Omar Noumri i Coca (Algèria, 1991) és clar i li agrada posar els punts sobre les is. De respostes llargues però entenedores, el jove alcalde republicà de Castelló de Farfanya, una petita vila de la Noguera –amb 543 habitants–, és un dels pioners del lobby d’alcaldies Eines de Repoblament Rural, impulsat l’any 2021. Noumri va arribar a Catalunya quan tenia només un any, juntament amb la seva família, fugint de la guerra que havia esclatat al seu país natal. Es van instal·lar a Castelló de Farfanya, el poble natal de la seva mare, on el seu llinatge familiar es remunta 300 anys enrere: “Soc de Cal Pelat i me’n sento molt orgullós. Moltes vegades em pregunten si em sento més algerià o català, i sempre els responc que les dues coses”, etziba. L’afició per la política li ve des de petit gràcies a la seva família i ja d’adolescent va escollir la via de la militància, començant per la JNC i, anys després, quan va marxar a viure a Barcelona per estudiar, enrolant-se a les bases d’Esquerra Republicana (ERC).
Historiador i docent de formació, però amb una gran vocació política, ha sigut jutge de pau i guia turístic. L’any 2019, però, la seva vida va fer un gir en convertir-se en el nou alcalde del poble, i el 2023 se li va revalidar el càrrec en les últimes eleccions municipals. Noumri rep El Món al seu despatx de l’Ajuntament, on treballa cada tarda, ja que els matins els passa treballant com a secretari general de la Paeria de Balaguer. En aquesta entrevista, l’alcalde de Castelló de Farfanya s’endinsa en el nou estatut dels petits pobles que va aprovar el Parlament de Catalunya el passat 16 de juliol gràcies als vots de totes les formacions polítiques de l’hemicicle menys Vox, i reflexiona sobre les estratègies polítiques que han condicionat la supervivència dels municipis rurals del país.
Ja fa sis anys que ocupa el càrrec d’alcalde i, des de llavors, ha hagut d’afrontar moltes situacions convulses.
El 2019 vam guanyar les eleccions amb un 64% dels vots, cinc de set regidors. Bé, una bona majoria. I el 23 vaig renovar el càrrec després d’haver viscut tota la pandèmia de la Covid i totes les problemàtiques amb què vaig topar en arribar, que s’havien d’endreçar moltes coses pendents de l’administració anterior [també en mans d’ERC]. El 23 em vaig tornar a presentar amb una llista independent. Jo estic afiliat a Esquerra, però els companys de llista són de diverses ideologies i sensibilitats. I amb aquesta llista vam aconseguir millorar els resultats, mentre que ERC va anar a la baixa a gairebé tot Catalunya. De fet, vam ser dels poquíssims pobles de Lleida [la demarcació] on es van millorar els resultats, cosa que mostra que estàvem fent bé la nostra feina.
Quines considera que van ser les claus per aconseguir aquests resultats?
A les ciutats hi ha un vessant més polititzat del vot, perquè es vota més el partit que la persona. En canvi, en els pobles es vota més la persona, i jo aquí vaig tenir molt el suport de la majoria dels veïns, i n’estic molt agraït.
És una manera de fer política diferent.
Molt. Jo penso que fer política de la manera com la fem els municipis rurals seria un model d’èxit per a les ciutats, perquè la gent a la ciutat agraeix molt el tracte proper. I en els municipis rurals tenir aquest tracte és d’obligat compliment. També és cert que en alguns moments és més complicat, com en el meu cas actual, que he d’anar a treballar també a Balaguer, però m’ho puc combinar. Ara bé, penso en alcaldes que també són diputats, els ha de ser complicat compaginar el poble i el Parlament. Si vols fer coses per al municipi, és molt important que la gent et senti a prop, i crec que aquesta fórmula és transportable a totes les mides de municipi. Suposo, però, que Barcelona ha de ser més complicat i els polítics volen posar-hi més sedassos, perquè tampoc podrien estar rebent gent cada dia [riu], però també em consta que en els municipis de Catalunya que l’alcalde fa això [és a dir, interactua constantment amb els veïns] acaben guanyant.
De la mateixa manera que escoltar els veïns és essencial, els pobles rurals se senten escoltats per l’administració catalana?
Crec que abans que féssim Eines de Repoblament Rural, abans que acabéssim fundant aquest lobby d’alcaldies, en general, no estàvem escoltats. No existíem. Es reunien amb nosaltres, ens donaven un copet a l’esquena, feies la foto de rigor amb el director de serveis territorials de torn, o el conseller o el secretari general, i s’acabava. “Si te he visto no me acuerdo [riu]”. Jo crec que un cop ens organitzem, perquè som com un sindicat d’alcaldies de municipis rurals, d’alguna manera, i comença la mobilització activa, transversal políticament, se’ns comença a escoltar més.
