La decisió del president de la Generalitat, el republicà Pere Aragonès, de foragitar Jordi Puigneró, vicepresident del Govern i conseller de Territori i Polítiques Digitals, és excepcional a la política catalana. De fet, només hi hauria un cas assimilable, però només per l’efecte i per la categoria de la figura cessada, no per les causes. Va ser el cas del conseller en cap Josep-Lluís Carod-Rovira, quan el gener de 2004 el president Pasqual Maragall el va fer fora del Palau de la Generalitat -amb forma de dimissió- arran de la seva visita a Perpinyà amb membres de l’organització ETA.
En un joc de semblances raonables, es podria dir que el cas és similar però no un mirall. En absolut, sobretot per les causes i la situació prèvia. Entre les semblances, que Carod era el màxim lideratge d’ERC al Govern, ostentava la segona sindicatura de Palau i Maragall va justificar el seu acomiadament perquè no l’havia avisat de la seva visita a la Catalunya Nord i, per tant, trobava a faltar lleialtat. Entre les diferències, que no hi havia una crisi permanent prèvia entre socis -que sí s’esdevindria després- i l’experiència del tripartit començava la seva singladura que s’allargaria set anys.
Una visita a Perpinyà
Tot apunta que la decisió del president Aragonès, com a cop d’autoritat, és l’obertura de la porta per tal que marxin de Palau els consellers juntaires. Una prespectiva ben diferent amb el que va passar al cas Carod. L’aleshores conseller en cap dimitir per la filtració a l’ABC de la seva reunió amb ETA quan ja era al càrrec. Una notícia que va esclatar i va desencadenar una veritable tempesta política alimentada per la dreta espanyola i certs sectors nacionalistes catalans que veien una escletxa per matar l’experiència tripartita.
Maragall va elminar el lloc que ocupava el líder d’ERC, tot i que va assegurar que el mantindria en el Govern com a conseller sense cartera. Però l’oferta de Maragall no va durar ni una hora. Carod-Rovira va anunciar ales que es presentaria com a cap de llista d’Esquerra per Barcelona a les eleccions generals, fet que legalment l’obligava a deixar el Govern abans del 9 de febrer. L’aposta de Carod, pactada amb l’aleshores número dos del partit, Joan Puigcercós, va ser un éxit i després dels atemptats d’Atocha, Carod va obtenir un resultat històric pels republicans.
No va afectar al Govern
El comiat de Carod no va suposar una remodelació del Govern, el llavors conseller d’Educació, Josep Bargalló va assumir les funcions de segon a Palau. Al capdavall, el Govern només feia 38 dies que havia encetat la seva singladura. Però en cap cas va trontollar la formació del Govern. En el cas actual, tot apunta que Junts per Catalunya apostaria per sortir del Govern en considerar que la decisió d’Aragonès és un “error històric”. De fet, des de Junts i només mitja hora després que el president anunciés el cessament des de la Galeria Gòtica, asseveraven que la decisió posava en perill la continuïtat del projecte independentista.
A més, el to de l’argumentari de Maragall va ser molt diferent a l’emprat pel president Aragonès. Maragall en la seva declaració institucional va mostrar el seu suport a Carod-Rovira tot i advertint que “sense ell no hi hauria Govern”. En la seva declaració institucional per anunciar que acceptava la dimissió va arribar a qualificar Carod “d’arquitecte principal” del Tripartit. Maragall només va raonar que Carod havia comès de “bona fe” el que va titllar “d’error molt greu” que perjudicava al Govern. s «de bona fe» un «error molt greu» i ha perjudicat el crèdit del Govern català. En aquest sentit, argüia que la reunió provocava la percepció que el flamant tripartit no considerava com “a pròpies” les víctimes del terrorisme. De fet, Maragall va especular amb el seu retorn, fet que es produí en el segon tripartit.
En el cas Puigneró, no hi ha hagut cap lloança. Acusar el número dos del Govern de “deslleial és una paraula gruixuda”, indiquen fonts de Junts. “Encara va trigar massa a fer-lo fora”, comenten fonts governamentals d’ERC en conversa amb El Món. El to i l’argumentari va ser del tot diferent del cas Carod, tant diferent com pot ser les seves conseqüències en el futur de l’executiu. Tot i que, davant el no d’ERC en el referèndum de l’Estatut, l’11 de maig de 2006, va fer fora els republicans del Govern. L’experiència, però, es va repetir amb José Montilla al capdavant i va resistir quatre anys ben bons.
7 
2 