Marta Vilalta (Torregrossa, Pla d’Urgell, 1986), portaveu i secretària general adjunta d’Esquerra Republicana de Catalunya, va protagonitzar un discurs contundent dur contra l’oposició, concretament contra Junts i comuns, pel “bloqueig” als pressupostos de la Generalitat per al 2024, que la cambra va tombar el passat 13 març, el mateix dia que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va anunciar eleccions anticipades després del daltabaix patit pel Govern al Parlament. Vilalta nega que l’avançament electoral tingui cap relació amb càlculs electoralistes dels republicans i insisteix a carregar contra la “irresponsabilitat” dels grups de l’oposició, a qui responsabilitza de l’avançament electoral per fer servir “excuses” com el Hard Rock per no validar els comptes. En aquesta entrevista amb El Món, també afirma que el projecte de la formació republicana és del tot incompatible amb el del PSC, malgrat que ha estat l’únic grup amb qui van poder tancar un acord per als pressupostos. I relativitza l’efecte que pugui tenir el fet que Carles Puigdemont sigui el presidenciable de Junts: reivindica que el “rival a abatre” en aquestes eleccions és Pere Aragonès.
El president de la Generalitat sempre havia dit que la seva intenció era, tant sí com, no arribar al final de legislatura. Què l’ha fet canviar d’opinió?
Bé, aquesta era la intenció i així treballàvem també des d’Esquerra Republicana, però bàsicament es produeix un fet que per a nosaltres és greu, que és el bloqueig als pressupostos de la Generalitat de Catalunya per a aquest 2024, que és la irresponsabilitat que vam veure en el debat a la totalitat dels pressupostos. Davant d’aquesta irresponsabilitat dels grups de l’oposició, el president fa un exercici de responsabilitat que és convocar la ciutadania i apel·lar a rebre més confiança i suport de la ciutadania per poder tirar endavant les principals accions pel país, com per exemple eren aquests pressupostos.
Però es podia seguir amb pressupostos prorrogats, no?
Era un escenari molt complicat perquè bàsicament tenir o no tenir pressupostos era una diferència molt gran. Eren els millors pressupostos de país que havíem pogut tenir mai, més de 43.700 milions d’euros, més de 2.400 milions més afegits per a les finances de la Generalitat, que volia dir poder invertir en salut, en educació, en habitatge, però poder tenir més de mil milions per combatre la sequera i en infraestructures d’aigua, poder continuar invertint com mai, com mai, en la llengua catalana i en la cultura, aproximant-nos al 2% en la cultura. Per tant, eren uns pressupostos absolutament prioritaris, necessaris i urgents per al país davant dels reptes que tenim i les necessitats en l’àmbit del sector públic, i l’oposició va decidir bloquejar i robar aquesta oportunitat a la ciutadania d’aquest país.
No tenir pressupostos i la pròrroga pressupostària vol dir que la major part dels nous ingressos no es poden disposar. Es podran fer ampliacions de crèdit, podrem intentar tramitar decrets d’urgència per ampliar algunes partides, però hi ha moltes de les inversions, que eren noves, que no es podran fer. Per tant, el partidisme i la irresponsabilitat de l’oposició, específicament dels comuns, però també de Junts per Catalunya, no s’entén i la major part de la ciutadania no pot entendre com han fet primar qüestions partidistes o qüestions concretes de dins dels seus partits davant d’un escenari tan bo per al país que era poder disposar d’aquests pressupostos.
El Hard Rock era una qüestió partidista?
El Hard Rock era una excusa. I no s’entén com per una excusa han deixat el país sense aquests més de mil milions per a l’habitatge social, que és una demanda que els comuns sempre han posat sobre la taula. O com han privat de poder disposar de més beques menjador, de més diners per poder fer activitats extraescolars, o de més reforç en l’àmbit de l’educació en general. Com han pogut deixar perdre tots aquests recursos en l’àmbit de l’educació, en l’àmbit de la salut, de l’atenció primària, amb l’excusa del Hard Rock. I dic que és una excusa perquè en aquests pressupostos no hi havia ni un euro ni un acord per al Hard Rock, a diferència d’altres pressupostos dels últims anys, que els comuns sí que havien votat i havien facilitat la tramitació i, per tant, havien facilitat també la seva aprovació definitiva.
