“Sí, noi, era l’última bala” és el comentari d’en Lluís, mentre pipa una cigarreta a la porta del magatzem. Els ulls, no pas tristos, sinó amb l’elegància de la feina ben feta i la satisfacció d’haver guardat el secret, miren com els membres d’una de les conxorxes més emblemàtiques de l’independentisme s’emporten les urnes que havien de ser el pla B del referèndum del Primer d’Octubre. Unes urnes plegables que, finalment, van ser part del pla A perquè van servir d’esquer per enredar els poderosos serveis d’Informació de la Guàrdia Civil i del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI).
Aquest dissabte es va buidar el magatzem que guardava un dels misteris que mai ningú no va ser capaç de descobrir. Ni a Catalunya ni a la Moncloa. La seguretat de l’exdirectora del CNI, Paz Esteban, -ara defenestrada pel cas Pegasus- amb què va assegurar a Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría que el Primer d’Octubre no hi hauria urnes. La Catalunya Nord i la professionalitat patriòtica dels seus responsable i els seus socis polítics han permès que el secret romangués a raser de la batalla egocèntrica habitual de l’independentisme. Ara el secret s’ha dispersat en poc més d’una desena d’independentistes que treballen per la independència més que no pas en parlen. Es guardaran repartides al llarg dels Països Catalans, perquè qui sap si un dia s’hauran de menester.
La Catalunya Nord, el refugi
En un carrer dedicat a un dels “Màrtirs de la Resistència” rau el magatzem endreçat, funcional i polit on es guardaven discretament les 6.500 urnes absolutament plegables que havien de servir per fer el referèndum del Primer d’Octubre. Un disseny exclusiu que permetia als voluntaris que les havien de guardar i lliurar als col·legis les poguessin portar com una mena de carpeta de dibuix sota el braç. L’urna es forma amb quatre parts, dues laterals, el sobre i el cul a més d’una petita bossa amb els pius i les volanderes que bastien el cub. Així com un adhesiu amb l’escut de la Generalitat per formalitzar l’oficialitat de l’urna. Una obra d’orfebreria.
Totes les parts són completament planes i cobertes d’un paper de film blau adherent que no permeten saber què és més enllà d’una placa de plàstic sense cap suc ni bruc. L’urna era ideal per transportar, amagar i, a més exclusiva, el disseny el van fer “patriotes que han passat moltes hores a IKEA”. De fet, les urnes es distribuïen amb un manual d’instruccions en català i en anglès que s’acomiadava amb un agraïment especial a l’empresa sueca pel seu caràcter inspirador. “Hem menjat moltes mandonguilles”, ironitza un dels que ha vingut a buscar una remesa en referència a les famoses boles de carn que serveixen als magatzems de mobles d’autoconstrucció. Les instruccions també incorporaven ironia contra el cap d’Estat espanyol, Felip de Borbó.
Espionatge, contrainformació i motos
La història d’aquestes urnes es remunta a la gran final de la pluja d’idees per garantir el vot el Primer d’octubre tenint present que el Govern no hi podia tenir res a veure i que la Guàrdia Civil assetjava la incipient logística independentista. “Partíem de la gran final amb quatre models: les que tenen els ajuntaments pels comicis, les de cartó com les del 9-N, les plegables i el model xinès que al final vam utilitzar”, detalla a El Món un dels principals responsables de l’operatiu clandestí. El plegable tenia, en principi, les de guanyar, però els agents d’informació de la Benemèrita, dirigida directament per general Ángel Gozalo i pel seu lloc tinent a la Unitat de Policia Judicial, el tinent coronel Daniel Baena, no van badar.
La construcció de les urnes es va fer a l’estil Vietnamita. És a dir, hi van participar tres empreses de plàstics que cadascuna en feia una part, però cap de les tres sabia el que feia l’altra. Les tres empreses són del Baix Llobregat. Els pius i les virolles les van embossar la “sectorial de jubilats” a Manlleu, a Osona. Eren 6.500 bossetes que havien de portar comptades 18 els pius i les argolles. Osona i el Baix Llobregat units per les urnes.Tot anava com la seda fins que un dels treballadors d’una de les empreses es va adonar de la presència d’una furgoneta estranya en un polígon on tothom es coneixia. “La mateixa furgoneta i que no era de cap veí… que venia i no descarregava ni carregava res…, ens va posar la mosca a l’orella”, narren a El Món els responsables de garantir les urnes.
Lluny d’aturar la fabricació, l’operatiu de les urnes va muntar un equip de contrainformació. Un equip molt reduït d’experts motoristes havien d’anar fent rondes seguint la furgoneta i altres vehicles sospitosos. “Els motoristes no sabien ni per què ni qui eren, però el nivell de complicitat feia que ningú no preguntés”, detallen mentre serren les dents. “Bingo! Ja vam saber qui eren! Els pikoletos ens havien detectat!”, fan memòria amb certa il·lusió. Començava la segona part de l’operatiu.
