Un dels esdeveniments que pot marcar el curs polític que s’enceta al setembre és el possible retorn de Carles Puigdemont, així com el de Lluís Puig i Toni Comín. Tot plegat, o bé per la decisió del Tribunal Constitucional sobre les mesures cautelars que reclamen aixecar les ordres de detenció emeses pel jutge instructor del cas del Procés, Pablo Llarena, o bé per la resolució del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de les qüestions prejudicials sobre la llei d’amnistia presentades per la judicatura espanyola i el Tribunal de Comptes.
El retorn de Puigdemont i les municipals de 2027 a l’horitzó marquen el que serà el futur de Junts per Catalunya. La formació ja fa temps que treballa amb aquesta hipòtesi i d’aquí que estigui buscant possibles lideratges de futur. És el que en diuen “valors emergents”, que des de diferents tribunes institucionals o territorials van fent-se nom dins la formació, a condició que passin el sedàs de Waterloo.
Així es va poder constatar el dia del partit que la formació va celebrar a Prats de Molló (Vallespir) el passat 27 de juliol, o durant la conferència de Puigdemont a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a Prada, al Conflent, on va arribar envoltat d’una veritable guàrdia pretoriana on es distingien tan futurs lideratges polítics com aquells que va guanyant posicions en l’estructura burocràtica i tècnica del partit, figures que manen sense que ningú els hagi escollit i que desperten força recels entre la militància de base i quadres territorials.
Els alcaldes, el planter
Un dels pous on Junts busca noms de futur és el de les alcaldies. Sobretot, en aquelles que han marcat cert estil propi escorant discursos cap a les polítiques “d’ordre i mà dura”. Noms que esperen consolidar en les eleccions municipals de 2027, i en un panorama que s’albira amb incertesa per la possible irrupció d’Aliança Catalana, que pot complicar la composició de governs municipals. Dos dels noms que semblen aixecar passions dins la formació són Jordi Marquef, alcalde de Figueres (Alt Empordà) i Marc Buch, alcalde de Calella (Maresme)-on Junts va celebrar el seu congrés-, que es deixen estimar per la direcció i mostren un discurs força desacomplexat. En la mateixa línia, el partit que lidera Puigdemont també veu un futur a l’alcalde d’Olot, Agustí Arbós, que va recollir el bastó de l’alcalde Josep Berga aquest any, a mig mandat. Arbós ja ha estat escollit alcaldable de la capital de la Garrotxa pels juntaires per al 2027.
En aquest paquet, Junts també inclou l’actual alcalde de Vic, Albert Castells, tot i que darrerament pateix una crisi política arran d’un canvi d’ubicació d’un CAP en una zona que és un graner de vots per als de Puigdemont. Precisament, sense sortir d’Osona, un dels altres valors emergents és Arnau Rovira, alcalde de Manlleu, que, el passat mes de març va trencar el pacte de govern amb el PSC amb què havia impedit que ERC continués al govern municipal després de 20 anys al poder. Rovira compta, a més, amb el fet que dins el seu consistori hi té un regidor d’Aliança Catalana. Entre les seves accions ha estat muntar una mena de Brigada Mòbil a la policia local.
Més que alcaldes
Entre altres noms que s’integren en el grup d’alcaldes però que fan una passa més hi ha el de Jaume Casañas, ara alcalde de Cunit i diputat provincial. Casañas és un vers lliure, però que ara Junts ha conclòs que aporta discurs i fons. Geògraf de formació, poliglot i pràctic, defensa un nou concepte de nació i no s’ha estat d’advertir Waterloo que calen canvis en polítiques estratègiques per evitar que “la nació desaparegui”. Casañas postula una nova administració territorial i un canvi de paradigma demogràfic que aixeca adhesions a través d’un discurs que contraresta l’extrema dreta sense comprar el seu relat. Ans al contrari.
En aquest grup destacat també es troba Jeannine Abella, batllessa d’Isona i Conca de Dellà i diputada al Parlament. Ja va ser l’escollida per encapçalar la candidatura per la demarcació de Lleida a les eleccions al Parlament. De fet, el partit es mostra més confiat en el Pallars que no pas en el pla de Lleida, on pateix més per assolir posicions. De la mateixa manera, té dificultats per consolidar posicions al Camp de Tarragona, on té un paper residual tant a Reus com a la ciutat de Tarragona. Tot i això, de les Terres de l’Ebre destaca Mònica Sales, portaveu de la formació que cada dia “viu més a Barcelona” i que ha guanyat molt pes dins el grup parlamentari, amb un exalcalde de Valls com a president del grup, Albert Batet, un cap de files que manté fil directe amb Waterloo. Precisament a Valls, hi ha un altre dels noms que brilla dins la formació: Dolors Farré, batllessa de la ciutat que busca el 2027 fortificar un municipi de pes al Camp tarragoní. Cal afegir Josep Maria Cruset, exalcalde de Riudoms i expresident del Port de Tarragona, que ha guanyat molt protagonisme com a diputat al Congrés. De fet, va ser l’organitzador del Congrés de Junts a Calella, el passat mes d’octubre.
Diputats, orgànics i freelance
Entre l’elenc de futurs possibles líders, Junts té protegit i promociona el diputat Salvador Vergès. Corredor de trail i amb facilitat de paraula, ha estat l’encarregat de representar el partit en assemblees pageses o manifestacions desacomplexadament independentistes. De fet, actua com un dels unilateralistes de la formació. Un altre dels veterans dins la formació, que prové de les alcaldies, però ja traspassa aquesta categoria, és Isidre Sierra, alcalde de Sant Climent de Llobregat i un dels noms forts en una comarca complicada electoralment per als de Puigdemont. A l’altra banda, del verb actiu i de l’assemblearisme, s’hi compta Judith Toronjo, exsecretària general de la Joventut Nacionalista de Catalunya, actual diputada al Parlament de Catalunya i secretària d’organització.
Toronjo, que s’ha dedicat sempre a la vida política, és una de les eines preferides de Jordi Turull per portar la maquinària del partit. Tot i això, Puigdemont tampoc ha volgut fer gaires experiments i ha atorgat força poder a un veterà de la supervivència política com Toni Castellà, que torna a ser un valor dins la formació. Només un detall, el seu cotxe és el que fa servir Puigdemont quan ha de sortir d’un míting. Castellà ha ajudat a endreçar el Consell de la República i té en el seu full de serveis haver retirat de circulació un tòtem de la política catalana com Josep Antoni Duran i Lleida. Castellà, a més, té una mà dreta amb qui fa tàndem que és Teresa Vallverdú, qui té la cartera de Seguretat a l’executiva juntaire. Un dels eterns joves del partit és Aleix Sarri que fins ara no ha obtingut places vistoses dins l’estructura institucional, però que continua essent una veu escoltada en els creadors de discurs del partit.
Entrant en l’òrbita més jove, un dels noms que va agafant volada, sobretot en els entorns més independentistes, és el de Biel Cardona, un jove meteoròleg que no depèn dels diners públics, que fa la seva guerra a través de manifestacions públiques desacomplexadament independentistes i que és un representant ferm dels juntaires entre el públic més jove de la Universitat Catalana d’Estiu. A Cardona, prou mordaç, se’l relacionava amb el sector borrassista, però ha sabut fer-se un nom propi sense més escarafalls que l’activisme.
Pel que fa a Barcelona, un altre dels veterans emergents és l’exconseller Josep Maria Argimon, que molts volen ressuscitar com una única esperança blanca de Junts per a Barcelona per a les municipals de 2027, on Josep Rius, un altre veterà però més jove, aspira a consolidar plaça.
