Laura Borràs: “Si l’independentisme estigués unit, podria aprofitar les febleses de l’Estat”

Com a presidenta de Junts per Catalunya, Laura Borràs (Barcelona, 1970) manté plena activitat i, com a presidenta del Parlament, tot i que suspesa de drets i deures, la conserva en gran part. Amb el compte enrere cap a un dels judicis del 2023 que generen més expectació –comença el 10 de febrer–, continua defensant la seva posició, cosa que inclou anar als plens i seure a la tribuna de convidats. També va a la cambra a treballar, a les oficines del seu grup parlamentari. Molts ajuntaments la continuen convidant a actes i li demanen la visita institucional completa, que implica saludar alcalde i regidors, signar el llibre d’honor i el seguiment de l’acte al qual assisteixi. Res no ha canviat en aquest sentit. Per a ella, negar-se a renunciar al càrrec és “una qüestió de resistència política”. Com a líder de Junts –liderat compartit amb el secretari general, Jordi Turull–, analitza en aquesta entrevista la crisi institucional de l’Estat i la situació de l’independentisme.

L’Estat espanyol es troba ara mateix en una gran crisi institucional pel bloqueig del TC a la reforma legislativa impulsada pel govern espanyol. Com s’ha de llegir des de Catalunya?

Molta gent s’escandalitza ara pel que ha decidit el Tribunal Constitucional, però és una deriva que des de Junts i des de l’independentisme estem advertint des de fa anys. És efectivament molt greu, però té el seu inici en la voluntat dels tribunals espanyols d’incidir i interferir en el que hauria de ser la separació de poders. Avui podem dir que a Espanya no hi ha separació de poders, hi ha profanació de poders. Perquè el poder judicial ha decidit aturar un procediment legislatiu preventivament, abans de saber-ne el desenllaç. Com aquí havia passat, els tribunals espanyols han decidit sobre què es discuteix o es legisla al Parlament de Catalunya.

Coartar el debat parlamentari és una aberració en democràcia. I quan això es va permetent de manera continuada perquè no afecta els que ho permeten al final s’escampa. Ho permetien mentre afectava els independentistes i ara ja ha arribat al cor de les seves institucions. Les nostres sempre les han considerat menors, però ara que arriba això al Senat salta l’alarma. 

Ho permetien o ho esperonaven?

Van voler utilitzar el TC per intentar impedir que hi hagués una determinada acció legislativa [del Parlament de Catalunya] i van donar carta de naturalesa a la possibilitat que això pugui tornar a passar, i més en el món del dret, on els precedents acaben tenint caràcter vinculant perquè generen jurisprudència. Quan en aquesta legislatura, en la meva presa de possessió com a presidenta del Parlament, jo dic que Lluís Puig recuperarà el seu dret a vot com a diputat perquè s’ha pogut presentar a les eleccions, els primers que corren al TC són el PSC. Ara de què s’esglaien? Del fet que hi hagi altres partits [PP] que utilitzin el mateix tribunal per fer el mateix que ells? Ara el Partit Socialista critica que el PP doni entrada a les togues a la seu de la sobirania popular. Bé, ells ho han fet abans.            

Eva Granados, del PSOE, ha dit que presentaran tots els recursos possibles, però Jaume Asens, de Podemos, parlava de reformes legislatives. Creu és possible una reforma després d’aquest punt d’inflexió?

Els plantejaments reformistes són absolutament inútils aquí i allà. Per descomptat, a Junts per Catalunya no hem vingut a reformar Espanya, entre d’altres coses perquè Espanya és irreformable, ara potser algú començarà a obrir els ulls. Però nosaltres no volem reformar-la, volem separar-nos-en, precisament perquè actuen com ara s’està veient que actuen. S’acata la decisió del TC i això demostra fins a quin punt, si no hi ha respecte per la separació de poders no hi ha estat de dret, sinó un estat que tira pel dret, com va formular Jordi Turull en el judici de l’1-O. Volen presentar recursos que ha de rebre la mateixa justícia que està fent això. Fins on pots continuar confiant en un sistema que demostra que està adulterat en la seva essència, amb uns magistrats votant per bloquejar una decisió del Congrés i el Senat que els afecta? Els dos magistrats caducats haurien d’haver-se apartat d’aquesta votació i els han recusat i rebutgen la recusació! Ara estem veient el veritable rostre dels fonaments de l’Estat que sorgeix de la Transició del 78. Aquí no ha canviat res. I hi ha jutges que estan fent política sense que els hagi votat ningú.

