El 18 d’abril de 1946, en el cor d’una postguerra tenyida de por i silenci, la masia de Can Batlle, a Dosrius (Maresme), es va convertir en l’epicentre de la rebel·lia catalana. Mentre el règim de Franco consolidava el seu poder amb una repressió ferotge, prop de quaranta delegats de l’independentisme combatiu aconseguien burlar la vigilància policial per celebrar la primera Conferència General del Front Nacional de Catalunya (FNC). No era una simple reunió política: protegits per escamots armats, aquells homes i dones van prendre una decisió que podria haver canviat el curs de la història europea: l’eliminació física del dictador en sòl català. Una efemèride que la Fundació Reexida, que presideix Oriol Falguera, ha commemorat amb familiars de les persones que van participar en aquella trobada clandestina amb un acte a la mateixa masia.
En un context marcat per la recent derrota del nazisme i el feixisme a Europa, els militants del FNC confiaven que l’hostilitat contra Franco podria precipitar-ne caiguda. Entre els punts més destacats de l’ordre del dia, es va aprovar una operació per falsificar pessetes, ja que es tenien a punt els mitjans tècnics aportats per Manuel Viusà, per dotar l’organització de més diners. També es va aprovar formalment el projecte d’atemptar contra Franco durant una de les seves visites a la capital catalana. La Secció Militar de l’FNC havia estudiat minuciosament les rutes preestablertes del dictador. Falguera explica a El Món que “no hi ha documents” a l’arxiu del Front sobre les intencions d’atemptar contra el dictador, però remarca que Jaume Martínez i Vendrell, cap de la secció militat del FNC, explica en les seves memòries, Una vida per Catalunya, reeditades l’any passat per l’entitat, tot el que es va fer per dur a terme l’operació.
En efecte, el cap militar del FNC revela en el llibre els detalls logístics d’una operació clandestina per acabar amb Franco durant les seves estades al Palau de Pedralbes. Segons narra Martínez Vendrell, la configuració urbanística de l’època jugava a favor dels conspiradors: l’avinguda Diagonal era un “cul-de-sac” que no enllaçava directament amb la carretera d’Esplugues, cosa que obligava la comitiva oficial a seguir rutes molt previsibles. El cap militar del FNC va utilitzar els seus coneixements tècnics i cartogràfics per dissenyar l’operació i detalla la llista de material necessari per muntar dos “paranys” amb explosius: 1.000 metres de línia bifilar, bateries de piles, caixes de ferro i tubs d’acer de diversos diàmetres. L’explosiu ja el tenien; el repte era transformar els fulminants de metxa en elèctrics per garantir la precisió de la detonació. En definitiva, el pla consistia a col·locar càrregues explosives en punts estratègics, i el tram entre Esplugues i Collblanc era el lloc escollit per actuar: la intenció era aixecar llambordes, extreure la sorra de sota per encabir-hi l’explosiu i activar-lo a distància al pas de la comitiva.
L’escalada de l’activisme armat i un pla que no es va poder dur a terme
L’any 1946 va marcar un punt d’inflexió en el volum de les accions de la resistència. Per garantir l’eficàcia dels seus plans, els militants es formaven en el maneig d’armament (pistoles i metralletes) i dinamita en localitzacions discretes del Baix Llobregat. L’armament, que incloïa metralladores i abundant munició, provenia de la resistència francesa i era introduït a través dels Pirineus per militants que el transportaven esquiant fins a Núria, per després fer-lo arribar a Barcelona. Paral·lelament a la planificació de l’atemptat, l’FNC va dur a terme diverses accions de propaganda i sabotatge, com la col·locació d’artefactes al monument a la Victòria, els vuit cartutxos de dinamita que van posar al local del SEU (Sindicato Español Universitario) de Barcelona –on encara hi havia els retrats de Hitler i Mussolini al costat dels de Franco i José Antonio Primo de Rivera– i la pastilla d’explosiu a la finestra del Govern Militar a Barcelona.
L’impuls sorgit de Dosrius va portar la Secció Militar de l’FNC a una activitat frenètica, però també a la seva caiguda. Tot just dos mesos després de la Conferència, el juny de 1946, l’organització va planejar un cop d’efecte propagandístic i militar a l’Estadi de Montjuïc amb motiu de la final de la Copa del Generalísimo. L’acció, en un acte en el qual havien de ser presents el general Moscardó i diversos ministres, consistia a desplegar una bandera quadribarrada i una estelada de grans dimensions. Però l’operació es va estroncar quan un dels integrants dels dos escamots va ser detingut. Aquest arrest va ser el fil que va estirar la policia franquista i el 13 de juny d’aquell mateix any va caure la major part de la Secció Militar del Front: catorze detinguts, entre els quals hi havia el seu líder, Jaume Martínez i Vendrell. Els arrestats van ser traslladats a la prefectura de la Via Laietana, on van ser brutalment torturats pels temuts germans Creix, coneguts policies de la Brigada Político-Social. Els activistes van ser sotmesos a consells de guerra i condemnats a llargues penes de presó, de manera que es va escapçar així la capacitat operativa de l’organització en aquell moment i es va impedir que l’operació contra Franco es dugués a terme.
