El 16 d’agost de 2023, Junts i ERC forçaven al PSOE a constituir una comissió d’investigació sobre els atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017. Va ser un dels punts imprescindibles per fer de la socialista mallorquina Francina Armengol esdevingués presidenta del Congrés. Una reclamació històrica de juntaires i republicans que va tenir el suport dels Comuns, PNB i EH Bildu. L’objectiu de la comissió esbrinar la “veritat” d’aquell atac i esvair dubtes sobre els punts més foscos així com dirimir responsabilitats polítiques.
En certa manera, el PSOE, i de retruc el PP, sospesaven que la comissió tindria un recorregut curt perquè just abans de constituir-se i celebrar la seva primera sessió, el Tribunal Suprem tancava el cas, reblant els fets provats de la sentència de l’Audiència Nacional que en apel·lació ja havia rebaixat en deu anys la pena dels acusats amb més anys de presó. Semblava que les cartes estaven marcades abans de començar els treballs de la comissió amb el benentès que els contraris a la investigació política, com ara el PP o Vox, podien al·legar que tot plegat ja era cosa jutjada i, per tant, estava tot dat i beneit.
Però precisament les dues sentències de l’Audiència Nacional, en primera instància i en apel·lació, havien deixat la porta oberta a saltar-se els marges dels seus fets privats. Per una banda, el primer tribunal va deixar les regles de judici ben marcades deixant clar que jutjava la participació dels tres acusats en els estralls. I, per altra banda, la resolució en apel·lació que distingia entre la veritat “judicial” i la “veritat”. Una diferència que els jutges utilitzaven per recomanar a les parts que si aportaven més proves es podien deduir altres causes per esbrinar més detalls del cas. A més, el dret de tercera generació a saber la veritat de les víctimes i de la societat -subjectiu i objectiu- donaven més joc a la comissió. El resultat: noves informacions, noves revelacions, nous testimonis i nous relats que han causat diversos accidents a l’Estat. Tant és així que han renascut els dubtes i la desconfiança dels responsables polítics i professionals que van gestionar aquell atemptat, malgrat la propaganda dels darrers anys sobre la bona gestió policial i política de la tragèdia.
La desclassificació de documents
Va costar, però finalment, la pressió de l’aritmètica parlamentària va obligar la Moncloa a desclassificar els documents que tenia el ministeri de l’Interior i el ministeri de Defensa, on s’ubica el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) sobre l’imam Abdelbaky Es Satty, que tothom titlla de cervell de la cèl·lula jihadista. Els documents van provocar un terrabastall. D’entrada, s’acreditava que l’imam havia tingut sis visites dels serveis d’intel·ligència i dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil a la presó i no quatre com recollia el sumari del cas. A més al dossier, s’incloïa els informes de les entrevistes i un dels informes manuscrits per l’imam que va fer arribar amb detalls, dades i informació als serveis d’intel·ligència. La carpeta contenia un informe grafològic de la personalitat de l’imam. Una documentació que premsa concertada i les lectures polítiques interessades desviaven donant rellevància a la interpretació que l’exdirector del CNI, el general Félix Sanz Roldan, feia de la relació.
Tot plegat topava amb l’agressivitat de Sanz Roldan que tot i admetre contactes de protocol a la presó va negar qualsevol mena de relació amb l’imam. De fet, va negar categòricament qualsevol relació de col·laboració amb l’imam. Però les evidències delataven el màxim responsable dels serveis d’intel·ligència. Curiosament, l’aleshores cap dels Mossos d’Esquadra i actual director general de la Policia, Josep Lluís Trapero, en la seva compareixença va admetre que el CNI havia advertit al cos, a través del cap de la Comissaria General d’Informació, aleshores el comissari Manuel Castellví, de la relació dels serveis d’intel·ligència amb l’imam. Però Trapero, ja va procurar treure’s les puces de sobre per justificar que no havia donat aquesta informació des del minut zero al·legant que personalment no el van informar i “no va veure cap document”. Trapero també va afegir que mai el van avisar abans dels atemptats de la figura de l’imam. La tesi de la conspiració esdevenia la tesi de la negligència.
Olivera, Forn i l’advocat de les víctimes
Una de les altres compareixences interessants va ser la del comissari José Luis Olivera, director del poderós Centre d’Intel·ligència Contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO). “Alguna cosa ha fallat”, va sentenciar per adduir que l’explosió d’Alcanar la nit abans de l’atemptat a la Rambla en l’equació dels dubtes per la manca d’informació o de coordinació entre les policies. Era la primera declaració d’un alt comandament de la seguretat de l’Estat que admetia errors en la gestió preventiva dels atemptats tot i que va remarcar que era difícil preveure’l.
Per altra banda,el conseller d’Interior durant els atemptats, Quim Forn, va comparèixer per reafirmar que ningú des del ministeri de l’Interior o del CNI va advertir-lo o informar-lo de qui era l’imam de Ripoll. Així mateix, va criticar amb duresa com fins i tot, des de Madrid, el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, donava per acabat l’episodi, quan encara no s’havia localitzat Younnes Abouyaaqoub, el jihadista que va provocar setze víctimes mortals entre l’atropellament de la Rambla i l’assassinat a sang freda d’en Pau, el xofer del cotxe amb què va fugir de Barcelona i va saltar-se un control policial. Un episodi encara pendent d’escatir de responsabilitat per part dels policies actuants.
Per la seva banda, l’advocat d’una de les víctimes, Agustí Carles, compareixia aportant documents que posaven en dubte la instrucció de la mort de l’imam. Així mateix, va presentar un dossier de documents escollits del sumari on relatava les pistes que havia deixat l’imam i que feien estrany que ni el CITCO, ni les policies, ni el CNI tinguessin al radar. Per altra banda, va desgranar, també amb documents, el nyap processal que va suposar la identificació de l’imam del Ripoll així com els dubtes generats per la prova d’ADN practicada al Marroc mai reafirmada en la vista oral. La tesi de la negligència traspassava cap a la tesi de la temeritat.
Houli rebla el clau
La darrera sorpresa per l’Estat ha estat el testimoni de Mohamed Houli. De fet, el seu testimoni de dijous d’aquesta setmana, va sorprendre tots els diputats. Condemnat a 43 anys de presó que compleix a la presó de Còrdova, Houli va comparèixer físicament al Congrés envoltat de grans mesures de seguretat. La seva declaració va ser una explosió a la sala Prim del Palau del Congrés: “El CNI tenia coneixement de les intencions de l’imam i va permetre que vingués i en mengés el cap”, va sentenciar. “Ho dic ara per por a les represàlies que em poguessin perjudicar, però estic condemnat i no tinc res a perdre”, va afegir.
La resposta va fer empipar molts parlamentaris que fins i tot, o ja abans havien abandonat la sala com el PP, o es van negar formular preguntes. Houli no va voler explicar res del seu procés de radicalització, sí que va assumir la seva responsabilitat en els fets, però va reclamar als diputats que investiguessin com l’imam, que els havia dit que es reunia amb agents del CNI, tenia aquests contactes o el tenien controlat. Després va matisar que era una “opinió” o “conjectura”, però va insistir que l’imam els “l’havia jugat”, sense aclarir-ne el significat. El resultat ha estat una veritable revolta política i mediàtica contra Houli i les seves opinions.
Houli ha estat la darrera pedra a la sabata d’un Estat que fins ara s’havia negat a explicar el que sabia, però diferents accidents han fet que vagin apareixent peces del puzle per poder saber no només què va passar el 17 d’agost de 2017 sinó, i més important, intentar evitar que n’hi hagi un altre.