Què ha de fer l’independentisme davant aquesta situació?

El que no podem fer és col·laborar-hi. No podem acabar blanquejant-ho tot plegat i posar l’etiqueta de més demòcrates a uns que als altres. Això és potinejar la democràcia, ho facin els uns o ho facin els altres. Per això Junts a Madrid sempre ha volgut la unitat de l’independentisme i altres han preferit alinear-se amb les esquerres, en lloc d’aquest front comú de l’independentisme a Madrid. Nosaltres hem de treballar pels interessos de Catalunya, que no vol dir donar estabilitat a l’Estat espanyol, que és qui et persegueix, votant els seus pressupostos i reformant els seu Codi Penal perquè ens puguin perseguir d’una manera més còmoda i més d’acord amb els estàndards del segle XXI.

Aleshores, l’independentisme ha d’aprofitar, i és capaç d’aprofitar, aquest moment de precarietat institucional d’Espanya?

S’ha d’aprofitar sempre la debilitat o la inestabilitat de l’Estat i nosaltres hem reclamat la via perquè això fos possible, que és la unitat estratègica de l’independentisme. Precisament, nosaltres sortim del Govern perquè teníem un acord signat amb ERC en què dos dels punts fonamentals eren la unitat estratègica de l’independentisme i la unitat d’acció a Madrid, amb un pla d’acció conjunt per traslladar la unitat estratègica a les institucions espanyoles. Això no es complia, i hauria sigut fonamental per a quan passessin coses com el que està passant, per tenir la màxima força per incidir en favor del que representem. Si l’independentisme estigués unit, podria aprofitar les febleses de l’Estat com aquesta que s’està veient.

Fent què?

Hem de tenir en compte que ja s’ha vist que un referèndum acordat no és possible. S’ha demanat moltes vegades i no s’ha aconseguit. Abans de l’1-O ja es tenia la certesa absoluta que no era possible. Per això es va fer el referèndum que es va fer. I la reacció de l’Estat evidencia que, si ja no era possible abans, encara ho serà menys després. Per tant, totes aquelles accions dirigides a intentar semblar molt bo a ulls de l’Estat per a veure si ara els caiem més bé i som més bonys minyons i ens permeten un referèndum són inútils.

El que cal és aprendre del que ha passat i reforçar-nos per a la confrontació amb l’Estat, que és l’única manera que hi haurà de poder obtenir la independència, perquè l’Estat espanyol no la concedirà mai. Per tant, cal recuperar tot allò que l’1-O es va creure que era important per poder aconseguir la independència, veure què és el que no es va fer i per què no es va fer i com s’hauria de fer quan estiguem en disposició de plantar cara a l’Estat. L’única manera d’aconseguir la independència serà així, plantant cara a l’Estat, no col·laborant-hi, no blanquejant-lo, no reformant-lo.

Això inclouria prendre decisions al Congrés perquè caigués el govern de Pedro Sánchez?

És que Junts per Catalunya no el va investir…

Però aquell moment ja va passar. En el moment actual, què farien?

Hi ha gent que diu que els independentistes no saben com fer la independència…

ERC diu que Junts no té un pla alternatiu al seu…

El seu pla ja es veu que no porta a la independència…

I quin és el de Junts, en concret?

Junts treballa per la independència. ERC sembla que ni tan sols treballi per la no dependència. Del que sí que es tracta és de saber, com a mínim, què no has de fer. I ho sabem. No hem de donar força a l’Estat, que és blanquejar-lo a ulls d’Europa, que és contribuir a la reforma del Codi Penal perquè es pugui extradir el president Puigdemont. Tot allò que fas per ajudar el teu adversari, és obvi que no et beneficia. Amb el conflicte sagnant que hi ha, amb una repressió que cada dia veiem que arriba a més llocs, d’un Estat que a sobre t’espia, com interactues amb normalitat amb ells? Si hi interactues amb normalitat estàs dient: ‘Continua fent-ho, no passa res’.

Quan jo he anat a parlaments com el de Flandes, el britànic i el de Mònaco, m’han dit que era bona notícia que ara ja no hi ha conflicte, perquè el principal partit independentista ha pactat amb el govern espanyol. I els he hagut explicar que el conflicte continua. Això passa perquè hem decidit, en lloc de mantenir la confrontació, mirar de pactar per veure si hi ha menys repressió. Però la repressió no disminueix. Al contrari, alimentem el monstre.

