Diu la llegenda que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Deixant de banda l’autoria de la frase, gens clara, ara es pot constatar que el que més s’assembla a un espanyol de dretes suposadament corrupte és un espanyol d’esquerres suposadament corrupte. Així ho acredita l’escenari que s’ha dibuixat aquesta setmana en menys d’un quilòmetre quadrat, el perímetre del centre de Madrid on s’ubiquen el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, veritables marmessors del poder de l’Estat i gairebé, amb el permís del Tribunal Constitucional, una tercera cambra legislativa més influent i efectiva que les institucions sorgides del sufragi universal.
El veritable poder de l’Estat, el judicial, ha tingut el coratge de fer seure al banc dels acusats els dos partits majoritaris del règim del 78 que s’han rellevat històricament en la gestió del BOE. Un poder que ha tingut un paper absolutament protagonista -gairebé de monòleg- en la batalla contra el Procés, que les mateixes togues definien com el desafiament més gran de l’Estat, fins i tot per sobre del cop d’estat del 23-F o la lluita contra organitzacions armades. Un poder que ha tingut el suport entusiasta del ministeri fiscal, l’Advocacia de l’Estat i veritables taifes de poder com són la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), l’antiga Unitat d’Afers Interns de Cos Nacional de Policia o la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO), ferms bastions del monopoli de la força i, per descomptat, del relat.
Per això és significatiu que la mateixa setmana se celebrin dos judicis que posin les dues grans formacions al banc dels acusats dels dos tribunals més importants del poder jurisdiccional espanyol. Per una banda, a l’Audiència Nacional es jutja l’operació Kitchen, el cas que va destapar les potineries de la policia patriòtica quan va quedar en mans del PP. Per l’altra banda, a la majestuosa sala penal del Tribunal Suprem, seuen al banc dels acusats l’exsecretari d’organització del PSOE i exministre de Transports, José Luis Ábalos, el seu assessor ministerial Koldo García i l’empresari Víctor de Aldama, un vell conegut de la Guàrdia Civil que, gràcies a la seva delació en el marc d’una altra causa que pot ennuegar encara més el PSOE, el cas Hidrocarburs, ha ensenyat les suposades vergonyes dels socialistes de Pedro Sánchez.
La instrucció de la Kitchen
L’instructor del cas Kitchen, el jutge ara jubilat i ex titular del Jutjat Central d’Instrucció número 6 de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, va intentar deixar ben travada la causes per deixar-li una magnífica pista d’aterratge al fiscal César de Rivas. D’aquí la seva resistència a imputar María Dolores de Cospedal, exsecretària general del PP i exministra de Defensa, i el seu marit i amic del comissari d’intel·ligència ara jubilat José Manuel Villarejo. García Castellón va alimentar una causa nascuda com la peça separada 7 de la macrocausa Tàndem, és a dir, la que investigava les activitats del comissari Villarejo a través de les seves empreses i consultories.
En concret, aquesta peça es va iniciar a partir d’una troballa accidental en l’escorcoll dels domicilis i seus empresarials de Villarejo. De fet, va ser una mena de clau mestra per al jutge per entendre el funcionament de la policia patriòtica. Tant és així que es va preocupar molt d’expurgar força arxius i remetre’ls cap al Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) per a la seva classificació i custòdia. A més, de la queixa del jutge que només havia pogut desencriptar l’1% del material intervingut i que el Consell General del Poder Judicial no li permetia contractar empreses especialitzades fora del Centre Criptològic Nacional, el braç informàtic del CNI.
En tot cas, García Castellón va narrar en la seva interlocutòria com el Ministeri de l’Interior havia utilitzat la brigada patriòtica, que menava la claveguera policial, per intentar beneficiar el PP. En concret, poder intercedir en la investigació del finançament irregular dels populars aconseguint de manera clandestina els famosos “papers de Bárcenas”. És a dir, la ‘comptabilitat en B’ de la formació que tenia en el seu poder l’extresorer del partit, Luis Bárcenas. Uns documents que tenien informació delicadíssima del finançament del partit de Mariano Rajoy i que, finalment, el van acabar foragitant de la Moncloa per una moció de censura quan els tribunals van concloure que el PP era beneficiari a títol lucratiu de les trames de corrupció dels seus líders i gestors.
Una clau mestra d’una estructura eterna
Segons el relat de l’acusació, la policia patriòtica va rebre l’encomana d’aconseguir els papers comprometedors del secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez, que alhora l’havia rebut del ministre Jorge Fernández Díaz, home de la màxima confiança de Rajoy. L’exdirector adjunt operatiu del Cos Nacional de Policia, encara únic condemnat per l’operació Catalunya, Eugenio Pino, va traspassar l’ordre operativa a l’equip de Villarejo, que va assumir la feina.
L’operació va suposar fitxar el xofer de Bárcenas, Sergio de los Ríos, per tenir-lo com a talp i afavorir l’entrada il·legal als domicilis on suposadament Bárcenas guardava els papers. El fitxatge era a canvi de dos mil euros al mes que s’obtenien dels fons reservats, una llicència d’arma, una pistola Glock de porcellana i l’entrada al Cos Nacional de Policia com a agent, amb una oposició més falsa que una moneda de tres euros. A més, va caldre destinar a l’operació una ingent quantitat de recursos de la Unitat de Suport Operatiu del CNP, que dirigia com una república independent dins la policia el comissari Enrique García Castaño. Aquesta unitat es va encarregar de fer els seguiments i d’aportar aparells de localització i tot l’instrumental operatiu per interceptar comunicacions.
