el tribunal que va revisar la sentència per desobediència al president Quim Torra que, per descomptat, va confirmar.
2. Juan Ramón Berdugo, del rugbi al Procés
Berdugo és un magistrat tècnic i membre de l’Associació Professional de la Magistratura. Nascut a Valladolid el 1959, on va estudiar dret i on va jugar a primera divisió de rugbi. Va ingressar a la carrera judicial el 1979 i el 1983 va ser ascendit a magistrat. Va arribar al Suprem l’any 2004, en substitució de Cándido Conde Pumpido, escollit aleshores fiscal general de l’Estat i actual president del Tribunal Constitucional. Va ser un dels magistrats durs contra ETA.
Per altra banda, va ser el creador jurídic de la doctrina que entenia l’existència de la violència domèstica amb violació dins el matrimoni que va inspirar les reformes legislatives contra la violència de gènere de José Luis Rodríguez Zapatero. Va formar part del tribunal del Procés, una qüestió a la qual ha dedicat tota la rudesa jurídica que ha pogut. Aquest magistrat també va dictar la famosa sentència 14/2020, que va omplir els diaris: la resolució que considerava la bufetada a un adolescent de 15 anys propinada pel seu pare un delicte de lesions en l’àmbit de la llar. També va confirmar la condemna al president Torra, va ser l’encarregat de decidir sobre la imputació del president Carles Puigdemont en el cas del Tsunami Democràtic i va ser l’encarregat de reobrir el cas de l’Associació Catalana de Municipis investigada per finançar, suposadament, el Procés.
3. Manuel Marchena, el magistrat ‘suprem’
Manuel Marchena és, possiblement, un dels homes més poderosos i influents d’Espanya. Mana, i molt, encara que ja no presideixi l’omnipotent sala penal del Tribunal Suprem. De fet, n’és un referent. Canari, fill d’oficial de la Legió i educat pels jesuïtes -una ordre que segons Fernando Pessoa permet el perdó perquè tenen una excusa divina- va ingressar a la carrera fiscal el 1985 per oposició i va esdevenir el fiscal de sala més jove en la història del ministeri públic. El 2004 es va incorporar com a fiscal al Tribunal Suprem i el 2007 va ser nomenat magistrat per substituir José María Martín Pallín. Set anys després era el president de la sala. Enamorat de la música, entès en boxa, nedador i amb una perspicaç ironia de dretes, és segurament el jutge més mediàtic d’Espanya. Va ser el ponent i l’arquitecte de la sentència del Procés i el creador del concepte “ensoñación” independentista.
Però el seu currículum va molt més enllà de la sentència del Procés. Era l’escollit per presidir el Consell General del Poder Judicial, però la poca traça del PP va dilapidar la possibilitat de presidir el Suprem. Ha tingut canvis d’opinió jurídica arran del Procés, com ara pel que fa a la immunitat dels polítics: el 1994 en defensava la protecció i trenta anys després opinava, si fa o fa, el contrari. No va tenir manies a processar Baltasar Garzón, però tampoc d’estirar les orelles a Pablo Casado pel cas Màster –tot i que no el va processar– o d’arxivar la querella de Xavier Trias com a víctima de l’operació Catalunya. També va rebaixar la pena a Jaume Matas, expresident balear condemnat per corrupció, i va confirmar l’absolució de Francisco Camps en el cas per la polèmica dels vestits. Va ser el ponent de la sentència del Suprem que va considerar que un delicte el setge al Parlament de 2012 i la que va confirmar la pena a la mesa del Parlament basc per haver permès la formació del grup parlamentari de l’esquerra abertzale.
Marchena, però, té altres sentències d’interpretació del dret penal en casos gens mediàtics però força interessants. Van des de la protecció dels animals al delicte de revelació de secrets. Crític amb les acusacions populars i expert en intel·ligència artificial, Marchena gaudeix de prestigi en el món de la judicatura, la fiscalia i l’advocacia de Madrid. Fins i tot, la seva gestió de la sala penal -sempre tensa per posicionaments personals ideològics i egos- va ser exemplar. Una opinió estesa entre els funcionaris de la casa. Pròxim amb la premsa, no té manies a expressar les seves interpretacions conservadores del dret. De fet, se’l coneix com el “magistrat suprem”. Professor honorífic de la Universitat Complutense de Madrid des de 2023, cal llegir el seu darrer llibre per entendre la seva visió jurídica de les coses i del món.
