L’excandidata a la presidència d’Esquerra Republicana per Foc Nou en el passat procés congressual del partit, Helena Solà, va anunciar diumenge que estripava el carnet de militant de la formació en la qual ha militat els darrers 21 anys. D’aquesta “ruptura amorosa” després de dues dècades en parla en aquesta entrevista amb El Món. Assegura que era una decisió que va estar a punt de fer efectiva la Diada del 2024, després que ERC investís Salvador Illa, però que va ajornar per intentar aprofitar el procés congressual del partit per a un canvi intern. Junqueras va guanyar en segona volta aquell congrés i va tornar a ser elegit president d’ERC. L’any i tres mesos que han passat des d’aleshores han servit a Solà per certificar que el rumb que ha pres el partit és divergent amb el que ella pensa que hauria de ser. Té la sensació que ERC és un partit “sense rumb, a la deriva i sense uns objectius clars que van en funció del que va passant”, i posa l’exemple la gestió que està fent el partit de l’aliança de les esquerres plantejada per Gabriel Rufián. A més, creu que la formació viu “submisa” al PSC i que el lideratge de Junqueras és “caduc”. Tot i això, té la sensació que el problema d’Esquerra és “estructural, molt de fons”. “No és la persona. La persona marxarà, però el problema persistirà”, conclou.
Ha definit la seva sortida del partit com una decisió per “coherència política i dignitat personal”. Quin ha estat el punt d’inflexió definitiu?
Bé, ha estat un cúmul de circumstàncies. De fet, jo ja em plantejo marxar d’Esquerra el setembre del 2024 després de la investidura de Salvador Illa, perquè considerava que no hi va haver debat a ERC perquè només hi va haver la defensa del ‘sí’. La defensa del ‘no’ era de persones que públicament vam decidir explicar quins eren els motius per votar en contra. Però el partit com a organització només va recórrer el territori per explicar les bondats d’aquest acord amb el PSC. Nosaltres, a més, vam denunciar també en el seu moment que això no era un acord d’investidura, sinó que era un acord de legislatura, i és el que estem veient. No és un pacte que les dues parts compleixen a la vegada, sinó que tu compleixes donant el vot. Després pot haver-hi compliment de l’altra part o no. Per tant, aquí hi ha un moment en què em plantejo deixar el meu partit.
Però s’ho repensa i decideix participar en el procés congressual per escollir una nova direcció.
Exacte. De fet, a mi em van convocar a una trobada a casa de l’Alfred Bosch, on hi havia altres persones que públicament ens havíem manifestat en contra de la investidura. Allà vaig explicar que encara no havia estripat el carnet perquè ho volia fer per la Diada del 2024, perquè em sembla un dia simbòlic per tramitar la baixa. Aleshores, em van demanar que no ho fes per intentar revertir la situació del partit. Com que hi havia un procés congressual, algunes de les persones que érem a la reunió i altres vam iniciar aquest intent de canvi a través de Foc Nou. Per això no em vaig donar la baixa en aquell moment, però jo ja havia tingut aquest…
Impuls?
No ho definiria com a impuls perquè és impuls és quan un pren una decisió de forma no meditada, i més des de l’estómac o des de l’emoció. Si no m’he donat de baixa abans ha estat per un tema més emocional que no racional, perquè de forma racional ja estava veient que hi ha moltes diferències i que ja no em sentia identificada amb Esquerra. Quan nosaltres definim qui som, a mi Esquerra Republicana em definia. Igual que em defineixo com a mestra, com a estudiant de psicologia, com a cerdanyolenca… Per a mi ERC no era un partit polític i prou, sinó que formava part de la meva identitat, però veus que això t’està grinyolant molt. I arriba un punt que, de forma racional, estàs veient que hi ha un camí divergent entre allò que jo penso i el camí que ha pres Esquerra, que no sé exactament quin és perquè no sé si ni si les persones que estan al capdavant del partit ho tenen clar.
Quin camí ha pres ERC?
A mi m’agradaria saber si tenen clares les idees i si saben cap on van, perquè jo tinc la sensació que no. Tinc la sensació que és un partit sense rumb, a la deriva i sense uns objectius clars que van en funció del que va passant. I no pots anar així en un partit. Has de tenir clar quins és el teu full de ruta i quins són els teus objectius.
Aquest allunyament del partit és la investidura o el punt definitiu ha estat l’any i tres mesos de la nova direcció?
