“Hem de mirar per la finestra cada matí per comprovar si ja han disparat l’ogiva nuclear”. Aquest és un dels comentaris a El Món d’un dels que ha estat, fins ara, un nom fort a la Federació Regional d’ERC a la Catalunya Central. Va ser allà, conjuntament amb Girona, on es va preparar el manifest anti Junqueras després del fiasco electoral del 12 de maig. Un document que va marcar un abans i un després en la fratricida guerra civil que ha viscut la formació els darrers mesos en l’enfrontament per obtenir la direcció, que ha guanyat Oriol Junqueras en una votació a dues voltes.
L’equip de Junqueras, integrat a Militància Decidim, ja fa temps que ha pres les mides i la topografia de la formació a tots els racons del país. De fet, la campanya la van començar a l’estiu i van poder establir bases i comandants a cada plaça. Una estratègia pensada per Lluís Salvadó, d’aquí el seu sobrenom de “l‘emir de la Ràpita“, director general del partit i gran arquitecte universal de l’aparell del junquerisme.
Un cop descomptada la segona part del congrés, que veuen prou ben encarada, el junquerisme vol establir el que s’anomena el “control efectiu del territori”. És a dir, dominar el veritable poder d’un partit de tradició municipalista com és ERC, el poder territorial a través de les estructures comarcals i federatives. És el moll de l’os de la formació. El lloc on els partits catalans tenen la infanteria i els garanteix la logística electoral. El binomi Junqueras-Salvador sap perfectament que cal tenir apamada i alineada la potent estructura territorial d’ERC per tenir la maquinària de partit en perfecte estat de revista. Per això, consideren absolutament imprescindible preparar i assegurar el tret per afrontar els congressos de federació i comarcals previstos entre l’abril i el maig.
Els congressos territorials, la mare de totes les batalles
Després de l’elecció de la direcció, la següent fase del congrés és l’assemblea on s’han d’aprovar les ponències estratègica i organitzativa. Una batalla que el junquerisme té més o menys controlada després de la derrota de la seva oposició integrada en Nova Esquerra Nacional i després d’algunes sonores i sobtades conversions. L’únic factor dissonant és Foc Nou, que vol aprofitar el congrés per posar negre sobre blanc les seves peticions en la ponència estratègica i en la ponència que ha de definir els futurs estatuts del partit, amb debats com ara si el president de la formació també pot ser candidat a càrrecs institucionals. Uns posicionaments que pot compartir amb un bon gruix d’integrants del NEN, però també de Militància Decidim.
Un cop superada aquesta pantalla, arriba la mare dels ous. Es tracta de la batalla pel control territorial. Un cop fet el desembarcament, cal anar passa a passa i comarca per comarca. De fet, el junquerisme ja té durícies als peus de rondar pel país els darrers mesos i té una bona plantilla per afrontar el repte de dominar l’entramat territorial, respectant les seves idiosincràsies pròpies. Una estratègia que passa també per buscar noms i sistemes que tornin a coordinar Calàbria i el país. Sobretot, una estructura pensada per evitar que per aconseguir dos regidors més a l’àrea metropolitana perdin bous i esquelles al Berguedà o a la Noguera. D’aquí que el junquerisme dubti a passejar gaire la nova secretària general, Elisenda Alamany, per segons quina comarca.
Girona, un punt a reconquerir
La geografia catalana, ja per definició rebregada, es complica en la vida dels partits. De fet, Junqueras sempre recorda que som al país on hi ha dos Pallars, i un d’aquest es defineix com a “Sobirà”. Un exemple del que és la seva consciència que la situació no serà fàcil perquè hi ha territoris on es pot entrebancar, si no fa els deures, amb bosses de resistència. Dues de les federacions més complicades per al junquerisme són Girona i la Catalunya Central, fins ara dominades per factòtums de Nova Esquerra Nacional. A Girona, la regional està presidida per Pau Presas i la diputada Laia Cañigueral n’és la secretària general. Dos noms relacionats amb NEN, però prou hàbils per dinar amb Junqueras quan a l’estiu va organitzar un acte de precampanya de la mà de l’exalcalde de Roses Joan Plana, un dels homes forts del flamant president d’ERC al nord del Principat.
