“Tranquil? Sí, però amb plena consciència que això no és com treballar en un banc”. Així respon discretament i amb un entusiasme meditat Xavier Antich, president d’Òmnium, mentre prepara unes noves eleccions en què proposa com a vicepresident primer de l’entitat Oleguer Serra, exdirector general, membre de la junta directiva, exiliat i ara acusat per l’Audiència Nacional d’un delicte de terrorisme. Òmnium amplia local de la seu nacional a Barcelona, s’expandeix territorialment i mira, sobretot, de fer de pont. L’enginyer de ponts vocacional i filòsof de professió Antich demana noves “estratègies compartides” en el moviment independentista, que encara es trau la pell entre vells odis compartits. Amb ell mamprenem una nova tanda d’entrevistes, ara no amb candidats, sinó amb personatges de la societat civil amb visió pròpia de la situació política i del país.
El resultat de les eleccions en què l’independentisme ha perdut la majoria al Parlament i l’aprovació de la llei d’amnistia han estat per a molts el punt final d’allò que hem convingut a denominar “el procés”. El procés ha mort?
Parlant en termes històrics és difícil, perquè els processos són llargs i duren dècades. Ens hem acostumat una mica a frivolitzar amb coses que, vistes una mica des d’una perspectiva internacional, sabem que són llargues. Si per procés qualifiquem tot el moviment que va culminar l’octubre del 17, segurament aquesta fase es pot donar per tancada. Si entenem pel procés el que s’entén a tot arreu, que és un procés d’alliberament nacional, això no s’ha acabat. I a més, durarà. Perquè, efectivament, el que mostren els resultats de les eleccions és que el moviment ha deixat de tenir traducció política majoritària al Parlament de Catalunya, però totes les dades indiquen -i és a la vista, pels resultats- que el moviment independentista no ha desaparegut, sinó que simplement no es tradueix políticament en suport als partits independentistes perquè hi ha un gruix, al voltant d’un milió de votants, que han cronificat l’abstenció. El problema potser no està tant en el final d’aquest procés i en el gruix de la base social, sinó en el fet que la traducció política no encaixa. Aquest és el problema que cal analitzar i que cal mirar, més enllà del que serien estrictament els resultats electorals.
Aquest càlcul d’abstenció electoral podria no ser tan exacte. No pot ser que molta gent -una quantitat indeterminada de gent- que abans votava opcions independentistes ara haja canviat el sentit del vot?
Hi ha un percentatge, no diria que estadísticament irrellevant, però sí significatiu, de canvi de vot, sí. Per opcions més segures, més de garantir la governabilitat. Però també és veritat que un gruix de vots que va donar lloc als resultats independentistes el desembre del 2017 s’ha cronificat en l’abstenció. Nosaltres n’hem fet l’anàlisi amb dades, fins i tot demoscòpiques, no només a partir de la seqüència de les eleccions, sinó també des de les variacions de les enquestes d’opinió pública, i el que anem veient és que el cicle del 17 ha anat incrementant el gruix de molta gent que l’analitza en termes de desànim, de desorientació, de desmobilització. Això és evident. Fins i tot és evident que el cicle ha acabat generant una desconfiança respecte als partits polítics. Per a nosaltres, aquest és el gruix del problema. Si el desembre del 2017 els vots independentistes eren una mica per sobre dels dos milions i ara estan una mica per sobre del milió, aquest gruix és el que permet que altres opcions, amb una mica més de votants dels que tenien, percentualment obtingui molts més resultats.
Destriem-ne responsabilitats. Quina part d’aquesta abstenció és atribuïble als partits polítics independentistes i quina part correspondria a la gent que es va pensar que això seria molt fàcil i es va deixar envescar quan havien d’haver analitzar amb una mica més de rigor tot el que passava?
Segurament, com suggereix, el fenomen és complex i les culpes, repartides. Des d’Òmnium sempre hem pensat que no podem sucumbir a l’infantilisme d’atribuir la responsabilitat sempre a l’altre. “Qui ha trencat el vidre? Ell!”. Sinó que efectivament davant un fenomen que és complex, com són els grans moviments electorals de masses, tot això respon a elements diversos. Segurament nosaltres, com a organitzacions de la societat civil, en tenim responsabilitats, els partits en tenen i també hi ha una certa immaduresa del moviment, de pensar que una cosa tan forta com la constitució d’una república independent en un estat liberal de la Unió Europea es podia fer en vint-i-quatre hores.
