Josep Costa (Eivissa, 1976) ha sigut el tercer home en el conflicte pel nou mandat de l’ANC. Segon en la llista de secretaris nacionals més votats després de Lluís Llach –amb 3.105 suports, cent i escaig per darrere dels 3.268 del músic–, s’ha mantingut apartat de la batalla pels càrrecs orgànics, que han acabat guanyant els llachistes. Vers lliure de l’independentisme que ja ha trepitjat uns quants ulls de poll des que va deixar de ser vicepresident del Parlament com a diputat independent per Junts, Costa trenca el silenci en aquesta entrevista amb El Món per deixar clar que no tira la tovallola i que, sense considerar-se de cap bloc, pensa ser la dissidència davant els nous dirigents de l’entitat. Per a ell, el que cal és un “debat d’idees” i no de persones, i demana que l’Assemblea no tingui por d’apartar-se de “l’establishment independentista”.
Quin és veritablement el nucli del conflicte a l’ANC?
Evidentment hi ha dos sectors. Els càrrecs elegits pertanyen tots a una candidatura informal o a un sector organitzat. Hi ha un grup de gent que, legítimament, des de fa molt temps estaven preparant aquestes eleccions per prendre el control i el poder de l’ANC i és el que han fet. Han col·locat gent de la seva sensibilitat en tots els càrrecs elegits fins ara i pretenen fer-ho amb tots els càrrecs que queden per triar. En el rerefons hi ha la gent que es va organitzar en contra de la llista cívica. És una candidatura que s’ha format al voltant del no a la llista cívica i que ha decidit apartar els responsables del mandat anterior que la promovien i volen substituir-los. Per això en aquest grup que s’ha imposat en les eleccions hi ha els secretaris nacionals que van dimitir perquè estaven contra la llista cívica.
Però ha arribat un punt que sembla que hi hagi enfrontaments personals…
No són enfrontaments personals, sinó un pla perfectament treballat per ocupar totes les funcions de responsabilitat dins de l’Assemblea. Hi ha un grup de gent que s’ha organitzat, ha participat en les eleccions, ha guanyat i ha pres tots els llocs de responsabilitat. Sense cap voluntat d’integrar o respectar altres sensibilitats. Han dit explícitament que no volien integrar la gent que hi havia fins ara, sinó que volien un canvi total. Però evidentment hi ha un altre debat, molt gran, de fons.
Quin?
El debat de la llista cívica no és només si l’ANC dona suport a una llista al Parlament de Catalunya que competeixi amb els partits. Quan aquest debat es tanca, perquè s’ha tancat, continua havent-hi un debat sobre el model d’Assemblea que es defensa. Són models molt diferents. Hi ha un model que no vol conflicte amb els partits, que vol dedicar-se només a la mobilització, que vol confluir o retrobar-se amb les entitats i partits del mainstream independentista. I el model de la gent que defensava la llista cívica, que ha perdut la confiança en l’establishment independentista. En el fons s’està discutint és si l’ANC torna a l’establishment independentista o si és una veu independent, sense por de tenir idees pròpies i defensar-les encara que sigui en minoria.
Vostè ha mantingut una certa equidistància. És el segon secretari nacional més votat, a poca distància de Lluís Llach, i així i tot ha optat per poca visibilitat durant el conflicte i no s’ha volgut presentar per a cap càrrec. Malgrat que se’l considera pròxim al sector que defensava la llista cívica sense que vostè defensés la llista cívica…
No he volgut saber res d’aquestes batalles pel poder, aquestes batalles de persones i càrrecs. Això sempre ha existit i sempre existirà. A tot arreu. Quan la gent em diu que d’aquesta manera no es pot anar enlloc i que amb tants egos no farem mai la independència, sempre responc que els egos existeixen, són consubstancials a la vida política, social, cívica de qualsevol país, i no podem aspirar al fet que això no existeixi. Sempre hi haurà ambicions, vanitats, enveges, recels, odis i afinitats personals. No soc naïf. Però a mi no em motiva. Jo m’he presentat amb l’objectiu de contribuir al debat d’idees i al debat estratègic. Sobretot tenint en compte el moment que travessa l’independentisme, en què crec que hauríem d’estar parlant de tot menys de persones i de càrrecs. Jo em presento sense equip. Al contrari de Lluís Llach, que ve preparat amb tot un equip de gent per tenir tots els càrrecs. Jo vull defensar les idees en què crec. I els que em donen suport és per això i no perquè formi part d’un grup.