Hi ha un punt d’inflexió claríssim amb la investidura de Salvador Illa, però no únicament per la investidura, sinó pel procés que el partit va fer per convèncer la militància del vot a favor. Però el primer punt d’inflexió és l’escàndol dels cartells Maragall i els atacs amb falsa bandera, i comencen a sortir draps bruts per tot arreu. Aquí jo no em sento identificada amb el que està fent el partit ni amb el que està passant perquè crec que hem de ser exemplars. Recordo que quan era consellera nacional algú em deia que això també ho fan els altres partits, però a mi el que facin els altres m’és igual, perquè els nostres ideals els hem d’exercir i practicar.
I ha intentat revertir aquesta situació abans d’estripar el carnet?
La militància no és obligatòria. Jo milito a ERC perquè vull i deixo de militar perquè deixo de voler-ho. Però me’n vaig amb la consciència molt tranquil·la perquè sí que ho he intentat tot. En el moment que em poso al capdavant de la candidatura de Foc Nou, jo deixo la comoditat del sofà per fer el que creia que havia de fer, que era lluitar per les meves idees, conscient que podia no funcionar aquest intent. Després del congrés hi ha moltes persones que diuen que el sector crític és molt necessari i no pot deixar el partit perquè la balança s’acabarà decantant cap a la direcció. I és cert, però hi ha hagut un degoteig constant de baixes al llarg d’aquest temps. He conegut persones que m’han traslladat que es donaven de baixa perquè no podien més. I, a mi, el que m’ha fet arribar a aquest punt és que et vas assabentant de qüestions importants pels mitjans malgrat que Esquerra Republicana és un partit assembleari.
Com quin?
Per exemple, la proposta del Gabriel Rufián. És probable que la seva idea sigui fins i tot bona, no ho nego, però no són les maneres de procedir en un partit assembleari. Des de la direcció tampoc es diu res i, per tant, no saps ben bé si donen suport o no al que planteja en Gabriel Rufián. Surt Esther Capella a rebutjar la proposta, però ella no és una veu autoritzada. El partit té uns canals i uns protocols i, a més a més, planteges una proposta d’aquest tipus i no hi ha conseqüències. Hem de ser una mica seriosos, i crec que rigor i Esquerra Republicana no poden anar junts en una frase. A mi és una cosa que em dol molt. Tot el temps que jo he estat regidora he intentat actuar sempre amb el màxim rigor possible i ser seriosa. És una falta de respecte per a la militància com s’ha actuat amb aquest tema. Fins i tot pot ser que la idea d’en Rufián sigui bona, no n’estic qüestionant el fons.
Està qüestionant com s’ha actuat?
O com no s’ha gestionat, perquè tinc la sensació que no s’ha gestionat. Surt Gabriel Rufián plantejant una aliança de les esquerres i aquí no passa res. On estan els canals, els procediments?
Això forma part de la deriva de la qual parla?
Sí, però són diversos factors. També hi ha el tema dels pressupostos. Illa va per feina amb els Comuns i presenta pressupostos sense haver-se assegut a negociar amb Esquerra Republicana. Jo, com a Esquerra Republicana, entenc que si no s’asseuen a negociar els pressupostos és que no comptaran amb el meu vot. Per a mi això és de sentit comú, però sembla que no. No s’asseuen a negociar els pressupostos amb tu, però compten amb el teu vot. No ho entenc.
Creu que el Govern té el vot d’ERC assegurat?
No ho sé. No en tinc ni idea. A mi m’és igual el que facin amb els pressupostos. És a dir, la decisió que vaig anunciar el dia 1 de març no és només pels pressupostos. És a partir d’una sèrie de fets. Un dia surts advertint l’Illa que no s’atreveixi a presentar els pressupostos i quan s’atreveix a fer-ho, canvies el missatge. Ara presenten una esmena a la totalitat, però divendres semblava que es menjaven el gripau. La comunicació l’estan portant fatal i la porten fatal perquè la casa no està endreçada. Comuniques el caos intern que tens i que, a més a més, potser val més la pena estar callat, posar ordre i aleshores comunicar.
Diu que és un problema d’estratègia, però també de lideratge?
És clar, també. El lideratge de Junqueras és un lideratge absolutament caduc i s’ha vist aquest any i tres mesos. Ha tingut una oportunitat per demostrar on vol portar el partit i totes aquelles bones paraules que va dir en el procés congressual. Allò de recosir.
S’ha intentat recosir?
Crec que no. Si no, que m’expliquin com de quina manera s’ha intentat recosir el partit.
