La història d’ERC serà com sigui, però no és avorrida. Com, si fa o no fa, la història de Catalunya. De fet, és el peatge de ser un país rebregat i, en el qual on hi ha terra, no hi ha aigua i on hi ha aigua, no hi ha terra. Un escenari propici per a una de les principals eines que té la història, la guerra. Històricament, Catalunya ha estat un país de guerres i, sobretot, de batalles. I, si una batalla és emblemàtica, per la seva llegenda i la seva importància, és la del Bruc, durant la Guerra del Francès, entre Espanya i les tropes napoleòniques. D’aquí ve l’interès que ha despertat en bona part de la militància republicana la xerrada que Oriol Junqueras, protocandidat a la presidència d’ERC, ha pronunciat a Can Maçana, l’inici del Camí de les Batalles, en plena serralada de Montserrat, a peu de carretera entre el Bruc i Manresa.
En principi, era una xerrada unplugged, amb una vintena de militants, però, ha sortit de mare. A correcuita, l’equip de Militància Decidim, la candidatura en què s’integren els junqueristes, ha hagut de canviar el lloc i posar altaveus. Com una mena de sermó de la muntanya, unes 250 persones s’han aplegat en un amfiteatre natural per copsar l’orografia de la batalla mentre Junqueras explicava, amb traça i ofici, el context i els detalls de la batalla. Un públic que provenia de l’Anoia, el Bages i algú del Baix Llobregat que ha volgut viure una “Junqueras experience“. Un públic de totes les edats, amb militants amb molts anys cotitzats, joves, algun càrrec territorial que ha tret el cap amb motxilla i samarreta tècnica, el diputat bàrbar del Baix Llobregat Jordi Albert i l’exdiputada de Gelida Lluïsa Llop.
Dues batalles i un partit
Junqueras ha començat esbossant el context europeu per acabar desgranant la batalla fins a fer entendre que, de batalles del Bruc, n’hi va haver dues i no una. L’expresident d’ERC i aspirant a recuperar el càrrec, però, estat prou audaç i delicat en la seva exposició –endreçada, plàstica i amb el bagatge d’haver fet el programa En Guàrdia a Catalunya Ràdio durant molts anys– per no fer comparacions ni al·legories entre la batalla del Bruc, Napoleó o les tropes farcides de pagesos que van foragitar els exèrcits francesos –amb pocs francesos, sia dit de passada– amb l’actual batussa interna d’ERC.
Ara bé, l’espectador sabia perfectament què hi feia enfilat en una muntanya parant l’orella a Junqueras com perquè no hagués de fer un esforç de sobreinterpretació. Es podria entendre qui podria ser cadascun dels bàndols. És a dir, qui representava la tropa de pagesos, de sometents i de menestrals que van aturar les columnes regulars de napolitans, suïssos, francesos, polonesos i italians i quin sector seria aquesta milícia regular. Quins eren els armaments i les conviccions de cadascun dels bàndols i sobretot la importància de conèixer la geografia –o les seccions locals d’un partit– per guanyar un país. Al capdavall, Junqueras ha demostrat un coneixement profundíssim del Baix Llobregat, de l’Anoia, el Bages i el Penedès. El punt pujolià que sempre ha tingut ascendent entre el catalanisme militant que es reconeix en el mite que, si coneixes el territori, tens mig país a la butxaca.
Napoleó i el país que ens pensem que tenim
Junqueras ha acomiadat la conferència a l’aire lliure amb l’anècdota, certa o no, de la tornada de Napoleó. Un emperador de qui ha lloat el procés revolucionari de transformació amb la creació del Codi Civil, de l’administració o del sistema mètric decimal, a més d’ampliar França per tot Europa i part del món conegut. L’expresident dels republicans ha relatat l’episodi de l’encarament de Napoleó amb les tropes que l’esperaven per aturar-lo després d’escapar del seu presidi de nou mesos a Elba, travessar el país en 20 dies i ser coronat, de nou, emperador. “Disparareu al vostre emperador?”, va preguntar Napoleó a l’exèrcit que l’esperava per capturar-lo. Fins i tot, hauria ordenat “foc!”. I finalment, van abaixar les armes i es van aplegar a les seves ordres. Napoleó tornava sense disparar un sol tret.
Tota una història i una anècdota que ha servit per reblar el clau de les dobles interpretacions, molt vaticanistes, si es vol, però factibles. En tot cas, Junqueras ha aplegat un diumenge, a les deu del matí, al peu de Montserrat, 250 persones. Una altra batalla guanyada d’actes amb militants amb la seva immediata competència. A més, en un lloc que fa frontera amb un terreny, com és la Catalunya central, que, ara per ara, li ha estat hostil. Així és la vida d’un partit català que, com ha dit Junqueras, és “com el país que tenim, o com el país que ens pensem que tenim”. Tot un lema.