Però si no governés el PSOE a Madrid governaria el PP, potser amb Vox.

És que jo la fórmula del mal menor no l’he entès mai. Perquè és mal. Dir-ne menor… és un adjectiu. El problema és el substantiu, el mal. L’Estat espanyol té claríssim, governi qui governi, que la unitat d’Espanya està per sobre dels drets i les llibertats. Ho té tan clar el PSOE com el PP i Vox. Per tant, respecte de Catalunya és indiferent que governin uns o els altres. Segons com, com que uns representa que són progressistes, el que fan representa que és menys agressiu per a Catalunya i és exactament igual. El que haurà passat amb el govern del PSOE és que s’ha fet una reforma del Codi Penal que permet criminalitzar els fets de l’1-O i per tant hipotecar que la ciutadania de Catalunya que fa anys que es manifesta cívicament i pacífica ho pugui continuar fent, perquè la interpretació dels fets estarà en mans dels jutges que no volen ni tan sols abandonar el TC quan estan caducats, que s’hi han atrinxerat.            

Tampoc veu viable la nova proposta de referèndum llançada per ERC, amb el 50% de participació i el 55% exigit al ‘sí’ perquè sigui vinculant?

Només cal recuperar ERC sobre aquestes qüestions abans de l’1-O i el que diu ara. Hi ha un canvi que respon a altres motivacions. No vam fer l’1-O per ser indultats i no vam fer la declaració d’independència per ser perdonats. Vam fer-ho per mantenir-ho.      

Però la declaració no es va implementar…

El que cal per implementar-la és que hi hagi una mirada sobre la política catalana que sigui dels polítics catalans amb independència de l’Estat.

Per exemple?

Per exemple, fa pocs dies celebràvem els 90 anys del Parlament perquè hem recuperat la memòria històrica pròpia, no la imposada. Per això és important la mirada, la perspectiva. Que en aquest cas, jo quan vaig arribar al Parlament em vaig preguntar per què érem a la 13a legislatura i no a la 14a. La primera legislatura del Parlament recuperat és la del president Macià, amb Lluís Companys com a president de la cambra. Però ho comptàvem a partir de la Transició, a partir de la Constitució del 78. Per això l’any 2020 es van celebrar els 40 anys del Parlament, i ara a ningú li ha semblat estrany que haguem celebrat els 90 anys el 2022, com si en dos anys haguessin passat 50 anys. Per què? Perquè tot depèn de les ulleres amb què et mires la realitat. Si et poses les ulleres autonòmiques, el Parlament de Catalunya és com el de Múrcia o qualsevol altre sorgit de la Constitució. I assimilar el Parlament de Catalunya a una mirada constitucional espanyola és negligir la nostra història.

Però Junts, el seu grup, també era a la Mesa del Parlament presidida per Roger Torrent que va decidir celebrar els 40 anys…

Però la capacitat d’acció la té la presidència i pot decidir impulsar el canvi de numeració parlamentària i això es va votar en el ple i es va canviar, i també vaig impulsar la celebració dels 90 anys, amb una mirada que es desvincula d’una realitat espanyola que ha tingut la voluntat d’anorrear Catalunya permanentment.

Diu que l’única via cap a la independència és la confrontació i que cal preparació per a quan arribi el moment. Parla d’un moment insurreccional?

Si no hi ha un estat democràtic a l’altre costat, i ja hem vist que l’estat espanyol no n’és, les independències no es produeixen d’una manera pacífica. Nosaltres vam voler fer l’1-O de manera pacífica i per la nostra part sí que ho va ser, però la reacció de l’Estat va ser qualsevol cosa excepte pacífica. Per tant, la desobediència civil organitzada és una via molt poderosa, i és una via per a la qual l’Estat s’està preparant, perquè no es pugui produir, amb l’article dels desordres públics agreujats. Ells preveuen la possibilitat futura d’avortar qualsevol procés d’independència de Catalunya i tots els partits independentistes el que hauríem d’estar fent és preparar-nos conjuntament per dur a terme el mandat popular.

Les declaracions de dirigents del PSOE i del govern espanyol sobre la seva voluntat de fer servir la reforma del Codi Penal per extradir Carles Puigdemont són una escenificació per calmar els barons o volen arriscar-se a la reacció que podria provocar?