Però hi ha un sector que el considera afí…
Evidentment, hi ha gent que coincideix més amb mi que no altra. Però és estrictament per les idees. Hi ha gent competent i treballadora en tots els sectors. I hi ha gent amb qui no em sentiria tan còmode en els dos sectors. Sobre la llista cívica, tothom sap què penso. He participat en dotzenes de xerrades per tot el territori amb l’ANC. En tot cas és un debat tancat, perquè s’ha votat i ha sortit el no. Però jo no veia bona idea la llista cívica. El problema és el de la inoperància i el de la desconnexió dels grans partits respecte de l’activisme independentista. En aquest diagnòstic que fan els defensors de la llista cívica hi estic totalment d’acord. Però, com s’ha demostrat, fer la llista era molt arriscat per a una entitat civil com l’Assemblea, podia generar una divisió i una crispació interna que a la pràctica faria molt difícil que el projecte pogués tenir èxit. Encara que hagués guanyat el sí a la llista, la divisió de l’ANC en dues meitats feia inviable que tingués èxit. El problema de l’independentisme és de desmobilització, de gent desenganyada i fatigada, que demana alguna cosa més que sentir parlar d’independència. No és una qüestió de nova oferta electoral. En les eleccions del 12-M, hi ha hagut nova oferta i ha tingut molt poc èxit.
Per què passa això?
Perquè s’ha fet, per part de molta gent, un diagnòstic equivocat sobre l’abstenció. Hi ha molts independentistes que han deixat de votar, però no han deixat de votar tots, o no han deixat de votar perquè tinguin ganes de votar un partit independentista nou més creïble, sinó que han deixat de votar perquè ja no creuen en res. O simplement perquè no tenen tradició de votar. La participació del 12-M és un percentatge que està una mica a la banda baixa, però ni tan sols és el més baix de la història. És un percentatge de participació autonòmic normal i corrent. El 2017 va anar a votar gent que no havia votat mai i que no ha tornat a votar. No pots fer política pensant en aquesta gent, perquè és l’última que arriba a les urnes. Abans, has de mobilitzar tots els que hi ha entremig. I això no ho fas amb una campanya electoral. Per tant, la voluntat de fer foc nou i de vertebrar una opció nova que trenqui amb tot el que ha passat aquests anys ja s’ha intentat i ja s’ha vist que el problema no és el de les noves opcions, sinó que és més profund.
Com de profund?
Cal reconstruir el projecte independentista i reconnectar-lo amb la gent a partir de tornar-li a donar la credibilitat que ha perdut. Des del 2016 o 2017 la gent independentista segueix sent-ne, però molta gent ha deixat de creure que la independència sigui factible o assolible en un període raonable de temps. Això ho canvia tot, tu no et sacrifiques ni prens riscos per una cosa que no creus possible. Per simple idealisme, no fas el mateix que per aconseguir una cosa al teu abast. Aquest és el gran repte de l’independentisme, tornar a engrescar la gent no amb la il·lusió de fer la independència, sinó amb l’esperança que realment la farem.
Ja que sembla que això no preocupa ningú, la meva aposta és que l’Assemblea faci aquesta feina, amb rigor i fent una bona anàlisi, de tornar a donar un corpus intel·lectual i estratègic a l’independentisme per recuperar la gent que ha deixat de creure que és possible. Perquè la gent pot ser independentista, però si creu que la independència no és possible potser no vota o vota per altres motius, per exemple per temes com la neteja en unes eleccions municipals o fins i tot per temes de gestió en les eleccions al Parlament. Es tracta que la independència torni a estar al centre del debat com un projecte realitzable a curt termini. I que les eleccions vagin de la independència i no d’una altra cosa.
Però si el debat de la llista cívica està tancat, cosa que diuen els mateixos que la promovien, per què són tan irreconciliables els dos sectors de l’ANC?
No s’ha trobat cap pont perquè no hi havia cap intenció de fer-ho.
Per cap de les dues bandes?
Pels que tenien la majoria. Es veien amb força suficient per ocupar tots els càrrecs i no tenien gens d’interès a arribar a cap acord.
Bé, si guanyes, guanyes…
Però també és veritat que si han calgut sis o set votacions i tensionar les coses fins al punt que s’ha arribat és que potser no havies guanyat del tot.
Ells diuen que el problema era que hi havia una minoria amb possibilitats i voluntat de bloqueig.
