En pocs dies es farà públic el gruix de la sentència del Tribunal Constitucional que estimava, en detalls menors, la qüestió d’inconstitucionalitat que el Tribunal Suprem va interposar contra la llei d’amnistia arran d’un cas de “desordres públics” d’un gironí en una de les protestes postsentència. Una sentència pendent de signatura i que compta amb els vots particulars contraris del sector més ultra del TC, que configuren els magistrats Ricardo Enríquez Sancho, Enrique Arnaldo Alcubilla, Concepción Espejel Jorquera i César Tolosa Tribiño.
Bàsicament, la sentència replicava els quatre arguments -a traç gruixut- que els togats del Suprem utilitzaven per qüestionar la constitucionalitat de la llei d’amnistia. En concret, el dret constitucional a la igualtat davant la llei; el principi de seguretat jurídica; la prohibició de l’arbitrarietat que estableix la Constitució espanyola i, finalment, la possible violació del principi d’exclusivitat jurisdiccional. La sentència, però, centra els esforços a combatre el que considera els dos arguments més jurídics que no pas polítics i que cal aclarir: la seguretat jurídica i la igualtat davant la llei.
Però, entre aquests dos, la resolució emfatitza encara més el principi de seguretat jurídica, perquè la discussió sobre el d’igualtat davant la llei ja la va deixar resolta a la sentència del passat mes de juny, on avalava constitucionalment el text de la llei. La voluntat del Tribunal Constitucional en remarcar que la llei d’amnistia no té cap efecte sobre el principi de seguretat jurídica és clau per desmuntar els recursos i les qüestions d’inconstitucionalitat que resten en cua, que els magistrats aniran enllestint amb més fluïdesa un cop hagin oficialitzat aquesta primera sentència en un procés presentat per un tribunal ordinari, el Suprem. Tècnicament, aquesta interpretació del principi de seguretat jurídica és un ganivet que talla les cordes amb què se sustenten la resta qüestions d’inconstitucionalitat interposades per altres tribunals. De fet, el Constitucional recorda que és gràcies a aquest principi que la llei d’amnistia està plenament legitimada.
Un principi de previsibilitat
El principi de seguretat jurídica es troba a l’article 9.3 de la Constitució espanyola. Aquest article afirma que la carta magna “garanteix el principi de la legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la no retroactivitat de les disposicions sancionadores que no són favorables o restrictives dels drets individuals, la certesa legal, la responsabilitat i la prohibició de l’arbitrarietat dels poders públics”. De fet, és una de les bigues principals de l’estructura normativa de l’estat de dret.
La tesi del Suprem en la seva qüestió d’inconstitucionalitat era que l’amnistia vulnerava aquest principi amb el benentès que la seguretat jurídica és “l’expectativa raonablement fundada del ciutadà sobre quina ha de ser l’actuació del poder en l’aplicació de la llei”. “No és possible entendre com la llei d’amnistia es pot considerar respectuosa amb aquest principi”, assegurava la sala penal en la seva qüestió.
Els magistrats del Suprem interpretaven que la llei suposava un “precedent perillós”, en la mesura que “en el futur n’hi haurà prou per a qualsevol altre grup o formacions polítiques, fins i tot individus aïllats amb capacitat de construir en poc temps una alternativa política mínimament rellevant i que tingui a favor de la força política necessària, menys de la meitat d’una dotzena pot ser que sigui suficient, de manera que aquests grups o individus puguin reclamar i hi hauria poca raó per negar-los que també mereixen ser amnistiats”. En resum, que qualsevol “acte criminal només seria processat i jutjat segons les circumstàncies polítiques i dels interessos del govern al poder”.
Dura resposta del TC
La resposta del TC a aquesta conjectura és que l’argument del TS és més polític que no pas jurídic i retreu al tribunal que va enviar els líders polítics i socials de l’1-O a la presó que confongui els marges i el contingut d’aquest principi de seguretat jurídica, pensat, sobretot, per definir què és un delicte i què pno ho és en un moment concret. Segons ha pogut saber El Món, en la sentència, que encara s’ha de difondre, els magistrats tiben d’una consolidadíssima doctrina i jurisprudència creada pel mateix tribunal que defineix, poleix i delimita el poder d’aquest principi. D’aquesta manera, recorden que aquest debat es va superar en una primera resolució de l’any 1986, i curiosament era sobre l’amnistia de 1977. A més, aprofita per defensar la independència del poder legislatiu per elaborar i fer les lleis, dins els mecanismes processals i legals establerts, òbviament.
En aquella resolució del 1986 es va establir que la llei de l’oblit penal no laminava el principi de seguretat jurídica perquè en cap cas tocava ni retallava “la confiança que els ciutadans poden tenir en l’observança i el respecte de les situacions derivades de l’aplicació de normes vàlides i actuals”. És a dir, que la llei penal s’apliqui a tots els casos i totes les persones que es contemplen, aquesta és “l’única predicció”, insisteixen els magistrats. De fet, la resolució del TC recorda que el principi de seguretat jurídica no es viola pel simple fet de les modificacions legislatives, encara que afectin les relacions preexistents o les situacions legals. En aquest sentit, subratlla que les modificacions “es troben en l’àmbit del poder legislatiu, que no pot romandre indefens o inactiu davant de la realitat social i les transformacions que imposa, llevat que es congeli el sistema jurídic o es prohibeixi modificar-lo”.
De fet, la sentència retreu al Suprem, com feia ja el ministeri fiscal en el seu informe, diverses sentències que refermen aquesta idea com ara la STC 99/1987, de l’11 de juny, la STC 70/1988, del 18 d’abril o la STC 210/1990 del 20 de desembre que han desenvolupat aquesta interpretació del principi de seguretat jurídica. En tot cas, el Constitucional opina que la tesi del Suprem suposaria una “petrificació inviable” del dret penal i comportaria la “desqualificació del legislador per produir cap alteració sobrevinguda” del dret penal.
“Una inversió democràtica”
En aquest sentit, els magistrats del TC assumeixen l’argument que va exposar la fiscalia en el seu informe, que va considerar la tesi del Suprem una “inversió democràticament inacceptable del mateix principi de la legalitat penal”. En el sentit que deixaria de ser la garantia que ningú no pot ser condemnat ni sancionat per accions o omissions que són delicte en un moment concret i deixen de ser-ho, i seria la certesa que “ningú no pot esperar que una decisió del poder legislatiu que pugui modificar, excepció o derogar, encara que sigui per al benefici dels seus destinataris de la llei vigent en un moment concret”.
En la mateixa línia, la sentència també critica l’argumentari dels magistrats tenint present que seguint la seva teoria, no es podria mai despenalitzar un delicte -com l’avortament- o rebaixar la sanció penal d’un determinat delicte perquè la majoria social considera que no atempta amb la mateixa gravetat com ho feia abans a la comunitat. La sentència deixa clar que en cap cas, el dret del legislador a modificar la llei penal seguint els procediments constitucionals no genera una major percepció del risc de qualitat de l’estat de dret o per a la integritat de la independència judicial. A més, els magistrats deixen entreveure que la pau social s’ha mantingut perquè l’Estat espanyol ja ha aprovat 22 amnisties.