I a més a més, quan hem de tenir present que la tramitació del Hard Rock segueix el seu curs, és una tramitació administrativa que ve de molts anys, des de l’any 2014 que això està en marxa, i que probablement seguirà. Per tant, li estàvem demanant a un govern, al govern republicà actual, que fes una cosa que no pot fer, que prengués decisions polítiques que no pot prendre perquè estan en el terreny administratiu i burocràtic, però, en canvi, ho han posat com a excusa i fent això han privat la ciutadania disposar d’uns recursos ingents per tenir un millor país i uns millors serveis.
Tant Junts com comuns, en canvi, els acusen a vostès d’avançar eleccions per càlculs electoralistes.
Ells han actuat amb irresponsabilitat i davant d’aquest bloqueig el que fa el president és convocar eleccions. Junts ens acusa perquè és la tònica dels últims anys. Fins i tot quan estaven al Govern feien d’oposició. Evidentment, poden fer el que creguin més convenient, criticar-nos tant com vulguin, fins i tot per haver convocat eleccions. Però el seu president parlamentari, Albert Batet, en el debat sobre els pressupostos, aquell matí, quan encara tenien l’oportunitat de fer una acció responsable i facilitar-ne la tramitació, que hauríem pogut continuar negociant, va dir “o pressupostos o eleccions”. El president Aragonès, tot i que és evident que no ho fa perquè li demani Junts, pren una decisió responsable i convoca les eleccions. I ara ens critiquen per haver fet allò que ells mateixos demanaven. Que s’aclareixin entre ells, perquè a la tarda va sortir el secretari general de Junts, Jordi Turull criticant el que va qualificar d’electoralisme. El president ha fet el que toca, que és pensar en el país. Si hagués pensat en ell mateix, hauria pogut dir ‘qui dia passa, any empeny’. I anem trampejant aquest any i fent petits pedaços. I no ho ha fet.
La proposta de Junts per als pressupostos amb successions era inassumible per a Esquerra Republicana?
Era inassumible per al país. Modificar l’impost de successions, eliminar-lo, i fer també totes les mesures de modificacions en els impostos que proposava Junts, volia dir disposar de 1.200 milions d’euros menys. Eren uns diners per combatre la sequera, per a l’educació, la salut… Si ens estàvem demanant que féssim unes mesures que retallaven 1.200 milions, què proposaven retallar? No proposaven retallar res. Els números no quadraven. I la proposta de la modificació de successions va envoltada de molta demagògia, perquè més d’un 80% de gent d’aquest país no el paga, i els que ho fan paguen unes quantitats ínfimes. Si han de pagar molt és que venen de famílies molt riques, i, per tant, ja trobem just que hi hagi una part d’aquesta riquesa sigui una contribució per a la societat.
Aquesta legislatura va començar amb una majoria independentista del 52%, amb un compromís per culminar la independència i ha acabat amb uns pressupostos bloquejats pel Hard Rock per part dels comuns. S’ha perdut una oportunitat per a l’independentisme?
Segur que s’han perdut oportunitats i també se n’han aprofitat d’altres. Potser no compartint el Govern, potser no compartint algunes votacions, però altres sí. En l’últim debat de política general ens vam aplegar les forces independentistes per reclamar l’amnistia i un referèndum, la fi de la repressió i l’exercici del dret a l’autodeterminació. I ha sigut en el marc d’aquesta legislatura, de la presidència de Pere Aragonès, que hem aconseguit fer seure el govern de l’Estat espanyol i posar en marxa una negociació amb l’Estat, entre el Govern de Catalunya i el govern de l’estat, que ha permès acabar amb la repressió.
I ho estem veient ara amb les últimes conseqüències, amb la tramitació i ben aviat aprovació definitiva de la llei d’amnistia, però que va començar amb el reconeixement del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Fins llavors es deia que era un conflicte entre catalans. I hi va haver l’obertura d’una via negociació. Molt criticada llavors per Junts i la CUP, però demanada per la societat quan anàvem amb pancartes tots de “Sit and Talk” en mobilitzacions del Tsunami Democràtic. Per tant, una via democràtica de resolució al conflicte polític a través de la política, que és el que fins llavors havíem trobat a faltar. Aquí vam començar el camí de la fi de la repressió, primer amb els indults, després amb la modificació del Codi Penal i ara la llei d’amnistia, que és un nou pas que esperem que tingui efecte com més aviat millor per acabar amb els exilis i amb totes les causes obertes amb milers de persones afectades. Tot això ha passat en aquest context. I també hem creat consensos en defensa del català, en aquest Parlament, davant les ingerències judicials.
