La Fiscalia és un organisme constitucional. Està regulat expressament a l’article 124 de la Constitució espanyola de 1978. El mateix article regula que ha d’exercir les seves funcions per mitjà d’òrgans propis, de conformitat amb els principis d’unitat d’actuació i dependència jeràrquica i subjectant-se, en tot cas, als de legalitat i imparcialitat. Una definició que, a priori, hauria de blindar de les batalles polítiques a una institució que garanteix el compliment de la legalitat.
Però la realitat mai ha estat així. Les crisis a la Fiscalia, i en concret, focalitzades en la figura dels fiscals generals de l’Estat, han estat recurrents. Durant molts anys la batalla ha estat soterrada. Però en les darreres legislatures, i sobretot, per efecte del Procés, ha pujat de to i ha sortit de les bambolines per posar-se al centre de l’escenari polític, mediàtic i judicial. La llei d’amnistia és la darrera etapa, i possiblement la més agressiva, de la guerra civil interna, almenys des del setge a l’exfiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, a la qual fins i tot han anul·lat el seu nomenament com a fiscal de sala en matèria de Drets Humans i de Memòria Democràtica.
L’amnistia, i el debat sobre l’aplicació del delicte de malversació als processats o condemnats catalans, ha estat el detonant de l’acarnissament de la batalla entre el sector progressista i el sector més dur i més ultra, majoritari en la institució. El desafiament plantejat per part dels quatre fiscals del Procés, amb una contundent negativa a entendre que la malversació és amnistiable, ha estat una veritable declaració de guerra que Álvaro García Ortiz ha decidit entomar en benefici dels encausats.
Una interpretació extravagant de la malversació
En el seu informe, els fiscals han donat pistes de per on aniria la seva estratègia no només a les defenses, sinó també a l’acusació popular de Vox, que, com a part en la causa, té dret a dir-hi la seva en el procés d’aplicació de l’amnistia. Un fet curiós, a la vista que no va tenir ni veu ni vot en el procediment que es va viure al Tribunal Suprem sobre els indults. Els fiscals del Procés –Fidel Cadena, Javier Moreno, Consuelo Madrigal i Javier Zaragoza- ja feia temps que avisaven de quina seria la seva postura sobre la malversació.
En aquest sentit, només cal recordar el seu informe presentat davant la sala penal del Suprem, que presideix Manuel Marchena, quan el delicte de sedició va ser derogat. Aleshores es van aferrar a la malversació per mantenir la inhabilitació dels condemnats i processats per aquest delicte: Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín. Una substitució de penes que el Suprem va avalar.
Però, amb l’informe del passat 30 de maig i que ahir, l’endemà de l’aprovació de l’amnistia, es va ampliar, les defenses i algunes veus de la fiscalia creuen que Zaragoza, Moreno, Madrigal i Cadena han fet una passa més amb el que l’argot jurídic es coneix com una “interpretació extravagant del delicte”. Un fet que grinyola amb la interpretació més homologable del dret penal, i més quan és per part d’una institució que ha de garantir la legalitat d’acord amb l’estat de dret, mantenint el que s’anomena el principi de taxativitat penal. És a dir, no fer una interpretació extensiva de la conducta típica d’un delicte per no vulnerar el dret in dubio pro reo, que obliga a aplicar sempre la interpretació més favorable al processat o acusat.
On és l’enriquiment?
Una de les tasques d’orfebreria que va portar a terme el poder legislatiu en la negociació del text de la llei d’amnistia va ser incloure la malversació en la llista de delictes amnistiables. La solució final, per evitar la idea que s’amnistiaven delictes sobre la corrupció, detallaven que els delictes de malversació, per ser exclosos de l’amnistia, havien de tenir un component d’enriquiment personal del processat. Un detall importantíssim perquè la mateixa sentència de la causa especial del Procés admetia que no hi havia hagut enriquiment. De fet, els mateixos fiscals van renunciar a reclamar la responsabilitat civil dels encausats i van deixar aquesta feina al Tribunal de Comptes. Al capdavall, el mateix ministre d’Hisenda durant el referèndum del Primer d’octubre de 2017, Cristóbal Montoro, que tenia el control financer de la Generalitat, va assegurar i insistir que “ni un euro públic havia anat a parar a l’organització del referèndum”.
La condemna de malversació es va establir perquè hi havia disposicions de pagament, però mai es van fer efectives. És a dir, l’Advocacia de l’Estat, molt insistent en aquest delicte, feia la interpretació que només disposar de partides per a l’organització del referèndum, una activitat anul·lada, era malversació, encara que els suposats beneficiaris de les licitacions renunciessin al cobrament, com va ser el cas d’Unipost. O, encara més clamorós, una sentència existent sobre dues factures –per import de 112.747,27 euros i 223.396,07 euros, respectivament– relatives a serveis de comunicació de la convocatòria de referèndum a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que el Govern mai va pagar. Els magistrats van considerar que la CCMA no podia reclamar el pagament perquè simplement “no se li devia”, ja que l’encàrrec de l’anunci entrava en la tarifa plana que donava el conveni marc existent entre el Govern i la Corporació. La despesa va ser atribuïda a l’aleshores conseller de Presidència, Jordi Turull. Però la suposada aprovació de la despesa no s’havia traduït, segons el TSJC, “en un perjudici material efectiu per al patrimoni públic”, perquè no es va pagar. Va ser tan contundent la resolució que fins i tot el ministeri fiscal va desistir de la seva reclamació davant el Tribunal de Comptes.