Confecció de senyeres a partir de banderes espanyoles
L’encarregat de confeccionar les senyeres era Joan Josep Ferrer, sastre de professió, que l’any 1943 es va incorporar a la secció militar del FNC. Ferrer, un “crac”, segons Falguera; va utilitzar el seu taller de confecció al carrer Riera Alta de Barcelona com a centre logístic clandestí, ja que el soroll de les màquines de cosir servia per camuflar davant els veïns de l’edifici el so de la impremta on s’editava la revista Per Catalunya. Però, a més, amb la seva habilitat com a sastre i escalador, s’encarregava de confeccionar banderes catalanes, que aleshores estaven prohibides, i de penjar-les en llocs emblemàtics, com ara el transbordador del Port de Barcelona (1944), la Sagrada Família (1945) i a la façana de la Universitat de Barcelona (1946). “Comprava metres i metres de banderes espanyoles per fer-ne senyeres”, explica el president de Reeixida, un punt que també confirma el fill del sastre, Lluís Ferrer en conversa amb aquest diari, però puntualitza que confeccionava les senyeres per a les accions que feia el seu escamot.
Lluís Ferrer detalla que el seu pare era molt cautelós en la seva activitat, fins al punt que hi havia companys que li passaven la revista que ell imprimia. “El meu pare tenia amics que li passaven la revista perquè la llegís, i aleshores la tornava a posar a la pila d’exemplars impresos”, i també recorda com ell, quan era petit, acompanyava el seu pare a casa d’amics. “Em sembla que tots els amics hi estaven una mica implicats”, manifesta, i afegeix que ell va anar a casa d’Antoni Malaret, militant del Front des de 1940. El fill de l’activista independentista admet que no coneix el paper del seu pare a la cimera de Dosrius perquè “no ho va comentar mai”, però, el cas és que Ferrer, que pertanyia al mateix escamot que Martínez i Vendrell, amb qui l’unia una gran amistat, va ser detingut aquell mateix 13 de juny, quan es van intervenir armes, explosius i la impremta. Va ser condemnat a 15 anys de presó, i només va evitar la pena de mort gràcies a la pressió internacional de França i el Regne Unit. Però, després de sortir de la presó, amb la visita de Franco a Barcelona de l’any 1960 “va venir la policia a regirar tota la casa, amb previsió que no trobessin alguna cosa per a un possible atemptat”.
Esteve Albert i el llegat de Can Batlle
L’amfitrió d’aquella històrica trobada a Dosrius va ser Esteve Albert i Corp, activista cultural i polític, que va posar la seva casa pairal a disposició del FNC. És una casa que ara està en mans d’uns russos, perquè la família d’Albert se la va vendre fa uns anys. És a prop de Barcelona, però allunyada del poble i situada en un lloc discret, ja que es triga uns vint minuts a arribar-hi. Tot això ho detalla Roser Albert Bonamusa, neboda de l’Esteve, que recorda com el seu oncle li va explicar que allà hi havia fet reunions. De fet, els participants en la conferència de 1946 hi van assistir amb uns itineraris fixats i s’hi van presentar com si anessin a fer una costellada un Dijous Sant. Uns hi van anar en autocar i altres amb el tren, vorejant la cosa o utilitzant la via interior que travessa Granollers. “Sé que hi feia reunions amb amics, però no em va explicar mai per què en feia”, admet. Però alhora subratlla que Esteve Albert els va “inculcar els valors del catalanisme”.
Esteve Albert va col·laborar amb els serveis secrets aliats, sobretot fornint d’informació sobre el moviment de vaixells del port de Barcelona, trasllats de tropes, la línia de defensa als Pirineus i sobretot en el pas de la frontera pirinenca de gairebé 800 persones, que fugien dels territoris ocupats. La neboda d’Esteve Albert subratlla la figura “pacifista” del seu oncle i detalla que, quan va esclatar la guerra, va ajudar “molta gent a passar a França”, a l’exili. “Posteriorment, anàvem a veure famílies que estaven molt agraïdes al meu oncle perquè els havia ajudat familiars a salvar la vida”, recorda. La Roser remarca que el seu pare sempre va tenir “adoració” pel seu germà perquè “era una persona molt llançada”, però la seva mare “no volia que expliqués res de la guerra”. Malgrat això i el silenci sobre les trobades, revela: “L’oncle em deia que el castellà només l’havia de saber parlar perquè m’entenguessin i que tothom sabés que era catalana per la forma de parlar castellà”.
