Josep Vila (la Cellera de Ter,1959) ha pres el relleu de Lluís Llach al capdavant de l’Assemblea Nacional Catalana. Amb una trajectòria des de la base en el si de l’entitat independentista, el pedagog, docent i activista vol donar continuïtat a la feina iniciada per Llach i, en aquesta entrevista a El Món, defensa que a l’independentisme li convé girar full d’un post-Procés “caïnita”, carregat de retrets entre companys de viatge i de repressió de l’Estat. Considera que és l’única manera per reactivar el moviment independentista i reconstruir la majoria social a favor de l’estat propi, i assenyala que s’ha de començar des de baix. Per això, destaca la importància de les assemblees territorials i sectorials per ajudar a teixir una teranyina que s’escampi per tot el territori. “Estaríem fent un pas bàsic i fonamental per posar les bases d’un nou embat”, manifesta. I afegeix que és el moment ideal per aixecar-se del sofà i tornar a sortir al carrer. A banda d’això, també parla del relleu generacional dins l’Assemblea, de la relació que ha de tenir l’ANC amb la resta d’entitats independentistes i els partits polítics, i creu que, si hi torna a haver una societat civil forta i decidida, a les formacions polítiques no els quedarà més remei que tornar a posar la independència al centre.
Agafa el relleu de Lluís Llach, una figura amb un lideratge molt mediàtic. És un relleu pactat?
És un relleu decidit en el si del Secretariat Nacional. Un relleu que demana, en primera volta, tal com va ser, el suport de més de dos terços dels secretaris nacionals. En el moment de decidir presentar-me per segona vegada consecutiva al Secretariat Nacional, no m’estava plantejant assumir la presidència. A mesura que es va anar acostant la data del plenari constituent, en Lluís Llach va anar plantejant que preferia fer un pas al costat i d’assumir un paper que no fos el de la presidència. És a partir d’aquest moment que començo a plantejar-m’ho i, de fet, la decisió definitiva, animat pels companys i pel mateix Lluís Llach, l’acabo prenent molt a les vigílies del plenari constituent.
I què l’ha portat a fer el pas?
A veure, jo he anat fent passos a l’ANC. Primer de tot, era un militant de Girona. Més endavant vaig entrar a formar part del secretariat territorial de Girona. Després vaig assumir la coordinació de l’Assemblea Territorial de Girona. I, posteriorment, vaig entrar com a secretari nacional, en aquest darrer mandat, on he coordinat la Comissió d’Incidència Política. Aquesta és la meva trajectòria. És evident que és una sorpresa per a molta gent, perquè no soc una cara coneguda. Encara més després de Lluís Llach. Però per a mi continua sent un pas més dins la meva trajectòria a l’ANC. El faig amb molt de respecte i amb la màxima responsabilitat.
Potser no és conegut, però per la seva trajectòria coneix la casa a la perfecció.
Exactament, perquè l’he tastat des de tots els racons.
Quin és el segell personal que vol donar a la seva presidència?
Això és una assemblea. Per tant, segurament he d’evitar impregnar-la de posicionaments personals. Els acords es construeixen col·lectivament i a mi, com a president, em tocarà defensar el fruit del treball i els acords de l’assemblea. Dit això, comparteixo una visió de tot un seguit de temes amb els companys. Comparteixo, per exemple, que a l’independentisme li convé girar full d’una etapa molt caïnita, molt caracteritzada per retrets dintre les mateixes files independentistes. A l’independentisme ens convé anar teixint consensos. No m’atreviria, a hores d’ara, en moments de tanta divisió, a parlar d’unitat, perquè encara veiem, políticament, divisions molt importants en el si de l’independentisme. Parlar d’unitat a hores d’ara seria vendre fum, però ens convé ser capaços d’avançar amb consensos petits, parcials, amb projectes més grans, però cal tornar a sumar i girar full de tota aquesta etapa, que és fruit d’una frustració molt important que hem viscut a partir del 2017. I no només és d’una frustració, sinó dels efectes d’una repressió, que també han desmobilitzat i desanimat molt les bases independentistes. Per tant, d’entrada, el primer que hem d’aportar són elements d’unitat.
Lluís Llach continua com a vicepresident. Quin paper tindrà a partir d’ara?
Primer de tot, cal fer-li un agraïment enorme per la seva dedicació al país i per la seva dedicació a l’ANC, que la continua i vol que sigui activa. Ell, des del lloc de vicepresident, ha de continuar tenint un paper a l’ANC, un paper de projecció del seu carisma. És una persona amb un carisma com pocs, i això és positiu per vertebrar tot el moviment independentista del país, perquè aporta coses, ens aconsella i hi és.