El que ens sap greu és que aquesta legislatura que va començar amb un acord d’investidura entre les tres formacions independentistes no hagi pogut acabar de la mateixa manera. Hem de lamentar que a la meitat de legislatura Junt decidís abandonar el Govern, amb una consulta entre la seva militància. Ens sap greu que la primera vegada en moltes dècades amb un president d’Esquerra, Junts trenqui aquest consens.
Però fa la sensació que el Procés ha deixat moltes ferides obertes en l’independentisme.
Segurament, perquè han sigut uns anys molt intensos, i segurament també s’han de superar. Perquè amb ferides obertes no podem avançar. Si n’hi ha, s’han de superar i treballar conjuntament i no ens cansarem de dir-ho, sempre ha sigut la voluntat d’Esquerra. Nosaltres, des de les discrepàncies ideològiques que tenim, quan hem hagut de tancar files amb un president de la Generalitat que no era d’Esquerra, ho hem fet. Per l’avenç nacional del país. Quan això ha sigut a la inversa, hem vist un qüestionament continu, una crítica constant, fins i tot compartint el Govern. I fins i tot una manca de reconeixement de legitimitat de la presidència de la Generalitat. Això no és bo. No per al president, creiem que no és bo per al país.
Estan ficats en una lluita per l’hegemonia?
No sé si és una lluita per l’hegemonia. Nosaltres, quan estem liderant el país des del Govern, des de la presidència, des de la vicepresidència, des de les conselleries, el que prioritzem és ser útils a la ciutadania. Si no, perd tot el sentit la feina que fem des de la política. La política només té sentit si és capaç de resoldre problemes i no crear-ne de nous. I diria que hi ha formacions que en l’únic que s’entesten és, allà on hi ha conflicte, generar-ne més. Tenim una altra manera d’entendre la política. I si arriba un moment que s’imposa el bloqueig, com ha passat amb els pressupostos per la irresponsabilitat de l’oposició, cal sentit de país i convocar les eleccions, que és el que ha fet el president.
I de què aniran aquestes eleccions?
De triar entre les opcions que plantegen responsabilitat, rigor, sentit de país o bloqueig, conflicte i responsabilitat, que és el que ens hem trobat i pel qual s’han convocat les eleccions. També aniran de continuar fent avançar el país. Esquerra presenta una proposta d’avenç nacional per continuar amb la resolució del conflicte polític. Un cop tancada la fase de la repressió amb l’amnistia, toca obrir la fase del referèndum, de l’exercici del dret a l’autodeterminació. I això és el que marcarà l’agenda política, però també treballar per l’avenç social, perquè necessitem treballar en els dos àmbits a la vegada. No serveix de res que algú faci una proposta molt ambiciosa en l’àmbit nacional, però que després s’oblidi de la gent i del dia a dia del país. Ni serviria de res una proposta que pot dir només parlem del progrés social, però que s’oblida dels avenços nacionals o de les majories d’aquest país que volen poder ser una república i només vol ‘normalitzar’ la situació tal com està. La situació es normalitzarà quan puguem decidir amb llibertat i garantir quotes més grans de benestar i de justícia al nostre país. I qui conjuga aquests dos grans pilars és justament Esquerra Republicana.
Parlava fa un moment del referèndum, però el finançament singular que ha presentat aquesta setmana el Govern serà un dels pilars de la campanya d’ERC?
Efectivament. És una demanda històrica, forma part d’un consens al nostre país. A Esquerra Republicana sempre ens hem destacat per abanderar els grans consensos de país per fer-los realitat. I disposar d’un finançament just, de recaptar tots els impostos, és una necessitat i un consens. Dues de cada tres persones al nostre país demanen tenir un finançament just a l’estil basc o de Navarra. I això vol dir votants de tots els partits, no només independentistes, també dels socialistes, dels comuns, però també, fins i tot, dels partits de dretes i d’extrema dreta. Per tant, és un consens i és un pilar de la nostra acció política.
