Laura Borràs (Barcelona, 1970) ha anat a parar a la presidència del Parlament sense esperar-s’ho. La seva “cursa” era per a la presidència de la Generalitat. Però admet que la seva insatisfacció reconeguda amb aspectes del pacte de Govern entre Junts i ERC feia recomanable que no s’incorporés a l’executiu per evitar “discrepàncies des del minut zero”. Un cop feta l’opció parlamentària, està sacsejant la cambra per dins i per fora.
Rep El Món hores després de la Junta de Portaveus i hores abans de l’últim ple del curs. I ensenya el full de serveis dels primers cent dies, amb 75 audiències, l’assistència a 90 actes i 15 visites territorials. Ha concentrat el balanç en un opuscle que pensa editar cada tres mesos, on recull tot el que ha fet: per “retre comptes” i també per reclamar als grups que prenguin iniciatives en relació a les demandes que ha detectat. També se li ha ficat al cap digitalitzar la cambra i feminitzar-la, una tasca que ha començat rellevant el secretari general que hi va trobar, Xavier Muro, i posant la també lletrada Esther Andreu al seu lloc.
La substitució del secretari general i el lletrat major s’ha fet per tallar les polèmiques en què es van trobar ficats la legislatura passada?
Persones que fa temps que estan en exercici de les seves funcions poden pensar que les seves funcions van més enllà del que realment van, o algú permet que vagin més enllà. La política l’hem de fer els polítics, no els funcionaris. El canvi era absolutament normal, com demostra que el primer que em va dir el secretari general va ser que posava el seu càrrec a la meva disposició, ja que és un càrrec de confiança, sempre dins dels funcionaris amb el rang adequat del Parlament. I vaig considerar que havia de fer l’esforç de posar-hi una dona, estem en el Parlament amb més dones que mai.
“La taula de diàleg és una al·lucinació col·lectiva. És increïble com s’ha acabat imposant com si marqués la pauta d’alguna cosa quan només s’ha reunit un cop i només ha servit per fer-se una foto”
Quan es van produir les polèmiques perquè el secretari general Xavier Muro tenia por de ficar-se en problemes legals.
És que això no ha de passar mai…
Però hi ha mecanismes per evitar que responsabilitzin els funcionaris de, per exemple, de la publicació d’una resolució contra la monarquia al Butlletí Oficial del Parlament?
És que ells han de fer un assessorament a la Mesa o a la presidència del Parlament. La presidenta de Parlament no ha de delegar la seva responsabilitat escudant-se darrere d’un funcionari, ni un funcionari pot atribuir-se funcions que no li corresponen. Si jo necessito un informe i faig una sol·licitud, han de respondre. Si no, res. Cadascú ha d’assumir les seves responsabilitats i ningú ha d’estar en perill per fer la seva feina. Ni funcionaris, ni polítics. Quan això passa és que estem en una situació anòmala. Que en cent dies m’hagin anunciat dues querelles, quatre reprovacions, una denúncia al Tribunal Suprem i una denúncia a la Junta Electoral Central no és gaire normal. Però continuaré fent el que haig de fer, malgrat aquest clima d’hostilitat i la voluntat de judicialitzar la política, i ho faré sense posar en perill els funcionaris. Els demanaré els assessoraments que necessiti però els preservaré de decisions polítiques.
Els impulsors d’aquestes denúncies que esmentava li retreuen que, com a presidenta del Parlament, no és imparcial, que no representa tots els catalans perquè no ha deixat d’exercir la seva opció política.
És que som aquí pels vots que hem rebut. Quan entrem al Parlament, encara que accedim a càrrecs de responsabilitat de la cambra, no deixem de banda ni la nostra ideologia ni la nostra adscripció política. No passa en cap Parlament del món. Qui fa aquestes afirmacions és gent acostumada a l’hegemonia que només veuen la perifèria quan la perden. Ningú qüestiona la imparcialitat de la presidenta del Congrés. La meva imparcialitat és qüestionada de sèrie. Però hi ha informes dels lletrats que diuen que actuo de manera imparcial. Represento el Parlament més independentista de la història. Però la feina com a presidenta la faig amb absoluta imparcialitat. Rebo des de l’ANC fins a Societat Civil Catalana, si m’ho demanen.
Una de les coses que li retreuen són les reunions amb els membres independentistes de la Mesa, a banda de les reunions en què hi són tots.
També és un prejudici. Podrien atacar una presidenta que no es vol reunir amb ningú, però no al revés. Tots els grups parlamentaris es reuneixen sense els altres grups abans d’anar a la Junta de Portaveus. Que, a més a més, hi hagi grups que volen reunir-se entre ells perquè tenen un acord de govern o de legislatura és el més normal.