Abans ha fet esment del caràcter assembleari de l’ANC, però un president ha de liderar, no?
Sí, però el president ha de liderar aquelles línies que la mateixa entitat va definint. Això em sembla que és un principi de respecte fonamental pel sentit assembleari de l’entitat. Aportaré el meu punt de vista en les discussions i les propostes, només faltaria, però aquí hi ha la construcció d’acords col·lectivament i, com a president, em dec a la defensa i la representació d’aquests posicionaments col·lectivament adoptats.
En la seva elecció ha obtingut un ampli consens, 39 de 58 vots. Hi ha cohesió interna dins el Secretariat Nacional?
Sí, claríssim. No només hi ha més cohesió interna, sinó que hi ha una voluntat de girar full de l’etapa dels retrets. Més enllà de les virtuts que ens hagin pogut veure als que ens hem presentat com per ser mereixedors de confiança, penso que també hi ha una voluntat de sumar. Aquí caldrà tenir molta cura d’acollir totes les sensibilitats i d’anar teixint aquesta unitat en la qual naixem.
I fer pedagogia dins del món independentista?
I tant, però hem de començar per casa. Nosaltres no tenim cap autoritat de reclamar als altres agents de l’independentisme que teixeixin complicitat si nosaltres som incapaços de fer-ho a casa nostra. Nosaltres hem de començar per casa i després estendre-ho. Allò que ens interessa és anar teixint una teranyina independentista arreu del país, amb nosaltres i amb molts més altres agents i altres entitats.
Aquesta teranyina és la construcció de la majoria social a què va fer referència en el seu primer discurs?
Sí. Nosaltres ens adrecem a la gent. Hi ha el front social i hi ha el front polític-institucional, que el conformen els partits. El nostre terreny de joc és el de la gent i el de les entitats, i el primer objectiu és aconseguir aquesta majoria social favorable a la independència. Si aquesta majoria, a més a més, es pot articular, i, d’altra banda, es pot repartir i vertebrar per tot el territori, estaríem fent un pas bàsic i fonamental per posar les bases d’un nou embat. L’element més important d’un país que aspiri a la independència és la gent. La principal eina que hi ha és que la gent tingui voluntat de ser lliure, i es mobilitzi i s’organitzi. No n’hi ha prou, i caldrà fer un seguit d’altres passos, però l’inicial és aquesta.
Però això es planteja en un moment en què el moviment està desmobilitzat.
Ho plantegem en un moment molt singular, un moment en què veiem que el país cau a trossos en molts aspectes: transports, ferrocarrils, sanitat, educació, pagesos… El país se’ns fa miques a les mans. Evidentment, hem d’analitzar què està passant. I l’anàlisi ens diu que, després de tants anys d’espoli i de colonització per part de l’Estat espanyol, el país no té ni eines ni recursos com per garantir un estat del benestar proporcional a la riquesa que el mateix país genera. Per tant, ja sabem la causa de tot aquest deteriorament. I, si assenyalem la causa, també hem d’assenyalar la sortida. L’única sortida que ens queda és poder construir un estat propi i lliure. Aquest és el plantejament. La gent s’ha de plantejar si acceptem aquesta reculada, aquest espoli constant i aquest deteriorament de les nostres condicions de vida, o tornem a empentar per aconseguir aquest país que volem. Aquest és el nostre plantejament, i pensem que té tot el sentit del món plantejar-ho ara, malgrat que vinguem d’un moment de desmobilització i de desconcert.
Està dibuixant una cruïlla.
És una cruïlla, segur. Ens sembla que estem en un punt d’inflexió, perquè aquest fals relat de la normalitat no s’aguanta. Es va desfent a trossos per tots costats. Per tant, caldrà encara un diagnòstic i una sortida. Sabem que l’Estat espanyol no ens hi ajudarà, al contrari. En conseqüència, hem d’abordar com sortim d’aquesta situació i com construïm aquest país que desitgem.
Vostè ha parlat del vessant social, però arriba al càrrec com a coordinador Comissió d’Incidència Política, des d’on ha impulsat la relació amb les entitats del moviment independentista i també ha mantingut contactes amb els partits polítics independentistes. Què els demana?
Vull deixar claríssim que el nostre terreny de joc per excel·lència és el front social. Evidentment, que hem de mantenir relacions amb tots els agents de l’independentisme. I als partits els estem demanant dues coses. Primer, que tornin a posar al centre dels programes electorals la independència, que tornin a posar la independència al bell mig del debat polític i que parin de renunciar a aquest objectiu. Una renúncia que sovint és a canvi de promeses que no arriben mai enlloc.
I què més?
