Fa anys que el Parlament de Catalunya és un exemple de memòria històrica. I no només per la política de la casa, dirigida des de les presidències de la cambra dels darrers anys, sinó per una encomiable feinada del personal que hi treballa, fent valdre l’immens arxiu de la cambra. A més, el Parlament, que pateix disfuncionalitats polítiques evidents, sí que excel·leix en la simbologia i la recuperació de la seva imatge de part central del poder institucional de Catalunya. Cal recordar que del Parlament neix la Generalitat, és a dir, el Govern i les institucions que se’n deriven que poden ser des del síndic de greuges, el de Comptes, l’Oficina Antifrau o la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Però, el Parlament no és un instrument atorgat pel pacte de Transició del 78, com tampoc ho va ser el restabliment de la Generalitat, molt abans que l’aprovació de la Constitució espanyola actual. Ans al contrari, ve de lluny i el seu restabliment, sense entrar en els esbarzers de la història de la Diputació General de Catalunya, es va configurar un sis de desembre de 1932, arran de l’Estatut de Núria. Precisament, i així són els capricis de la casualitat històrica, el mateix dia que es va aprovar per referèndum l’actual carta magna espanyola.
La veu de Companys
D’aquí que el Parlament decidís commemorar aquest dimarts commemorar aquella primera sessió parlamentària i als vuitanta-tres diputats que en van formar part. L’acte va ser presidit pel president de la cambra, Josep Rull, i la plana major de la política catalana, a més de familiars d’aquells diputats pioners en la singladura de l’autogovern de Catalunya, en el marc de la Segona República espanyola. Un acte emotiu, pedagògic i, sobretot, polític. Al capdavall, el Parlament mostra la voluntat d’una comunitat política de dirigir-se i organitzar-se.
Un dels detalls principals va ser l’esforç dels equips tècnics de la cambra que, amb l’actor Carles Martínez, van posar veu al president Lluís Companys, també primer president de la cambra, al Parlament. Un intent reeixit de revisió històrica perquè dissortadament, així com hi ha gravacions al Parlament del president Francesc Macià, no n’hi ha cap del president Companys a la màxima institució de Catalunya. Precisament, en el marc de la commemoració, es va descobrir la placa amb què l’auditori del Parlament passa a dur el nom del seu primer president.
“Ha ressorgit el Parlament de Catalunya”
L’acte es va inaugurar amb la projecció d’un vídeo sobre aquella primera sessió de la cambra sorgida de les eleccions del 20 de novembre de 1932. Una jornada que va entronitzar Companys com a president de la institució i Macià com a president de la Generalitat. “Catalunya es troba avui en la fita que es proposava assolir”, proclamava el president Companys, en unes “hores de joia i d’emoció” que “són també d’una gran responsabilitat”. “Després d’un col·lapse de prop de dos segles”, deia Companys, “ha ressorgit el Parlament de Catalunya”.
El vídeo també reproduïa el discurs de Macià. Discursos èpics, que emmarcats en l’època en què la cultura de masses i la discursiva política ja havia assumit un paper protagonista. “Sentiu-la, la joia d’aquest moment! I, amb ella, la vostra responsabilitat i la vostra glòria. Hi ha un poble alçat al voltant vostre. Escolteu la seva vibració! Recolliu els seus anhels! Realitzeu les seves esperances!” Amb aquestes paraules s’adreçava Macià als diputats en la sessió del 6 de desembre. I afegia: “Sou la lliure voluntat de la pàtria; sou, honorables diputats, tot Catalunya en peu. Penseu que reprenem la història d’un poble justicier que no es vincla.”, clamava Macià.
Taula rodona
L’acte també va comptar amb una part acadèmica amb una interessant taula rodona sobre aquell moment històric en què hi van participar Enric Calpena, periodista, historiador i professor de comunicació a la Universitat Ramon Llull; Mercè Morales, presidenta de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i doctora en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, i Daniel Roig, doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i professor del Departament d’Història i Arqueologia d’aquesta universitat.
Tots tres van contextualitzar el moment històric del ressorgiment del Parlament, el perfil dels diputats, tots homes, perquè les dones encara no podien presentar-se a les eleccions; el marc electoral de l’època; com la ciutadania va viure el dia de la sessió constitutiva; la composició d’aquella cambra; l’activitat legislativa que va dur a terme, o l’inici de l’etapa del Parlament a l’exili. En tot cas, semblava que l’acte fes bona la famosa frase de Francesc Pujols de l’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.