El jutge va quedar astorat del funcionament de la policia patriòtica en aquesta mena d’operatius. El sistema vertical de traspàs de les ordres i de l’execució va quedar perfectament radiografiat. A més, els àudios incorporats a la causa permetien no només la traçabilitat de l’operació, sinó saber tots els detalls, els protagonistes i els mecanismes utilitzats. Fins i tot, converses on es convencia Ríos que, a més de cobrar uns diners, estava al lloc correcte de la història. La quantitat enorme de prova va servir al magistrat enviar a judici un ministre de l’Interior i perquè la fiscalia en demanés 15 anys de presó.
De la instrucció a defectes de forma
De fet, i com s’ha copsat en les dues primeres jornades del judici, que han estat d’audiència prèvia, les defenses, a més de negar la competència de l’Audiència Nacional, s’han obstinat a desacreditar la veracitat de la prova. O més aviat, la manca de garanties de la prova. És a dir, la falta de cadena de custòdia, la manera com es va obtenir i la feble garantia de la fiabilitat de les gravacions. En aquest sentit, el fiscal del cas ha estat clar i ha defensat no només la instrucció -en la qual el jutge García Castellón no sempre li va fer cas- sinó la validesa de les gravacions que teòricament efectuava el comissari Villarejo i que reblen el clau del cas. I per aquí aniran les estratègies de les defenses, a més, de repartir-se les responsabilitats en l’estructura policial de la claveguera.
A tot això, cal afegir la prova documental que incorpora el sumari. Un bon estol de documents que acrediten el pagament de fons reservats i, fins i tot, imports de cafeteries i restaurants que servien de tapadora per celebrar les reunions de treball de l’operatiu policial. Tant és així que l’aleshores responsable tècnic dels fons reservats, el secretari general tècnic del ministeri de l’Interior, l’actual coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos –casualment, encarregat de l’operatiu policial contra el Primer d’Octubre–, va admetre al jutge d’instrucció que no podia assegurar si els fons que havien recollit membres de la policia patriòtica havien anat a parar a la Kitchen. La reserva era (i és) absoluta encara en tot allò relacionat amb aquests fons.
La corrupció del PSOE
Mentre se celebrava la segona jornada de la vista oral pel cas de la Kitchen, aquest dimarts també s’ha iniciat el judici estrella contra el gran partit d’esquerres espanyol, el PSOE de Pedro Sánchez. En aquest cas, al Tribunal Suprem, en una sala penal que presideix Andrés Martínez Arrieta. Si en el cas del PP el tema és l’ús de fons reservats, estructures públiques i institucions per intentar eliminar proves de la corrupció d’un partit, el cas del PSOE té un altre caire. Es tracta del cobrament de comissions per la compra estatal de material sanitari per afrontar la pandèmia de la Covid. Tot plegat, de la mà del ministre que va ser la mà dreta de Pedro Sánchez, l’home que va articular la seva revifada per tornar a ser secretari general de la formació i, de retruc, portar-lo a la Moncloa gràcies a la moció de censura per la corrupció que l’operació Kitchen intentava encobrir. Un exemple que, si la política catalana és petita, la d’Espanya, també.
De tota manera, el cas Mascaretes no és un bolet que apareix sol. Ans al contrari. Ha estat com una nina russa i, a mesura que s’ha avançat en la instrucció i a recer de la capacitat interpretativa i certa barra lliure de l’UCO, s’han destapat altres escàndols. A la llista, la infatigable vida de faldiller de l’exministre, el cas Santos Cerdán, el cas Plus Ultra, el cas SEPI, les relacions amb Veneçuela o la capacitat i influència del seu assessor Koldo García. De fet, García és juntament amb Víctor de Aldama, una de les figures més fosques del cas. Tots dos tenien relacions extraordinàries amb la Guàrdia Civil. I, pel que s’ha constatat, almenys pel que fa a De Aldama, amb la fiscalia: gràcies a la seva declaració inculpant Ábalos quan era a la presó, va quedar en llibertat i la fiscalia s’ha mostrat indulgent demanant per a ell una pena que li evitaria tornar a posar els peus a la garjola.
Mascaretes, sobres i cafè
Del judici del cas Mascaretes, ja es van analitzar les qüestions prèvies, per això aquest dimarts ha anat per feina. Les primeres testificals no han decebut. La presidenta del Congrés, Francina Armengol, i l’actual ministre de Política Territorial, Víctor Torres, han declarat que les compres que van fer a través del Ministeri de Transports com a presidenta de les Balears i com a president de les Canàries, respectivament, es van fer amb tot el rigor. Tots dos han testificat per escrit. Però la família dels acusats ha estat la que s’ha endut la palma de la jornada. Per una banda, el germà de Koldo García, Joseba, un home alt com un sant Pau, ha reconegut que hauria anat dues vegades a la seu del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid, a recollir sobres amb diners. Una declaració que ha obert la gran porta de Tannhäuser que espera tota la dreta mediàtica, la del possible finançament irregular del PSOE.
També ha declarat Jéssica Rodríguez, exparella de l’exministre, que ha admès que vivia en un apartament de la plaça Espanya de Madrid per trobar-se amb el ministre. Un pis que li havia posat Ábalos mentre que l’exsecretari d’organització vivia en l’habitatge oficial del ministeri amb la seva família. Per un altre costat, ha testificat el fill d’Ábalos, Víctor, un home amb negocis pròspers a Colòmbia que ha ajudat el seu pare en els moments econòmicament “lamentables” que ha patit. Ábalos fill també ha intentat desvirtuar la de l’acusació segons la qual parlava en clau amb Koldo i el seu pare. Una teoria que neix de la quantitat de vegades que parlaven de “cafè”. “A Koldo, com al meu sogre, els agrada molt el cafè”, ha defensat. No se sap si les màquines Lavazza de l’Audiència Nacional i del Suprem tindran bon cafè, però aquesta setmana deixa ben clar que la política espanyola té, sobretot, marro.