En quins aspectes ho ha notat més?
Per exemple, en el cas de l’educació, jo vaig decidir muntar, juntament amb l’equip de govern del moment, una llar d’infants rural. Vam aconseguir una subvenció de la Diputació de Lleida per fer la infraestructura, i nosaltres com a Ajuntament ja fèiem l’esforç de fer l’obra. Doncs, en aquell moment, quan rebem la subvenció per posar-la en funcionament, el Departament ens diu que, a partir d’ara, com a tants altres municipis, hauríem de pagar 40.000 euros per tenir una tècnica d’educació infantil. El problema és que m’he gastat molts milers d’euros en fer la inversió, quan el responsable de la competència és el Departament, i a més em fas pagar una xifra desorbitada en funció dels meus recursos ordinaris. Jo no tinc la capacitat de pagar aquesta quantitat. Balaguer potser sí, però jo, per tenir un o dos nens a la llar d’infants, em semblava desproporcionat. Si en aquell moment hagués estat sol, doncs segurament m’ho hauria hagut de menjar amb patates i, avui en dia, la llar d’infants estaria tancada. Qüestions com aquestes, en tots els àmbits, especialment en urbanisme, que és la llosa compartida de tots els pobles rurals, és el que ens va fer dir prou.
Creu que un dels seus èxits com a lobby és aquesta transversalitat?
Nosaltres no mirem el partit de les alcaldies perquè el partidisme ha sigut la gran llosa del progrés de Catalunya. Fer política des d’un vessant partidista ha matat el progrés de Catalunya, especialment l’equilibri territorial. Primer perquè hi va haver molts anys de pujolisme, però no és qüestió que fos d’un partit o d’un altre. Jo crec que els partits que no aprenguin a escoltar directament a ciutadania i facin polítiques només per als seus aniran cada vegada més a la baixa. La gent més jove ja no mira gaire la televisió, prefereix YouTube o altres xarxes. Llavors, cada vegada és més difícil fer servir els mètodes de la política tradicional, tot i que també hi ha el perill que, d’altra banda, sense un bon esperit crític també és més senzill manipular la població o influir-hi amb discursos fàcils, que és el que fa servir l’extrema dreta. I això també és culpa de les esquerres.
En quin sentit?
Perquè les esquerres han abordat un seguit de qüestions des del bonisme. Per exemple, hi ha un problema migratori, que no vol dir que les persones migrants siguin un problema. Tenim una arribada de gent i un sistema d’acollida que no acaba de fer una inclusió real per aquestes persones, bé sigui perquè algunes d’aquestes persones estan en una situació de vulnerabilitat i acaben tenint una mala vida, a la presó o on sigui; o bé sigui perquè també estan en situació de vulnerabilitat i acaben en feines precàries, amb una vulneració molt clara dels seus drets laborals. O, també, un percentatge -que no et sabria dir quin és- de persones que sí que acaben entrant dins el model i poden progressar, que és el meu cas però en conec molts d’altres. La qüestió és que no podem deixar que sigui fruit de l’atzar. Sense deixar de banda que, evidentment, el món no és de flors i violes. Si no hi hagués persones dolentes al món, no existirien les presons, i les persones dolentes poden ser d’origen català o de qualsevol altre país. Ara bé, estigmatitzar tota una ètnia o un col·lectiu perquè ‘x’ percentatge dolent… Encara que només l’1% fos bo, no pots generalitzar, perquè llavors estàs deshumanitzant un col·lectiu. I així és com l’extrema dreta comença coses com el que han passat aquest estiu a Torre Pacheco.
Com neix Eines de Repoblament Rural?
Recordo que pels volts del Sant Joan del 2021 vam fer una reunió quatre alcaldes [Omar Noumri i Coca, de Castelló de Farfanya; Jaume Gilabert i Torruella, de Montgai; Joan Eroles i Samarra, de Puigverd d’Agramunt i Mario Urrea Marsal, de Torrebesses], de diversos punts polítics, on vam veure que havíem de deixar de banda el partidisme, deixar de banda els jocs de cadires que tenen els partits, perquè molt sovint són peons del seu gran tauler. Els alcaldes dels municipis rurals, no ens enganyem, només som importants els tres mesos abans de les eleccions. Després d’aquells mesos s’oblida. És un sentiment que he sentit d’alcaldes de diversos colors. Fins i tot, per part de la Generalitat, hem tingut sempre una sensació de tutela, com si fóssim menors d’edat. Ens demanaven més papers, més burocràcia, pel simple fet de ser pobles petits. D’aquesta indignació conjunta és d’on neix Eines de Repoblament Rural. I vam decidir fer el que fan els veïns i les veïnes, que de la indignació o la impotència venen a l’Ajuntament i es queixen.
