Jaume Bosch (Sant Feliu del Llobregat, ) és, sobretot, un polític honest. Militant de l’esquerra sobiranista des del temps que ningú ho feia, es va retirar del que s’anomena política activa. Però el virus polític inoculat d’adolescent continua fent trapelleries en un home d’esperit jove i amb ganes de debat, d’idees, de gresca i de coneixement. De fet, de saviesa i coneixement en té molt. Ho demostra el seu darrer llibre “Fer Política”, editat per Eliseu Climent, a la història i emblemàtica Editorial 3i4. Un llibre que és un tresor. Un manual per poder entendre d’on venim perquè som on som. Dades, anècdotes, i secrets que fins ara dormien el son dels justos que ajudaran a comprendre moltes de les decisions fins ara inexplicables de la política catalana dels darrers 40 anys. En aquesta entrevista, Bosch ens serveix un gran aperitiu.
Heu escrit un llibre molt agosorat. Són una mena de memòries reconvertides en assaig. Però, a més a més, historiogràfiques! Ara s’entenen moltes coses… Per què ha mantingut aquest silenci?
Home, ara era el moment… ara que estic jubilat… una condició que em permet escriure amb tranquil·litat, a buscar dades. A més, la meva idea ha anat una mica evolucionant de com fer-ho, a mesura que, fonamentalment, ho he fet durant el 2024, any que han passat moltes coses, començant pel Trump i continuant per l’auge de l’extrema dreta a Europa i al món. Per tant, és un llibre que l’he anat una mica adaptant… en funció que m’ha semblat ara més útil que quan vaig començar a fer-lo.
Que no s’espantin els lectors que no és una autobiografia!
Sí, ho tenia molt clar… que jo no volia fer una autobiografia, erò que, en canvi, a l’hora d’explicar com funciona el Parlament, el Senat, com veig l’ecologisme i tal, sí que pensava que la millor manera de fer-ho era a partir de la meva pròpia experiència. I que això és el que podia tenir interès, perquè explicar com funciona el Senat ja hi ha tractats de dret constitucional i ciència política que ho expliquen, però, en canvi, explicar algunes de les anècdotes que acabo explicant… és potser la millor manera de demostrar que el Senat no serveix absolutament per res, si no és un Senat federal, cosa que no és, diguéssim, no?
I una experiència que serveix per entendre i explicar millor les coses que estan passant ara…
He anat buscant. Així tenim les típiques crisis i divisons de les esquerres, l’evolució de la reivindicació nacional,… explicar-ho de manera útil especialment a gent jove que no ho ha viscut. Si que hi ha una primera part més autobiogràfica, per explicar d’on vinc i per què acabo pensant com penso, i molt pensada, ara que és el 50è aniversari de la mort del Franco, per explicar a la gent jove què era la dictadura, I després, en canvi, he anat amb temes més sectorials, però barrejant-ho amb vivències meves, diguéssim.
Però el llibre és una crítica constructiva, un sistema en crisi però que encara es pot reformar. Sembla també una de les idees centrals del llibre o el contrast de la política d’ara amb la d’abans on avui dia sembla que costi discernir el que és vertades del que és versemblant…
Comparteixo aquest diagnòstic. Però tampoc voldria que del llibre es desprengués… allò que qualsevol temps passat va ser millor.
Al contrari, el llibre és un bàlsam perquè, en definitiva, alerta que el que està passant ara passava fa 40 anys!
No és un llibre nostàlgic i dir, mira, jo, quan hi era, jo, en primera línia, tot era millor. Que això, a vegades, gent de la meva generació té tendència a fer-ho. Analitzant una mica la situació actual, veus coses que són específiques d’ara i coses que tenen les arrels d’anys anteriors, i, a vegades, molts anys anteriors. Jo estic convençut que les institucions… serveixen per canviar la societat. I que s’ha de combinar la feina de les institucions amb la feina al carrer, amb la mobilització, amb tot el que vulguis. Però sense les institucions no canviarem res. Perquè no estem en una situació de cap ruptura revolucionària.
També reivindica la política.
