Albert Botran i Pahissa (Molins de Rei, 1984) és màster en Història Comparada. Ha treballat en una indústria gràfica, de repartidor, a Òmnium Cultural i a les Ruïnes d’Empúries. Ara és tècnic a la Generalitat, però ha estat un militant històric de la CUP. Diputat al Parlament en la convulsió del Procés (TM) i diputat al Congrés en el postprocés. Ara bé, una de les seves passions és la divulgació ideològica i històrica. Ho fa amb traça i sense amagar un humor sorrut. De fet, quan feia de polític era dels pocs que somreia. Botran està de celebració perquè el seu llibre Si Lenin aixequés el cap (Ara Llibres, 2025) arriba a una segona edició. El llibre paga la pena. No és un de la CUP que escriu sobre Lenin, ans al contrari, és algú que acosta la figura mítica de l’esquerra als temps i als debats d’avui. Tot un manual de política, d’història i, no cal dir-ho, de lluita. Amb aquest llibre, Lenin deixa de ser una mòmia i agafa prou cos per espantar Stalin. I llança un avís: segons Botran, al Primer d’Octubre li hauria fet falta un Lenin.
No ho hauria de dir, però el llibre, francament, està molt bé.
Gràcies, moltes gràcies! M’ho ha dit gent força diversa! Estic molt content per com ha funcionat i, sobretot, pel bon retorn i la bona crítica de gent coneguda. Intenta ser un llibre planer i entenedor, tot i que està explicant uns temes de molta profunditat, perquè les transformacions de fa cent anys són processos molt complexos, històricament.
I una història que, certament, pacífica no és.
No, no va ser pacífica. Era un dels reptes que tenia, d’aquesta distància entre el que nosaltres vivim i el que estem explicant, i la qüestió de la violència era un dels temes més claus. Jo crec que, en particular, la Rússia d’aquell moment era una societat molt violenta, però crec que totes les societats de fa cent anys eren més violentes. Potser no tan violentes, però sí que eren més violentes.
Només que parlem de Catalunya…
Sí, i amb els nostres avis, ja no de violències polítiques, sinó de violències de tota mena, de com es gestionaven els conflictes. En aquest marc, la qüestió principal és si el bolxevisme és un tipus de comunisme violent perquè neix d’una gran violència, que és la Primera Guerra Mundial, que és una matança de proporcions industrials. Només una minoria de la minoria eren els que hi estaven en contra, perquè era l’última Gran Guerra. És a dir, la guerra que acabaria amb les guerres. És un dels punts forts de Lenin.
Punt de partida?
És aquest punt de clara evidència. Lenin va advertir als partits socialistes que majoritàriament van donar suport a la guerra que s’estaven equivocant. Lenin es va quedar amb les minories d’oposició a la guerra. Els partits socialistes es van deixar endur per un clima d’opinió segons el qual aquella havia de ser una guerra ràpida. Va ser una guerra on cada país tenia unes raons per fer-la. Els francesos deien que els alemanys eren uns imperialistes, els alemanys deien que els russos eren uns imperialistes i els russos eren aliats dels francesos.
Tothom tenia una raó.
Clar, tothom tenia una raó, però en realitat era una carnisseria, com es va veure. El primer any la gent encara el va suportar. El segon any déu-n’hi-do, però quan comença el tercer any de guerra ja hi ha gent tipa d’aquesta matança i la Revolució Russa és un producte d’aquest cansament de la guerra.
Abans de res, quin és aquell moment vital en què vostè decideix escriuré un llibre sobre Lenin?
És un personatge que sempre m’havia interessat. Amb el centenari de la revolució, vaig escriure un capítol del llibre col·lectiu Arrels d’Octubre, d’Edicions 1979. El meu text es titulava Sympathy for the Lenin, i prenia el títol de la cançó dels Rolling Stones Sympathy for Devil. Al cap d’un temps vaig caure que havia escrit això i tot lligant que seria el centenari vaig pensar… potser podria convertir això en alguna cosa més gran, en un llibre. I amb la circumstància que estava a l’atur perquè no havia sortit elegit diputat al Congrés… doncs ja tenia el clima perfecte per posar-m’hi.
De tota manera, tot i el seu historial polític tampoc podem definir aquest llibre com “un de la CUP explica Lenin”…
D’una banda, jo també soc historiador, i llavors aquí també hi ha un enfocament que he volgut que fos professional. La història no es pot explicar de manera neutral però sí que pots fer l’esforç d’objectivitat, en el sentit d’explicar una cosa i la contrària que estaven passant en aquell moment, explicar diverses dimensions.