Avui sabem que aquests processos són complicats -ens ho diuen els politòlegs-, que el que pretenem fer des de Catalunya no té precedents en les democràcies liberals homologables del nostre entorn i que, per tant, som al davant d’un repte polític d’una enorme magnitud. No és una cosa que es pugui fer d’un dia a l’altre. Efectivament, en la plena eufòria del creixement del moviment, en la seqüència que va del 2010 al 2017, potser una mica tots plegats ens vam emborratxar del propi èxit. Aquestes manifestacions en les quals teníem consciència de la magnitud del moviment, el creixement del suport a l’opció independentista, l’aposta per una república catalana, haver aconseguit fer una consulta popular com la del 9N en contra de l’estat, haver aconseguit fer un referèndum d’autodeterminació en allò que és l’acte de desobediència massiva més gran d’Europa en les darreres dècades, dos milions dues-centes mil persones desobeint l’estat, fent una cosa que estava explícitament prohibida per la llei… Amb la pròpia dinàmica -segurament, no malintencionada-, vam pensar que les nostres forces eren superiors a les que realment al final vam demostrar.
Les dues forces polítiques que van liderar aquell moviment -Convergència, després Junts, i Esquerra Republicana- van enganyar la gent?
Ni jo personalment ni l’entitat que presideixo fem l’anàlisi en aquests termes. Segurament hi va haver molts errors estratègics, segurament hi va haver una percepció de la pròpia força superior a la que era real i segurament es van prendre decisions equivocades. No compartim l’anàlisi, no se sosté amb els fets, que hi va haver la decisió d’enganyar la població, de fer el contrari del que es deia. Va ser una dinàmica de gran complexitat, una dinàmica de creixement accelerat, que va portar a un cert lloc en què finalment allò que es pretenia no va acabar tenint una concreció pràctica.
Fins a quin punt la pugna entre Convergència i Esquerra, la disputa pel liderat del moviment, ho ha enterbolit tot?
No ens hem cansat de dir-ho fonamentalment des del 19. En la represa del moviment, posterior a la gran fase de la repressió desencadenada des del 2017, hi ha un element que podríem situar entre les causes que provoquen el desànim, la desorientació i la desmobilització, que és la lluita fratricida entre els partits polítics…
Que es manté.
Que es manté encara. Nosaltres hem fet apel·lacions de paraula -i no només de paraula- a la necessitat de treballar conjuntament per bastir una estratègia conjunta del moviment, que permeti oferir a la societat catalana un projecte il·lusionant, engrescador, que permeti resoldre i millorar condicions de la vida material de la gent… En contra d’això, que per a nosaltres hauria de ser l’objectiu prioritari del moviment, ha pesat més la confrontació d’estratègies. En molts casos sembla que hem perdut de vista aquell principi de Clausewitz, quan ho analitza al seu tractat sobre la guerra i diu, si fa no fa, que l’única manera segura de perdre-la és equivocar-se d’enemic.
L’independentisme català històricament n’ha estat especialista.
En som especialistes, sí. El que ens ensenya l’aprenentatge del cicle del 2009 al 2017 és que vam ser capaços de bastir una estratègia compartida, comuna, respectant la pluralitat i la diversitat del moviment. Això després del 17 -val a dir que segurament provocat per la repressió immensa- no ha estat possible. Cal no oblidar que dels dos partits hegemònics del moviment, el president -simbòlicament, encara que no formalment- d’un està a l’exili, com la secretària general de l’altre. Això no facilita les coses. No facilita l’entesa de poder-se trobar personalment. Haver-se de parlar per missatges, a través de mediadors, de conferències on line, no afavoreix la possibilitat d’entesa. Ho complica molt tot.
No facilitaria la possibilitat d’entesa que la gent que va dirigir l’etapa que ara es tanca deixara lloc a uns altres?
Sense voler donar lliçons a ningú, quan ens adonem que cal donar per tancat aquest cicle i que cal obrir-ne un de nou, nosaltres considerem que cal renovar estratègies, cal fer anàlisis actualitzades d’on som, cal analitzar què és el que no vam fer bé o en què vam fallar, què no teníem el 17 i què cal tenir el proper cop que aquest país aconsegueixi la massa social necessària per fer un salt endavant… I dins aquests elements és important la renovació de lideratges. Òmnium s’ho ha aplicat. Això no ha afectat només la sortida de Jordi Cuixart de la presidència, sinó que amb Jordi Cuixart culmina un procés que comencem a fer des del 2020, que és que tota la cúpula directiva de l’entitat que la va liderar el 2017 a poc a poc passi a la reserva. Per donar lloc a noves persones, a noves veus, a noves mirades, a noves inclusions. Per a nosaltres, aquest és un element molt important, que no afecta només el recanvi o el relleu de les persones, sinó a la necessitat d’incorporar mirades noves, perfils nous, estratègies noves, capacitat d’anàlisis noves… Perquè, si no, arrosseguem amb la motxilla totes les ferides, encara obertes i vives, d’una repressió que comença el 2017.
