8 de maig de 1945, platja de la Concha de Donostia. Un avió Heinkel 111 queda accidentat després de quedar-se sense benzina. El pilot Léon Dregrelle, general de les SS i fugit davant de la imminent derrota alemanya a la II Guerra Mundial. Malferit, és rescatat i atès pel règim franquista, que de seguida li concedeix asil polític. Aquí comencen les pèssimes relacions jurídiques i diplomàtiques entre Espanya i Bèlgica, ara en el punt de mira novament després de l’euro-ordre cursada contra el president a l’exili, Carles Puigdemont.
Degrelle, fundador del Partit Rexista, alt comandament de les Waffen SS durant la guerra i un dels homes forts de Hitler a Bèlgica, morirà amb gairebé 90 anys sense haver pagat pels seus crims, tot i haver estat condemnat a mort per Bèlgica per “intel·ligència amb l’enemic i complot contra la seguretat de l’Estat”, essent desposseït de la nacionalitat belga. Mor l’any 1994, protegit per Espanya fins als darrers dies de la seva vida.
Els primers anys de fugitiu, Degrelle s’instal·la a Madrid, tot i que oficialment el règim ha comunicat a la ONU l’expulsió del militar nazi. Lluny d’això, Franco li dona una nova identitat com a ciutadà espanyol, Juan León Ramírez Reina, i una pensió en concepte de militar retirat. Per seguretat, es trasllada lluny de la metròpoli, al municipi de Lora del Río. I pocs mesos després, l’any 1953, es fa construir un complex d’edificis, La Carlina, en una població situada a 90 quilòmetres de Sevilla. En questa finca, per cert, el nazi belga mantindrà una relació sentimental amb Elena Cornette, esposa de Pedro Urraca, el policia que va detenir el president Companys el 1940 a la Bretanya francesa, tal i com va revelar documentació de Cornette que es recull al llibre Agent 447, l’home que va detenir el president Companys (3i4).
Sopar organitzat a la finca de Léon Degrelle a Sevilla a principis dels seixanta
Amb l’ajuda de la Falange dirigirà una empresa constructora, Immuebles Andaluces, S.A, que executarà nombroses obres encarregades pel govern franquista. Per la seva banda, José Finat Escrivá de Romaní, comte de Mayalde, i Hans Joseph Hoffman, membre molt rellevant de la Gestapo i artífex de l’assentament de nazis a l’Estat, li facilitaran diners i documents falsos sempre que calgui. Durant gairebé dues dècades, els governs belgues demanaran al règim franquista l’extradició. Però amb diverses martingales, Espanya aconsegueix no entregar-lo.
Caigut el franquisme i acabada la Transició, Bèlgica obre un nou front judicial amb Espanya i l’any 1983 torna a demanar l’extradició de Léon Degrelle, en aquesta ocasió, al govern del PSOE presidit per Felipe González. Espanya s’hi nega, seguint la decisió del règim franquista de denegar peticions d’extradició de criminals de guerra residents en territori espanyol, al·legant la seva inexistència. Les fotografies de Degrelle a La Carlina i la correspondència que mantenia amb Helena Cornette, una documentació que conserva ara l’Arxiu Nacional de Catalunya, així com infinitat d’articles a la premsa local, desmunten l’argument dels socialistes espanyols. De fet, la revista CEDADE publica l’any 1988 un reportatge a portada amb una fotografia de Legrelle: ‘Un lleó ibèric nazi’. Davant la negativa del govern espanyol, Bèlgica es queixa a la comunitat internacional que, al seu entendre, la negativa incompleix els tractats internacionals signats pel Regne d’Espanya.
“Com s’explica que Bèlgica no hagi pogut jutjar Degrelle i França hagi aconseguit finalment portar davant dels tribunals un col·laboracionista de segona fila? Aquestes i moltes preguntes més es fan els belgues, amb motiu de la desaparició d’aquest vell i orgullós feixista, que no ha deixat de proclamar la seva admiració per Hitler i el seu menyspreu per les democràcies”. Curiosament, aquesta reflexió la feia el diari El País en un article publicat el 1994 arran de la seva mort. Això sí, sense sancionar la posició del PSOE en aquest assumpte.
La Carlina, la finca que es va construir Léon Dregrelle amb l’ajuda del franquisme l’any 1953.
Gairebé quatre dècades després que el socialisme espanyol es negués a entregar a la justícia belga un criminal de guerra, una ministra del PSOE exigeix al govern Bèlgica que “col·labori” i entregui el president Carles Puigdemont o prendrà mesures, obviant que com a membre de la UE, no regeix l’extradició –entre governs- sinó l’euro-ordre, que queda a mans de la justícia i no dels polítics.
