Damià del Clot (Vilassar de Mar, 1973) és doctor en dret, advocat, politòleg i professor de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Del Clot ha reconvertit, amb traça i plasticitat, la seva tesi doctoral en un assaig en format de trilogia sobre els poders soterrats de l’Estat espanyol. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català (Voliana, 2021), que ha estat traduït al castellà i l’anglès, Anatomia del deep state espanyol (Pòrtic, 2023), que també ha estat publicat en castellà, i, ara, Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial (Voliana, 2024), que clausura un treball rigorós i entretingut sobre la duresa de la lluita de l’Estat contra el Procés i la dissidència. En aquesta ocasió ha comptat amb el pròleg del president a l’exili, Carles Puigdemont, i del catedràtic de Dret Processal i advocat Jaume Alonso-Cuevillas. Del Clot ha presentat el llibre en l’edició d’enguany de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), a Prada, al Conflent.
Permeti que comenci amb una qüestió pràctica. Vejam, la violència estructural o el monopoli de la força exercida pel poder judicial és una tònica habitual dels estats. Què té de diferent l’Estat espanyol?
Bé, a l’Estat espanyol hi ha, jo diria, tres grans diferències. D’ençà del 2010, el poder judicial es transforma en un poder absolut, és a dir, que està per sobre del legislatiu i de l’executiu. El legislatiu i l’executiu han abdicat d’intentar resoldre problemes polítics. La diferència també és que el poder judicial ha ocupat l’espai que en principi haurien de tenir aquelles institucions de legitimitat democràtica directa com són els parlaments o els governs. En ocupar aquest espai, el poder judicial s’ha transformat en un actor polític capaç d’aplicar el dret a la carta, capaç de no respectar la jurisprudència com a precedent legal d’altres qüestions similars i, evidentment, d’aplicar el dret penal de l’enemic, de marcar l’agenda política, d’actuar amb agenda pròpia… És a dir, el poder judicial s’ha transformat en un poder absolut, de forma que jo, quan a la universitat ensenyo dret, explico que tendim a ser una democràcia legalista i un estat judicial. Aquesta és la diferència de l’Estat espanyol amb molts estats de la Unió Europea.
De fet, hi ha una qüestió que em sorprèn al seu llibre, i és l’afirmació que l’Estat espanyol excel·leix respecte a altres sistemes en aquesta deriva judicial.
Sí, perquè l’Estat espanyol ha assolit un alt grau de perfeccionament en el fet de ser un estat judicial i una democràcia legalista que ha posat en l’epicentre del debat democràtic el respecte a la llei, quan hauria de ser el respecte a la voluntat popular. Ha arribat un moment que la política, els actors polítics i la gent del carrer han acceptat que només és democràtic allò que és legal. És a dir, s’ha situat la llei a l’epicentre del debat i tot es conforma al voltant del respecte a la llei. I això és una anomalia que, a l’Estat espanyol, passa a ser la norma general, i per això els jutges de l’Estat espanyol han excel·lit a l’hora de marcar l’agenda política i fan que la gent acabi respectant el que ells diuen. L’Estat espanyol ha assolit l’excel·lència en la consolidació de la idea que els que manen són els jutges. De forma que hem fet una llei d’amnistia intentant preveure què dirien els jutges.
Segons el seu llibre, no només els jutges, sinó també aquells que precisament durant la Transició, o més aviat el pacte de transacció, els van atorgar un paper d’àrbitre. De fet, explica el cas del Tribunal Constitucional, que el poder constituent va posar fora del poder jurisdiccional per controlar el poder judicial, i, en canvi, sobretot des de l’època de la presidència de Franciso Pérez de los Cobos, es torna un tribunal més i, a sobre, amb caràcter executiu…
Sí. És a dir, els pares de la Constitució van situar el TC fora del que és el poder judicial, com a tribunal que vetllaria pel bon funcionament de la Constitució. S’assumia que el poder judicial estava molt polititzat, que hi havia jutges franquistes, que hi havia un poder franquista que encara operava a l’ombra del Tribunal Suprem i de les audiències provincials i dels tribunals superiors de justícia. Per això es volia que el Tribunal Constitucional en quedés fora. Però això va canviar.
Què va passar?
En un primer moment, el TC és un tribunal que realment fa la feina, només cal veure la qüestió de la LOAPA, (una llei que retallava les competències de les autonomies) quan va declarar-la parcialment inconstitucional en els seus principals articles. Però, a partir de la reforma de l’Estatut del 2006, el Tribunal Constitucional es transforma en un actor polític potentíssim. És a dir, és una tercera cambra on la dreta espanyola és capaç de tombar lleis o de tombar projectes polítics que no han pogut tombar en el Congrés i el Senat. No només és una tercera cambra, sinó que alhora es torna un guardià de la Constitució perquè és la darrera instància, és a dir, és la darrera instància que interpreta el dret. I, per tant, és un actor polític de primera magnitud.
Al llibre, diferencia entre un colpisme tou i un colpisme dur.
El colpisme dur és el colpisme tradicional de tota la vida. Una de les tesis del llibre és que quan Catalunya ha intentat assolir majors quotes de poder polític, l’Estat ha respost amb aquest sistema. Els exemples són la Mancomunitat, per això el 1923 va haver-hi el cop d’estat de Primo de Rivera; amb l’Estatut del 1931, que va haver-hi la sanjurjada del 32; amb la declaració de president Companys d’Estat Federal Lliure, el cop d’estat del 36; el 1981, amb el cop d’estat perquè l’Estatut dels 79 es comença a desplegar. Es registra el primer cop d’estat judicial amb la sentència a l’Estatut, la 39-2010. És a dir, cada vegada que Catalunya ha intentat assolir poder polític, hi ha hagut un cop d’estat. Al principi, eren violents; eren els cops d’estat tradicionals, però els actuals són híbrids. Són cops d’estat tous, de vellut, que és el lawfare.
Del seu llibre interpreto que a través de Catalunya, en certa manera, que els poders que han dominat l’Estat durant, com a mínim, dos segles, es volen perpetuar amb aquest lawfare. O sigui, Catalunya és una excusa més per perllongar aquest poder.
Sí. Cal tenir present que Catalunya ha estat sempre el banc de proves. Cada vegada que s’ha intentat assolir més poder polític, els poderosos, que sempre han estat la dreta i l’extrema dreta, han reaccionat amb violència. Això ho han fet durant tot el segle XIX, quan les constitucions, diguem-ne progressistes, han intentat començar a caminar, i que només han durat dos o tres anys. Quan al segle XX hi va haver, diguem-ne, més descentralització de l’Estat o el poder polític català es comença a manifestar, el que passa és que aquest poder violent reacciona… Pensa que el cop d’estat del 1981 no triomfa en la seva dimensió violenta, però triomfa en la seva dimensió judicial!
Què vol dir?
L’endemà es va publicar una sentència al Tribunal Constitucional que conté la frase “autonomia no és sobirania”. Una sentència que es publica just l’endemà, precisament quan se celebra aquella reunió del rei amb els líders polítics espanyols, i després hi ha tot el desplegament del grup de professors de dret administratiu que acaben redactant la LOAPA. Tot això fa que arribi un moment que el poder judicial es transforma en el poder realment subversiu, que és intentar tergiversar la llei a través de les seves sentències. És a dir, les sentències del Tribunal Suprem són l’expressió escrita del triomf del cop d’estat.