Com el judo, l’esquer
Ràpidament, els cervells de l’operació, pocs, però que feina anys que pelaven patates a les galeres de l’independentisme, es van reunir. No van trigar gaire a trobar una solució. Si la Guàrdia Civil els havia enxampat calia aprofitar-ho. Com el judo, aprofitar la força de l’adversari. Aleshores, van decidir continuar la fabricació, però fer entrar en joc les urnes xineses, amb el dubte si calia entrar-les per Portugal o per la Catalunya Nord. És a dir, deixaven la Guàrdia Civil seguint una pista certa mentre es feia la feina, per altra banda, allunyats de la pressió policial. No havien comptat que la Guàrdia Civil fa massa anys que té la gran base operativa a Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat, i per tant no els va costar gaire trobar una font que els advertís que al seu taller feien una peça de PVC plana amb una ranura al centre que feia sospitar alguna cosa.
La Guàrdia Civil es va quedar guardant una vinya equivocada. La producció continuava i els uniformats vigilaven amb cada vegada més unitats de paisà. Havien trobat un taller que fabricava part de les urnes, calia trobar la resta i van muntar tot un desplegament de seguiments. Abocaven tots els esforços a seguir aquella pista que, al capdavall, era bona. Només esperaven poder donar un cop com el de les paperetes i confiscar-les sinó totes, la gran majoria i vantar-se a través dels efectius canals de propaganda amb els que llavors comptava l’Estat, que incloïa fins i tot, premsa progressista. Mentrestant, el pla B es va convertir en el pla A, amb l’aval tant del president Carles Puigdemont i del vicepresident Oriol Junqueras.
Un cop de sort
“El canvi de plans va ser un cop de sort”, admeten amb franquesa els seus creadors. De fet, raó no els falta. Tot i els avantatges que suposaven les urnes plegables, per la seva facilitat de transport i camuflatge, el muntatge no resultava fàcil. Una prova realitzada aquest mateix dissabte per un expert muntador de Lego va suposar mitja hora llarga. “No hi ha tutorials al Youtube en xicano”, avisa un dels nord-catalans que formava part de l’entramat. “Imagina’t muntar això amb la Guàrdia Civil a la porta, hauríem vist algunes urnes enganxades amb precinte o cel·lo”, riuen.
En canvi, les altres urnes tenien el problema del volum i del preu. Les urnes plegables van costar uns 70.000 euros perquè van poder recuperar l’IVA. “Amb les urnes xineses, l’IVA ens el vam menjar”, rememoren. Tot i això, el muntatge era molt fàcil i rapidíssim. “Per tant, la Guàrdia Civil ens va fer un favor”, comenten. A més, mai van entrar al taller on feien la planxes perquè no es podia garantir que fos per a una urna. De fet, els uniformats no volien repetir el ridícul quan vuit agents de paisà, sense ordre judicial, van entrar en una empresa d’Òdena, dedicada a la fabricació d’embalatges i van confondre embalatges de iogurt amb urnes. Tot arran d’una broma dels empleats del magatzem que al palet amb aquest material van escriure amb un retolador “Material per a paperetes i urnes”, van fer una foto i la van enviar a un grup de whatsapp que també va arribar a la Guàrdia Civil.
Cap al magatzem
La data del referèndum s’acostava i cap dels tres tallers treia el material. La Guàrdia Civil esperava per capturar el botí que mai va sortir dels magatzems de les empreses. La tensió dels dies previs del Primer d’Octubre i la cacicada de posar el tinent coronel Diego Pérez de los Cobos a dirigir l’operatiu contra l’independentisme va fer esberlar els plans que tenien els comandaments de la Guàrdia Civil a Catalunya, que veien com un oficial de menys rang els donava ordres. Es va aixecar el dispositiu. Un cop l’horitzó va ser segur, les parts de les urnes van anar sortint dels tallers fins a arribar al magatzem de la Catalunya Nord.
En aquest dipòsit funcional arrebossat de ciment, s’han guardat els palets amb les urnes. Han estat camuflats al fons, a mà esquerra. De tal manera, que si algú passava hi havia la porta oberta no els veiés. Un entresolat permetia accedir-hi amb facilitat. A més, hi ha una habitació gran amb parquet a terra per, si calia, fer d’hostalatge d’emergència quan s’albirava la possibilitat que la repressió premés l’accelerador.
Aquest dissabte, el local va abaixar la persiana. Una trobada discretíssima dels coordinadors de l’operatiu, per recollir la seva part de material, semblava una escena final de qualsevol de les pel·lícules d’Ocean’s Eleven. L’alegria de retrobar-se, d’haver fet (bé) la feina, i d’emportar-se un tros d’història a casa ha estat un homenatge a la complicitat, a la intel·ligència col·lectiva i, sobretot, a la creença que, malgrat tot, l’objectiu encara és possible. En Lluís apaga la cigarreta, es frega els ulls i lliura una còpia de les claus a un dels companys de viatge. Tots, amb els cotxes carregats, es miren. Fins que el més veterà diu el que molts han aguantat de dir fins ara: “Ho tornaríem a fer”. Acluquen els ulls i somriuen.
