En Jordi Borràs (Gràcia, 1981) és un fotoperiodista fora de sèrie. El seu darrer llibre és un document absolutament imprescindible per conèixer i entendre l’extrema dreta europea. “Tots els colors del negre” (Ara llibres, 2022) és un manual precís, rigorós i amb una dosi d’experiència personal que permet llegir-lo amb ganes i sense trobar-hi cap escarafall. Un llibre tècnic fonamental per veure on és i com es desenvolupa l’extrema dreta. No és cap receptari, ni cap llibre d’estratègia política, ni cap pamflet antifeixista. És un llibre absolutament necessari per conèixer els adversaris de la democràcia, per tant, una eina insustituible per poder articular una estratègia contra el monstre que ha crescut entre nosaltres.
-Jordi Borràs, escolta tens por?
No, no, por no és la paraula. Pots tenir por en algun moment, però no visc amb por.
-El llibre sorprèn perquè és fascinant com documentes que l’extrema dreta anava agafant impuls i com, de cop, és protagonista polític
L’extrema dreta ja hi era. Ha estat la meva obsessió durant molts anys, i sí fins que no hi ha hagut l’eclosió de Vox , molta gent no se n’ha adonat.

-Has pronunciat Vox, una paraula clau. Però, tu que fas aquest mapa i aquesta radiografia dels moviments d’extrema dreta arreu d’Europa, quina és la diferència entre l’extrema dreta espanyola i l’europea?
Potser una de les característiques principals de l’extrema dreta espanyola, compartida amb la polonesa, és el substrat nacional catòlic. Un factor que, per exemple, no té res a veure amb el Front Nacional de Jean Marie Le Pen. És important tenir-ho en compte. Podria semblar que Vox s’assembla més a Alternativa per Alemanya, per un element de proximitat, però s’assembla al Partit Llei i Justicia polonès. A més, cal sumar el fet que l’Estat espanyol ha tingut una història diferent a la d’altres països on hi han hagut dictadures parafeixistes, feixistes o nazis. Aquí, els aliats dels nazis alemanys i dels feixistes italians van guanyar la guerra, als altres països van perdre. Una diferència clau. Aauest fet ha atorgat certa legitimitat a certes nissagues i famílies que porten enquistades al poder des de 1939, que no surten del no res contrasistema, sinó de les mateixes estructures de poder.
-Diries, doncs, que l’extrema dreta espanyola és sistèmica?
És un dels fets remarcables. Recorda que l’extrema dreta sempre ha intentat lligar-se al poder econòmic i polític. En el cas espanyol no hi ha una ruptura, sinó un fil negre de la història. No s’ha hagut de reinventar o buscar-se la vida, sinó que ha viscut enquistada a l’alt funcionariat espanyol, per exemple.
-En el llibre també hi trobem una altra característica de l’extrema dreta espanyola, la catalanofòbia. No n’he trobat cap de similar. És a dir, s’imagina l’extrema dreta alemanya crida, per exemple, a “pels bavaresos”?
No, no m’ho imagino. No perquè el concepte d’Estat és molt diferent i la identitat nacional no té res a veure amb el que s’entèn a l’Estat espanyol. Sí que, per exemple, a Polònia tenen una russofòbia i una germanofòbia, per raons històriques d’Estats veïns. En el cas espanyol, l’enemic que ha cohesionat el nacionalisme espanyol és un enemic intern. És un fet interessant, l’anticatalanisme i la catalanofòbia ha estat un dels cavalls de batalla de l’extrema dreta alemanya. De fet, la immigració és un concepte modern per l’extrema dreta espanyola, que no arriba i en menor mesura als anys 80 del segle passat. El fet migratori no era un element de l’extrema dreta espanyola, en canvi sí que ho era l’anticatalanisme, perquè era el fenomen més palpable de l’antiEspanya.

–Del substrat del llibre es pot copsar una extrema dreta molt preparada, molt ensinistrada, amb una estratègia molt clara
Hi ha hagut una evolució en un magma polític que és molt gran. De fet, el títol del llibre ve per aquí, “Tots els colors del negre”, perquè l’extrema dreta no és uniforme sinó que és un magma ideològic on hi trobem des d’identitaris, dreta radical populista, neonazis o nacionalrevolucionaris. Hi ha matissos però comparteixen fets, idees i espais. Però el creixement, per exemple de Vox o el Front Nacional, provè d’adaptar l’espai de “dreta nacional populista”, nínxol ideològic que ha posat una certa frontera amb l’extrema dreta dels anys 80 i 90, del cap rapat neonazi. Han desterrat certes formes per poder-se presentar de forma més amable a la societat i han intentat emetre missatges més assimilables. El mecanisme per fer-ho ha estat l’anomenada autonomia històrica: nosaltres no som responsables de la història que ens precedeix. A Vox se’n guardaran prou de treure una bandera franquista, no en fan res de reivindicar una dictadura criminal, ara bé, això no vol dir que en reneguin, no la reivindiquen. Es presenten com a partit d’ordre, perquè la seva vocació és de govern, no d’oposició. Mira Vox, en quatre anys ha fet un procès que a Suècia o Alemanya ha trigat 20 anys. Fins i tot, està en posició de superar la dreta mainstream com el PP. Rere l’extrema dreta no hi ha una tropa de ximples que no pensen, sinó que hi ha estratègia, tàctica i plans molt ben definits i amb éxit.
-Un dels detalls del llibre és certa connivència de l’extrema dreta amb els cossos i forces de seguretat
Passa i molt. En el món castrense i de la seguretat i l’extrema dreta es retroalimenten, pel militarisme, el biaix conservador, el nacionalisme d’estat conservador. La diferència és que a Alemanya, l’Estat hi està a sobre, ho controla i ho combat, fins i tot, s’han desmuntat unitats senceres. A l’Estat espanyol, en canvi, condecoren, o s’amaga i ascendeixen.
-El llibre és una extraordinària recerca, per entendre què cal fer per combatre aquest fenomen
El viatge no s’ha acabat. No en tinc cap resposta i dubto que ningú la tingui. No hi ha cap vareta màgica, al capdavall, tots els Estats tenen motius diferents que n’han facilitat el creixement. Ara bé, hi ha molts punts en comú, com la incompareixença de l’esquerra més preocupada per encaixar en mercats comunitaris o per caure bé als bancs que no pas als seus electors. La crisi de la socialdemocràcia n’és una evidència i el fet de no haver representat els grans perdedors de la crisi. La recepta, la segueixo buscant, perquè ningú l’ha té.
-Estudiar aquest món què t’ha fet veure de la condició humana?
La por. Molta gent acaba abraçant els postulats de l’extrema dreta perquè té por a perdre el que ja coneix o té por al desconegut i veu com una amenaça. L’extrema dreta, el feixisme es basa en un instint molt primari, en la llei del més fort i fa servir la violència com a motor de canvi. En aquest punt d’incertesa, com el moment històric en què ens trobem, hi trobem la por, i la por és la benzina ideal per l’extrema dreta. Com deia Antoni Gramsci, quan el vell món es mor i el nou triga a aparèixer, entremig sorgeixen els monstres. Ara que hi ha una guerra, que el preu de la llum es dispara, les matèries primeres es disparen… l’extrema dreta s’aprofita d’aquestes ocasions per cridar més que ningú tot i que no hi ha cap solució fàcil. La por és el que alimenta l’extrema dreta.