Hi ha una operació d’Estat per desmobilitzar la gent, per desincentivar la presència al carrer, perquè hi hagi una capitulació massiva. I això de moment no ha passat perquè la gent que va votar independència l’1-O avui té encara més motius per voler-la. La gent està enfadada perquè ha vist la reacció de l’Estat i troba que els seus polítics no han estat a l’altura que esperaven. La repressió et colonitza i et paralitza i hem vist que això ha afectat molts polítics. Però la gent hi és. I alhora la voluntat de l’Estat d’extradir el president Puigdemont és clara.

Però què passaria?

És evident que el retorn del president Puigdemont ha de ser un revulsiu, perquè la gent el veu com algú que ha plantat cara en una lluita contra l’Estat que no és personal sinó col·lectiva. Si ve en llibertat, que és el que volem, seria un revulsiu perquè representaria una derrota de l’Estat. Però si torna empresonat també seria un revulsiu, perquè la gent que està tipa de la persecució de l’Estat, que amb la modificació del Codi Penal que hagi permès que una figura que estava lliure i lluitant per la independència torni detingut, segur que hi hauria un abans i un després.

I el PSOE no ho veu, això? De debò el volen extradir o ho volen fer veure de cara a determinat sector de l’electorat?

Ho han dit sempre. Ja ho va dir Pedro Sánchez en campanya [el novembre del 2019] …

Però ha passat temps i el PSOE ha anat a buscar la via de la desinflamació per desmobilitzar…

Sigui com sigui, la seva ministra [Nadia Calviño] diu el que diu. I l’orientació del que estan fent és aquesta. Donen pistes als jutges per fer el que el poder legislatiu els està servint en safata. Hi ha un desig molt fort per part de l’Estat d’extradir el president Puigdemont i veure’l empresonat, perquè hi veuen una figura que representa una amenaça. Per això el volen, a qualsevol preu.

Junts va sortir del Govern a l’octubre per decisió de la militància. De què consideren que ha servit?

Sortir del Govern és una decisió insòlita i va ser una decisió molt responsable de Junts per Catalunya amb la ciutadania que va votar-nos el 14-F. La nit del 14-F, els partits independentistes, per separat, havien perdut les eleccions. Per això vam voler, vetllant pel conjunt de l’independentisme, posar en valor el que la gent havia votat i dir que junts superàvem la barrera del 50% de vots. Per això havíem de ser capaços de transformar aquesta força electoral en un govern independentista. I vam signar uns acords que ERC ens ha deixat clar que no està disposada a complir. I en el debat de política general ja queda clar del tot i proposa un acord, el de Claredat. Si no estàs posant en valor el 52%, com pots parlar d’altres majories fictícies? El suposat govern del 80% no és un govern independentista. 

Diuen que no es refien del govern de Pere Aragonès però hi negocien els pressupostos…

Per responsabilitat i perquè parlar de pressupostos és parlar de país i de quin model de país volem. I hi portem l’agenda nacional. El que passa és que hi ha una cerimònia de la confusió amb un resultat previsible. Algú s’ha sorprès de l’acord amb els comuns, quan el president de la Generalitat havia dit que el soci preferent era Junts? I ara negocien amb el PSC. Hi ha tres administracions, l’estatal, la de la Generalitat i la de l’Ajuntament de Barcelona, i un tripartit multiplicat per tres. I la nostra negociació, pel que fa a temes de país, està en el mateix punt en què estava quan vam sortir de Govern. 

La traducció de tot plegat és que Junts, sortint del Govern, no aconsegueix cap efecte.

Aconsegueix una dosi de coherència en un moment que hi ha molta desafecció. En un moment en què els partits allunyen la gent, nosaltres hem tingut 500 altes en menys d’un mes. És gent que no es pensava que Junts fos capaç de fer aquest moviment i que el valora perquè és un moviment de país. Nosaltres hem de fer valer aquesta força. I, com que estem compromesos amb el país i el país necessita uns pressupostos, per això els negociem. Si el president Aragonès vol parlar de país, parlem-ne. Negociem els pressupostos, els aprovem i que convoqui eleccions immediatament. Perquè ara té una minoria absoluta, venint de la majoria més absoluta dels temps recents.

Per tant, els fruits de la sortida del Govern i de la coherència que considera que implica esperen recollir-los més endavant, quan hi hagi eleccions? De moment les enquestes del CEO els donen una caiguda considerable…

Bé, com que jo en totes les eleccions a què m’he presentat els resultats que ens vaticinaven eren pitjors dels que hem acabat obtenint, permeti’m que dubti de les enquestes. El que hem de fer és treballar pel país des del poble més petit a la capital. Si nosaltres érem en un govern per complir el mandat de l’1-O, que és el mandat fundacional de Junts, imagini’s què hauria estat ser encara en aquest govern amb l’altre partit de la coalició negociant una reforma del Codi Penal que pot portar el president Puigdemont a la presó. Amb quina cara miraríem els nostres afiliats?