Si em permet l’adjectiu, és un llibre honest.
És un llibre honest, sí, doncs mira, m’agrada molt, en aquest sentit de dir que no amagarem una part de la història, no amagarem el paper de Lenin amb la repressió, per exemple. Ara bé, també dic que és un llibre compromès. Un llibre militant en el sentit de dir, jo defenso que allò, malgrat tota la violència que va portar associada va ser un grandíssim salt endavant per a les dones, per als pobles i per a la classe treballadora. Estic en contra de voler-ho enterrar com una experiència fracassada com un error.
Per tant, també un llibre reivindicatiu.
Sí, és un llibre reivindicatiu, això sí que està fet des d’aquesta reivindicació, que la Revolució Russa i Lenin formen part d’una tradició llarga, tant anterior com posterior, de gent que ha lluitat per la llibertat i per la igualtat, i que no estic d’acord amb això en guardar-los en un bagul i oblidar-los.
Cita en el llibre Bertrand Russell, un dels pensadors de referència que lloava Lenin.
Es van caure molt malament! És un nou socialdemòcrata o social liberal, però, en canvi, li reconeix que juntament amb Einstein són les dues personalitats del segle XX. Vaig posar aquesta frase de Russell precisament perquè té mèrit quan ve d’algú que no li tenia especial simpatia, sinó al contrari. Russell, amb el temps, va explicar que el moment en què s’havien conegut no li havia caigut bé, que era un tio dogmàtic, un tio cruel. En canvi, quan va morir el va posar a la mateixa alçada d’Einstein. Ni la política ni la ciència seran el mateix a partir de la mort de tots dos. Tots dos van canviar un paradigma. Pel que fa a Lenin, no només ha sigut un destructor del vell món i d’un ordre, que això és el que tothom pensa, sinó que va ser el constructor d’un nou ordre, i això és el que canvia el paradigma. I aquest nou ordre és el que té interès per explicar.
Encara som fills de Lenin?
En moltes coses es va equivocar… Però si avui hi ha sanitat pública és perquè, entre altres coses, hi va haver la Revolució Russa, això ho tinc claríssim. I l’educació pública, o la salut sexual i reproductiva.
Hi ha una qüestió que és el títol del llibre, que és molt suggerent, un punt provocador. Què creu que passaria si ara, a la vista del món global, de l’onada de l’extrema dreta, si Lenin aixequés el cap?
Una primera qüestió que faria és revisar críticament la història del comunisme i de la Unió Soviètica. És a dir, Lenin no era un tipus que digués ‘com que ho han fet els nostres, jo tanco files’.
De fet, el llibre explica que fins i tot quan va governar va fer molt d’assaig-error, va fer passes enrere, per exemple, amb els pagesos.
Sí, ho dic sempre, era un tio ortodox.
En quin sentit?
En el sentit que sempre buscava la raó de les coses en Marx i Engels, però no era un tio dogmàtic, en el sentit que, si s’ha de canviar, es canviava. Era un tipus amb un gran sentit pràctic. Ho basava tot en els clàssics, però era, sobretot, un tio amb sentit pràctic. Jo penso que faria aquesta revisió de per què va fracassar i, per tant, renovaria aquesta idea del comunisme. Després penso que també posaria molt el focus en un tema que, en aquell moment, no va tocar gens, que és la qüestió ecològica. És a dir, aquesta contradicció que té el capitalisme, que necessita créixer, créixer, créixer, però materialment és impossible continuar creixent.
Marx ho toca, però?
En Marx es troba una mica, però en Lenin es troba gens. Però estic convençut que així com es va posar a estudiar l’imperialisme per entendre’l com a fenomen, ara es posaria a estudiar qüestions climàtiques i en altres qüestions. Jo penso que el món tampoc és tan diferent de com era llavors. Sí que penso que s’ha accelerat moltíssim, especialment a partir de la tecnologia, però les classes socials continuen existint, l’imperialisme ha après noves formes, però continua existint i moltes de les qüestions que ell va portar a fer la revolució al XX encara estan latents.
Amb la Revolució Russa arriba el divorci, la vida de la dona com un ciutadà de ple dret, i ara sembla que es vol anar endarrere…
Sí, sí, és curiós això.
En tot cas, posem el focus cap aquí, què passaria si Lenin aixequés el cap i veiés com està l’esquerra a Catalunya?
Bé, jo crec que faria una anàlisi del que va ser la gran oportunitat de l’esquerra que va ser el procés independentista i en faria una anàlisi crítica.