A les comarques de Girona, però, la batalla ja ha començat amb un dels puntals de la campanya de Junqueras, l’exalcade de Sant Julià de Ramis Marc Puigtió. Va ser l’únic alcalde que va portar la Guàrdia Civil a judici davant l’Audiència Nacional per les destrosses que van perpetrar al pavelló municipal on hi havia el col·legi electoral del Primer d’Octubre. Puigtió ha anat per feina i ha convocat per al 9 de gener un acte a Girona per presentar Moviment Gironí. Una plataforma que pretén “unir esforços per construir un futur millor per a la nostra ciutat”. És a dir, un acte de preparació de campanya.
La batalla de la Catalunya Central
Un dels altres punts calents serà la Catalunya Central, bressol de Marta Rovira. Una zona orgànicament dominada per membres de NEN, com ara l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, l’exconsellera Laura Vilagrà -que en sap més per veterana que per diable i ja ha plegat veles-, la presidenta regional, Mariona Homs, o Maria Balasch, de màxima confiança de Marta Rovira i cap de files d’ERC a Vic, una ciutat on ERC sempre s’ha ennuegat amb la piconadora preconvergent, convergent i postconvergent. La campanya, però, ha demostrat que Junqueras té tropa a la Catalunya Central, amb l’alcalde de Sallent, Oriol Ribalta, l’exalcade de Solsona David Rodríguez, home força respectat per les famílies republicanes, l’alcalde de Cardona, Ferran Estruch, del cercle íntim de Gabriel Rufián, o un alcalde amb més vides que un gat com és Jordi Fàbrega, de Sant Pere de Torelló, que va obtenir el carnet de militant el mateix dia que Junqueras.
Cal tenir present que a la Catalunya Central també hi ha l’Eloi Hernàndez, alcalde de Fonollosa, l’únic alcalde del pinyol de l’executiva de Pere Aragonès, president del Consell Comarcal del Bages i un paio força estimat per la dedicació i la feina feta fins ara. Hernàndez ha estat molt crític amb l’estratègia de Militància Decidim, però Junqueras sap que no estan les coses per desbancar alcaldes que guanyen eleccions sense baixar de l’autocar. Un dels homes que marcarà el camí de Junqueras a la Catalunya Central és Lluís Oliveras, un veteraníssim militant i exdirigent del partit, empresari i un gran dansaire del ball de gitanes, que sempre ha estat remenant les cireres però sense ostentar cap càrrec públic d’importància.
Un altre dels noms serà Marc Aloy, que manté l’alcaldia més important que té ERC en aquests moments. Era un dels tòtems de NEN, però és una figura prou rellevant i amb prou ganxo electoral per consolidar una plaça de 80.000 habitants, amb una gestió municipal correcta tot i un consistori complicat. Governa amb les restes del PDeCAT i amb el PSC d’Anjo Valentí, un regidor de la vella escola socialista i, per tant, amb prou traça i ofici per no ficar ni el partit, ni la ciutat, ni la coalició en embolics. A la Catalunya Central també hi ha Alba Camps, del Berguedà, i ex número dos de NEN i a qui, per qüestions òbvies, no se li dibuixa cap gran paper a l’actual ERC. Per cert, la Catalunya Central és on militen l’exconseller Josep Huguet, Joan Puigcercós o Francesc Codina que van participar en els actes de suport a NEN de la vella guàrdia.
Terres de l’Ebre marca el camí i Tarragona esborrona
Si hi ha una zona absolutament pacificada és Terres de l’Ebre. De fet, molts dels militants coincideixen a dir a El Món, que, a partir d’ara “los del sud us matarem a tots”. És el quarter general de l’emir de la Ràpita, Lluís Salvadó. Es podria dir que a les Terres de l’Ebre no hi ha cap pedra que no conegui Salvadó. De fet, possiblement les hi ha posat totes ell. Per exemple, va ser l’encarregat de fitxar per a Militància Decidim l’alcalde d’Amposta, Adam Tomàs, un dels noms amb més futur dels republicans, o Norma Pujol, regidora a Flix i diputada al Congrés, un dels referents del junquerisme a les comarques ebrenques. De fet, alguns apostaven per Pujol com a secretària general, com altres ho feien per Laila El Gamouchi, regidora d’Olot, una autèntica candidata revelació de la campanya.
