Els membres de Podem i, en certa manera, d’ERC, impulsors de la derogació del delicte de sedició i reforma del delicte d’ordres públics no amaguen que encara falta jugar una segona part del partit. Fonts dels negociadors i dels juristes del Procés, alerten que per garantir una rebaixa o un canvi substancial de les condemnes als líders del Procés cal reformular el delicte de malversació. És l’altra gran acusació que pesa tant sobre els ja condemnats com sobre alguns dels exiliats. Fins i tot, hi ha el risc que la sala penal del Tribunal Suprem, com a tribunal sentenciador, reconegui l’aplicació del nou delicte de desordres públics agreujats i rebaixi la pena imposada per sedició però que la torni a incrementar per la banda de la malversació. La condemna es va configurar amb el mecanisme de concurs medial, que ajuntava sedició i malversació i donava més protagonisme a la sedició perquè, tal com estava al Codi Penal, era el delicte més greu. Si això canvia, el tribunal pot tombar la truita cap a la malversació.
D’aquí que hi hagi la necessitat de retocar, reformular o reformar el tipus delictiu que, com assegura el portaveu dels comuns i Podemos al Congrés, Jaume Asens, ha esdevingut un “veritable calaix de sastre”. Tot arran la reforma del Codi Penal durant el govern de Mariano Rajoy, que va convertir el delicte en una esponja dels comportaments suposadament irregulars que tinguessin alguna relació amb el diner públic. Un delicte marc que permet encabir diversos comportaments, incloses irregularitats administratives que, a tot estirar, serien objecte de litigi en un contenciós administratiu i que han acabat ficats en dures causes penals. La malversació pot arribar als 10 anys de presó i als 20 anys d’inhabilitació absoluta. L’objectiu és ara “constrènyer” l’abast d’aquest delicte de malversació i atacar directament les inhabilitacions: garantir que no hi hagi pena de presó, o si hi és, que no s’hagi de complir si no hi ha antecedents.
Una reforma popular
El canvi de paradigma del delicte de malversació va arribar amb un projecte d’Alberto Ruiz Gallardón. L’any 2013, l’aleshores ministre de Justícia va impulsar una reforma que suposadament havia de ser un escut contra la corrupció a nivell estatal i internacional. Un dels grans canvis va ser reconvertir la malversació en un calaix on hi cabien tots els supòsits de gestió deslleial del patrimoni públic. En especial, la reforma destacava que no seria necessari acreditar un enriquiment per aplicar el tipus penal, sinó que n’hi havia prou d’acreditar que hi havia una conducta deslleial patrimonial.
Aquesta fórmula era una arma de doble tall. En primer terme, apuntalava l’objectiu de la lluita contra la corrupció i per l’altre, obria perillosament el concepte de malversació i la quantitat de conductes que s’hi podien encabir. Des d’aleshores, la malversació encabeix contractacions per preus superiors als reals, contractes sense prestació o utilització del patrimoni públic per a finalitats privades. Però el punt més arbitrari aprovat va ser determinar com a element del tipus penal el fet de causar un perjudici al patrimoni administrat.
Dues malversacions i dos articles
La reforma del Codi Penal aprovada per la llei orgànica 1/2015 renovava el clàssic delicte de malversació que es contempla en l’article 432. Aquest delicte es dividia en dues modalitats. En primer terme, el delicte de malversació per apropiació indeguda en relació l’article 253 i, en segon lloc, la malversació per administració deslleial, en relació a l’article 252. De fet, és aquesta darrera versió la que va servir per condemnar els líders socials i institucionals del Procés i la que també es troba a les euroordres pels exiliats.
Aquest delicte conté tres elements indispensables per articular una condemna. En primer terme, tenir facultats d’administració del patrimoni aliè. En segon lloc, cometre una infracció de les facultats d’administració excedint-se en el seu exercici i, com a darrer element, causar un perjudici al patrimoni administrat. Tots relacionats amb el que s’entén com a infidelitat respecte els cabals públic que s’han d’administrar.
Una malversació processista?
Els condemnats per malversació, -Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa i Jordi Turull- ho van ser per una interpretació extensiva del concepte. En concret que, per llei, com a membres del Govern tenien atribuïdes les facultats d’administrar el patrimoni públic. Aquest fet es combinava amb la interpretació jurídica que el referèndum era inconstitucional, i per tant, que qualsevol fons públic o partida pressupostària que s’hi destinava era il·legal. Un concepte en què el catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona Jaume Alonso-Cuevillas va insistir molt durant el procés d’instrucció que va portar a terme l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem amb els membres del Govern.
Els experts interpreten que qualsevol irregularitat no és motiu de sanció penal. En aquest sentit, recorden que pot haver revisions per altres vies, com el Tribunal de Comptes o la via contenciosa administrativa. Precisament, aquesta és una guerra interna entre dues sales del Suprem. Un retret habitual dels darrers anys entre la sala tercera, la del contenciós administratiu, i la segona, la penal. Els administrativistes acusen els penalistes de quedar-se amb la carpeta de malversació, irregularitats del funcionament de les institucions públiques que haurien de quedar fora de la norma penal, perquè no mereixen una reprovació penal per manca de gravetat.
Una malversació poc acreditada
Si en una cosa coincideixen els advocats del Procés consultats per aquest diari, és en el fet que la malversació no es va acreditar en cap moment. De fet, el mateix ministre d’Hisenda amb Mariano Rajoy a la Moncloa, Cristóbal Montoro, va assegurar en la seva testifical que no hi havia ni un euro públic destinat al referèndum. Una afirmació que ja havia expressat en canals polítics oficials, com ara el Congrés de Diputats. En aquest sentit, l’acusació de malversació es va articular a través d’atestats de la Guàrdia Civil onhi embolicaven despeses corrents o inversions de la Generalitat, que ja tenia els comptes intervinguts i monitoritzats per l’Estat, com ara obres al CTTI, els anuncis oficials del referèndum i el cens de catalans a l’exterior.
Per altra banda, no es pot oblidar que la primera querella que va iniciar el procés judicial es va presentar abans que el Tribunal Constitucional declarés inconstitucionals les lleis de Transició. Per tant, en el supòsit que s’haguessin destinats diners públics al referèndum no haurien estat malversats perquè el Govern donava compliment a l’obligació d’executar una llei del Parlament. Curiosament, l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera Irene Rigau no van ser acusats de malversació pel 9N, perquè la declaració d’inconstitucionalitat va ser posterior a les compres o despeses realitzades per a la consulta. D’aquí que els lletrats vegin la reforma de la malversació necessària però que no es faci una revisió ad hoc pensant en el sistema utilitzat a Catalunya per celebrar el referèndum, com ja ha passat amb el tipus agreujat dels desordres públics, que s’ha dissenyat per substituir la sedició i que és un vestit a mida que identifica elements propis del 20-S o del Primer d’Octubre.
5
2
