Josep Gudiol i Ricard (Vic, 1904-Barcelona 1985) és un dels noms que, ben segur, podrien entrar a l’Olimp dels “homenots”. Aquest arquitecte i historiador de l’art és un personatge central de la preservació del patrimoni monumental i artístic no només de Catalunya. La seva visió contemporània de la conservació i l’estudi de l’art va salvar desenes d’obres de primer nivell dels desastres de la Guerra dels Tres Anys –o Guerra Civil– i, anteriorment, de la catàstrofe que sempre suposa l’abandonament i descuit de l’art i el patrimoni.
Gudiol va més enllà de ser un conservador o un historiador de l’art. El seu nom va lligat a operacions que marquen encara l’actualitat de la política i la societat catalana, com el cas dels murals de Sixena. Unes obres indispensables per entendre la dimensió imperial de la corona catalana-aragonesa. Ell va ser el responsable de salvar les obres del monestir dels Monegres que es van conservar i protegir al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on encara romanen. Tant és així que la sentència que ara està en procés d’execució al jutjat número dos d’Osca no es va estar d’esmentar-lo seguint els criteris marcats pel franquisme, que es va encarregar de depurar-lo.
“Tampoc no es pot afirmar quin va ser l’ànim concurrent a Gudiol, si purament lucratiu o de salvaguardar les pintures. El que resulta determinant és que l’arrencat de les pintures el 1936 es va realitzar sense tenir en compte el parer de les propietàries, les religioses del Monestir de Sixena”, escriu Silvia Ferreruela Royo, la titular del Jutjat de Primera Instància número dos d’Osca, en una sentència refermada per tres instàncies judicials. Unes paraules que encara couen al món acadèmic i científic de la història de l’art. D’aquí que hi ha hagut una demanda constant per part d’entitats com la Comissió per la Dignitat o per conservador com Carme Berlabé o Albert Velasco, que clamen contra la difamació que Gudiol pateix per part d’autoritats polítiques i acadèmiques aragoneses i espanyolistes. Una difamació que té les seves arrels en la “depuració” que va patir del règim franquista.
La Guerra Civil, clau
Gudiol provenia d’una tradició familiar que el va marcar en la seva tasca. El “senyor oncle”, Josep Gudiol i Cunill, conegut com a mossèn Gudiol i responsable del Museu Episcopal de Vic, que gaudia d’un gran prestigi internacional. Gudiol va seguir les seves passes i va internacionalitzar la seva formació i els seus contactes per importar cap a Catalunya les tècniques de conservació de l’art. Però l’esclat de la Guerra dels Tres Anys va precipitar els esdeveniments i va ser l’inici de l’acarnissament polític i professional que va patir fins a l’any 1978. La Guerra Civil va marcar un punt clau en la vida de Gudiol i de la història de l’art a Catalunya.
La història s’enceta el 23 de juliol de 1936, quan es va crear el Comitè pel Salvament del Patrimoni Artístic, del qual va ser responsable Gudiol. Una entitat dissenyada el dia abans en una reunió al despatx del conseller de Cultura del moment, Ventura Gassol, el seu secretari, Melcior Font, el director del Museu d’Arqueologia i rector de la Universitat de Barcelona, Pere Bosch i Gimpera, el director del Museu d’Art de Catalunya, Joaquim Folch i Torres, i el mateix Josep Gudiol. Una trobada que l’historiador Guillem Cañameras defineix com a “improvisada” en el seu assaig La trajectòria de Josep Gudiol Ricart entre 1930 i 1940. Contribucions i aportacions al seu estudi (Universitat de Barcelona, 2013).
La intenció del comitè era gegantina: protegir les col·leccions privades de Barcelona, així com dels béns artístics de les esglésies de Catalunya i de la Franja. De fet, l’expertesa i coneixement de Gudiol sobre extracció de pintures és fonamental per rebre l’encàrrec. La primera tasca de Gudiol és fer un inventari dels béns que corren més perill i una diagnosi de la situació arreu del país en el marc de les revoltes i els avalots que es registren, especialment pel que fa a col·leccions privades i propietats de l’Església, els dipòsits més grans d’obres d’art i de patrimoni.
Sixena
Gudiol, que era capità de l’exèrcit de la República, va iniciar la tasca del Comitè pel Salvament del Patrimoni Artístic de manera immediata, començant per la classificació de tot el material que durant els primers dies de conflicte s’havia pogut preservar. Després, volta per tot el país amb un camió i uns ajudants a fi i efecte d’aturar destrosses. El primer viatge és a la Catedral de Vic, que la troba en flames, i, dos dies després, a la Seu de Manresa. La tasca és ingent i volta per tot Catalunya fins a l’octubre del 36, que demana permís per entrar a l’Aragó. Gudiol va quedar sobtat pel risc que patia el monestir de Sixena, on el foc ho havia arrasat tot, llevat d’unes pintures policromades.
Torna a Barcelona i demana al secretari de Gasol finançament per poder salvar les pintures de Sixena. La Generalitat li lliura 4.000 pessetes i pot extreure les pintures murals, llevat de l’absis major, el qual no considera en perill. Un senyal que la voluntat de Gudiol era preservar únicament allò que estava en perill de desaparició. Unes obres que portarà a la Casa Ametller, al passeig de Gràcia, 41. L’operació de Sixena quedaria com un exemple de com poder salvar altres patrimonis que estaven en perill. Un risc que creixia a mesura que la pressió de l’exèrcit franquista agafava embranzida.