I per què Foc Nou va rebutjar constituir-se com a corrent intern?
Perquè es pot ser un corrent intern sense ser un corrent intern tal com marca el partit. I quan es presenta l’Àgora Republicana com a corrent intern… Quan són ells mateixos. Ho trobo lamentable. No és una bona idea constituir-se com a corrent intern perquè, al final, estàs sota el paraigua d’aquesta mateixa estructura. Sí que ha d’haver-hi un corrent crític, però que no sigui un dels corrents interns del partit, perquè crec que és seguir el joc a l’estructura actual.
ERC ha deixat de banda el projecte independentista per un projecte autonomista?
És que jo no sé quin projecte té ara mateix Esquerra. És greu que una militant no sàpiga cap on va, quins objectius té, quin pla de treball hi ha, quin calendari té i de quina manera vol assolir a aquests objectius. Un partit polític ha de parlar del futur d’un país i de la qualitat de vida de les persones que hi viuen. No sé cap on va Esquerra Republicana, què és el que vol fer i el que no vol fer. Però és evident que han aparcat, no sé on, l’independentisme i han decidit que ara no és important. Crec que tot això no és acceptable. Quan un està liderant un projecte, l’ha de saber explicar i ser transparent amb els militants del partit, però també amb els simpatitzants i la gent que t’ha votat en algun moment i que et pot tornar a votar. No sé quin és el problema, però és evident que desconeixem el projecte d’Esquerra Republicana. Si hi és, no el coneixem.
És un projecte presidencialista centrat en la figura de Junqueras?
Crec que no. Tinc la sensació que el problema d’Esquerra és més estructural, molt de fons. No és la persona. La persona marxarà, però el problema persistirà.
Quan diu que “ERC no deu res al PSC”, què està insinuant exactament. Creu que deu alguna cosa?
No, que sapiguem. Si devem alguna cosa que ens ho expliquin també, perquè m’agradaria saber-ho. Tinc la sensació que Esquerra Republicana viu submisa al PSC. No hi ha una relació d’igualtat entre dos partits polítics i, en qualsevol cas, qui hauria d’estar en deute és el PSC amb Esquerra Republicana, perquè Illa és president gràcies als vots d’Esquerra. Aquest senyor està en deute amb Esquerra i no ho sembla. Sembla més aviat al revés, i crec que aquí hi ha coses que no sabem o que ens estem perdent. En qualsevol cas, no té sentit el que està passant.
Vostè ha fet referència a qüestions de democràcia interna. Hi ha manca de qualitat democràtica a ERC?
L’assemblearisme no és votar alguna cosa cada ics anys quan s’estan prenent decisions de forma contínua. Òbviament, no podem estar demanant a la militància que voti cada dia i en totes les qüestions, però, si som assemblearis, propostes com la de Gabriel Rufián o els pressupostos s’haurien de votar en assemblea.
Els pressupostos, si s’arriba a un acord, s’hauria de sotmetre a la votació de la militància?
Crec que sí. Si hagués presidit Esquerra Republicana ho hauria sotmès a votació de la militància. Som assemblearis perquè votem en assemblea un cop cada quatre anys? Això és assemblearisme? No. L’assemblearisme real es practica, no es predica. Aquí hi ha una manca també greu de democràcia interna.
Hi ha por a discrepar dins del partit?
Sí. Una mostra evident d’això són els avals i els vots que va tenir Foc Nou. Nosaltres ja sabíem que tindríem més vots que avals. Hi va haver gent que ens va traslladar que havien anat a la seva secció local amb les butlletes per fer l’aval i es van sentir coaccionats o cohibits. O directament gent que va rebre trucades. Dos alcaldes que em van explicar que els van demanar l’aval si volien continuar en el càrrec. Això va passar a Esquerra Republicana. Són pràctiques que no haurien d’haver passat a ERC. Sabíem que el sector junquerista trauria molts més avals i que probablement guanyaria el congrés, però no cal recórrer a segons quines maneres per aconseguir avals i vots.
Vol dir que s’ha condicionat feines o càrrecs de partit a un determinat suport?
És clar. Actualment, la gent que està col·locada a Esquerra no són els millors. No hi ha hagut un procés transparent, ni es compta amb la gent més preparada. Hi ha persones molt potents dins d’Esquerra Republicana, i poden ser de Foc Nou, de NEN o del sector junquerista, però no tenim els millors al capdavant.
Junqueras s’ha bunqueritzat?