Entre tanta reflexió, amunt i avall, quin va ser el principal error d’Òmnium?
Segurament, un error compartit per tot el moviment, i ho diré sense massa fórmules retòriques: creure’ns més forts del que realment érem. Pràcticament, això no ho he explicat mai. El 2019 fem la primera executiva amb Jordi Cuixart fora de la presó, arran d’allò que en deien el 100.2, permisos per sortir a treballar. Vam tenir una reunió de l’executiva que va ser, al meu entendre, fundacional. Cuixart ens va donar un encàrrec que ens va ocupar pràcticament un any. Ens va demanar que analitzéssim en què vam fallar nosaltres el 2017. I ens va demanar que no dediquéssim ni un minut a culpar els altres per no haver aconseguit els objectius polítics que perseguíem. Oblideu-vos-en, ens va dir. Concentreu-vos en l’anàlisi del que nosaltres, com a societat civil, no vam tenir el 2017 i a determinar, de cara al futur -el principi estratègic de l’entitat és “Ho tornarem a fer”-, què hem de començar a treballar. A partir del 2020 totes les nostres accions s’orienten a cobrir els dèficits del 2017. Això afecta l’estratègia de vertebració de la societat civil. Hem recuperat la força de la tradició del catalanisme democràtic. Hem parlat amb tothom. Amb aquells que no havíem parlat mai. Hem anat als barris i als llocs on mai no havíem anat. A partir d’aquell moment apareix un dels principis de tota l’estratègia d’Òmnium des del 2020: no fem res, ni una sola acció, sols. Òmnium no fa res sol. Cada cosa que fa Òmnium és una excusa per a vertebrar la societat civil, per tendir ponts.
Vostè va ser membre de la junta directiva que presidia Muriel Casals. Casals deia una cosa meravellosa que nosaltres continuem dient: “Òmnium serà l’últim pont d’aquest país quan ja no en queden”. La frase de Joc de trons “Winter is coming” ens serveix com a diagnòstic per dir que, des del 2021, som conscients que winter is here. Per tant, Òmnium ha de fer de pont allà on no n’hi ha. De fet, això és el que hem fet tots aquests anys. Fixem-nos en la fotografia que vam aconseguir aquest dilluns, només tres dies després de l’aprovació de la llei d’amnistia. Una fotografia en què hi havia els màxims responsables de Junts, d’Esquerra, de la CUP, dels Comuns, d’Amnistia i llibertat, del Consell per la República, de la Intersindical, del Siemen, de set de les principals organitzacions juvenils del país. Avui no hi ha cap altra entitat del país, fora d’Òmnium, capaç de fer-ne una com aquesta.
Quan es desafia un estat no es pot contar tot. Seria com descobrir les teues cartes, però això també ha servit com a excusa. De vegades per amagar que no es fa gran cosa i de vegades per ajornar decisions adduint circumstàncies que no coneix la gent però que així ho justificarien…
Nosaltres a Òmnium som molt reflexius, i no pas perquè el president sigui filòsof [somriu], sinó perquè és una entitat que, abans d’engegar qualsevol acció, qualsevol estratègia o qualsevol acte, fa una anàlisi molt compartida, amb moltes dades, molt de treball previ. Per a nosaltres hi ha dues estratègies que van de la mà i que constituirien una de les fórmules bàsiques amb què expressem la part més essencial de la nostra acció. L’una és enfortir-nos. Tot allò que fem ha de tenir com a objectiu enfortir-nos com a entitat, com a moviment i com a país. Per tant, tota l’estratègia de llengua i de cohesió internacional té a veure amb aquesta capacitat. Hi insisteixo: com a entitat, com a moviment i com a país. Però no és l’única. L’altra estratègia és afeblir-los. Per a nosaltres l’estratègia d’afebliment de l’estat és important en bona part del que fem. I com vostè deia, no tot és pot explicar en allò que fem per afeblir l’estat…
Això sovint és el brou de cultiu per als farsants, per als vividors…