L’estranya tesi dels fiscals del Procés
Però els fiscals del Procés es contradiuen, fins i tot, amb el seu posicionament durant el judici. Així, per mantenir la inhabilitació dels independentistes fan una interpretació molt extensiva i generosa del que s’entén per enriquiment personal que exclouria l’amnistia. “En el nostre cas”, sostenen els fiscals, “aquest benefici patrimonial va existir, ja que amb ànim de lucre es van apropiar dels fons públics i assumint-ne, extrets de la seva funció pública i legal, facultats de titularitat els van destinar al pagament dels qui ells mateixos havien contractat en contractes públics il·lícits per fer les activitats que conformaven el Procés en la seva globalitat”.
Aquest argument ha escandalitzat membres del gabinet tècnic de la Fiscalia General de l’Estat, que entenen que supera amb escreix l’esperit del legislador i, fins i tot, el consideren una interpretació contrària a la Constitució, que identifica l’Estat espanyol amb un estat social, democràtic i de dret. Una opinió que comparteixen de ple les defenses, en entendre que les condemnes per malversació, ja molt relatives i fonamentades amb un concurs ideal de la sedició -delicte derogat- i que aquest argument que fan servir ara és una interpretació que no compleix el requisit de restricció que ha de mantenir el sistema penal espanyol.
El comodí de la Unió Europea
Un altre dels punts que més sorpresa ha provocat en l’equip tècnic de la Fiscalia és la relació que fan els fiscals díscols entre la malversació i el dret de la Unió Europea. Una connexió “més que forçada” i que “només té per objectiu” bloquejar el dret dels reus a ser amnistiats per una llei que ha entrat plenament en vigor i que té presumpció de constitucionalitat i de legalitat. Així, la Fiscalia “fa una análisi integrada de la legislació penal vigent i de la normativa europea representada fonamentalment per la Directiva 2017/1371, del Parlament Europeu i del Consell, de 5 de juliol de 2017, sobre la lluita contra el frau”.
Amb aquesta premissa, els fiscals enfrontats al fiscal general conclouen que la “malversació de fons públics per finançar un procés secessionista dins d’un Estat que forma part de la Unió Europea, amb el risc consegüent de fractura territorial de la UE i la consegüent disminució dels ingressos i fons que formen part del seu pressupost, repercuteix negativament en els mateixos interessos financers de la Unió”. “És evident”, analitzen, “que la llei d’Amnistia afecta directament els interessos de la UE perquè la finalitat de tot el Procés va ser la desintegració d’Espanya i la declaració d’independència de Catalunya”. Diversos fiscals de sala s’han fregat els ulls davant aquesta creativitat i les defenses, també. A més, recorden que els fiscals parteixen d’un supòsit erroni i és que la malversació, si és que n’hi hagués hagut, no era per fer la independència sinó “per organitzar un referèndum”.
La malversació i la destral de guerra
Aquest posicionament dels fiscals suposava un desafiament amb tota regla a l’autoritat del fiscal general de l’Estat, ajudats per la part més ultra del Consell General del Poder Judicial, que ha esperonat les diligències contra la Fiscalia de Madrid per suposadament haver filtrat els pactes de conformitat amb la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Ayuso, pels seus delictes fiscals. En tot cas, Cadena, Zaragoza, Moreno i Madrigal, van posar sobre la taula una veritable declaració de guerra. De fet, no seria la primera vegada en la causa del Procés que es registra una tensió jeràrquica, tot i que no d’aquesta màxima intensitat. Va ser el març de 2018, quan l’aleshores fiscal general, Julián Sánchez Melgar, va obligar Fidel Cadena a demanar la llibertat provisional sota fiança per al conseller Quim Forn. Finalment, es va empassar l’ordre al·legant al jutge que ho feia per “imperatiu legal” i “compliment d’ordres”. De res va servir, però, perquè Vox va demanar mantenir la presó i, finalment, el tribunal va accedir a les peticions dels lletrats de la ultradreta.
Rellevar d’aquest cas els fiscals díscols
Tot plegat és un fet absolutament insòlit, que ha arribat fins al punt d’etzibar al fiscal general que si decideix que cal aplicar l’amnistia per la malversació que els “doni l’ordre per escrit” i, seguint l’article 27 de l’Estatut Fiscal, que convoqui una Junta de Fiscals. Una maniobra proposada perquè tots quatre saben que tenen la majoria en aquesta Junta. El següent pas que proposaven al fiscal era que, si mantenia l’opció d’aplicar l’amnistia malgrat que la Junta de Fiscals digués que no es podia fer efectiva, “avoqués” la decisió, un terme jurídic que defineix el procés d’atorgar a un superior la funció en aquest cas i rellevar així els subordinats, que no la volen assumir.
García Ortiz només ha trigat 24 hores a respondre, i seguint amb la destral de guerra, s’ha pintat la cara i ha bloquejat l’agenda dels fiscals de sala per al pròxim 18 de juny, just el dia abans del termini per presentar el seu escrit davant la sala penal del Tribunal Suprem. Fonts de la Fiscalia també es mostren “confiades” en els “camins processals” que té per fer passar per l’adreçador els fiscals rebels. En aquest cas, fonts de la institució apunten a El Món que serien substituïts per la primera tinent fiscal del Suprem, Maria Ángeles Sánchez Conde. La guerra està servida i tothom vetlla armes al número 4 del carrer Fortuny de Madrid, la seu de la Fiscalia.