El Camp de Tarragona, però, ja són figues d’un altre paner. I un dels llocs on la demolició pot ser més forta. Pau Ricomà, exalcalde de Tarragona, es va enfrontar directament a Militància Decidim i va retreure a Junqueras el seu tarannà vaticanista; per exemple, en la seva manca de posicionament sobre la investidura de Salvador Illa. La presidenta de la Federació tarragonina, Esther Alberich, ho té complicat per repetir perquè va ser una de les veus més destacades de NEN. També pertany a la mateixa federació Raquel Sans, que apuntava maneres per ser la candidata de NEN per enfrontar-se amb Junqueras, però tot i la preparació prèvia, al final es va optar pel veterà Xavier Godàs. Junqueras també intentarà fer cau i net al camp tarragoní, on té noms com Carles Castillo, que prové del PSC o Jordi Salvador, diputat al Congrés, o Laura Castel, senadora.
Zones més tranquil·les i la sorpresa de Barcelona
La federació del Baix Llobregat ha tancat files amb Junqueras tot i que ha estat sempre monitorada per Xavier Vendrell. Actualment, el president és Eduard Suárez, que va ser l’encarregat d’obrir el míting de Junqueras a Olesa de Montserrat i va celebrar un acte de suport a Junqueras amb gairebé 400 militants. També és membre destacat del partit en aquesta zona Jordi Albert, àlies “el Farruquito“, un hiperactiu diputat que apunta maneres per ser una de les figures destacades del grup parlamentari.
A Lleida, el terreny serà més dur. És un territori complicat on ja el darrer congrés es van presentar tres llistes. Però Junqueras compta amb Bernat Solé, l’exalcalde d’Agramunt, represaliat pel Primer d’Octubre i exconseller. Pel que fa al Maresme i els Vallesos, Junqueras no tem una gran batalla. Però al País Valencià la cosa és força més complicada arran d’un sonat cas d’assetjament que està als tribunals i la presència de noms històrics com el d’Agustí Cerdà, que han fet apostes molt clares per NEN. A les Illes i la Catalunya Nord, la representació és gairebé irrellevant.
Pel que fa a l’Alt Pirineu i Aran, Junqueras hi té aliats com Miriam Lamolla, actual presidenta de la federació i que ja ha estat nomenada nova secretària de Municipis Petits i Entitats Municipals Descentralitzades. Al Penedès hi ha força pau, llevat de la comarca de l’Anoia, un dels bastions més contraris al Junquerisme i on hi ha un dels nuclis perpetradors de les campanyes B. Canvis de cap de files a les municipals en diversos nuclis importants de la comarca, com la mateixa capital, Igualada, van provocar una revolució que es va fer notar a les eleccions del 30 de novembre i del 14 de desembre.
La Federació de Barcelona que, en el passat congrés, ja es va mostrar força dividida entre els d’Elisenda Alamany i els de Patricia Gomà, aliada d’Ester Capella, orgànicament no hi hauria d’haver cap problema, perquè ara les dues faccions han fet costat al junquerisme. Ara bé, si d’alguna cosa tenen fama els militants de Barcelona és de no creure a ulls clucs en els lideratges orgànics. La prova va ser la darrera assemblea per decidir si s’entrava al govern del socialista Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona, que es va haver de suspendre per la participació massiva de la tropa. Una crisi que es podria repetir perquè a Barcelona la militància té fama de “punky” i hi ha districtes on Alfred Bosch té molt ascendent.
Així doncs, el congrés d’ERC de debò, arribarà entre l’abril i el maig de l’any entrant.