Vull reivindicar, enfront d’aquest descrèdit de la política fruit de casos de corrupció, de contradicció entre les paraules i els fets, la tasca de moltíssima gent que he conegut que fa política, que són regidors i regidores en un ajuntament… i que es dediquen a intentar millorar les coses, o de molta gent que milita en un partit i que no aspira a estar en cap institució, i que simplement vol participar en la discussió, anar a repartir fulletons i tal, i que ho fan sense esperar res a canvi. I això a vegades s’oblida, perquè veiem, no ho sé, l’Àbalos o el cas Gürtel o no sé què, però això és una part de la política. Però hi ha una altra part molt més sana.
Hi ha altres mons i estan en aquest…
El que passa és que moltes vegades aquesta part més sana no es veu! I després hi ha un factor, que jo crec que aquest sí que és més específic, que és que s’ha deteriorat molt la relació entre els càrrecs polítics, entre els diputats i diputades, entre els regidors… És a dir, aquí sí que reivindico una mica… que quan jo vaig començar a les institucions, l’esperit de l’Assemblea de Catalunya era molt present. I per tant, tu podies discutir-te… amb algú del PSC, d’Esquerra o de Convergència, però abans havies compartit una mateixa lluita contra el franquisme.
I com és això?
Penso que s’ha perdut en gran part, fonamentalment, jo crec que a partir de l’entrada de Ciutadans al Parlament, i després ja no diguem de Vox i l’Aliança Catalana. I en el llibre explico, jo tenia, des de la discrepància més radical, una relació correcta amb la gent del PP, que vaig ser incapaç de mantenir amb gent de Ciutadans, perquè és que no podia, pels atacs constants contra el català, per la prepotència, el cas de l’Albert Rivera, i aquí ho explico, i fins i tot de la Inés Arrimadas, que quan va entrar era una diputada moderada, que venia al meu despatx a dir, escolta, podem pactar aquesta esmena i tal, que després es va disparar, superant fins i tot a vegades en Rivera. L’entrada de Vox i Aliança encara ho ha enterbolit més. També és cert que el Procés va significar un nivell de tensió molt bèstia que en etapes anteriors no existia.
I durant l’Estatut no?
En l’etapa de l’Estatut hi va haver tensió. Però, clar, hi havia una majoria molt àmplia… que donava suport a l’Estatut, i fins i tot el PP, ho explico aquí, el del Piqué i el Francesc Vendrell… L’altre dia sentia l’Alejandro Fernández, que deia… que el Pacte del Tinell va establir un cordó sanitari contra el PP perquè no participés en l’Estatut. Això és absolutament fals. En Vendrell va participar en la ponència i al dia de la votació van votar a favor de dos títols! Un d’aquests el d’institucions, que era clau. Va ser el PP d’Espanya que després ho va manipular tot.
Piqué va arribar a dir que veia bé el finançament que s’acordava
Efectivament, efectivament. És a dir, jo vaig veure com allà hi havia una majoria molt àmplia… que, fins i tot, amb la discrepància del PP, era una discrepància que a Catalunya, no a la resta de l’Estat, era acceptable i que podies parlar. De fet, el PP va presentar esmenes i tot a la ponència. És fals que es volgués marginar el PP de l’Estatut del 2006.
Quina diferència..
Analitzat en perspectiva, sí que veus que ara, el nivell de crispació, amb un PP que no ha acceptat no governar, i que, en el fons, t’està dient… que la majoria actual al Congrés de Diputats és il·legítima, i que no l’accepten, clar, tot això ha crispat molt. I a Catalunya, el procés no va ajudar, però, sobretot, Ciutadans primer, i Vox i Aliança Catalana, després, introdueixen un factor de tensió constant, especialment amb el tema llengua i Aliança Catalana, amb un altre aspecte, la immigració i l’homofòbia, que fa que les relacions avui siguin molt més difícils que quan jo hi era. Tot i que tampoc vull endolcir-ho eh! També hi havia tensions molt fortes. Però sí que és cert que, a Sant Feliu, quan era regidor, sortíem del ple i ens havíem dit de tot, anàvem a fer un got i vam establir una relació que ha durat fins ara.
És curiós perquè en un Parlament es parlamenta…
Efectivament, i pactar. També s’ha creat una espècie de cultura, especialment en un sector de l’esquerra i de l’independentisme, que tot pacte és una traïció. I això és un error, perquè si tu no tens majoria absoluta, i fins i tot encara que la tinguis és convenient fer-ho. La política és pactar, és parlar, és discutir, és transaccionar. Pactar des de la minoria té el risc que t’acusin d’haver renunciat als teus principis. Però si tu renuncies perquè ets minoria a pactar, et quedes en un racó, i no incideixes en res. Jo crec una mica que és el que li ha passat a la CUP, i que potser ara intenten solucionar una mica… massa temps ha estat amb un racó, i llavors no incideixes.
