Què ha fet exactament el ja ex fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, per haver estat condemnat a 2 anys d’inhabilitació especial pel càrrec, a més d’una multa de 7.200 euros i el pagament de 10.000 euros d’indemnització a Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso? Aquesta és la pregunta que havia de respondre la sentència que, finalment, aquest matí ha dictat la sala penal del Tribunal Suprem, després que en una decisió extravagant, els magistrats avancessin el veredicte sense la resolució.
La sentència, sobretot, havia de recollir el que tècnicament s’anomena la “veritat judicial”, és a dir, els fets provats. Un relat que basteixi l’acusació i justifiqui la condemna. La curiositat és que per a la majoria de magistrats els fets mereixen una condemna dura i, en canvi, per dues magistrades -progressistes- els fets provats només constitueixin indicis que en cap cas poden ser directament imputables a l’ex fiscal general.
D’aquí que és interessant saber el relat dels fets provats que la sentència recull aportant la prova recollida durant la instrucció i l’aportada durant la vista oral, sobretot, per part dels periodistes. Una narració que ocupa bona part de les 233 pàgines de la sentència condemnatòria i el vot particular de les magistrades Ana Ferrer i Susana Polo. Uns fets que inclouen dos delictes de frau a Hisenda, una fiscal empipada, un partit de Champions, periodistes, piulades i un rerefons polític de guerra entre dos poders de l’Estat que fins ara semblaven actuar de bracet.
Des del 2022
La resolució inicia els fets l’any 2022, quan l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) va obrir una inspecció de l’impost de societats de la mercantil Maxwell Cremona S.L. Una empresa de la qual n’era administrador únic Alberto González Amador, parella de tot un poder fàctic de la dreta extrema espanyola, i presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Una política amb una ascendència mediàtica incontestable i que governa la Comunitat de Madrid com una mena de “districte federal”.
A mesura que els inspectors d’Hisenda van veure l’envergadura de les maniobres societàries de González Amador van remetre les actuacions a la fiscalia. Hisenda tenia prou indicis per considerar una presumpta comissió de delictes fiscals en els exercicis de 2020 i 2021. El cas va arribar a la taula de la fiscalia de Madrid, en mans del fiscal de delictes econòmics Julian Salto Torres, que, tal com va assegurar en el judici, desconeixia la relació sentimental entre el seu imputat i Ayuso.
El 2 de febrer de 2024, l’advocat de González Amador, Carlos Neira, va enviar un correu electrònic a Salto en què manifestava la voluntat ferma d’assolir un acord de conformitat penal, reconeixent la comissió de dos delictes contra la Hisenda Pública i la seva disposició a integrar les quotes i els interessos de demora. De fet, era una proposta d’acord per esquivar una condemna de presó. Una proposta que no va estranyar al fiscal Salto perquè aquests acords són habituals en aquest tipus de delicte. Les converses van començar.
Comença l’acord i la difusió
Un mes més tard, el 5 de març, la Fiscalia va presentar denúncia als jutjats de Madrid, que es va repartir el 12 de març. Aquest mateix dia, el fiscal del cas va remetre a l’advocat de González Amador una còpia de la denúncia per facilitar el dret de defensa i la preparació del pacte de conformitat de la pena. El 7 de març, el tinent fiscal de la Secretaria Tècnica de la Fiscalia General de l’Estat, Diego Villafañe, -mà dreta de Garcia Ortiz- va sol·licitar a la fiscal provincial de Madrid, Pilar Rodríguez, l’expedient de González Amador. També se’n va remetre còpia a la fiscal superior de Madrid, Almudena Lastra.
Només cinc dies, 12 de març elDiario.es, a les 6.01 hores, va publicar la notícia sobre el frau a Hisenda de la parella d’Ayuso. El diari difonia informació de l’expedient tributari i dades contingudes a la denúncia de Fiscalia. L’endemà, el 13 de març, el diari El Mundo va publicar una notícia a les 21.29 hores, amb què assegurava que el ministeri fiscal havia ofert el 12 de març un acord de conformitat amb González Amador. La notícia reproduïa una part del mail que el fiscal havia enviat a l’advocat. En concret, la notícia reproduïa una part força contundent de la conversa on el fiscal assegurava “podem arribar a un acord si vostè i el seu client volen”.