Moltes vegades, sí. Però en altres, quan s’ha acabat l’estratègia, se’n poden explicar aspectes i resultats. Si em permet, podem agafar el cas de l’amnistia. Quan el 2019 posem l’amnistia sobre la taula -compte, just en el moment en què tot el país estava preocupat pels nou presos polítics- Òmnium diu que el problema de la repressió no són aquells presos i els cinc exiliats. El problema són centenars de persones que els tribunals persegueixen, que ningú no coneix i que no tenen cap altaveu. Era quan es començava a parlar de la solució dels indults. Òmnium va respondre que els indults eren solucions individuals per als presos, però que això no ens servia, necessitàvem l’amnistia. Què volíem fer amb l’amnistia? Una cosa que ja podem dir perquè ja la tenim, que era -si em permet la franquesa- posar una bomba de rellotgeria al cor de l’estat. L’amnistia ha acabat consolidant el que nosaltres volíem, que és que el poder executiu i legislatiu esmenés el poder judicial. És a dir, hem passat del conflicte entre Catalunya i Espanya al conflicte dins l’estat. Avui la cúpula judicial franquista -amb tots els partits polítics que hi donen suport i tot el conglomerat mediàtic de la caverna, que vostè coneix molt bé- està revoltada, feta una fúria, contra el que consideren que és el front popular. És a dir, la cúpula del poder judicial està lliurant una batalla, que no és nostra, que nosaltres ens mirem des de la grada, contra el poder legislatiu i l’executiu. I el poder legislatiu i l’executiu a les Corts espanyoles, a partir d’una proposició de llei que han registrat -poca broma- el PSOE i els Comuns, no els independentistes, han desmentit i han desautoritzat el poder judicial. Perquè el que fa la llei d’amnistia és dir: “Tot això que des del 2012 els tribunals heu considerat com a delicte no és delicte”.
Per a nosaltres la llei d’amnistia, en un moment en què tothom diu que el moviment independentista ha perdut la majoria parlamentària -cosa que és un fet-, està acabat, està desarmat, la gent ja passa de tot, és una prova de la força del moviment. D’alguna manera, la llei d’amnistia també demostra, d’altra banda, que hem aconseguit afeblir l’estat perquè la confrontació Catalunya-Espanya ara és també una confrontació dins l’Estat espanyol. Per a nosaltres afeblir-los és això.
Quants socis té ara Òmnium?
Cent vuitanta mil.
Tota aquesta onada de descontentament, de desconfiança, d’abstenció, els ha afeblit en algun moment?
Pel que fa als socis, no.
No n’han perdut?
Sí, en els darrers anys, calculem que podem haver tingut -no hi arriba- el 5 per cent de baixes. Però nosaltres sempre ens posem el repte de tenir mirada llarga, d’obrir una mica l’horitzó, més enllà de la tàctica. Des del 2017 fins ara els partits independentistes han perdut un milió de vots. És a dir, pràcticament el 50 per cent de la base electoral. El 2017 l’Assemblea i Òmnium tenien pràcticament els mateixos socis: 50.000. Avui l’Assemblea, pel que diuen -m’agafo a declaracions de Lluís Llach d’aquests dies-, en té trenta i pocs mil. Òmnium en té 180.000. Si ens apliquéssim la lògica del moviment que ha fet perdre als partits polítics el 50 per cent dels vots i que ha fet baixat el 30 per cent els socis de l’assemblea, avui Òmnium n’hauria de tenir 25.000, però resulta que en té 180.000. A mi m’agrada dir a l’executiva actual i a la junta directiva que autocrítica, tota, però flagel·lació, zero. La prova que hem de continuar fent autocrítica intensa, dura i rigorosa, és que no hem aconseguit els nostres objectius polítics, que la llengua té un problema en l’ús social escandalós. Molt bé, no aconseguim part del que ens proposem, però, flagel·lació, la mínima. Això és molt sorprenent per a la gent que no en segueix el dia a dia, però alguna cosa deu haver fet bé aquesta entitat, perquè el gran creixement d’Òmnium és després del 17. No abans. Pràcticament multiplica per quatre la base social. Òmnium tenia el 2017 una vintena de seus territorials, avui en té 52. Òmnium té avui tres seus nacionals fora de l’Estat espanyol. Això vol dir fora de les urpes de l’Estat espanyol: Òmnium l’Alguer -que ha estat reforçada i que avui fa cursos d’alguerès a 400 persones a l’any-, la junta de Catalunya Nord -que era una junta de militants compromesos de tota la vida, però amb una mitjana d’edat de vuitanta anys i que ara la té de trenta anys-, i hem creat Òmnium Andorra Cultura Activa. Tres seus nacionals fora de les urpes de l’estat espanyol, amb tot el que implica de resiliència pel que pugui venir.