La política ha de servir.
Clar, una altra cosa és que tu tens uns principis, i aquests principis no tens per què renunciar-hi. Ara, a l’hora de fer política en concret, és evident que tu, sobretot si ets el soci minoritari d’un pacte, hauràs d’empassar-te coses que no t’agradaran. Però sempre s’ha de posar a la balança. És a dir, què és millor? Dir, jo em retiro de tot, me’n vaig en el meu racó de pensar i soc pur, o jo accepto coses que fins i tot no m’agradarien, però estic incidint i estic aconseguint-ne. Sempre és la balança, què aconsegueixes i a què renuncies. Sortosament, les époques de les majories absolutes s’han acabat, però tot i això, també hi havia pactes.
Com la normalització lingüística.
Efectivament. A Catalunya hi ha una tradició molt llarga de pactes. Exemples més clars i més visibles, són els dos Estatuts, que són fruit d’unes grans majories en què es pactava tenint mèrit. Perquè quan Convergència i Unió pacta l’Estatut del 2006, Convergència i Unió està a l’oposició. Havia de combinar la voluntat d’arribar a un acord amb la idea de tenir un espai propi, una imatge pròpia, un relat propi.Això és legítim. Potser ja no va ser tan legítim el pacte de l’Artur Mas amb el Rodríguez Zapatero, al marge del govern de Catalunya.
M’agradaria centrar-me especialment en tres processos polítics. Un primer és el procés, sens dubte. A més a més, des de la seva posició, perquè no va tenir una posició gens fàcil.
No, efectivament.
Ni amb el foc amic, ni amb el foc adversari.
Efectivament
Què va fallar?
Potser per protegir-me utilitzo, en el bon sentit, en Josep Fontana. Crec que hi ha un posicionament sobre el Procés -que s’ha donat molt poc a conèixer- que és de la gent que, com jo, estem convençuts que Catalunya té dret a la independència, però que, en canvi, creiem que tal com es portaven les coses, tot i que jo vaig participar amb el que vaig poder marcant les distàncies, era impossible aconseguir la independència. I, per tant, a mi em preocupaven les conseqüències de tot això.
En la seva defensa vull recordar que vostè va ser el primer a parlar d’indults i amnistia.
És veritat. I en aquells moments semblava una utopia. Al final, ha arribat. Amb totes les contradiccions que al poder judicial encara hi ha un sector que no la vol aplicar. Va ser un article que vam signar amb Ernest Urtasun, teníem clar que el futur passava per aquí. Però el Procés, que jo l’he viscut en una posició molt difícil. Dins d’Iniciativa i dels Comuns, després, jo tenia una actitud clara de defensar el Dret a l’autodeterminació. La idea era aconseguir un referèndum pactat perquè és l’únic possible que pugui tenir reconeixement internacional, i, evidentment, dins d’Iniciativa, hi havia un sector que això no ho veia clar. Explico l’anècdota de quan se’m proposa per l’executiva del Pacte Nacional pel Referèndum, que jo ja no era diputat,-i ho pacten el president Puigdemont i el Joan Coscubiela “Coscu”-, i un sector d’Iniciativa que tenia com a punt de referència en Coscu, sense saber-ho, em va criticar molt! Em retreien que havia acceptat estar al Pacte pel Referèndum, i resulta que ho havia pactat… en Coscubiela. El Pacte era una via que xocava frontalment perquè a l’altra banda no hi havia ningú que ho pogués negociar. Ara bé, tenia una amplitud tal que va ser una llàstima que a mitjans del 2017 això es trenqués.
I es va triar la DUI.