En quin sentit?
En el sentit que allò era una revolució però sense un nucli revolucionari organitzat, que és el que ell tenia clar que feia falta el 1917 rus. En el nostre, hi ha un punt d’espontaneïtat popular, la gent està tipa i sortim, però si no hi ha algú que organitzi aquest malestar i que doni uns consignes, allò s’esvaeix. El 2017 el que va passar va ser això. Fins a un cert punt sé que hi havia direcció i consignes, sobretot fins a l’1 i el 3 d’octubre. Després el que hi ha és una deserció dels que haurien d’haver exercit aquesta direcció cap a la ruptura i, per tant, tota la força que s’havia acumulat es va anar esvaint i es va perdre una oportunitat i… ara n’estem pagant les conseqüències.
Lenin defineix la revolució de 1905 com un assaig general del 1917, potser això és una expectativa
Perquè Lenin era una persona ultra contundent en les crítiques, molt mordaç, no deixava cap discrepància sense expressar, això és així. Però tampoc era una persona ni catastrofista, ni tràgica, ni depressiva en el sentit de dir com que ens van derrotar ja mai més aixecarem el cap.
El 1905 és una derrota dura…
Sí! Lenin no ha pogut entrar a Rússia durant un temps, ha de tornar a marxar, molta gent dels seus companys són executats, o si no enviats a Sibèria. Malgrat això, ell no perd la idea que allà poden tornar-se a donar les condicions. Llavors quan ve el 1917 i poden fer una revolució, expliquen que en realitat sense aquella experiència del 1905 en què van veure com i on eren forts, però també on era fort el règim i que els faltava per millorar, no hauria sortit bé la revolució del 1917. Si ho portem cap aquí, jo penso que totes les nostres experiències, en lloc de mirar-les o llepant-nos la ferida amb amargura, hauríem de dir com ho haurem de fer millor a la pròxima vegada. Fonamentalment, aquest és el punt de vista que crec que és correcte. És el que faria Lenin.
El professor Xavier Romeu, que vostè cita al llibre, assegura que l’esquerra té un problema i és que hi ha 200 Lenins. Però a Catalunya, la sensació és que n’hi ha 400, de Lenins…
És a dir, tu no fas una revolució sense cap Lenin, perquè algú ha de dirigir i algú ha de dir cap aquí, cap allà, donar consignes… Algú ha de tenir aquest carisma, aquesta capacitat extraordinària d’anàlisi i de proposta. Ara, clar, quan n’hi ha tants això també és un problema. Jo estic a favor dels líders, però dels líders que s’ho mereixen. En aquest cas la història acaba de situar Lenin com un líder que mereixia ser líder perquè va encertar, no? Contra els esdeveniments, perquè quan ell torna de l’exili el 1917 i diu s’ha de fer una segona revolució pràcticament ningú li dona la raó. Pràcticament ningú. Ell insisteix que sí. I clama per preparar i organitzar una segona revolució i ho fa en minoria.
Tinc la sensació, pel que diu, es pot interpretar que a l’1 d’octubre que va mancar un líder…
Sí, totalment. Va faltar un Lenin, un Lenin individual o un Lenin col·lectiu, però algú que donés una consigna de com fer servir el poder que teníem. Un poder que es va acabar disgregant. Amb el poder que ens van donar l’1 i el 3 d’octubre, no es va fer servir per avançar prou. Jo no sé si hagués sortit la independència el 2017, perquè és un repte gegantí aconseguir la independència. Ara, s’hauria arribat més lluny.
Més lluny?
Crec que s’hauria creat una situació de ruptura més profunda. I això és el que no es va saber fer. El que va fer-se és una sèrie de fugides endavant a partir del 3 d’octubre, de proclamacions que no es defensen, diguem, apel·lacions al diàleg, sabent que l’altra part no tenia cap incentiu per seure a la taula, i tot això eren errors estratègics.
Dir Lenin és dir partit, perquè una potència sense control, com deia, no serveix de res. Vostè al llibre emfatitza que com a militant d’un partit, la CUP, sap quina és la importància de l’organització.