Vostè és processista?
No. No entenc que la paraula procés s’hagi convertit en una cosa pejorativa.
Per a alguns, és un insult.
Tots els avanços històrics, a tot arreu, tenen a veure amb un procés. La pretensió que la revolució francesa passa el 14 de juliol de 1789 —es a dir, en un dia- mereix un molt deficient com a valoració per a un estudiant de Batxillerat.
La revolució francesa la van començar els enciclopedistes amb els filòsofs al davant…
Durant un segle.
A veure si vostè, que també és filòsof, haurà d’esperar un segle per veure la independència…
Els processos històrics són llargs. No són d’un dia per a l’altre. Ni la revolució francesa, ni l’americana, ni la russa, ni cap procés d’alliberament nacional.
Però hi ha impertinents pertinents que diuen que la demografia hi juga en contra i que allò que no ha pogut ser fins ara té menys possibilitats de ser a partir d’ara.
Ni jo com a president ni Òmnium compartim aquesta perspectiva. Nosaltres som conscients d’una realitat que, d’altra banda, sap qualsevol que conegui la història recent de Catalunya. No cal que recordem qui és qui exigeix el model d’immersió per a l’escola catalana. Naix a Santa Coloma -no a Vic- i naix per la demanda d’un grup de pares castellanoparlants. Qualsevol que conegui les dades de l’evolució de la llengua catalana sap que la immigració ha estat la principal causa de creixement de nous parlants. Els canvis demogràfics, en un país com Catalunya en què el fet migratori és estructural, són continus. Des d’Òmnium assumim els principis de Josep Benet i Francesc Candel. El fet migratori no és un problema, és un fet estructural del país. I a més, és motiu d’orgull i d’autoestima col·lectiva. Per a nosaltres el gran repte és que allò que va aconseguir fonamentalment la lluita antifranquista, que és incorporar l’emigració procedent d’Espanya a la construcció nacional del país, és mantingui. Ara el gran repte és, no com incorporem gent d’Almeria, de Granada o de la Corunya, sinó com incorporem a la construcció nacional gent procedent del Pakistan, de l’Índia, del Senegal, del Marroc o del Colòmbia. El que ha canviat és el perfil de la immigració, però també l’escala.
Ja que parla de llengua i immigració, li remarcaré una paradoxa. Durant el procés se celebrava la incorporació de persones o col·lectius castellanoparlants a la reivindicació. És el cas de Súmate, per exemple. Fins i tot es va debatre sobre l’oficialitat del castellà en una república catalana. Ara tot allò s’ha oblidat ràpidament i les prioritats i les urgències tenen un sentit contrari: el català es mor!
Efectivament. L’apocalipsi ven. Anunciar la catàstrofe per d’aquí a una hora des del programa radiofònic d’Orson Welles sabem que ven. És molt temptador, però s’ha de ser rigorós a l’hora d’analitzar les coses. Hi ha hagut algunes posicions respecte a la llengua catalana en els darrers anys com una forma de sumar adhesions al procés independentista que no passessin per l’adhesió immediata a la llengua, però ara n’hem d’analitzar la situació actual. Des d’Òmnium en som plenament conscients. No debades és una entitat que es crea amb el lema Llengua, cultura i país. Per a nosaltres la llengua és un instrument de cohesió social. Davant el repte del descens de l’ús social de la llengua catalana, que ens permet saber que només un de cada tres catalans i catalanes parla català de manera habitual, aquest és un problema per a la cohesió. Per a la cohesió social d’una Catalunya ja de vuit milions.
Quin percentatge dels seus recursos dediquen a fomentar-la?
A les accions de llengua dediquem el 50 per cent del pressupost.
N’estan satisfets? No es nota gaire al carrer…
No es nota gaire al carrer, sí, i aquesta és la part de l’autocrítica necessària. Hem desplegat tota un ventalls de projectes que van orientats a sectors molt estratègics. En posaré un exemple, que és el del Sambori. El Sambori és un projecte educatiu que ha vingut a reformar els antics concursos de redacció. Ara són projectes de creació en llengua catalana, no només a través de la forma escrita, sinó de la creació musical, música urbana, audiovisuals, vídeos… Això està funcionant molt bé.