Si el quòrum és de dos terços, fins que no tens dos terços no has guanyat. Els estatuts de l’ANC es van fer d’aquesta manera expressament per evitar el que ha passat…
Doncs no funcionen.
S’ha arribat fins on s’ha pogut. Els fundadors van fer aquests estatuts i aquest sistema d’elecció dels càrrecs precisament per evitar que una facció pogués controlar l’organització. És el que ha acabat passant, però s’ha creat tensió per això.
I el resultat d’aquesta tensió quin és? Està trencada l’ANC?
No, ja hi havia hagut processos complicats altres vegades.
Tan virulents?
Quan les coses anaven bé, no es portaven tan enllà aquestes rondes de votacions. L’elecció de Jordi Sànchez també va ser molt tensa, amb la rivalitat amb Liz Castro. El tema és que ara ja està i tothom s’ha resignat al fet que hi ha una facció que s’ha imposat amb el mecanisme de votar tantes vegades com ha calgut. Jo me n’he mantingut al marge tant com he pogut, perquè tot això dificulta tots els debats que s’han de tenir ara, que són els debats d’idees i són els que m’interessen. Vull un debat d’idees i estratègic.
Però si vol liderar el debat d’idees, una manera és liderar l’organització i vostè tenia molts vots. No ha defugit la responsabilitat que implica la gran quantitat de vots que va tenir com a secretari nacional?
Jo penso fer valer aquests vots per al debat d’idees.
Amb quin mecanisme?
De la mateixa manera que Lluís Llach diu que tenia dret a ser president perquè era el més votat, jo crec que tinc legitimitat per ser escoltat en el debat d’idees, amb el mateix suport.
O sigui que el seu pla és presentar propostes al Secretariat Nacional de l’ANC i guanyar, encara que els dirigents no estiguin d’acord amb la proposta?
Primer haurem de veure què proposen ells. El debat d’idees encara no l’hem començat. De portes endins no s’ha debatut gairebé res, encara que de portes enfora sí que ha sortit el discurs de la nova direcció. Però és que s’ha de fer el full de ruta nou i s’ha de començar gairebé amb un full en blanc, perquè venim del full de ruta que plantejava la llista cívica, que venia fins i tot de l’anterior mandat.
Per què no hi ha hagut cap declaració d’intencions en el ple de constitució del nou Secretariat?
Jo vaig proposar fer una declaració política del nou Secretariat que dotés de contingut el nou mandat, com s’havia fet altres vegades en els plens constitutius. Per posar sobre la taula les idees bàsiques de cap on ha d’anar l’ANC, en un context condicionat per dos factors, la pèrdua de la majoria independentista al Parlament i l’aprovació de la llei d’amnistia. Dues coses que des del meu punt de vista són indissociables.
Hi veu causa-efecte?
La pèrdua de la majoria absoluta independentista al Parlament és la conseqüència de totes les estratègies polítiques i pactes que s’han anat fent per aconseguir l’amnistia. La rendició de la classe política autonòmica per aconseguir l’amnistia és el que ha portat a la derrota.
Li dona la raó a Pedro Sánchez i el PSOE, que presumeixen de fer que els seus pactes desmobilitzin l’independentisme.
Si algú pot demostrar-me el contrari que ho faci. És evident que al Parlament, fins i tot abans que emergís l’independentisme com a força central del país, sempre hi havia hagut una majoria nacionalista. Aquest daltabaix de passar de tenir 74 diputats independentistes a tenir-ne 59 no té precedents. No només s’ha perdut la majoria independentista sinó que s’ha perdut amb contundència. Perdre 15 diputats en un Parlament de 135 és una barbaritat. És indiscutible que no hauríem arribat a aquest punt si no fos per totes les estratègies errònies dels partits independentistes en els últims cinc o sis anys. Com per exemple investir Pedro Sánchez. S’ha blanquejat el PSOE. A Catalunya hi havia un cordó sanitari contra el PSC. Durant els anys de l’emergència de l’independentisme i del 155, el PSC era invotable per als catalanistes. No se’l votava ni en les eleccions espanyoles, ni en les municipals, ni a les europees. Eren eleccions que històricament les guanyava el PSC encara que al Parlament sempre hi hagués una majoria nacionalista, i des del 2011 fins al 2021 el PSC no havia guanyat ni una sola d’aquestes eleccions.