Inhabilitat “a perpetuïtat”, com Puig i Cadafalch
Acabada la guerra, Gudiol va marxar a l’exili, on va trobar la solidaritat acadèmica i professional internacional, però no l’espanyola. Gudiol va ser objecte d’una agressiva campanya de difamació i desprestigi que ha arribat fins als nostres dies. Se li va fer un “judici de depuració”. Segons els documents als quals ha tingut accés El Món i que conserva la Comissió per la Dignitat, l’abril de 1941 se’l va suspendre de la professió d’arquitecte i el 1942 va ser inhabilitat a perpetuïtat per a l’exercici de càrrecs públics. Només un altre arquitecte va patir el mateix càstig, Josep Puig i Cadafalch.
El règim franquista va convertir el que va ser un mèrit i una heroïcitat en un delicte i objecte de càstig. De fet, se li van imputar fets amb els quals no només no tenia res a veure, sinó que a més va intentar evitar o va evitar danys més greus. Per exemple, la Junta de Depuració el va culpar de l’incendi de la Catedral de Vic, on, totalment a la inversa, el comitè revolucionari local havia rebutjat la seva autoritat i ell havia hagut de reclamar l’enviament de milicians per protegir el temple i apagar les flames. També hi va haver la falsa acusació del robatori de les joies de custòdia de la catedral de Barcelona.
Un relat esfereïdor
Sense cap mena de dubte, el cas Sixena va ser un puntal de l’acusació contra Gudiol del franquisme. El règim de Franco va tractar el cas gairebé com un robatori, i encara es fa córre aquesta brama. Però la realitat va ser ben diferent. Així ho va relatar el mateix Gudiol, segons recull el llibre Tres escritos de Josep Maria Gudiol i Ricart, publicat per Arturo Ramón i Manuel Barbié el 1987. Un llibre basat en el seu relat personal, al qual ha tingut accés El Món i que va trobar l’equip d’investigació de la Comissió per la Dignitat. Un escrit on relata amb cruesa com es va trobar el monestir i com va ser l’operació de Sixena, amb la col·laboració dels veïns i del Comitè Local de Sixena:
“Així mateix, havien estat cremats els retaules gòtics d’Algayón, Ontienena, Vilanova de Sixena i Ontinent i Lanaja. Aquesta tomba reial d’Aragó era un munt de ruïnes cremades. Les portes pati eren obertes de bat a bat descobrien la magnífica portalada romànica de l’església amb els seus arcs ennegrits i les portes destrossades El cor de l’església, igual que els altars cremats o reduïts a estelles. En creuar apareixien escampats per terra els cossos semimomificats de Sanxa d’Aragó i la seva filla Dolça, fundadores del monestir, envoltades dels ossos dels cavallers de Muret. Per miracle, el foc havia respectat les arques de fusta policromada que contenien els cossos d’algunes abadesses nobles del segle XV, els esquelets del qual apareixien a les lloses del temple. Gairebé sense aturar-me a examinar totes aquestes destrosses, vaig travessar corrent les ruïnes del vell claustre cap a la famosa sala capitular, la ‘capella sixtina’ de la pintura aragonesa del segle XIII. No vaig poder contenir les meves llàgrimes davant de les cendres d’un dels millors monuments del món. El bellíssim enteixinat àrab que cobria la sala era una capa de cendres, coberta pels enderrocs de la teulada esfondrada. Els arcs abans brillants de policromia eren una ruïna grisa i negra que es perfilava sobre el cel. El foc havia transformat les meravelloses composicions, que pocs mesos abans semblaven acabades, en unes figures monocromes gairebé invisibles. La major part havien desaparegut amb la caiguda de l’arrebossat, deixant el cor nu i ennegrit. Després del cop rebut a la vista de Sta. Maria del Mar incendiada, aquesta ruïna de Sixena va ser la meva impressió més gran d’aquests tres anys de tragèdia. Vaig anar a parlar amb el comitè de Vilanova de Sixena, el qual ens va lliurar unes pintures gòtiques que havia recollit del monestir. Ens va assegurar que els autors de l’incendi eren gent desconeguda que va estar de pas pel poble; potser la columna dels aguilons de la F.A.I., autors de l’incendi de la Catedral de Lleida. Em van dir que estaven disposats a ajudar-me per salvar alguna cosa si era possible de les pintures de la sala capitular. Els vaig prometre que tornaria aviat disposat a fer tot el possible per evitar que la poca cosa que quedava es perdés definitivament. Els vaig enviar recollir les arques gòtiques policromades que van ser enviades al museu de Lleida juntament amb els retaules gòtics.“
Un ‘fantasmón rojo’
La difamació de Gudiol no va arribar només de les autoritats franquistes, judicials i administratives. L’atac contra la seva figura va ser també mediàtic, com ho demostra l’article de la sèrie Fantasmones Rojos, que escribia Miguel Utrillo, el 8 de novembre de 1939, al diari Solidaridad Nacional. Una peça que en termes moderns se’n podria dir un viral, ja que es dedicava a assenyalar els enemics del règim i a soscavar el seu prestigi professional o personal. “El arquitecto José, perdón, ‘Josep’, Gudiol pertenece a la fauna rojoseparatista”, es llegia a l’article, que el titllava de “canallita“. Gudiol continua essent a hores d’ara una de les bèsties negres de l’espanyolisme aragonès, i la justícia espanyola encara enterboleix el seu nom amb una sentència ratificada en tres tribunals.
Des de Catalunya, s’ha intentat recuperar el nom de Gudiol. De fet, va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Jordi Pujol. Ara, però, hi ha entitats com la Comissió per la Dignitat que preparen una campanya per reclamar que hi hagi una sala explicativa de la seva figura, detallant tota la feinada que va dur a terme perquè els catalans o els que visiten Catalunya puguin tenir el dret de gaudir de la història, l’art i el patrimoni.