4. Antonio del Moral García, un dels més llestos
Antonio del Moral García és un dels magistrats més intel·ligents i respectats de la sala penal del Tribunal Suprem. Va ser l’escollit de la judicatura per presidir el comitè deontològic. Creient i un extraordinari futbolista, va néixer el mateix any que Marchena, el 1959. També prové de la carrera fiscal, en què va ingressar el 1983. L’abril de 2012, va ser nomenat magistrat del Tribunal Suprem, on feia de fiscal des de 1999, pel torn de juristes de reconegut prestigi. Doctor en dret, és un home amb un gran sentit de l’humor i no tanca les portes a fer pedagogia del dret. De fet, la seva gran especialitat és el dret processal penal i el dret penal societari. Va ser un dels experts que va ser consultat per la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal.
Més enllà de les sentències de les quals ha estat ponent, la seva visió del dret la va reflectir en una extraordinària conferència on combinava el Codi Penal amb el conte de la Blancaneu. Tot un curs de dret penal en què la protagonista era processada per abusos; els nans, per explotació de recursos naturals, i la bruixa, per tràfic de drogues. Del Moral és un home de caràcter conservador però que té molt clars els límits del que ha de ser el dret penal com a última ràtio. Guanyador del premi Punyetes d’Or per les seves sentències clares i explicatives. Defensa un tractament particular del dret penal a les persones jurídiques, una revolució jurídica a Espanya. Va ser membre del tribunal que va dictar la sentència del Procés, però n’ha dictat altres que han establert noves mirades del Codi Penal, com ara la que considerava que blanquejar 800 euros no era un delicte o la reducció de la pena pel cas Bárcenas per dilacions indegudes de la justícia.
5. Susana Polo, la magistrada que va qualificar de “brillant” la sentència del Procés
Susana Polo va entrar el 1985 a la carrera judicial. Com a segon destí va ocupar una plaça a Barcelona, al jutjat penal 20. Després va tornar a Madrid. El 1988 va ascendir a magistrada i va ser destinada a Alacant, però dos anys més tard va tornar a Madrid. Després de ser la titular del jutjat d’instrucció 4 de la capital espanyola, va escalar a l’Audiència de Madrid, on va romandre des del 1997 fins al 2013. L’abril del 2013, va ser nomenada pel Ple del Consell General del Poder Judicial magistrada de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Madrid. Una etapa en què va saltar a la palestra perquè es va negar a admetre a tràmit una querella contra la conselleria de Salut de Madrid, presentada per plataformes animalistes, per la mort d’Excalibur, el gos de la infermera contagiada d’Ebola l’any 2014. També va ser allà on va condemnar els sicaris de la mort de l’advocat Alfonso Díaz Moñux.
El setembre de 2018, Polo es va integrar a la sala penal del Tribunal Suprem, en principi com a progressista i amb l’aval de Jutges i Jutgesses per la Democràcia. Al Suprem va ser apadrinada per les també magistrades de l’alt tribunal María del Pilar Teso, de la sala tercera, i Clara Martínez de Careaga, de la sala cinquena. De fet, va ser el mateix dia que el president de la sala segona, Manuel Marchena, va apadrinar Carmen Lamela, la instructora de la causa del Procés a l’Audiència Nacional i del cas de Sandro Rosell, i que també formarà part del tribunal que jutjarà García Ortiz. Polo és una gran especialista en violència de gènere. De fet, n’és professora.