Però el 21-D del 2017 va guanyar Cs, en substitució el PSC…
El cas és que el PSC, que guanyava sempre les europees, les espanyoles i les municipals, durant més d’una dècada no en guanya ni una. El PSC estava desnonat. I al Parlament tenia 16 diputats. I llavors, tot just després del 155, investeixen gratis Pedro Sánchez a través de la moció de censura. Després pacten diputacions, ajuntaments… Converteixen un partit que estava desnonat en el partit amb més capacitat d’aliances, amb més capacitat d’aconseguir quotes de poder, perquè pot pactar amb tothom. En el moment en què el blanqueges esdevé central. Durant els anys de mobilització independentista, cap independentista va votar el PSC mai, en cap elecció. I ara tenim gent que eren votants d’ERC o del PDECat que han votat el PSC. I amb una intenció que hauria de fer reflexionar molta gent, amb la intenció de dir prou a l’independentisme. L’independentisme no ha perdut només per l’abstenció, el que més capgira el mapa polític són independentistes que han votat el PSC. Tots els partits independentistes, perquè la CUP també ha investit alcaldes socialistes, s’han dedicat a trencar el cordó sanitari que havia posat la gent al PSC i l’ha posat en la centralitat. Fins al punt de ser-ne ostatges. Perquè amb la reacció judicial contra l’amnistia, estàs en mans del PSOE.
Però l’amnistia ha obert una esquerda en el règim del 78…
És evident que les tensions hi són i que Espanya té problemes d’un temps ençà per fer alternança política normal. El conflicte català ha provocat una cosa que no havia passat mai a Espanya, que és una moció de censura exitosa, la caiguda d’un govern. I això la dreta política i judicial no ho ha perdonat mai. Sí que hi ha un ambient de tensió i ruptura entre els dos grans blocs estatals, però no només per l’amnistia, perquè abans va ser pels indults i després per la reforma del Codi Penal. La clau de tota aquesta guerra és que no es renova el CGPJ. L’amnistia és una manifestació d’aquest conflicte, no n’és l’origen. Potser l’ha agreujat. Però el discurs que prima contra l’amnistia ja no és defensar mà dura contra l’independentisme i protegir Espanya perquè es trenca, sinó que Pedro Sánchez ha fet un acte de corrupció política donant l’amnistia per prendre el poder al PP. Aquest és el greuge. Tot i que sempre hi ha el poli bo i el poli dolent, i el PP fa de poli dolent i el PSOE de poli bo. Es complementen perfectament a l’hora de reprimir.
Per tant, el règim del 78 té capacitat d’absorció d’aquest conflicte que ara té?
Quan es va reformar el TC o el Codi Penal semblava que hi havia grans crisis institucionals, i al cap de dos dies ningú se’n recorda. Hi ha crispació i lluita pel poder, però no percebo una esquerda en els fonaments de l’Estat. Sobretot perquè internacionalment tot aquest debat ha contribuït a recuperar la imatge de l’Estat, ha acabat amb la mala premsa del 155 i els presos polítics. En el fons, han arribat a la conclusió que la repressió està funcionant perfectament i no els cal tenir gent a la presó, amb l’amenaça en fan prou. Ara mateix, el que realment interessa tant al PSOE, com al PP, com a l’estat profund és mantenir latent l’amenaça de la repressió.
El ‘chilling effect’…
Exacte, el ‘chilling effect’. El que volen és que la repressió tingui caràcter dissuasiu perquè no torni a passar res més mai més. Si poden tenir el ‘chilling effect’ sense tenir ningú a la presó, no tancaran ningú a la presó. La utilitat que té l’amnistia per a l’Estat és allargar-ne el procés d’aplicació ‘sine die’, amb recursos al TC, a Europa… I fer servir els forats que té, que ja s’aniran veient. Del que es tracta és que les mesures de gràcia siguin la política dels pròxims anys. Això vol dir que políticament estàs inhabilitat, que no pots fer res, perquè sempre tens una mesura de gràcia pendent. I això és estabilitat per al PSOE. A Pedro Sánchez la virulència de la judicatura li va fantàsticament bé, perquè els líders independentistes s’abracen més fort amb ell.
Tornant a l’ANC, deia que creia que hauria calgut una declaració política. Vostè en va proposar alguna, algun text en concret?
Sí. Però no hi va haver temps material d’arribar a un acord per la gran distància que hi havia entre les parts.
Com hi pot haver tanta distància entre independentistes unilateralistes, que se suposa que és el que hi ha a l’ANC?