El món digital ho ha capgirat tot…
Al món digital vam decidir, com que és un dels sectors estratègics on es concentra el consum cultural dels menors de 20 anys, enfortir la Fera, que és la plataforma que agrupa tots els creadors de continguts digitals en català de tots els Països Catalans. Avui hi ha pràcticament 600 creadors de continguts digitals en català aplegats a la Fera, que per a nosaltres és un projecte estratègic. Li’n posaré un altre exemple. Fruit de tots els estudis de llengua que vam fer l’any 21 i 22, vam detectar uns sectors estratègics clau. L’un era el de la gent jove; l’altre, el de la comunitat de nouvinguts…
Per què en diu “nouvinguts”? Abans parlava d’immigració. Aquests eufemismes aclareixen de debò els conceptes?
Doncs en diré immigrants, tant se val. Encara que ara ens hauríem de posar filosòfics. És una precisió, aquesta, que no és només eufemística. Quan deixa algú de ser immigrant?
Quan se sent a casa.
A l’any, als dos, als tres? Nouvingut vol dir algú que ja és aquí i que forma part de la comunitat. Immigrant denota una certa excentricitat…
Si vostè ho diu… Si no s’aclareixen bé els conceptes, després és difícil actuar-hi. Un nouvingut pot ser un català que ha viscut durant anys fora de Catalunya i que ara torna a establir-s’hi…
Efectivament. Però, com que jo no soc sociolingüista, utilitzaré els seus termes. Que cadascú faci la seva feina i la seva aportació. Jo els utilitzo perquè els que es dediquen a treballar amb rigor en aquests temes parlen en aquests termes. Dedico les meves energies a discutir unes altres coses. Continuem amb els informes. Ens en va sortir una cosa que potser no és gaire coneguda. Així com havíem centralitzat durant molts anys en l’escola l’hegemonia en l’alfabetització en llengua catalana, avui sabem que no n’hi ha prou. I sabem que no és suficient -i això sí que és conegut- perquè al lleure, al pati, a l’esport acaba primant la llengua castellana, que hi és hegemònica. A partir d’això ens vam preguntar què podem fer des d’Òmnium. Fa un any que treballem en un projecte que s’ha de desplegar del tot en els propers dos anys. A través d’un conveni amb la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, entenem que avui és més eficaç treballar per fomentar la llengua catalana al lleure que no pas a l’escola, perquè ja se n’ocupen les institucions. I el lleure és bàsicament l’esport. És un àmbit amable, on la gent que participa s’ho passa bé, on es creen comunitats naturals de formes de socialització informal. A través de l’UFEC, que són més de setanta federacions i centenars de clubs, hem desplegat un projecte de foment de la llengua que pretén impactar sobre 750.000 persones, 750.000 esportistes federats. És un dels projectes de més envergadura d’Òmnium. Aviat publicarem la primera macroenquesta sobre l’ús del català al món de l’esport. Això serà imprescindible, perquè ja permet que les 52 dues seus territorials d’Òmnium treballen amb els clubs. Sabrem on hi ha el problema. Si és dels esportistes, si és dels entrenadors, si és dels clubs o de les famílies. On cal intervenir en cada cas.
Abans això es feia als caus. Roda el món i…
Sí. Una altra vegada. És que hi ha una altra cosa que crec que tothom pot entendre. Posant-hi totes les energies a l’escola, s’ha acabat generant la sensació paradoxal que el català és la llengua dels deures, de les assignatures, del treball i dels suspensos. És una mica la llengua de la coerció. Hem abandonat allà on creixen els parlants que identifiquen la llengua amb el motor d’una cosa amb què gaudeixes, t’expresses, ets lliure, creatiu… Per això ara aboquem totes les intervencions de la llengua al món de l’audiovisual, als curtmetratges…
Ja sé que ha passat poc de temps, però els satisfan els resultats que n’obtenen?
No ha passat prou temps, però tots els indicis són molt gratificants.
El català ni comença ni s’acaba a Catalunya. Vostès sempre han estat molt prudents amb les accions al País Valencià i a les Balears. Els convenç el paper que hi fan l’Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià?
Ssssssí. La nostra aliança amb l’Obra i Acció Cultural ens va portar a crear fa molt de temps la Federació Llull. La Federació Llull ens permet que ens trobem les juntes de les tres entitats un cop a l’any. Ara l’hem convertida en un instrument de treball als Països Catalans. De fet, relativament aviat publicarem l’apèndix als informes de llengua en tot aquest àmbit. I ho hem fet amb ells. Fa tres setmanes amb la manifestació que van organitzar a Palma l’Obra es va erigir en el principal agent de la societat civil a les Illes en defensa de la llengua catalana contra els atacs d’un govern de dreta i d’extrema dreta.
