Nou recurs d’apel·lació d’un dels integrants de la Mesa del Parlament que presidia Roger Torrent pel seu processament per desobediència davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En aquesta ocasió és el recurs presentat per l’exsecretari primer de la cambra catalana d’aquella legislatura, Eusebi Campdepadrós, que reclama l’arxiu de les diligències contra ell perquè no només va actuar de “bona fe” sinó perquè les resolucions objecte del judici defensaven “en abstracte” l’autodeterminació i, segons argumenta, que mai va tenir cap intenció “d’exercir-la”. Una defensa que topa amb la dura estratègia plantejada per l0exvicepresident Josep Costa i, en un grau menor, amb la de Torrent, que s‘escuda en els serveis jurídics de la cambra.
Segons el recurs, al qual ha tingut accés El Món, Campdepadrós reclama l’arxiu de les diligències perquè nega l’existència d’un delicte de desobediència a l’autoritat judicial “en la mesura que no tenia intenció ni voluntat d’incomplir un mandat judicial, sinó que va actuar de bona fe i absolutament convençut de la rectitud i correcció jurídica de la seva decisió“. Així justifica, en 32 pàgines, que votés a favor de tramitar les dues propostes de resolució que l’han portat al tribunal, una a favor del dret a l’autodeterminació i l’altra contra la monarquia borbònica espanyola. La magistrada instructora, Eugènia Alegret, considera que tots van actuar amb “consciència sobre la il·licitud de l’actuació” per no fer cas dels advertiments del Tribunal Constitucional.
En concret, es tracta d’una proposta de resolució del 22 d’octubre del 2019, de JxCat, ERC i CUP, que responia políticament a la sentència del Tribunal Suprem del Procés i que en l’incís final contenia una declaració en què es defensava el dret a l’autodeterminació i la reivindicació de la sobirania del poble de Catalunya per decidir el seu futur polític. Un text sobre el qual ara Campdepadrós aclareix a la sala del TSJC: “La referida proposta de resolució no esmentava que s’estigués exercint el dret d’autodeterminació, sinó que simplement incloïa la proclama política de la defensa en abstracte del dret d’autodeterminació“.
Per altra banda, l’exsecretari de mesa per Junts per Catalunya emfatitza al tribunal que la resolució sobre la monarquia “a diferència de la resolució del Parlament 92/XII, d’11 d’octubre del 2018, –que va ser declarada inconstitucional– en aquesta proposta de resolució no es reprovava la figura del rei Felip VI, sinó que es reprovava la institució de la monarquia de forma genèrica“.
En aquest sentit, Campdepadrós assegura que mai “no va percebre que pogués existir cap tipus d’incompliment respecte de les sentències i provisions del Tribunal Constitucional en la mesura en que no es vinculava la defensa del dret d’autodeterminació amb la voluntat de materialitzar-lo per la via de fet, a diferència del que succeïa amb la Resolució 1/XI, de l’anterior legislatura“. Una resolució aquesta darrera que va servir al Tribunal Constitucional i la fiscalia per declarar inconstitucional totes les iniciatives parlamentàries que JxSI i la CUP van dur a terme en la legislatura del referèndum. “La proposta de resolució en cap cas esmentava que s’estigués exercint el dret d’autodeterminació“, insisteix Campdepadrós.
De tota manera, l’exsecretari primer recorda a la sala que davant la suspensió per part del Tribunal Constitucional de l’acord d’admissió a tràmit de la proposta de resolució, es va decidir suspendre la tramitació de l’incís que es defensava el dret a l’autodeterminació, el punt onze del text. De fet, així es va publicar al Diari Oficial del Parlament de Catalunya. De manera que la resolució que va ser votada al ple ja no incloïa el punt 11 però sí que contenia unes esmenes de JxCat, ERC i CUP que van ser admeses a tràmit “sense cap advertiment dels Lletrats del Parlament i sense cap impugnació posterior d’aquestes esmenes”. Un cop més, la defensa s’excusa en els serveis jurídics de la cambra catalana. De fet, l’escrit també recorda que l’aleshores secretari general del Parlament, Xavier Muro, va informar a la Mesa que hauria estat “excessiu” retirar punts de la resolució perquè el text era “prou ambigu”.
Campdepadrós constata en el seu recurs que les resolucions objecte del procés judicial són , “resolucions parlamentàries d’impuls de l’acció política i de govern de les quals no depèn l’activitat futura del Parlament, en la mesura que aquestes resolucions no actuen, ni podrien actuar, com a títol habilitador d’aquesta activitat“. És més, insisteix que “el canvi de legislatura i el diferent contingut de les resolucions no permet establir la línia de continuïtat que seria necessària” amb la famosa resolució d’inici de la legislatura del referèndum. Com argument, Campdepadrós exposa que “les noves resolucions no manifesten en cap moment la voluntat ‘actual’ d’exercir el dret d’autodeterminació o de fer efectiva la sobirania del poble de Catalunya per la via de fet o al marge dels procediments de reforma constitucional“.
Així mateix, Campdepadrós també argüeix, igual que Torrent, que les resolucions del Tribunal Constitucional van arribar més tard que la votació perquè la bústia del correu electrònic estava plena. Per altra banda, al·lega que ja com exdiputat la seva causa hauria de ser jutjada per un tribunal ordinari i no pas pel Tribunal Superior de Justícia, només pel fet d’haver estat aforat. Així mateix, defensa la seva actuació perquè “la Mesa no té pràcticament cap marge per inadmetre aquestes iniciatives parlamentàries sense vulnerar els drets de participació i representació polítiques i la llibertat d’expressió de les diputades i els diputats proposants“.