Però negocien pressupostos amb algú que critiquen intensament i que ha negociat els del govern espanyol…

Nosaltres als pressupostos espanyols, com a concepte, en la seva globalitat, hi votem en contra. Perquè per començar no tenen credibilitat amb un 36% d’execució a Catalunya i un 134% a Madrid, que és una vergonya. Una altra cosa és que lluitem esmenes, i n’aconseguim, per a sectors que ho necessiten i podem incidir-hi. Ara, els pressupostos de la Generalitat, és clar que els hem de treballar, per responsabilitat, que fa quatre dies érem al Govern. Tenim l’obligació de negociar-los, però no parlant de números, sinó de país. Per tant, si no s’avança nacionalment, tenint en compte que la llei de pressupostos és una llei que dona confiança al Govern i que nosaltres hem sortit de govern perquè no ens mereix confiança, si no hi ha acord hi pot haver esmena a la totalitat. No tenim cap altre compromís que el que hem expressat, el que tenim amb els nostres votants. ERC ha pactat amb els comuns, que té un model de país molt diferent del de Junts. Veurem.

Vostè sempre reivindica el model de primàries reals per escollir els candidats, com les que va passar vostè per ser candidata a la presidència de la Generalitat el 14-F. Com a presidenta de Junts, considera justificat fer excepcions com en el cas de Xavier Trias, en què seran un tràmit?

Les primàries es convocaran i veurem quins candidats hi ha. Xavier Trias ha fet el pas finalment de decidir presentar-se com a conseqüència del fet que Elsa Artadi, que era la candidata triada, va decidir deixar la política per motius personals. El procediment serà el mateix amb Xavier Trias. Elsa Artadi no va tenir candidats rivals i veurem si això passa amb Trias. Com que la candidata va decidir retirar-se, Junts busca la manera de mantenir la rellevància de la llista de Barcelona, com a capital del país i presentar una opció guanyadora. Barcelona necessita un canvi immediat, està en situació d’emergència múltiple, urbanística, de mobilitat, lingüística, d’oportunitats, de model de país.

I Xavier Trias, ho vaig dir en el sopar en què va anunciar que es presentava, significa no presentar un candidat, sinó un alcalde. La gent recorda la bona gestió de l’alcalde Trias i com és d’important que Catalunya tingui una capital amb un Ajuntament com el que va tenir en els moments del 9-N. La força municipal és fonamental. La independència no es declararà des dels ajuntaments, però no es declararà sense els ajuntaments. L’1-O hauria estat molt diferent a Barcelona amb l’alcalde Trias. I Xavier Trias també ha patit la repressió espanyola, que molt poques vegades et dona una segona oportunitat. Ara molta gent podrà votar Trias i rescabalar-lo del joc brut de les clavegueres de l’Estat que el van apartar de l’alcaldia de Barcelona.

Però ara mateix l’independentisme no és el principal punt de l’agenda de Trias. I ha manifestat el seu desacord amb la sortida del Govern de Junts, ha dit que està d’acord amb Jaume Asens en la valoració positiva de la derogació de la sedició i vol intentar un pacte amb el PDeCat. És un vers lliure…

És un vers lliure i és algú que ja estava jubilat de la política activa. Torna per a les circumstàncies en què som i, per tant, tot l’agraïment. Sigui com sigui, Junts és un partit que suma per multiplicar i que és divers en la seva transversalitat. I les opcions que presentem han de poder donar mostra d’aquesta riquesa. Si anem restant, és evident que acabarem dividint. Nosaltres som una opció per sumar, per tant, per integrar. Va dir que si sortíem del Govern no es presentaria i al final es presenta. Ja li vaig dir que ara és en una formació política que no és on era abans, i que ningú li podia garantir que no sortiríem del Govern perquè allò ho decidiria la militància. El cas és que ha vist com és Junts per Catalunya i es presenta per aquest partit. I es posa a empènyer en la mateixa direcció.

Que vulgui pactar amb el PDeCat no és un problema, tenint en compte que és un partit que considera que Junts s’ha radicalitzat i que, per exemple, també vota a favor del pressupost de Pedro Sánchez?