No és el mateix sortir amb un 90%, com havia passat anteriorment, a no tenir el 50% del suport del suport de la militància del teu partit polític. Això vol dir que tens la cadira coixa. Tenia l’oportunitat de sumar, de ser més, de créixer i de mostrar una altra cara, però no. S’ha tancat i ha diferenciat els que estan a favor seu i en contra seva. Això és un error i, de fet, és una mostra també d’un mal lideratge. Un bon líder el que fa és sumar i el que fa és convèncer la gent que no està convençuda. Un bon líder ho hauria fet molt diferent i ara, segurament, estaríem parlant d’una altra cosa. Hi havia l’oportunitat de recosir el partit i no s’ha fet. Al contrari.
Però ell s’hi va comprometre?
No. I recordo les paraules de Junqueras a Olesa de Montserrat quan parlava, referint-se al sector de Nova Esquerra Nacional, d’enviar-los a pagar quotes d’autònoms. Si tu exigeixes una cosa a un altre, has de començar exigint-ho a tu mateix. No pots exigir una cosa que després tu no faràs. No és només incoherent, sinó que és hipòcrita. De fet, els fets estan contradient les seves paraules. Quants anys fa que viuen de la política la gent de la qual s’ha envoltat? Un càrrec públic s’ha de renovar. Això no pot ser una cosa eterna. Al final, és pràcticament una carrera de funcionaris dins del partit, però que no va per mèrits. És una feina perpètua, però sense ser els millors. Depèn de ser de la corda d’un o d’un altre, i així no es pot treballar. Un s’ha d’envoltar de persones potents, amb experiència i capacitades, independentment que siguin crítics o encara que no pensin exactament com tu.
La crítica enriqueix?
Absolutament. És una mica com el conte de l’emperador, que va despullat, però ningú l’hi diu. I jo tinc la sensació que Junqueras és l’emperador que va despullat i ningú és capaç d’assenyalar-lo.
L’independentisme està en retrocés o està en fase de definició?
Pot ser les dues coses a la vegada? Jo crec que està en retrocés i que ens hem de tornar a definir perquè el que era vàlid fa gairebé deu anys no serveix ara. I tota aquella gent il·lusionada, tota aquella il·lusió compartida, ara està molt cremada i costarà retornar la il·lusió. Aquí crec que en Esquerra Republicana som culpables en part, però no els únics. Nosaltres som corresponsables del que ha passat amb el moviment independentista, però quan dic que som corresponsables vol dir que hi ha més responsables. Els altres partits independentistes, Junts per Catalunya i la CUP, el paper de l’ANC, Òmnium… Tot això s’ha anat també desvirtuant i la gent està molt, molt cansada, trista i dolguda. Al final, una mica entre tots hem anat restant. Tot i això, no crec que la gent que era independentista fa deu anys hagi deixat de ser independentista, però prefereix fer un vot de càstig.
Gabriel Fernández va fer el pas abans que vostè. Ha parlat amb ell?
Sí, i em va dir que se sentia molt identificat. Estem en contacte la gent de Foc Nou, i amb gent que s’ha donat de baixa i que no ha estat mai a Foc Nou, o gent de Nova Esquerra Nacional i també amb junqueristes. He fet molts amics al llarg dels 21 anys de militància al partit, i m’ha sorprès que persones que van donar suport a Junqueras, o que eren properes a ell, s’hagin sentit identificades amb el que havia escrit. Per això crec que el partit en aquest darrer any i escaig ha anat encara pitjor.
Es planteja impulsar algun nou espai o formar part d’algun altre?
No. Ara mateix em sento òrfena. En certa manera comparo deixar Esquerra Republicana amb una ruptura amorosa. Hi ha gent que encara té ganes de lluitar, i jo l’admiro, però jo tinc ganes de lluitar des de fora, però no des de dintre perquè tenia la sensació d’estar-me clavant cops de cap contra una paret.
Podria tornar algun dia a ERC?
M’encantaria. Tant de bo Esquerra fes un gir. Des que vaig fer el pas i ho vaig fer públic, m’han escrit moltíssimes persones que fa anys que es van donar de baixa, i votants i exvotants. Però també m’han escrit persones que estan dins del partit i que se senten exactament igual que jo, però que volen aguantar perquè és el seu partit i perquè potser canviant les persones el partit es redreça.
Canviant Junqueras se soluciona el problema?
No. Caldria canviar Junqueras i alguns més. El problema no és una persona que està al capdavant i, segurament, en la segona línia del partit trobaríem l’arrel del problema.