Totalment. És a dir, jo crec que és una de les coses que el pensament de Lenin també marca un abans i un després, és la postura organitzativa. Els anteriors no n’havien parlat tant, Marx i Engels no n’havien parlat tant. És un obsés de l’organització. Entre altres coses, per exemple, ell pensa que el proletari és la classe cridada a fer la revolució, a banda de pels motius que havien dit Marx i Engels, perquè és una classe fabril i la fàbrica t’ensenya a organitzar-te, a funcionar com un rellotge… més que no pas la pagesia. De fet, a la pagesia, la veia més individualista, més disgregada. Lenin, en el fons, era com un admirador del sistema fabril, que, d’altra banda, és bastant odiós, no? Des del punt de vista dels ritmes que et marca la màquina i tot, però pensava que aquest tipus d’organització li dona una superioritat al proletariat. Penso que sí que la qüestió organitzativa pot determinar que una situació es resolgui en un sentit o un altre. Nosaltres, el 2017, vam estar bastant ben organitzats.
Organitzats però sense un Lenin?
Crec que va fallar més la direcció de dir com fem servir aquesta força que no pas que la força estigués desarticulada, perquè se’n tenia molta de força. A les manifestacions tocaves el xiulet i sortien centenars de milers de persones. La xarxa clandestina per a les urnes. Una sèrie de coses que és un grau d’organització alt. Ara, bé, potser doncs en l’àmbit sindical hauria fet falta més organització o en altres àmbits, potser el Tsunami que es va fer el 19 s’hauria d’haver fet el 17. També és un bon exemple d’organització el de les protestes del 19. És clau l’organització. L’espontaneïtat té força fins a un punt. Això és així.
Les estructures de poder leninistes, diguem-ho així, un partit leninista… La història recent ens ha ensenyat que sense partits forts tens Donald Trump.
Sí, també és veritat. Al final, però, et surten individualitats, et surten cabdills, i en certa manera la degeneració del partit leninista també porta cap aquí. El que era el centralisme democràtic es va acabar convertint en molts partits comunistes en els quals el que digués el secretari general anava a missa i tothom a callar. I aquesta és la història una mica dels partits comunistes a partir de Stalin. Això tampoc és desitjable. El partit en temps de Lenin, malgrat la fama que té ell, tenia molts debats interns, moltíssims, i fins i tot el diari els recollia. I aquest exemple que deia abans de quan Lenin torna i diu que s’ha de fer una revolució i ningú li dona suport dintre del partit queda reflectit en la premsa. Per tant, era un partit viu era un partit amb democràcia interna, però després va anar degenerant i evidentment aleshores sorgeixen cabdills d’aquest tipus, cabdills o messies o diguem-li com vulguem. També ha estat una mica un problema això, no? Un altre problema, clar, perquè les persones no són perfectes… és que no hi ha ningú perfecte.
Bé, ho hem vist també en el nostre procés, no?
Sí, també.
Escolti, parlant de partits, la CUP ja llegeix Lenin?
Jo penso que el podria llegir més. L’hauria de llegir més, perquè penso que és una de les grans experiències de transformació política. I molts debats que nosaltres tenim ja es tenien en aquell moment. Això és així. El que passa és que, clar, el món va molt ràpid i en cent anys, encara que no són res en història, en realitat canvien molt les formes d’expressar les situacions concretes. El llibre també buscava aquesta traducció d’explicar què volia dir Lenin quan estava atacant les altres tendències, quins eren els problemes a què s’estava referint amb el que ell volia defensar i el que ell volia atacar.
Aturi’s, i anem a pams.
Si tu agafes el que escriu en fred és probable que et cagui de les mans. Tu no tens la culpa, perquè és veritat perquè aquelles persones a qui ell es refereix tu no saps qui són perquè no han passat a la història i la vida que tenien aquelles persones és lleugerament diferent. Segurament tu no estàs treballant en una fàbrica, que era el centre de la política dels socialistes. Però si tu fas la traducció, en realitat, el tipus de problemes que tenen sí que s’assemblen a la mena de problemes polítics que avui l’esquerra té plantejats.
Permeti’m que li digui que el llibre és agosarat perquè seguint aquest fil torna a obrir les portes i aireja conceptes que semblaven desterrats com proletaris, obrers, camperols, burgesos, imperialisme, acostumats al fet que l’esquerra utilitza un discurs de “moviments” molt eteris…
Suposo perquè també venim de moltes derrotes, venim d’una esquerra que parlàvem en aquests termes i que és la perdedora de la guerra freda.
Però a partir del 1945 no és pas una esquerra perdedora! S’han d’inventar l’estat del benestar!
