Va ser un canvi de paradigma en la història de la política catalana contemporània. El primer canvi de Govern després de 24 anys d’un Palau de la Generalitat gestionat per la coalició Convergència i Unió (CiU) i el seu líder i fundador, el president Jordi Pujol. Va ser 14 el desembre de 2003 quan, el socialista i exalcalde del PSC a Barcelona Pasqual Maragall signava, al saló del Tinell, un acord de Govern entre socialistes, ERC i ICV-EUiA, aleshores liderats per Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura. Un executiu que ben aviat es va batejar com a tripartit i que, per primera vegada, portava a una formació obertament independentista al Palau de la Generalitat.
D’aquella experiència n’han passat 20 anys i ara la Fundació Catalunya Europa celebrarà un acte per commemorar-ho. La Fundació que gestiona el llegat de Pasqual Maragall ha organitzat una conferència pública el pròxim 14 de desembre al mirador de la seu nacional del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a la plaça Nova de Barcelona. El títol és ben explícit: Maragall, president del Govern catalanista i d’esquerres. Un col·loqui que vol commemorar un “llegat” que va canviar, en certa manera, el catalanisme polític. Encara no n’han transcendit els ponents i els protagonistes.
“Un llegat de tres visions”
El tripartit, amb Maragall de president i Carod-Rovira com a vicepresident, va tenir una experiència curta. Les pressions de Madrid i la mateixa oposició interna que alimentava CiU, liderada per Artur Mas, que havia guanyat en escons les eleccions, però sense possibilitat de pacte per ser investit, van fer entrebancar la nova fórmula de governar la Generalitat. De fet, ja hi havia hagut un tast d’un tripartit a l’Ajuntament de Barcelona. Les municipals ja havien deixat entreveure aquesta possibilitat al consistori barceloní, amb Joan Clos com a alcalde del PSC, Imma Mayol per ICV i Jordi Portabella per ERC.
Segons explica la mateixa Fundació Catalunya Europa, el tripartit aglutinava “tres grans visions polítiques: la socialdemòcrata, la republicana i l’ecosocialista”. El pacte, fruit de l’aritmètica electoral dels comicis del 16 de novembre, va suposar un primer govern de coalició d’esquerres de Catalunya, que va durar des de finals de 2003 al 2006, amb l’aprovació de l’Estatut i una nova convocatòria electoral. El cas Carod arran del seu viatge a Perpinyà o la sortida d’ERC del Govern per desavinences sobre el referèndum estatutari van precipitar el final d’una primera etapa.
Però, hi va haver una segona oportunitat, aquesta vegada amb el president José Montilla al capdavant. Aquest cop sí, es va encetar i acabar tota la legislatura, que va acabar amb una victòria de CiU i amb la famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que tothom coincideix a situar-la com el punt simbòlic d’inici del Procés.