D’ençà de la creació del lobby d’alcaldies, un dels principals aspectes en què han centrat la lluita és en l’elaboració del nou estatut de municipis rurals. Quines primeres respostes van rebre per part de l’administració a aquest front comú?
La primera reacció és que inicialment érem quatre alcaldes i, un mes després, ja érem més de cent al grup de WhatsApp. A partir d’aquí, a mesura que anàvem creixent, vam començar a demanar reunions amb les diferents conselleries d’aquell període, amb Junts i Esquerra al Govern, i ens vam poder començar a reunir amb algunes d’elles. I cada vegada continuàvem creixent més. Ara ja som més de cinc-cents municipis agrupats, de tots els colors polítics, perquè ens és indiferent. Ara bé, no cal negar que també ens ha anat molt bé per fer pressió. Els d’Esquerra a Esquerra, els de Junts a Junts… Així sempre hem tingut una mà estesa, un pont, amb tots els grups polítics, i ho hem viscut també durant l’elaboració de l’estatut.
S’han reunit amb tots els partits representats al Parlament?
Sí, fins i tot amb aquells que no tenen representació municipal. Aquí ens va decebre molt que Vox votés que no a l’aprovació de la llei, perquè durant la reunió que vam mantenir en privat ens van dir que votarien a favor. A última hora es van fer enrere.
A què creu que es deu aquest canvi?
Bé, perquè hi va haver partits que van voler afegir a la llei principis més progressistes dels que representa Vox. Per exemple, parla de gènere i parla de la llengua catalana, que són coses que a la resta de partits no incomoden. O, fins i tot, si hi ha partits que els pot incomodar, és secundari perquè prefereixen quedar bé amb els alcaldes. En canvi, com que Vox no té cap alcaldia als municipis rurals, doncs van decidir votar-hi en contra. És una pena, perquè hauria sigut una de les primeres lleis que s’aproven per unanimitat.
Amb la llei aprovada al Parlament, ara què toca?
Encara queden molts passos per fer. Una cosa és la llei, i altra cosa és el desplegament. La majoria dels alcaldes [involucrats] som polítics, i sabem com van les coses en política… Jo he fet més de jurista o d’assessor tècnic, per dir-ho d’alguna manera, però hi ha una persona molt experimentada, que exerceix com a coordinador d’Eines, que és en Jaume Gilabert, que ha passat per tots els vessants polítics imaginables. Amb ell hem fet molt bon tàndem. Molts dels alcaldes porten uns quants mandats i les han vist de tots colors, per això sabíem que la nostra feina no havia d’acabar amb l’aprovació, sinó que havia d’anar un pas més enllà i havíem d’estar presents en el desplegament. I així ho vam exigir, tant al govern d’ERC en solitari com al del PSC.
Abans de la conformació del lobby d’alcaldies ja existien altres organitzacions de micropobles. Per què no s’havia impulsat una llei d’aquesta mena?
Existeix l’Associació Catalana de Municipis, la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació de Micropobles, per exemple. Són entitats que teòricament defensen els interessos dels municipis i petits pobles del país. El problema és que aquestes entitats estan polititzades a partir dels resultats electorals. És a dir, controlades, d’alguna manera, pels partits. En canvi, nosaltres com a lobby som horitzontals i transversals. Aquí hi ha la principal diferència, perquè en aquestes associacions [on també estan vinculats la majoria d’alcaldes que conformen Eines] hi ha uns estatuts que marquen que, segons els resultats electorals, la presidència sigui d’un color o d’un altre.
Per això no s’han constituït com a entitat?
En gran manera, sí. Nosaltres ens hem mantingut com un grup d’interès perquè, i ho hem dit públicament, és horitzontal. No existeix aquesta verticalitat [que sí que hi ha en les altres entitats], tots som iguals i fem coses en funció del temps del qual disposem. Hi ha alcaldes que hi hem estat més implicats, sigui en la comarca o en les reunions que hem fet al Parlament, i n’hi ha d’altres que s’hi han sumat en el moment d’anar a l’aprovació. O alcaldes que hi són, però que no han anat a cap reunió. Ara bé, són alcaldes que, pel simple fet de ser-hi, ja ens ajuden a fer força, a tenir musculatura. Per això et dic que nosaltres sortim de la frustració d’una forma propositiva per trencar amb el sistema de fer política d’una forma molt partidista. Reclamem una forma de fer política transversal, especialment per a les normes que afecten els municipis rurals, que han de ser d’un consens general. Fa molts anys que a Catalunya no hi ha un consens general, però hi ha lleis que sí que en requereixen, com la llei d’urbanisme, que és del 2010 i s’ha anat modificant, però continua sent una llosa.