És un consens i va ser un acord fruit de la negociació per la investidura de Pedro Sánchez entre Esquerra i el PSOE. Res de cafè per a tothom, finançament singular per a Catalunya, per posar fi a aquesta situació d’injustícia que asfixia les finances de la Generalitat. No pot ser que es generin fins a 50.000 milions i que després només en disposem de 25.000. L’altra meitat se’n va i no torna de cap manera. Per tant, volem el 100% dels impostos per poder garantir el 100% d’educació, de drets socials, de salut i uns serveis de primera. Aquesta ja és una proposta que és real. Aquesta setmana l’han presentat la consellera d’Economia i el mateix president de la Generalitat. Ara que es mulli l’Estat i aquells que formen part del govern de l’Estat.
Però el govern espanyol ja ha dit que no.
Bé, doncs… m’atreviria a dir que totes les victòries polítiques del país han començat amb un no del govern de l’Estat. I després les hem aconseguit. No reconeixien que hi havia un conflicte polític i ara ho reconeixen. Es va dir que tothom complirà les penes íntegres de presó, i hi ha hagut indults. Es va dir que mai s’eliminarà el delicte de sedició, i s’ha eliminat. Amnistia, com ho va dir el senyor Illa? Va dir “ni amnistía ni nada de eso“. Doncs, ja tenim amnistia. Per tant, ara anem per la resta, que és el referèndum, evidentment, però en paral·lel volem justícia social i, per tant, un finançament just, singular, per a Catalunya, que és un consens. No entendríem que algú que vol liderar la Generalitat de Catalunya, com Salvador Illa, pugui negar que Catalunya disposi de més recursos. Com tampoc entenem les crítiques ara electoralistes de Junts, quan ells sempre han estat també defensant aquesta opció.
Aquesta setmana s’ha publicat un CEO i apunta que la majoria independentista penja d’un fil. És imprescindible mantenir-la?
Sempre volem el màxim suport possible per a l’independentisme, perquè venim de molts anys incrementant aquest suport, fent evident aquesta majoria social, política i electoral que existeix. Per tant, el compromís nostre és treballar per maximitzar els resultats. No només d’Esquerra Republicana, per descomptat, per guanyar aquestes eleccions, perquè estem convençuts que les podem guanyar, sinó també per maximitzar els resultats de l’independentisme en conjunt. Perquè no es tracta que discutim entre nosaltres per qui és més independentista, o alguna cosa similar, sinó que es tracta de maximitzar el suport de l’independentisme com a aspiració per fer possible la millora del nostre país, que només ho aconseguirem amb una república catalana. Revalidem el màxim suport possible a partir del 12 de maig per a l’independentisme i per a aquelles formacions que el que volem és arribar a les màximes quotes de llibertat del nostre país.
Aquest projecte independentista és compatible amb el PSC? Vostès facilitarien o permetrien que Salvador Illa fos president si guanyés les eleccions?
El que està clar és que la República Catalana i el PSC no són gaire compatibles, perquè sempre s’hi han oposat i en els últims anys encara han extremat més la seva oposició, perquè fa una dècada sentíem dirigents del PSC dient que hauria de ser possible un referèndum a Catalunya, però des de llavors només han batallat perquè això no sigui possible. Per tant, és bastant incompatible el projecte. De fet, és del tot incompatible el projecte d’Esquerra Republicana amb el projecte del PSC si el que volem és aspirar a aconseguir la República Catalana. El que d’alguna manera apel·lem al PSC és que assumeixin la democràcia, que no els facin por les urnes per votar en referèndum. Si ells creuen que tenen un projecte atractiu per a Catalunya, que l’expliquin i que assumeixin la democràcia per decidir de forma col·lectiva, de forma lliure, sense l’amenaça policial, sense les ingerències judicials, a través d’un acord polític, com va fer Escòcia, com va fer el Quebec de poder votar sobre el futur polític del país. Per què això fa tanta por al PSC? Que assumeixin la democràcia en aquest sentit i que assumeixin els consensos de país. Un 70% o 80% de la gent, segons les enquestes, està d’acord a poder fer un referèndum acordat.