També els demanem que siguin capaços de regenerar-se i que puguin establir una relació amb la ciutadania per revertir l’enorme distància que hi ha entre la població i els partits polítics. Per arribar aquí, cal que els partits polítics siguin molt més transparents, molt més conseqüents amb els seus plantejaments i molt més creïbles. Cadascun ha de fer la feina de regenerar-se per poder plantejar unes propostes que puguin tenir credibilitat i que puguin generar confiança.
Aquesta regeneració inclou els lideratges?
Pot incloure els lideratges. Cada partit ha d’assumir i prendre les decisions que més els convinguin. No només parlem de regeneració democràtica, parlem de com s’elegeixen els candidats, de si es dona compte o no als electors d’aquelles promeses electorals que s’havien fet. També parlem del contacte sovintejat amb els electors, de democràcia més participativa i transparent. Si no l’adopten, poden anar consolidant aquesta distància entre ells i la ciutadania.
En els darrers anys, a l’Assemblea se l’ha vist com una entitat pròxima a Junts.
Nosaltres optem per un moviment transversal, i l’Assemblea ha de ser transversal. L’Assemblea té militants de Junts, d’Esquerra i d’altres partits. Té militants a dintre, i sobretot molta gent que no milita enlloc. Però ha de ser transversal i, per tant, nosaltres no hauríem de projectar una visió de dir que l’Assemblea juga un paper absolutament vinculat o absolutament relacionat amb una força política o una altra. Més enllà del fet que, en funció de les circumstàncies, hi pot haver acords o desacords. Però nosaltres rebutgem que se’ns etiqueti com a satèl·lits de cap partit. Ni ho volem ser, ni ho som.
Durant el seu discurs també va parlar d’exercir la “pressió sobre els partits”. Com ho pensa fer?
El dia que existeixin aquestes ganes d’esdevenir país i el front social estigui ben vertebrat, els partits s’hauran d’espavilar. Si és que no s’han espavilat abans. És a dir, si la societat civil és forta i decidida i tornem a aixecar el desig i les ganes d’anar cap a un país independent, segur que aconseguirem pressionar els partits. Mentre la sensació del món independentista estigui presidida per un sentiment de desmoralització, on no hi ha res a fer, poca pressionarem. El que passa és que ara és un moment idoni per alçar-se del sofà. Perquè, si quan tot s’està desfent no reaccionem, estaríem signant la nostra pròpia inviabilitat com a col·lectivitat.
És tornar aquell moment protagonitzat per Carme Forcadell quan va dir “president, posi les urnes”?
L’ANC ha de tenir la força com per poder pressionar. L’ha de tenir. Per això, el nostre primer objectiu és construir aquesta majoria i vertebrar el territori amb grups actius arreu, amb capacitat d’incidència política arreu, amb iniciativa. Això és el que ens donarà força.
D’altra banda, l’Assemblea en un moment donat va debatre la possibilitat d’impulsar un projecte electoral. Això ha de continuar guardat en un calaix?
Parles de la proposta de la llista cívica?
Sí.
A l’última reforma d’estatuts, els socis van avalar àmpliament que el paper de l’ANC no havia de ser transformar-se en una plataforma electoral, sinó que ha de tenir el paper de teixir tota aquesta majoria social forta, capaç de pressionar i capaç d’aixecar un nou embat.
Amb aquesta idea, les territorials han de ser el pulmó de l’entitat?
Com construïm la independència? Per exemple, la construïm quan, en una comarca on no hi ha articulat cap grup, neix un grup actiu amb ganes de fer i de compartir els seus plantejaments. Això hem d’anar-ho escampant. Per tant, la revitalització de les assemblees de base és primordial. També és molt important tornar a comptar amb les sectorials de l’Assemblea. Hem de tornar a activar aquells òrgans que ens van dotant d’aquesta teranyina potent arreu del territori. Hem d’anar fent una teranyina arreu del país, i ens hem de fer forts.
I es poden reactivar?
Les estem reactivant. Nosaltres observem que aquest punt tan baix, d’aquest país que se’ns està desfent a les mans, torna a fer mobilitzar gent. Som molt lluny de la mobilització com la que nosaltres desitgem. No estic fent cap cant de sirena, però això ho notem. Estem reactivant assemblees territorials que estaven apagades. N’estem creant on no n’hi havia. Tot això vol el seu temps, vol la seva constància. En aquest mandat ha de ser una carta importantíssima.
I les sectorials? La sectorial de joves és molt important?