En quin sentit?
És una llosa perquè és una llei que fomenta el pessebrisme. És a dir, és una llei que no afecta, pràcticament, l’àrea metropolitana, perquè ja té el seu propi règim. En canvi, aquí, en els sis anys que fa que soc alcalde, he hagut de dir a cinc famílies joves que no hi ha sòl edificable, que no es poden fer una casa. Els he de dir que si en volen una, s’han de quedar amb una casa de vint metres quadrats, amb humitats, i que, a més a més, si la reformen, han de mantenir la teulada de teula àrab i no tocar gran cosa de l’exterior. Aquesta mesura va ser idea de l’equip redactor del moment, d’alguna manera per frenar l’especulació, que n’hi ha hagut, sobretot a la part de la costa. I en som conscients, però hem passat del tot al res.
És a dir, en altres paraules, volen que la regulació urbanística sigui més flexible.
Pensem que se n’han de derogar articles o fer una discriminació positiva cap a la nostra realitat, que és el que fa l’estatut. No podem tallar tots els municipis pel mateix patró. Hem de segmentar més bé les lleis, però això també volem estar atents al seu desplegament per veure com afecta els municipis rurals. I així ho marquem a l’estatut. Estem contents amb la llei, ens hauria agradat que fos més ambiciosa, no ho negaré, però cal tenir en compte que a la taula de negociació també hi havia totes les entitats. És un problema amb què topàvem molt. Quan s’elaboraven lleis, si en un costat de la taula hi ha el govern d’un color [polític], i a l’altra banda els representants de les entitats del mateix color, no hi ha negociació. Per això naixem nosaltres. I reitero, estem contents i satisfets. Es podia haver fet més, sí, però amb el context que teníem, crec que hem anat als màxims que podíem arribar.
Confia que el desplegament es dugui a terme de la manera acordada?
Amb l’actual Govern ja hem arribat a un acord de fer reunions, tant amb la consellera de Territori com amb el conseller de Presidència, per mirar com adaptem la llei d’urbanisme als nostres municipis. I això ja és una prova que la llei és efectiva. I que la proposta arribés d’abans que la llei entrés en vigor també demostra que el pressing té els seus fruits. I crec que, ara, com que és un Govern unicolor, fa més fàcil les coses. Tant amb l’actual Govern com amb l’anterior hem tingut bona sintonia, i, de moment, som optimistes.
Considera que aquesta normativa que “discrimina positivament” els municipis rurals és la peça que faltava per equilibrar la població arreu del país, per repoblar?
Nosaltres, el primer que volem és arrelar a la població, abans que repoblar. És a dir, aconseguir que la gent que ja tenim no marxi, i després ja parlarem de repoblar. Entre altres coses, i ho vam posar de manifest, perquè els serveis socials que jo puc oferir a una família vulnerable que vingui en pisos o cases de protecció oficial que es puguin acabar generant als municipis rurals són zero o prop de zero. Els serveis socials em venen derivats del consell comarcal, que no té un pressupost gaire significatiu perquè no té capacitat recaptatòria, i, per tant, no tinc el múscul d’uns serveis socials que sí que té un municipi gran. Per això també ens hem reunit amb Drets Socials per intentar implementar canvis administratius que millorin aquest aspecte. Doncs, en resum, el primer que volem és arrelar. Que si em venen famílies joves que necessiten un terreny per edificar, o un pagès em demana fer-se la casa al costat de la granja, com és lògic, ho pugui fer. Quin sentit té que jo pugui construir una fàbrica de microxips perquè s’ha facilitat que en sòl no urbanitzable s’hi poden fer empreses, però que el pagès no es pugui fer la casa al costat de la granja?
També s’han de marcar límits.
Efectivament, establir les mesures que calgui per evitar l’especulació. L’objectiu és fomentar que les famílies joves no marxin del poble, que és el que ens passa a la majoria dels municipis. Marxen a la ciutat del costat, on hi ha més oferta d’habitatge. És un cercle viciós, perquè això provoca que les ciutats estiguin més massificades i s’apugi el preu del lloguer. Sempre dic que nosaltres no estem en contra de les ciutats, estem a favor de l’equilibri territorial, que farà que els pobles estiguem més vius. Farà que no perdem població i, alhora, que les ciutats no estiguin tan congestionades i la gent tingui accés a un habitatge més digne que el que té ara. És un cercle virtuós.