Es va triar una via molt més pura, i deia anem a la Declaració Unilateral d’Independència, però pel camí, i això ho vaig viure jo en primera persona, es va quedar molta gent. No hi ha partits, ajuntaments, pactes locals i comarcals, universitats, entitats… Clar, hi va haver un replegament, perquè hi havia gent que podia acceptar… Per exemple, els dos síndicats majoritaris, Comissions i UGT formaven part del Pacte. I, en canvi, quan es va utilitzar l’altra via, es van desmarcar, i això va passar en molts sectors. Jo vaig veure les entitats amb les quals teníem contacte en el Pacte, i et deien… Nosaltres, per un referèndum, sí, però per la independència unilateral no ens mullarem. De fet, quan Puigdemont diu que la ciutadania catalana té dret a opinar sobre el seu futur, està proposant un referèndum sobre la independència i no un referèndum d’independència. Un referèndum d’independència era el d’Escòcia, que si sortia que sí, s’aplicava una etapa transitòria per aconseguir la independència. Un referèndum sobre la independència és que si sortís que sí, caldria nombrar fórmules de reforma legislativa i de negociació, novament, per veure si es podia aplicar. Per tant, jo crec que aquí, a vegades, s’està jugant massa a enterbolir les propostes.
Vam ser innocents?
Es va pecar una mica d’innocents. I aleshores penso en Enrico Berlinguer, del Partit Comunista Italià, tenia molt clar el paper de l’Estat i el va estudiar per poder-lo reformar. Aquí hi va haver una espècie d’innocència, de no ser conscients de la correlació de forces, que això ens ho ensenya el marxisme! Has d’estudiar la correlació de forces i has de conèixer el funcionament de l’Estat! Per tant, tenint raó, perquè continuo pensant que Catalunya té dret a decidir el seu futur i a fer un referèndum d’independència quan toqui, es va pagar amb una ingenuïtat terrible. Ara es tracta de tornar a enfortir la nació, d’enfortir la unitat com a un sol poble de la ciutadania de Catalunya, que s’ha escardat. Intentant contruir un Estat hem de vigilar no perdre la nació.
Com els vuitanta?
Enfortir les institucions d’autogovern, tornar a reivindicar la idea que als anys 80 havíem parlat, tant el Jordi Pujol com en Josep Benet, de la reconstrucció nacional de Catalunya. Tot i que ara som en una altra fase, tenim una certa capacitat d’autogovern, però hem de rebobinar els objectius i ser conscients que aquí hi ha un tema generacional. A mi, un amic meu em va dir en ple procés, Jaume, ens crèiem que no veuríem la independència i ara sí que la veurem. Una persona de la meva edat, jo crec que amb reaccions com les de Lluís Llach també hi ha aquest component generacional. La gent que s’ha cregut que la independència tocava ara i… potser la independència toca d’aquí 30 anys. I per dir això no ets un traïdor ni un botifler, perquè, en tot cas, tu pots criticar des d’una perspectiva nacional la gent que et diu que Catalunya no és una nació i no té dret a decidir, però des de la perspectiva dels que creiem que Catalunya té dret a decidir el seu futur. Potser és d’aquí trenta anys i no ara! Per què havia de ser ara? Perquè hi va haver un sector de gent que es va pensar que seria ara. I jo hi vaig col·laborar fins al Pacte Nacional pel Referèndum per intentar el que jo creia que era factible, un referèndum pactat, que no seria un referèndum decisòria, però és que això ho reconeixia el mateix pacte nacional.
No es va calibrar bé, potser?
Crec que no es va calibrar bé. I després.. hi ha dues imatges del 27 d’octubre que per mi són fonamentals. Una, la dels diputats, amb una cara de tensió bestial, excepte els de la CUP, que estaven supercontents, però que són els únics que després no van tenir ningú empresonat. I la bandera espanyola al Palau de la Generalitat, que algú li va dir a TV3 que es trauria, perquè van tenir, jo ho seguia, durant hores enfocant la bandera, esperant que algú la tragués i continua allà posada. Aquestes dues imatges demostren la vulnerabilitat de tot el que s’estava fent. També explico una anècdota del Pacte Nacional, que és l’entrevista amb en Puigdemont, i que ens diu, aquest Pedro Sánchez s’ha presentat a les primàries del PSOE, si guanyés, potser hi hauria possibilitats de pactar. Si guanyés ell i després guanyés el govern de l’Estat, potser hi hauria possibilitats de pactar. Això ens ho va dir el Puigdemont en ple procés, i alguna de la gent del pacte es va quedar com estranyada. Bé, jo crec que el Puigdemont, que és una persona que penso que és intel·ligent, se n’adonava que amb el PP no hi havia res a fer, però que potser amb un PSOE encapçalat el Pedro Sánchez, potser sí.