Nosaltres no som fills del 45, som més fills del 1989, de la caiguda del Mur de Berlín, i van perdre aquells que parlaven de proletariat, d’imperialisme i de revolució, que esdevenen uns fracassats. Aquí es troba la mare dels ous, ara estem veient que tot el que va començar o va accelerar el 89 té uns forats immensos; la globalització té uns forats immensos; el capitalisme no ha portat la pau al món sinó al contrari; la qüestió ecològica és una contradicció brutal del sistema… llavors suposo que per la llei del pèndol dels debats públics ara començarem a mirar de dir… potser sí que els que assenyalaven aquestes contradiccions del capitalisme no estaven tan tronats com semblava.
Seria hora de matar Fukuyama.
Sí, de fet, ell mateix es va matar al cap d’un temps perquè va dir, bé, jo tampoc deia ben bé que s’hagués acabat tot perquè és evident que no s’havia acabat la història el 1989.
Marx sempre deia ‘jo no soc marxista’. Però no sé si vostè pot dir que és leninista?
Sí, jo soc leninista en el sentit d’admirar les propostes que va fer amb relació a la necessitat d’organització, amb relació al fet que la revolució és possible i tota una sèrie de qüestions on ell fa una aportació que marca un abans i un després. El que va seguir després del leninisme, hi ha coses que no les recuperaria, com ara la degeneració del partit en una mena de secta on el que diu la direcció no es pot ni qüestionar, és una degeneració dolenta del leninisme. De la mateixa manera que certes formes de repressió que Lenin va aplicar tenint el poder penso que van escanyar el futur de la revolució. De fet, Lenin pensava que si no agafava el poder amb mà de ferro, la Revolució Russa no duraria els 72 dies que havia durat la comuna de París i que després els agafarien a tots i els metrallarien, com van fer amb els comuners. Lenin no ho volia, i per això afirmava que el més important és agafar el poder i sobreviure per no durar només 72 dies. Per això va ballar quan va superar el termini.
La societat de Lenin no és la mateixa d’ara…
Nosaltres, en el fons, estem millor que no estava ell perquè ell no tenia molts referents per fer la revolució. Ells inventen, nosaltres no hem d’inventar tant perquè ja hem viscut moltes experiències reeixides o que primer han triomfat i després han fracassat, però podem analitzar per què han fracassat. Nosaltres tenim un catàleg d’experiències molt més gran del 1917 cap aquí i és un pecat que no ho estiguem aprofitant i que sembli que la revolució sigui impossible quan, en realitat, del 1917 cap aquí hi ha hagut un fotimer de revolucions. Moltes d’esclafades, però altres que han aconseguit conquistar certes coses que ja s’han quedat som una esquerra amb més bagatge que no la del 1917.
La dreta també n’ha après, però.
La dreta també té molt bagatge, no ho hem de perdre mai de vista. La dreta són també té els seus Lenins, en el sentit que també analitzen molt les dades i que tenen el poder… i el poder dona moltes eines, moltíssima informació. De fet, van dues passes per davant nostre interpretant cap on van les formes de pensar i també les dirigeixen.
Lenin seria leninista?
Lenin seria leninista, tot i que ell era molt contrari al culte de la personalitat. Agafaria el seu llegat, i sobretot el que no havia funcionat, per canviar les coses i explicar el perquè dels canvis. Això també el converteix en un líder molt interessant. Abans pensava que s’havia de fer aquesta política econòmica i ara no ha funcionat, i proposava fer-ne una altra. I ho feia en 300 pàgines!
No li agradaria estar momificat?
No li faria gens de gràcia estar momificat, ni que li haguéssim fet centenars de monuments, això és així.
I l’alliberament nacional, li feia gràcia no?
Al final, el segle XX és una història de revolucions nacionals, majoritàriament. Malgrat que Lenin tenia al cap un tipus de revolució sobretot proletària, tot el que viurà el segle XX són revolucions d’alliberament nacional principalment. El que veurà Lenin és que en tots els pobles colonitzats hi ha un potencial revolucionari, i això és la història del segle XX. És veritat que la qüestió nacional va tenir una gran importància en la Revolució Russa. Lenin, primer, pensa que s’ha de tendir cap a una cultura homogènia, però després, quan està al poder, fa el contrari. I és la Revolució Soviètica la que promourà les llengües pròpies dels territoris. Aquesta qüestió de les nacions del Tercer Món, que se’n dirà després, de la Xina, de Cuba, del Vietnam, d’Algèria, són les que portaran, en un moment determinat, a l’avantguarda de la Revolució Mundial.
Andreu Nin agafa aquesta idea…
Defensa que s’ha de donar suport a l’autodeterminació. No va tan enllà com després aniran aquests moviments d’alliberament nacional, però clar, tampoc sabem què hauria acabat pensant perquè se’l van carregar els estalinistes.
Ben trobat.