Però una cosa és el que facin els grups parlamentaris com a grup i una altra és la reunió d’una part de la Mesa…
Això va ser, en el seu moment, una iniciativa de la presidenta Forcadell pensant que Junts pel Sí representava un projecte polític amb opcions de partit a l’interior que requerien més contacte. I al principi de la legislatura del president Torrent també es feien, tot i que després van deixar de fer-se. I jo vaig pensar que era bo que els grups parlamentaris que havien donat suport al Govern i amb representació a la Mesa poguéssim tenir aquests espais per treballar punts sobre els quals hi hauria visions no unitàries, amb l’ànim d’afavorir la feina que cal fer. I jo em reuneixo amb tothom.
Precisament aquest dimarts es va reunir amb Societat Civil Catalana. A la sortida, el president, Fernando Sánchez costa, va considerar “positiu que obri la cambra a totes les sensibilitats”, però es va queixar d’haver quedat amb “regust” que vostè entén Catalunya com una “regió univocal i monolingüe”…
És molt curiós. No sé si es refereixen al fet que la reunió va ser monolingüe per part meva, perquè ells sí que van parlar en català i castellà i jo vaig parlar tota l’estona en català, bàsicament perquè no vull insultar la intel·ligència de ningú. Són gent que defensen el bilingüisme i per tant entenc que coneixen les dues llengües. I, com que jo no soc monolingüe sinó pentalingüe, per exemple quan em vaig trobar amb John Hoffman, conseller delegat de GSMA, la reunió vas ser monolingüe en anglès, perquè no entén el català. De fet els representants de SCC estaven sorpresos que els hagués rebut, m’ho van dir diverses vegades, i potser després van treure un guió que ja portaven après.
Però devien parlar de la llengua.
Van parlar de la llengua, de TV3 i el bilingüisme i sí que els vaig dir que la llengua catalana és una de les missions de TV3, normalitzar-la en tots aquells àmbits on no ho estava. I que a vegades qui s’escuda darrere el bilingüisme ho fa com a excusa per poder continuar sent monolingüe en castellà.
Al ple ha tingut moments tensos, especialment amb Carlos Carrizosa.
El Parlament és una institució, no és una taverna ni un plató de televisió. És la seu de la sobirania popular, on tots els representants de la ciutadania poden fer ús de la paraula quan pertoca i com pertoca. Per això soc exigent en el compliment d’un reglament que tots els diputats han de conèixer. Em demanava la paraula al·legant que era “una qüestió d’ordre”. I jo, com que vaig amb la L de pràctiques, m’havia estudiat el reglament, i no existeixen les ‘qüestions d’ordre’. No apareixen en cap article. I ell em deia “no deu pretendre que ens aprenguem el reglament de memòria”. Home, si portes aquí diverses legislatures, potser l’hauries de conèixer. I en tot cas, l’ha d’acatar.
Aquest dimecres, la Junta de Portaveus, per majoria, ha donat suport als membres de la Mesa de la legislatura passada davant la querella que tenen al TSJC. I aquest dijous es debat i es vota per convalidar el decret per avalar els encausats al Tribunal de Comptes per afrontar les fiances. Quins efectes veu dels quatre anys de judicialització per totes bandes de l’independentisme?
La gent té por i una de les conseqüències de la por és l’autocensura. La pressió la fan perquè no facis el que has de fe. Si qui reprimeix veu que el reprimit s’atura, continuarà reprimint. Per tant si superes la por no ho fas només per tu, sinó per tothom que comparteix el teu posicionament. La meva mare i la meva filla no volien que fos presidenta del Parlament perquè pateixen per mi, però jo també ho havia de fer per elles. No puc dir que no tinc por, no soc una inconscient, però no em puc paralitzar. Perquè si no ells guanyen. És complicat i a vegades costa arrossegar la gent. Els funcionaris, per exemple, tenen molta por. Els fa por signar segons què, actuen amb ultraprevenció, perquè hi ha un assetjament permanent de l’Estat. Estem veient servidors públics que van fer la seva tasca i ara es veuen arruïnats individualment. És terrible i és el que persegueix l’Estat espanyol. La repressió té aquesta funció, aconseguir que tu mateix et paralitzis.
Una de les previsions d’aquesta legislatura és reformar el reglament de la cambra perquè els diputats afectats per aquestes causes no siguin suspesos quan se’ls obre judici oral. Però un punt del reglament fa referència als diputats imputats per suposats delictes “vinculats a la corrupció”. Això fa que a vostè l’assenyalin perquè aquesta modificació la beneficiaria en la seva causa pels contractes de la Institució de les Lletres Catalanes.
