Rafa Lahuerta (València, 1971) és un fenomen. Es va formar de menut entre els garbons del forn de pa familiar i ara treballa en una papereria de la ciutat que el va veure nàixer. Ciutat mutant, que ell ja no reconeix perquè des dels anys setanta fins ara el teixit urbà del seu barri -el rodal del Micalet- s’ha desfet i no s’ha refet. Vivien a Sant Vicent endins -al centre de València- fins als anys seixanta més de dues-centes mil persones. Ara en són poc més de vint mil. Lahuerta es va criar entre edificis que cremaven a la nit perquè els propietaris no sabien què fer-ne, solars arrasats i tribus suburbanes devastades per la droga. Però allò encara era València. Ara València ja no és magnètica i Rafa Lahuerta s’ha exiliat en els records. Resseguint-ne els fils, va escriure una primera gran novel·la, La balada del bar Torino, que va passar desapercebuda. La segona, Noruega, reformulada però en la mateixa línia, va ser un esclafit. N’ha venut 17.000 exemplars en català -en un valencià urbà perdut i deliciós- i 5.000 en castellà. “Casi res porta el diari!”, en diria un autòcton valentí. I malgrat la campanada, l’autor es dilueix entre el passat i la pròpia humilitat. Lahuerta acaba de publicar el tercer lliurament d’un paisatge personal inesgotable: La promesa dels divendres. La camioneta que portava els primers milers d’exemplars va girar a temps i va evitar-ne la destrucció, perquè el magatzem de la distribuïdora també va quedar inundat i enfangat el dia del gran drama, la DANA.
Què ha sentit una persona com vostè -que s’estima amb un profund dolor la ciutat i el país- aquests dies?
Una tristor molt gran. Una sensació de xoc brutal. Conec molt aquestes comarques. Hi viu gent que vull. La sensació personal ha estat d’una certa devastació.
Els exemplars de la seua tercera novel·la s’han salvat de miracle…
Sí, però preferiria no parlar-ne, perquè fins i tot em fa vergonya fer-ho. Ha sigut una casualitat. Quan hi ha tanta gent que pateix de veritat, aquestes anècdotes no tenen cap importància. No. Millor ho deixem passar. Hem tingut sort i punt.
Vostè és un animal urbà, abocat a la ciutat. Aquesta catàstrofe l’ha portat a la riuada del 57?
Jo vaig nàixer el 1971. Per a mi la riuada del 57 era una llegenda sempre present. Una llegenda impactant. Recorde de molt xiquet anar al gremi de forners, que era al carrer del Governador Vell, al costat del barri de la Xerea, al riu, i allà hi havia una rajoleta on es podia llegir: “Fins ací va arribar l’aigua”. Jo tenia cinc o sis anys i allò m’impactava molt. És veritat que va ser un episodi que, pel que siga, sempre m’ha generat interès. Les riuades, el riu… Hi tinc una vinculació onírica especial perquè cada dos per tres somie amb el riu, amb el Túria, que és navegable. En la novel·la que acaba d’eixir ara aquesta imatge és prou recurrent. El Túria navegable… No deixa de ser una cosa curiosa. Sí, sempre m’ha impactat molt la nostra vinculació fluvial. La nostra ciutat ha oblidat que és fluvial. El riu sempre hi és, com a font de tot.
Aquests dies hem sentit a parlar molt del concepte “inundable”. Zones inundables. València, l’Horta, la Ribera, tot és una gran zona inundable.
Clar. Tot ve de l’aigua. La riquesa i la destrucció. Som un pantà. Açò és un delta. Realment, som el Mississipi. Com que hem oblidat qui som, d’on venim, sembla que aquestes coses ja no han de passar. Però continuen passant, perquè l’aigua sempre troba la manera de tornar, de fer-se visible.
Parla d’oblit. Ara que el concepte “memòria històrica” va i ve, els valencians no en tenim? Hem perdut la nostra memòria?
[Riu] És evident que no en tenim. La memòria que tenim, el relat de la nostra memòria, l’han escrit altres. Nosaltres l’hem comprat. Alguns amb alegria, uns altres des de la ignorància, uns altres per imposició, uns altres que ni s’ho plantegen… Nosaltres no hem escrit la nostra història. Ens l’han escrita sempre.
Els qui la fan ara com han gestionat aquesta catàstrofe? Què opina de l’actuació del govern de la Generalitat?
