Finalment, els dos condemnats que encara rauen a presó pels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils continuaran a la presó. La sala d’Apel·lació de l’Audiència Nacional ha rebutjat de ple els recursos de súplica interposats per Mohamed Houli i Driss Oukabir on demanaven aplicar una doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans per invalidar les actuacions i, per tant, deixar-los en llibertat immediatament.
En concret, els defenses dels dos condemnats per pertànyer a la cèl·lula terrorista que va perpetrar els atemptats jihadistes del 17-A van demanar la nul·litat d’actuacions en aplicació de la denominada doctrina Atristain que fva establir el TEDH en relació amb la validesa de les declaracions dels detinguts en situació d’incomunicació. De fet, va ser un dels arguments recorrents durant la vista oral del judici, les declaracions dels ara condemnats mentre es trobaven sota custòdia policial.
“No es van vulnerar drets”
En dues interlocutòries, el tribunal deixa clar que rebutja la nul·litat d’actuacions sol·licitades per Houli i Oukabir, condemnats a 53 anys i 6 mesos de presó ia 46 anys, respectivament, en considerar que “no es van vulnerar els seus drets per declarar incomunicats després de la detenció”. Una petició raonada per les seves defenses no sense una ferma oposició de les acusacions particulars en el procés que entenien que aquesta doctrina no es podia aplicar en aquest cas.
La Sala d’Apel·lació recorda que el TEDH admet de “forma excepcional l’anul·lació del dret del detingut a comptar amb assistència lletrada de la seva elecció si en interès de la justícia hi ha motius pertinents i suficients per considerar-ho necessari”. Ara bé, els togats afegeixen que es poden imposar restriccions a l’accés al seu advocat sempre que hi hagi un motiu justificat. En particular, segons el TEDH, es poden imposar certes restriccions al contacte entre advocat i client en casos de terrorisme com passa en aquesta causa, en què es va acordar la incomunicació dels detinguts fent-ho saber oportunament a través d’una interlocutòria motivada del jutge. És a dir, que en aquest cas es van complir els protocols que exoneren una possible responsabilitat.
No hi ha perjudici
Per altra banda, la Sala remarca que allò rellevant, segons el TEDH, és determinar si les declaracions incriminatòries siguin concloents per a la condemna. Així insisteix que el tribunal europeu determina que cal constatar si el dret a la defensa s’ha vist “irremeiablement perjudicat perquè les declaracions incriminatòries s’hagin efectuat en un interrogatori policial sense assistència lletrada i puguin servir per condemnar-lo o que les proves obtingudes arran d’aquestes declaracions a comissaria constitueixin una part important de les proves materials en què se sustenta la condemna”.
En aquest cas, la Sala considera que no ha estat així tot i que precisa que “aquestes declaracions seran analitzades en sentència, però de cap manera”, puntualitza, “sustenten el pronunciament condemnatori segons resulta de la sentència recorreguda”. És a dir, que en cap cas les declaracions realitzades pels condemnats van servir per argüir la sentència i la pena imposada.
A més, els magistrats d’apel·lació remarquen que la sentència del TEDH “produeix efectes respecte de la persona directament afectada”. És més, insisteix que precisament en el cas d’Atristain la Sala Segona del Ttribunal Suprem va acordar denegar l’accés al recurs de revisió ja que la seva condemna no es va fonamentar exclusivament en les declaracions obtingudes a estat d’incomunicació. Per tant, la doctrina ni es va aplicar en el cas de l’afectat.
1