Sí, molt important. Importantíssima. Perquè allò que podria posar ràpidament en taula de judici la continuïtat de l’Assemblea seria no tenir relleu generacional. La gent que protagonitza el dia a dia de l’Assemblea és gent gran, i tenim el repte del relleu generacional de joves i de gent de mitjana edat. Durant l’anterior mandat vam començar a abordar com podíem treballar la incorporació de joves. En aquests moments tenim un grup de joves potent, decidit i nombrós arreu del país que està picant la porta de l’ANC per incorporar-s’hi. De fet, ja està treballant amb nosaltres. El que passa és que, amb molt bon criteri, les formes o reglaments que en data d’avui té l’Assemblea no són els estils ni les formes amb què la gent jove s’hi sent més còmode.
I què estan fent?
Estem redibuixant, i ho estan fent molt ells mateixos, quin encaix exacte voldria tenir l’Assemblea de Joves a dintre de l’ANC. Estem en aquest punt, i és un aspecte positiu en el qual tenim molta esperança. Sabem que dia a dia van creixent. Ja són un nombre important de gent jove i durant aquest mandat es produirà la integració d’aquest grup.
Aquest grup té un nom?
En aquests moments utilitzen el nom d’Assemblea de Joves de Catalunya, i estan fent un primer pas que és adoptar una personalitat jurídica pròpia. És a dir, s’estan registrant a Justícia amb la intenció de signar un conveni de col·laboració amb l’ANC com a pas previ a la seva incorporació total.
L’objectiu final és que s’incorporin a l’ANC?
Són ells que s’hi han d’incorporar. Finalment, s’han d’acabar incorporant a les assemblees territorials, han d’acabar assumint responsabilitats, ser partícips del dia a dia de l’Assemblea i que en un termini de temps breu la liderin.
Què podem esperar de la Diada sota la seva presidència?
Hi ha un grup de treball intern que està elaborant la proposta i que encara no la tenim ni discutida ni aprovada. Per tant, faria un mal servei si digués la meva opinió personal, perquè hem de concretar-ho col·lectivament. Nosaltres sempre esperem el màxim de l’11 de setembre. L’11 de setembre sempre ha de ser una revolució. No som en moments de treure al carrer un milió de persones. No hi som, però el nostre objectiu és poder treure més gent de la que va sortir l’any passat.
Mentre es teixeix la teranyina, la defensa del català ha de ser un dels principals eixos de l’Assemblea?
Nosaltres no som una entitat especialitzada en la llengua, però col·laborem amb totes les entitats especialitzades en la llengua. Tot i això, acabem de llançar un projecte per garantir que a cap usuari de la sanitat se li trepitgin els drets lingüístics. Però, més enllà d’això, les territorials estan fent accions pròpies a favor del català. Per exemple, hi ha assemblees territorials que estan fent una feina ingent amb la retolació. Traslladen a l’administració que és una vergonya que ningú es preocupi de fer complir les lleis que tenim, que defensen el català. Però no només això, també van a veure comerciants per explicar-los que estan incomplint la llei i que estan negant uns drets a una part de la població. També els ofereixen ajuda, per si els convé. El tema del català és un tema importantíssim i evidentment que serà un tema fort d’aquest mandat, entenent que aquí hem de fer pinya amb moltes entitats que estan molt més especialitzades que nosaltres.
Parlava de teixir complicitats amb altres entitats. Amb Òmnium, per exemple, n’ha parlat ja?
Durant aquest darrer mandat, l’ANC ja tenia, i continuem tenint, l’objectiu de teixir tantes complicitats com sigui possible amb la resta d’entitats que conformem el moviment independentista. Òmnium, AMI, Consell de la República… Hem d’entendre que som entitats diferents, però que compartim l’objectiu final. Tenim estratègies o metodologies diferents, i hem d’entendre que a vegades estarem totes d’acord col·laborant en un projecte i d’altres només serà compartit per dos o tres. Em sembla que això és absolutament saludable i lògic, però hem de teixir molta més complicitat amb les entitats. Les entitats saben que aquest és el nostre objectiu i que ens hi trobarem, i que farem tots els esforços possibles per col·laborar en la vertebració del territori.
Aquesta col·laboració de les entitats, tot i les diferències, és l’exemple que es vol donar als partits?
Parlar d’unitat seria il·lús. Hem de començar a compartir consensos petits i mitjans. Perquè, si no, no girarem full d’aquesta etapa caïnita. Ens farà forts i ens animarà una xarxa de complicitats. Estem convençuts que el moment actual és un moment per tornar a començar a encarar un nou embat. Nosaltres estem decidits i animats, i ara notem una resposta superior a la que notàvem fa un any, dos anys o tres anys. No és pas la resposta que volem, la volem molt més forta, però la comencem a notar. A nosaltres evidentment que ens toca vertebrar les nostres assemblees de base, però contentíssims que en el territori hi hagi moltes més altres entitats que també vagin vertebrant l’independentisme arreu.