La negligència és evident des del primer minut. Ha estat notòria. Les alertes van arribar tard, la sensació que van transmetre que allò no era tan greu com després es va veure… Això ha marcat un abans i un després. Espere que ara els protocols canviaran. Les alertes han d’arribar a temps i la gent ha de ser conscient que tenen un sentit. Tinc la sensació que molta gent d’ací no es pensava que això podria passar. Ha passat i ara els protocols hauran de canviar.
L’altre dia el seu editor, Vicent Baydal, explicava que els valencians de regadiu són meninfots, festers, que el tòpic no enganya…
No sabria dir-te si aquests tòpics responen a la realitat. El que sí que tinc clar és que som un poble sense elits polítiques. I això sí que ho paguem car. Ací hi ha una certa al·lèrgia a la intel·ligència. Una certa al·lèrgia a l’autoritat moral i intel·lectual. No ens creiem mai la gent que té coses a dir, i això ho acabem pagant, perquè ara ens trobem que no tenim polítics. Som un país sense política, d’alguna manera.
Això ho deia Joan Fuster en els anys setanta: un país sense política.
Hi estic totalment d’acord. És del tot així.
Quina responsabilitat se’ls hauria de demanar a Carlos Mazón i el seu govern?
Tenen la seua responsabilitat, clar, però jo sempre dic una cosa: els polítics ixen de la societat. La gent dispara molt contra els polítics i oblida que els polítics formen part de la societat, que n’ixen. És un problema de tots. No podem caure en la doble errada de fer demagògia contra la política i defensar l’antipolítica, perquè necessitem la política. El que passa és que necessitem bons polítics. I no en tenim. Però no tenim bons polítics segurament perquè tampoc tenim bones elits culturals ni mediàtiques. Hi ha una certa al·lèrgia al pensament crític, a la mirada crítica. Tot això al final ens passa factura.
I això com s’arregla?
Com s’arregla? Des de la bona educació, fonamentalment. Però com que la bona educació ja és una quimera [riu], perquè cada volta és més difícil, cada volta hi ha més soroll, cada volta hi ha més interferències, cada volta ha de ser tot més ràpid, cada volta hi ha menys paciència, tot és necessitat imperiosa de consumir, de dir la teua, d’imposar… Aço és ja futbol tot. S’ha futbolitzat la societat d’una manera perillosíssima. És difícil. La discreció, la prudència, fer bé la faena… Tot això cada volta és més complicat. Perquè tot això és avorrit i, com que no volem coses avorrides, passa el que passa.
Per què la dreta valenciana -concretament, el PP- és tan bèstia?
Perquè els va bé així, home. No sé… No necessiten res més. Ja els va bé sent com són.
Si la gent no és exigent…
No n’és, no. Crec que no. No som exigents, és evident. Però no en som perquè no ens han educat per a ser-ne. Tenim una inèrcia social que ens fa viure d’una manera… Funcionem sense pensar massa ni tindre una visió crítica de les coses. I quan passa una cosa com aquesta es veuen totes les mancances. I damunt, encara pitjor, quan es fan evidents les mancances sorgeix una demagògia que hem de comprar com a solució. I això és donar la raó al botxí. Això, com deia mon pare, és la repanotxa!
Si es vol resoldre alguna cosa, la sensació és que qui vulga arreglar-ho té molta molta faena a fer…
Ah! I tant! Hi ha tanta faena a fer, que de vegades allò que t’abelleix és buscar un refugi i amagar-te. [Riu] I que ningú se’n recorde de tu!
Per amollar a córrer. Voldria parlar també de la València actual. S’assembla a la dels anys setanta com un ou a un pou…
És que jo ja estic fora de la realitat. Soc una persona amortitzada. La veig des d’una distància gran. Tinc una mirada perifèrica. A voltes em sent un paràsit, perquè d’alguna manera me n’aprofite. Jo tinc aigua, tinc llum, tinc un bon passar, soc una persona privilegiada en eixe sentit. No sé què dir-te. El meu món és un món desaparegut. I per això faig novel·les, perquè estic fora del present.
Tot això és una mica inquietant, depriment…
Soc realista. També és cert que no tinc massa fe en el futur. També és cert que, com que no tinc fills ni soc una persona ambiciosa, perquè només aspire a tindre un bon passar i a viure d’una manera tranquil·la i moderada… No tinc grans aspiracions en eixe sentit ni em faig grans expectatives. Intente no fer mal a ningú, no ferir, i si puc ajudar algú en el dia a dia, fer-ho. Expectatives i optimisme? No en tinc, no.