I mira…
Si això, ell ho pensava com una possibilitat, que en aquells moments era remota, perquè primer el Pedro Sánchez havia de guanyar les primàries i després havia de guanyar al govern de l’Estat… I si haguéssim esperat? I si haguéssim acumulat forces? I ara haguéssim plantejat la negociació amb uns altres termes que els que ara s’estan plantejant? No sabem mai què hauria passat. Però en tot cas el que sí que sabem és què va passar. Iel que va passar va ser un desastre i l’aplicació del 155. I jo dic, jo, és curiós que la Cámara, que la Constitució diu que és de representació territorial, tot i que això no és veritat, la decisió més important que ha pres en la seva història és aplicar el 155 per eliminar l’autogovern de Catalunya. És que és una paradoxa tan bèstia.
Un dels altres moviments, grans moviments polítics que ha marcat molt tant l’agenda estatal com sobretot l’agenda catalana és el moviment del 15M. I el posterior relleu, de la nomenclatura del PSUC, que sembla la ventafocs de la història de la política contemporània!
Fins al punt que es fa una pel·li que és collonuda, que és El 47, i s’amaga la militància sal PSUC i el seu suport en aquest projecte. Quin problema hi ha en que tu estiguis actuant amb el suport d’un partit polític si això explica la idea col·lectiva? Jo reivindico els que vam fer el sacrifici de superar les sigles del PSUC per les d’Iniciativa, ara hauríem de ser els primers a defensar que el projecte dels Comuns s’ha de fer a partir de la superació també dels projectes anteriors. Perquè si tu vols fer un projecte polític no pots basar en antigues identitats i en la nostàlgia, el qual no vol dir que tu no reivindiquis aquell futur.
Com si les esquerres fossin alguna cosa nova
Jo una de les coses que critico del 15M i després una mica del naixement de Podem o Barcelona en Comú, és que a vegades semblava, això que es diu l’adanisme, que la història havia començat llavors. La història no va començar aquí. Tu aportes una cosa molt important, però abans hi ha hagut tota una tradició de lluita a Catalunya. Mira dues setmanes després del desallotjament de la plaça Catalunya del moviment 15-M, preníem possessió dels nous ajuntaments i que jo estava a Sant Feliu i hi havia un grup de persones, dels indignats, que deien “no ens representen, no ens representen!”. I després em van venir a mi i em van dir moltes gràcies per haver portat la petició de dimissió del conseller Felip Puig al Parlament. I jo vaig pensar, hòstia, potser sí que els representem una mica, no? Aleshores vaig veure que havíem de confluir. Ada Colau no hagués guanyat a Barcelona si Ricard Gomà no s’haguès apartat i hagués renunciat a fer una llista d’ICV. L’adanisme és un error, però també és un error els que idealitzen les etapes anteriors.
I ara?
Em sap greu a vegades és aquesta defensa de les identitats d’Esquerra Unida, de Mas País, i ja no diguem de Podemos… Les úniques identitats que entenc que cal defensar en un projecte ampli són les identitats nacionals o territorials. És a dir, és evident que Compromís té una raó de ser. És evident que ara Més a Mallorca i a les Illes té una raó de ser, o la Junta Aragonesista o els Comuns. Però tot allò altre, la reivindicació de les identitats, que ara s’ha tornat a posar de primera línia després de la crisi de Sumar, jo la veig una mica absurda, sincerament. I fins i tot una mica suïcida.
I, en tercer terme, l’extrema dreta…
Avui és la prioritat absoluta. No havíem derrotat com ens pensàvem el feixisme. Què hem fet malament durant tots aquests anys? Perquè ara Vox en tingui no sé quants en el Congrés i entre Vox i Aliança Catalana tinguin el 10% dels diputats del Parlament de Catalunya Hem d’analitzar què hem fet, però alhora no per resignar-nos ni per lamentar-nos sinó per demanar a la gent que toca mobilitzar-se i que toca fer política. Crec que la gent de la meva generació estàvem convençuts que superada la Segona Guerra Mundial de la qual només em vam viure les conseqüències i un cop superat el franquisme, Espanya tot i que estava en una etapa plena de contradiccions d’insuficiències perquè la Constitució no ho ha resolt tot bé, havíem deixat enrere per sempre el feixisme. I en canvi, en aquests moments el feixisme es mou tranquil·lament per Espanya i per Catalunya i a sobre aquí té una doble visió espanyolista i independentista i tot centrat en un debat demencial i manipulat contra la immigració.