Però ells no creixen ni de bon tros tant en socis com vostès…
Moltíssim. Moltíssim. Hi ha hagut dies, abans i després de la manifestació, que Obra ha crescut gairebé 400 socis. Això és una autèntica animalada per a l’escala d’Obra Cultural Balear.
Tornen a actuar a la reacció. Durant molt de temps Òmnium va entendre que calia actuar com acció i no com a reacció. Han tornat al punt de partida.
Costa més construir que defensar-se. Fins i tot costa més convertir la defensa en una forma d’enfortiment del moviment. Això és cert. Però el que està passant ara a les Illes amb l’Obra i amb Antoni Llabrés -que n’és el nou president i una personalitat indiscutible en l’àmbit del dret- és un exemple del que podem fer. La manifestació va ser una iniciativa conjunta entre l’Obra i Joves per la Llengua. Veure com acabava en una plaça Major rebentada perquè ni s’hi podia entrar és un èxit que ens retrotrau a fa molt de temps…
Li ho anava a dir. Tot això els torna a anys enrere… Sempre que hi ha una reacció a favor de la llengua a Palma aquella plaça es torna a omplir.
Sí, però també és veritat que els moments d’emergència, d’amenaça i d’atac són els que mobilitzen directament.
Malament.
Sí, malament, d’acord. És més dura a feina de picar pedra, de construir futur, d’avançar en projectes, que no sortir a defensar-te quan et peguen o t’insulten. En tot cas, això és un repte. Al País Valencià la situació és molt diferent del Principat i de les Illes, però també pateixen atacs per part del govern de la Generalitat valenciana de manera descomunal. Han viscut un moment de renovació profunda de la seva junta. En tot aquest procés de renovació compten amb el nostre suport. La batalla pels deu milions de parlants potencials és una batalla compartida.
És increïble que la Generalitat de Catalunya o alguns partits parlen de deu milions de parlants. Això voldríem.
Jo he dit potencials.
Potencials podem ser-ne fins a quinze, però això distorsiona una realitat molt més magra.
En tot cas, potencials, sí.
Anem acabant. Li volia preguntar molt concretament si, al seu parer, en aquesta nova etapa, per la independència i per la llengua, és convenient un govern presidit per Salvador Illa o convé anar a noves eleccions.
Nosaltres [allarga totes les vocals] des d’Òmnium mai no entrem en el regat curt. Hi estarem amatents. Per a nosaltres el que és imperatiu és que des del moviment independentista -i això implica els partits i les associacions de la societat civil- es faci una anàlisi de la situació. Davant la constatació de fracàs, amb independència de com acaben les negociacions per al govern de la Generalitat, cal redreçar la situació de manera urgent. Hem de recuperar una altra vegada un projecte independentista que ofereixi un futur per al país que sigui engrescador per a una massa social que ha desertat dels vots. Això és imperatiu.
Carles Puigdemont i Artur Mas han tornat a demanar una llista unitària. No sé si vostè creu que això engresca com a estratègia immediata…
Tot el que permeti tornar-nos a aplegar..
O tornar-se a barallar.
Tornar-nos a aplegar després d’un moment de fractura serà bo. No sé si la proposta d’una llista unitària aplega o divideix. A la vista hi ha les reaccions immediates. La nostra estratègia -l’explícita, confessada i visible, però també la implícita, no confessada i invisible- és la de refer una altra vegada la força d’un moviment que s’enforteix quan treballem plegats. Però cal no oblidar la paradoxa, perquè aquest projecte compartit només serà viable en la mesura en què es respecti la pluralitat del moviment. És una paradoxa: la força del moviment és la seva transversalitat.
I del fracàs de la pugna per veure qui liderava de manera hegemònica el moviment, no n’han après res?
