Pere Ferrer continua com a director general de Policia, tot i el canvi de color polític de la conselleria d’Interior, i del darrer canvi en la prefectura del cos. De fet, no només continua sinó que les seves competències es van enfortir i ampliar en la darrera reestructuració orgànica de la policia, on acumulava més funcions com assumir la macroàrea, i especialment sensible, d’escortes i protecció d’autoritats. Ferrer es manté a la cúpula d’Interior des de l’any 2015 i ha tingut com a consellers Jordi Jané, Quim Forn, Miquel Buch, Miquel Sàmper i, ara, Joan Ignasi Elena. Pel seu gabinet han passat fins a quatre caps del cos, el major Josep Lluís Trapero, Ferran López, Eduard Sallent, el Trapero retornat i ara el comissari Josep Estela.
Ferrer és llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat de Barcelona (2009) i té un màster en la mateixa matèria de la Universitat de Ginebra (Suïssa), on va treballar prop d’un any posteriorment. De fet, a casa seva la televisió generalista que es veu és la del país helvètic. Ferrer va arribar a la conselleria entremig de la casualitat, el Procés i la crisi electoral del CiU l’any 2015, quan Xavier Trias va perdre l’alcaldia de Barcelona i les tribulacions de Convergència amb Unió van acabar com el rosari de l’aurora.
De Trias a Elena
Fins al juny de l’any 2015, Ferrer era el cap del gabinet de la regidoria de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona. La pèrdua de l’alcaldia de Trias el va portar al departament d’Interior. Així, el juny de 2015 va ser nomenat cap de gabinet de l’aleshores conseller, Jordi Jané. Després de l’operació patrimoni, la crisi en què l’aleshores president, Carles Puigdemont, va haver de refer el Govern per encarar el Primer d’Octubre, la conselleria d’Interior va caure en mans de Joaquim Forn, que va mantenir Ferrer en el càrrec de cap de gabinet.
L’aplicació de l’article 155 va comportar la pèrdua del lloc, que va recuperar en arribar Miquel Buch a la conselleria. A l’octubre del 2019, Andreu Joan Martínez va dimitir com a director general de la Policia i Buch va confiar en Ferrer per al càrrec. L’argument va ser que “coneixia la casa, el funcionament de la policia i un bon domini de la logística policial. Ferrer es va adaptar perfectament al nou càrrec i va mostrar molt bona sintonia amb el comissari Eduard Sallent, nomenat cap del cos per Buch i amb una densa agenda de canvis i reformes estructurals dins el cos.
Amb la destitució de Buch, ordenada pel president Quim Torra, va arribar el terrassenc Miquel Sàmper com a nou conseller. Sàmper havia de reestructurar el seu equip i va parlar amb Forn, aleshores pres a Lledoners. Forn li va recomanar mantenir Ferrer com a director de la Policia i així ho va fer. L’època Sàmper va ser complexa de gestionar perquè el conseller i el director no mantenien una relació gaire fluïda. La situació va empitjorar quan Sàmper, l’octubre de 2020, va haver de restituir el major Josep Lluís Trapero al capdavant del cos. La bona sintonia entre el conseller i el major va generar distanciament amb Ferrer. Però va continuar en el càrrec.
Amb el canvi de Govern i l’entronització de Pere Aragonès com a president de la Generalitat, ERC va assumir la conselleria amb l’exsocialista Joan Ignasi Elena al capdavant amb amb un projecte relativament nou. Tot plegat en un ambient enrarit perquè els Mossos d’Esquadra eren objecte de negociació entre els tres partits independentistes i més després de les protestes per l’empresonament de Pablo Hasèl, tot enmig del judici a l’Audiència Nacional pels atemptats jihadistes del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils. I Ferrer va continuar i continua com a director.
Enamorats i crítics
La supervivència de Ferrer a la cúpula d’Interior i, sobretot, com a director general de la Policia és destacable. Només cal recordar la feina que van tenir els governs de CiU a triar aquest càrrec –per diverses negatives–, fins al punt que l’exconseller Ramon Espadaler el va haver d’anar a buscar en les procel·loses aigües de l’escissió del PSC i fitxar Albert Batlle. Ferrer és una figura ben vista entre els poderosos sindicats de Mossos i per un bon gruix dels comandaments, que el consideren un càrrec tècnic i molt entregat a la feina.
Ara, amb la destitució de Trapero i la reestructuració de la cúpula uniformada del cos, Ferrer ha enfortit la seva posició, amb el retorn a la Prefectura de Sallent, amb qui té una extraordinària relació, un concepte prou similar de la gestió del cos i una idea comuna del que ha de ser una policia. També té detractors, que li retreuen que en algun moment no ha estat prou lleial al seu comandament polític o que ha fet massa cas a les reminiscències de conductes pròpies de la vella Convergència. De fet, alguns posen sobre la taula el dubte de si milita a Junts per Catalunya.
Més poder
Ferrer ja havia sortit enfortit quan a principis d’agost del 2021 el Govern va aprovar el decret de reestructuració del Departament d’Interior. Uns canvis arran del desmantellament de l’Àrea de Seguretat Institucional, una grup d’elit de la policia catalana creada per Miquel Buch i que depenia de Presidència. Una àrea que no feia cap gràcia a la Prefectura i que Elena va reformular per quedar-se en el camí del mig del seu control, ni directament de Presidència ni tampoc de la Prefectura.
Així el text incloïa, d’una banda, la creació d’una nova Divisió d’Escortes amb l’objectiu de proporcionar seguretat tant al president de la Generalitat com als expresidents i a la resta d’autoritats i persones que necessiten protecció. Aquesta divisió suposava dues àrees. Una primera és l’Àrea de Seguretat de la Presidència de la Generalitat, que proporciona seguretat tant al president de la Generalitat com als expresidents. També s’encarrega de la protecció de les instal·lacions del Palau de la Generalitat, del domicili del president i dels edificis que determini la Secretaria General del Departament de Presidència. La segona és l’Àrea de Seguretat d’Autoritats, que s’encarregarà de garantir la protecció de totes les autoritats i persones que necessiten protecció. El factor clau és de qui depenia aquesta àrea, i tot recau sobre el director general de Policia, igual que la temuda Divisió d’Afers Interns dels Mossos d’Esquadra.
Ferrer, doncs, s’ha consolidat dins la conselleria d’Interior en un càrrec difícil. Tot i que algunes veus apuntaven que Elena l’utilitzaria de “fusible” en cas de crisi política, el director ha vist enfortida la seva posició i el seu control sobre la policia. De fet, des del despatx del conseller no amaguen la “inversemblant capacitat de feina d’en Pere”. “Sovint, la gent marxa del CECOR –els centres de coordinació policial organitzats per una crisi– i en Pere hi continua, com si li anés la vida”, detallen fonts del departament i de la comandància policial. Algunes d’aquestes fonts asseguren que té al cap tota l’estructura i els projectes de futur. “A diferència d’altres càrrecs que poden estar en un gabinet o en un altre, Ferrer ha fet una simbiosi entre Interior i la direcció del cos”, opinen les mateixes fonts. “És potser un nou Joan Delort?”, es pregunten els veterans de la casa. De moment, i com diria la consigna, qui resisteix, guanya.