A aquesta informació cal afegir els missatges emesos a X per part d’una de les persones de màxima confiança d’Ayuso, i un veterà de la infotoxinformació política, com és Miguel Ángel Rodríguez, àlies MAR, exportaveu del govern espanyol de José María Aznar. En aquest cas, MAR actuava com a cap del gabinet d’Ayuso i asseverava que la fiscalia hauria retirat el pacte ofert a la parella d’Ayuso. Tot plegat va fer respondre a la Fiscalia General de l’Estat.
Un partit de Champions
Seguint la narració de la sentència, García Ortiz va contactar amb la fiscal provincial de Madrid, Pilar Rodríguez, que, a la vegada va requerir al fiscal del cas, els mails que s’havien enviat amb l’advocat de la parella d’Ayuso. Salto es trobava en un partit de Champions de l’Atlètic de Madrid i ho tenia complicat per a complir l’ordre. Però Rodríguez li va dir que al fiscal general no el podia fer esperar. Així que lluny de la gespa li va enviar els mails i la fiscal Rodríguez els va reenviar al compte personal de Gmail del fiscal general i a la fiscal superior de Madrid, Almudena Lastra. Eren les 21.59 hores i 22.01 hores que van rebre els missatges respectivament. Hores més tard, però, García Ortiz es va adonar que faltava un mail, que va reclamar a Rodríguez i aquesta a Salto, que un cop acabat el partit, el va enviar. El fiscal general el va rebre a 3/4 de dotze de la nit.
Aquella mateixa nit, a les 23.25, la Cadena Ser va anunciar com a notícia que “l’advocat de la parella d’Ayuso va oferir a la Fiscalia arribar a un pacte en què es declara culpable per evitar el judici”. I 25 minuts més tard publicava la notícia al web del mitjà on reproduïa el text del correu del 2 de febrer amb la proposta d’acord. A partir d’aquell moment, la nit va ser més aviat moguda. La directora de comunicació de la Fiscalia General de l’Estat, “seguint instruccions expresses del fiscal general de l’Estat que li dictava alguns passatges, va redactar una nota informativa per a la difusió a les 10 hores de l’endemà”. Una nota, però que va difondre el diari El País, tres hores abans de ser remesa als mitjans.
La fiscal empipada i els whatsapps
La notícia no va fer gràcia a la fiscal superior de Madrid, Almudena Lastra que no va entendre la filtració. A les set del matí del 14 de març, el fiscal general va telefonar a Lastra per tal que difongués la nota de premsa. Lastra “molesta” li va preguntar a García Ortiz si havia filtrat la nota. El fiscal general va tirar pel dret: “Això ara no importa”. L’empipament va créixer i Lastra no li va agafar el telèfon al fiscal general. Però García Ortiz va començar a enviar-li whatsapps.
La sentència segueix fil per randa el xat. A les 9:25, el fiscal general li escriu “Almudena, la nota està correcta en dates i contingut. Cal treure-la, si triguem s’imposa un relat que no és cert i sembla que els companys no han fet bé la feina”. Després continua: “És imperatiu treure-la”. Garcia Ortiz insisteix tres minuts més tard, són les 9 i 28: “Ens estan deixant com a mentiders”. Deu minuts més tard, el fiscal també es neguiteja: “Almudena, no m’agafes el telèfon. Si deixem passar el moment ens guanyaran el relat. L’actuació dels companys i de la Fiscalia és impecable i s’ha de defensar”. Finalment, la nota es va publicar tot i que la fiscalia de Madrid considerava que la nota no complia amb els criteris habituals de la comunicació del ministeri públic. Uns fets provats que, segons el tribunal, justifiquen una condemna a tot un poder de l’Estat fins ara revestit d’una immunitat històrica.