Si aquest projecte d’ERC amb el PSC és incompatible, els queda entendre’s amb Junts i la CUP de cara a governar. Serà així o hi ha altres aliances possibles?
El que serà és el que la gent votarà el 12 de maig i nosaltres treballarem per guanyar aquestes eleccions. I, per tant, guanyar-les i oferir al país avenços nacionals i avenços socials. A partir d’aquí, amb qui estigui disposat a avançar nacionalment i avançar socialment, ho discutirem i intentarem arribar a acords. Però estem convençuts que el millor projecte és el d’Esquerra Republicana i, per tant, a partir d’aquí, com ja hem fet sempre, sabrem construir les aliances, els suports, les majories, per seguir en aquesta direcció, en aquest camí.
I quin efecte tindrà que Puigdemont es presenti i pugui optar a la presidència?
El que volem és que tothom es pugui presentar lliurement sempre que ho desitgi i que vulgui, i per tant s’acabi aquesta situació de repressió i d’injustícia que hem viscut els últims anys en forma de presons, en forma d’exilis, en forma d’inhabilitacions, en forma de causes obertes, de judicis encara pendents. Per tant, que tothom es pugui presentar si així ho decideixen i que la gent també pugui escollir democràticament i lliurement entre totes les opcions. Tampoc és una novetat que el president Puigdemont es presenti en unes eleccions. A les últimes eleccions al Parlament de Catalunya ja va encapçalar la llista de Junts per Catalunya i va haver-hi els resultats que hi va haver. Per tant, celebrem que tothom pugui presentar-se i que puguem confrontar projectes, models de país, propostes i a partir d’aquí que després també sapiguem construir acords i consensos en aquells temes que són de país.
És un rival difícil?
Tots ho són de rivals difícils, perquè és gent que es presenta amb les aspiracions i gent que es presenta amb un projecte. Per tant, evidentment tots els rivals són difícils i complicats. Per a nosaltres, el rival abatre per part de tots els altres és el president de la Generalitat, que ha demostrat sentit de país, responsabilitat, rigor, determinació i ambició. I és el president actual, qui va tenir la confiança de la ciutadania i d’aquest Parlament. I, per tant, és el rival a abatre. I si concretem més, hi ha dos models de país que estan en joc, el model que presenta el Partit dels Socialistes, amb Salvador Illa, a les ordres de la Moncloa i del desenvolupament sense fi d’una proposta econòmica més del segle passat que no de futur, amb més totxo, amb més asfalt i amb projectes en aquest sentit. I el projecte que lidera Esquerra Republicana, aquest projecte de republicà catalana, però també de justícia social, de pensar en tothom, en aquesta Catalunya sencera, i per tant amb la idea d’anar amb el referèndum en una mà i la millora del finançament i dels serveis públics a l’altra. Per tant, els models que de país estan en joc són aquests dos.
Puigdemont ha proposat una llista unitària a l’independentisme amb l’argument que ERC i Junts en solitari mai han obtingut prou majoria. Hi estarien disposats?
Si volen parlar d’unitat, la unitat es pot fer de moltes maneres: aprovant pressupostos per a la gent, no abandonant un Govern de coalició, o protegint la majoria al Parlament en lloc de desgastar-la. La unitat estratègica, com hem dit sempre, no és uniformitat. Per això el que esperem d’aquesta campanya també és que puguem confrontar models de país, propostes concretes. En l’objectiu nacional de república catalana ja sabem que hi estem tots d’acord.
Si Puigdemont i Junts quedessin per davant d’Esquerra i les forces independentistes sumessin, vostès estarien disposats a investir a Puigdemont com a president?
Nosaltres estem convençuts que guanyarem aquestes eleccions i, per tant, també que guanyarem com a força principal de l’independentisme. Però el que està clar és que haurem d’arribar a acords, perquè res indica que hi haurà cap majoria absoluta si no canvien les coses d’aquí al 12 de maig. Els acords s’hauran de construir, però hauran d’implicar avançar nacionalment cap al referèndum i, per tant, la República Catalana i avançar socialment cap a una societat més justa, que vol dir més reforços dels serveis públics sense deixar ningú enrere i garantir la justícia per a tothom. Construïm acords com els vam saber construir fa tres, quatre anys, com els hem construït al llarg d’aquesta legislatura i com els haurem de continuar fent.