Polo va ser la ponent de la sentència que va augmentar les penes als condemnats per la violació de la Manada a Pamplona, un cas de violació grupal que va esfereir l’opinió pública per la magnanimitat dels jutges que van condemnar els acusats en primera instància, a l’Audiència de Navarra. També va signar el vot particular, amb Ana Ferrer -que també forma part d’aquest tribunal- contra la confirmació de la sentència l’expresident andalús Juan José Griñán pel cas ERO. Però també des del Suprem va confirmar la pena de tres mesos de presó a un jove per donar suport a la violència contra policies, polítics i banquers a Twitter. Amb el Procés tampoc ha tingut manies. Polo va redactar la sentència que va condemnar a una multa de 13.500 euros la diputada del Parlament Eulàlia Reguant per desobediència. A més, en una entrevista a Confilegal, va qualificar la sentència del Procés de “brillant”. Polo va ser l’encarregada de discernir si hi havia o no terrorisme en el cas Tsunami. Una errada processal de l’Audiència Nacional, però, va aturar la voràgine judicial contra el moviment.
6. Ana Ferrer, la magistrada que volia aplicar l’amnistia
Ana María Ferrer, també nascuda l’any 1959, va ingressar a la carrera judicial el 1984. Es va vestir la toga en diferents tribunals de Madrid, fins que el 1996 va obtenir plaça de magistrada de l’Audiència Provincial de Madrid. El 2008 en va ser la presidenta. El febrer de 2014 va ser la primera dona a convertir-se en magistrada a la Sala Segona del Tribunal Suprem. Una elecció gràcies a 13 vots dels 21 membres del Consell General del Poder Judicial, aleshores ja molt dividit. Vocal permanent de la Secció de Dret Penal de la Comissió General de Codificació, és membre de Jutges i Jutges per a la Democràcia, per tant, del sector progressista.
Ferrer és dura en les sentències de violència de gènere, però molt garantista. De fet, va escriure el vot particular al Suprem sobre el recurs de Pablo Hàssel, on interpretava que les seves cançons i expressions s’enquadraven dins la llibertat d’expressió. Durant la seva etapa als tribunals ordinaris va saltar a la palestra per la instrucció de la causa de l’exdirector general de la Guàrdia Civil Luis Roldán i el cas de les comissions per a l’exdirectora del BOE, Carmen Salanueva. Dos escàndols del final de l’etapa del PSOE de Felipe González.
La magistrada Ferrer, però, tot i signar sense problemes la sentència del Procés, va fer l’únic vot particular que va demanar l’aplicació de l’amnistia pels condemnats que la van sol·licitar. El seu argument és que la llei preveia amnistiar el delicte de malversació i, que en cap cas, els fets provats de la sentència permetien fer una interpretació restrictiva de l’aplicació de la llei de l’oblit penal per aquest delicte. Ferrer, amb aquesta decisió, va torpedinar la seva carrera per presidir el Consell General del Poder Judicial, on només va obtenir quatre vots davant els 17 d’Isabel Perelló, també, suposadament, del bloc progressista.
7. Carmen Lamela, la del cas Rosell
Carmen Lamela va ingressar en la carrera judicial per oposició el 1986 i va tenir la seva primera destinació al Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 d’Oriola, per servir posteriorment en jutjats mixtos de Manzanares i de Badalona, on va ser jutgessa degana. El 1991 es va incorporar com a magistrada a l’Audiència de Barcelona i dos anys més tard es va convertir en titular del Jutjat d’Instrucció número 25 de Madrid fins al 1997, quan va obtenir destinació a l’Audiència de Madrid.
El 2014 Lamela va ser destinada en comissió de servei a la Sala Penal de l’Audiència Nacional, on un any després va ocupar el Jutjat Central d’Instrucció número 3 després de la declaració en la situació de serveis especials del seu titular. El novembre del 2017 se li va adjudicar en propietat aquest jutjat. El setembre de 2018 va entrar com a magistrada del Tribunal Suprem. Una decisió que va sollevar bona part de la judicatura i de l’advocacia. Era la magistrada que va confinar Sandro Rosell a la presó provisional gairebé dos anys per després ser absolt. A més, va ser l’encarregada d’engarjolar Jordi Cuixart i Jordi Sánchez després del referèndum. I, per descomptat, va portar la instrucció contra Josep Lluís Trapero i la cúpula del Departament d’Interior pel referèndum del Primer d’Octubre, que també va acabar amb una sonora absolució. També va instruir el cas Abengoa i l’escàndol del cas Altsasu, on va convertir una baralla de bar de joves amb la Guàrdia Civil en un delicte de terrorisme.