Jo no he proposat mai una modificació del reglament del Parlament. Ni tan sols tinc potestat de fer-ho. Són els grups parlamentaris els que poden proposar-ho i calen dues terceres parts dels diputats per aprovar la reforma que decideixin. Ara bé, hi ha diversos punts del reglament que requereixen una modificació per actualitzar-los. Per exemple per reflectir-hi el pla d’igualtat aprovat el febrer del 2020.
Però vostè té una opinió al respecte…
Tinc una opinió personal sobre el 25.4 perquè vulnera la presumpció d’innocència de qualsevol diputat. Diu que t’han de suspendre quan t’obrin un judici oral per corrupció. No hi ha un delicte de ‘corrupció’, estem parlant d’una qüestió genèrica. I el context en què es va incloure aquest punt no era el context de ‘lawfare’ que hi ha ara, amb un Estat que utilitza la maquinària judicial per perseguir idees polítiques. Per tant, no només vulnera la presumpció d’innocència sinó que li fa la feina a l’Estat en la causa general contra l’independentisme.
Aquesta setmana el govern espanyol ha començat a fer pressió perquè ERC li doni suport per aprovar els pressupostos del 2022. Tornaran a votar separats els partits independentistes al Congrés, en aquest qüestió?
Quan jo vaig anar al Congrés ja ho vaig fer fent una crida a la unitat dels grups independentistes a Madrid. Si ho haguéssim fet, hauríem tingut 23 vots independentistes. Veient com van de buscats els vots, en unes equacions en què es necessiten quatre vots d’aquí i cinc d’allà, què no haurien determinat 23 vots? La política és negociació, i negocies en funció de la força que tens, i són els vots que te la donen. Soc partidària de la unitat independentista a tot arreu, però si en algun lloc hem d’estar més cohesionats és a Madrid. Per això crec que va ser un error investir Pedro Sánchez, és un error donar un missatge a l’exterior que les coses estan encarrilades quan el que descarrila cada dia a l’estat espanyol és la democràcia. Per això cal una posició unitària i independentista. Seria un error que no s’abordés la negociació de pressupostos de manera conjunta i no es votés de manera conjunta, prioritzant el fet de ser forces independentistes.
L’altre gran debat és la taula de diàleg…
Aquesta al·lucinació col·lectiva que tenim. Tots en parlem com si hi estiguéssim molt familiaritzats i s’ha reunit una única vegada i vam veure unes fotos. És increïble com una anomenada taula de diàleg s’ha acabat imposant com si marqués la pauta d’alguna cosa quan només s’ha reunit un cop i només ha servit per fer-se una foto.
Però no se li ha de donar cap oportunitat?
La meva opinió és clara i fonamentada, perquè vaig estar dos anys a Madrid i conec les persones que la van formar i sé les opinions que tenen. Però s’ha signat un acord de govern que dona dos anys de marge per a aquesta taula, i nosaltres som persones que complim els nostres acords. Ara bé, per això és una de les raons per les quals no formo part del Govern. Perquè l’amnistia, que és un dels temes que s’hi hauria de tractar, no la van ni deixar debatre al Congrés. Està molt clar el que pensen de l’amnistia i l’autodeterminació. Entenc que es vulgui donar un marge a una voluntat que hauria de ser la pròpia de qualsevol govern, seure a parlar i negociar, buscar solucions. És el camí que hauria de seguir la política però no és el camí on ha estat l’estat espanyol en els darrers anys.
No veu cap diferència entre l’etapa del PP i la d’ara?
No. Tenim una Mesa imputada i la notícia de la imputació va arribar quan s’estaca triant la nova mesa, res és gratuït. I ara ja se’ls ha citat a declarar. No sé quins fruits està donant la nova etapa, amb una sola reunió i una foto. No noto res més que la repressió. La gent quan va a una taula de diàleg hi va amb voluntat de negociació, s’aturen les hostilitats, aquí no hi ha cap treva. Perquè l’indult ve embolicat amb tota aquesta gran concòrdia que mostra el Tribunal de Comptes. I va arribar per la pressió d’Europa.
I si aquest fracàs que vostè veu a venir es produeix, què s’ha de fer? S’hi està treballant?
De moment acabem de passar el període de posada en marxa del Govern. Ara cal treballar a fons perquè quan arribi el fracàs de la taula de diàleg estar en disposició de mantenir el plantejament que ens ha portat a fer aquest Govern, que és respectar la majoria independentista sorgida de les urnes el 14 de febrer, que és un 52% del Parlament.