Per a nosaltres la batalla per l’hegemonia és un moviment tàctic, però és un moviment profundament equivocat des del punt de vista estratègic. La batalla no és per l’hegemonia en l’interior del moviment. Pot ser una batalla dels partits, però no cal dir que no és la d’Òmnium. L’autèntica batalla és com, des del respecte del pluralisme del moviment, entenent que aquesta n’és justament la fortalesa, es pot trenar una estratègia compartida i conjunta. No ens agrada la paraula unitat. Unitat pot voler dir dissoldre les diferències. Les diferències hi són. Hi ha posicions ideològicament molt diferent dins el moviment independentista. Des de posicions liberals molt conservadores en l’àmbit econòmic i social fins a posicions anticapitalistes. Això, lluny de ser un problema, és la força del moviment. El problema és com des d’aquesta diversitat som capaços de dibuixar una estratègia conjunta. Des d’Òmnium durant aquests anys no hem deixat de posar-hi teules i de fer-hi ponts. De manera explícita des del 2019. I hem de dir que, més aviat, amb poca fortuna. Però també és veritat que. si Òmnium no hagués fet sistemàticament aquesta feina de preservar la transversalitat, la catàstrofe encara seria pitjor. Perquè sempre pot ser pitjor.
Cap avall no hi ha sostre.
Al meu primer parlament com a president d’Òmnium l’11 de Setembre del 2022 ho vaig dir. Cal obrir un nou cicle. Cal tornar-se a seure. Està costant molt.
Tot això té efectes, no només electorals. Aquest 11 de Setembre la xifra d’assistència podria tornar a baixar?
Ho veurem, ho veurem perquè…
És important que hi haja molta gent al carrer?
És important sempre, perquè la mobilització al carrer rearma, torna la imatge de la convicció que no fas la batalla sol… És molt important. Hem apostatat per les mobilitzacions perquè és l’instrument que té la societat civil. Els partits en tenen molts. Actuen de manera legislativa als parlaments, hi ha l’acció del govern… La societat civil no participem del govern, no decidim iniciatives legislatives. L’instrument que tenim la gent és bàsicament el dret de protesta, les mobilitzacions. Són importants. També és veritat que la desmobilització de la manifestació de l’11 de Setembre -que ha estat una mica la tònica dels darrers anys- és un efecte de la causa. I la causa és que ens continua faltant la generositat de tots els agents de ser capaços de dibuixar una estratègia compartida.
Quant de temps necessita l’independentisme per rearmar-se i tornar a inquietar l’estat?
Tant els historiadors com els politòlegs ens diuen que els cicles polítics amb pretensions i ambicions massives ara en el segle XXI són cicles d’una dècada. No sabem si ens ho podem aplicar estrictament, perquè això no són fórmules magistrals. La història dels moviments socials no es deixa regular amb l’exactitud matemàtica de les fórmules físiques o químiques, però el que està clar és que no podem parlar d’un any o dos més. Ara tenim un repte endavant que Òmnium té claríssim, que és de la construcció nacional, en una societat travessada per la diversitat, per les desigualtats socials, amb la gent jove en procés de desconnexió, no només d’adhesió al moviment independentista, sinó també d’adscripció nacional a Catalunya i al que representa la catalanitat, amb lluita fratricida entre partits… Per a nosaltres el repte de la construcció nacional és ara l’imprescindible. Només podrem ser un país lliure si tenim país. Ara a nosaltres ens pertoca construir país, contribuir a incrementar el sentiment de pertinença. Això es fa perseverant.
Jordi Cuixart s’ha passat quatre anys a la presó. Ara vostès tenen una persona important de la seua estructura, Oleguer Serra, a l’exili. Se senten amenaçats encara per l’estat?
Directament. Oleguer Serra ha estat director general l’entitat i ara està acusat de terrorisme, simplement per unes converses en què d’alguna manera sembla que participava en unes mobilitzacions. És delirant. És una persecució política sense fonament jurídic. Ja ho hem dit, perseguir Oleguer Serra per terrorisme és perseguir l’entitat per terrorisme. No el poden acusar pel que ha fet en la vida privada, sinó com a directiu de l’entitat. L’entitat protegeix els drets fonamentals d’Oleguer Serra. No només el defensem, ara li hem atribuït la coordinació de tota la nostra estratègia internacional. N’hem après tots una mica: com convertim la repressió en el detonant d’una resposta política.
Això el condiciona personalment a vostè?
No. Des del primer dia tinc consciència de quins són els riscos. No soc ingenu. Sé que els riscos hi són. Sabem -i ho hem verbalitzat- que la repressió de l’estat és la prova de la nostra força. Com més forts siguem com a entitat, com a moviment i com a país, més repressió hi haurà. No ens sorprèn la repressió. No ens sorprèn la causa de l’Audiència Nacional per terrorisme. L’Audiència Nacional està empresonant independentistes des dels anys vuitanta, en un moment en què l’independentisme era absolutament minoritari. Avui som el carril central del país.
Està tranquil…
Sí. Amb tota la consciència que això no és com treballar en un banc, però aquí estem.