No té res d’estrany voler anar com més forts i més compactats per aconseguir un objectiu. El 14-F vam confluir amb diverses formacions, com ara Demòcrates, Més i altres, per ser més forts. I si els vots del PDeCat, que no van servir de res perquè ara és un partit extraparlamentari, haguessin format part de la candidatura de Junts, el resultat hauria sigut un altre. Potser estaríem al capdavant de la Generalitat. Hem d’aprendre d’aquesta circumstància. L’important és que els vots vagin allà on són transformadors. Hem de treballar perquè les candidatures siguin més fortes. I hi ha molts alcaldes del PDeCat que són alcaldes de l’1-O. Per això jo sempre treballaré per integrar, mai per restar i per dividir, que per això ja tenim els nostres adversaris. I el senyor Trias té molt clar quin és el mandat de Junts en relació a l’1-O.

El seu judici està previst per al 10 de febrer. Sempre ha defensat que és innocent. Però també ha manifestat que el tribunal que li ha tocat no és imparcial, perquè ha intentat recusar dos magistrats, recusació que ha sigut desestimada. 

Ho diu el Tribunal Suprem, que els jutges Jesús María Barrientos i Carlos Ramos no són imparcials per jutjar independentistes…

Sí, però respecte de la causa de la Mesa de Forcadell. Per a la de vostè la recusació no ha tirat endavant.

Però és que no és qüestió de causes, sinó de persones. Amb mi volen fer veure que no estan jutjant una independentista, però tothom sap que jutjaran una independentista. Precisament per això sempre he dit que la meva és una causa de persecució política. Perquè no hi ha causa. Jo no he fragmentat contractes, però en tot cas el fraccionament de contractes no és un delicte sinó un irregularitat administrativa. Si el suposats fets no són un delicte, per què estic encausada en un judici penal? Hi ha declaracions des de la CUP a ERC dient que si no fos independentista no tindria la causa que tinc.

També li retreuen que equipari el seu cas a la repressió del Procés…

Qui digui que jo vinculo la meva causa a l’1-O menteix. Jo no he dit mai que la meva causa tingui res a veure amb l’1-O. El que dic és que la meva causa creix i evoluciona com evoluciona perquè soc independentista i perquè represento aquest independentisme dolent que molesta molt l’Estat. Han intentat acusar-me de quatre delictes, inclosos malversació i frau administratiu, i no han pogut perquè no tenen proves. Ho han deixat en prevaricació i falsedat documental, també sense proves i sense sentit, perquè si no vaig cometre malversació i frau, per a què se suposa que vaig prevaricar i falsejar documents? No hi ha taules amb dues potes. L’acusació no se sosté, però fa quatre anys que fan aquesta persecució judicial que busca apartar un rival polític, se’n diu ‘lawfare’. Han estat quatre anys llençant-me porqueria a sobre perquè m’inhabilités jo o la gent, cosa que no han aconseguit. He fet d’aquest cas una qüestió de resistència política. Perquè si hagués plegat, probablement haurien arxivat la causa. Però no podia fer-ho, perquè és donar el missatge que poden continuar. 

Però sí que l’han suspès de drets i deures com a diputada i, de retruc, com a presidenta del Parlament…

Sí, ha arribat el ‘lawfare’ al Parlament. I m’han suspès d’una manera gravíssima, sense precedents. Perquè la suspensió com a diputada afecta la meva condició de presidenta, quan la presidència del Parlament és electa. I ho han fet sense demanar cap informe jurídic, amb un article del Parlament de Catalunya que és una aberració jurídica. Una aberració que no es podrà repetir, perquè hem reformat el procediment pel qual una esmena aprovada al ple es podia incorporar al reglament del Parlament, que té rang de llei, sense l’aval de cap lletrat. Ara això ja no pot passar. Si hi hagués hagut aquest tràmit, el 25.4 que m’han aplicat no hauria pogut entrar, perquè els lletrats diuen que és inconstitucional i que l’ONU ha dit que vulnera drets fonamentals.

Per tant, encara confia en l’absolució?

Si hi hagués justícia a l’Estat espanyol, l’única resolució possible en aquest judici hauria de ser una absolució.

Diu “si hi hagués justícia”…

És que no puc dir que hi ha justícia a l’Estat espanyol, sempre he parlat de la injustícia. Per tant, soc molt conscient del context en què em trobo. No puc confiar en la justícia espanyola.