En la meva última intervenció abans de marxar de la reunió del Secretariat de dissabte, ho vaig explicar de manera molt gràfica. El divendres, el dia abans, hi va haver la presentació del manifest dels partits i Òmnium celebrant l’amnistia i reivindicant aquesta estratègia que ha seguit la majoria de l’independentisme. I allà sortien Junqueras, Turull, el president d’Òmnium… tot l’establishment independentista. L’amnistia és resultat de la via pactada, no és la via unilateralista. I en el si de l’ANC hi ha el debat de si l’Assemblea havia de ser en aquella foto o no. I per a mi és evident que hi ha alguna cosa profunda en aquest debat de si l’ANC ha de ser en aquest establishment que celebra l’amnistia o ha de ser una veu dissident que denuncia aquests pactes amb l’Estat i que posa en evidència que aquest no és el camí.
Fins ara, l’ANC ha mantingut una posició unilateralista coherent, de dir que els pactes amb l’Estat ens allunyen de la independència. Si tu fas aquesta celebració de l’amnistia com una gran victòria estàs dient que el pacte amb l’Estat dona victòries. Quan en realitat l’anàlisi que jo feia en la meva proposta de resolució era que l’amnistia ens allunya de la independència. Aquesta estratègia de pactes amb l’Estat ens allunya de la Independència perquè ha fet perdre la majoria independentista. Sense majoria independentista no hi ha independència. Qualsevol cosa que hagis fet que ens allunyi de la independència ha sigut un error. Evidentment, jo no vull que ningú pateixi repressió, però, a banda d’això, si políticament estàs pitjor que mai, perquè has perdut la majoria independentista per primera vegada, vol dir que políticament no has avançat sinó que has retrocedit. Com pots celebrar-ho?
Vol dir que els dirigents sortints van decidir no anar a aquesta convocatòria, però que creu que els entrants hi haurien anat?
Lluís Llach va dir que volia recosir la unitat amb Òmnium i amb el Consell de la República i els partits.
Això és una observació genèrica.
La prova del 9 és vas o no vas a aquesta foto.
Però no hi van anar…
Perquè encara no hi havia president.
Vostè creu que hi haurien anat?
Jo crec que la majoria no voldrien anar-hi, però que el moll de l’os és aquest debat. Si l’ANC ha de ser una veu independent i que no tingui por de discrepar i de tenir un discurs propi i una estratègia diferent, i desmarcar-se de l’independentisme majoritari quan s’equivoca, o bé hi ha una aposta de refer la unitat. Ha emergit molt aquest discurs de la unitat. Jo la unitat amb els que van en el sentit equivocat no la vull. No vull anar de bracet amb gent que va cap al precipici i que ens enfonsa políticament. L’ANC ha de tenir la força de convicció de dir ‘aquestes estratègies són equivocades i encara que estiguem en minoria seguirem defensant aquestes idees perquè la salut de l’independentisme ho exigeix’. Què hi guanya l’independentisme que tots els partits i entitats vagin de bracet amb una estratègia equivocada?
Lluís Llach s’ha pronunciat per una candidatura unitària en unes futures eleccions.
Llach va ser diputat de Junts pel Sí i reivindica una estratègia que en el seu moment va tenir recorregut i vam arribar a l’1-O perquè es va fer això. El cas és que ara mateix, entre els principals partits, no hi ha una diferència estratègica substancial. Tots dos estan negociant amb el PSOE l’amnistia i dient que volen fer un referèndum pactat amb l’Estat per la via de la Constitució. Seria lògic que anessin junts a les eleccions. Una altra cosa és si l’ANC ha de treballar en aquesta direcció, perquè això no s’ha discutit a l’Assemblea. És l’opinió personal de Llach. I jo tinc la mateixa legitimitat que ell per dir que aquesta no és la solució. Bàsicament perquè, quan tu has perdut la majoria independentista, el que t’ha d’obsessionar és recuperar-la. I segurament tot allò que s’ha fet fins ara que ha portat a perdre-la no et portarà a recuperar-la.
Però les eines que són els partits fan falta a qualsevol projecte polític. Si diu que crear ofertes noves no és la solució, s’haurà de fer servir les que ja hi ha.
En tot cas això no s’ha debatut a l’ANC i de fet ell mateix després ha matisat això, perquè és conscient que ERC no jugarà a això. És una idea que té el recorregut que té.
Aleshores, què s’ha de fer? S’ha d’anar a repetir eleccions o no?
L’aposta per repetir eleccions en un escenari de pèrdua de la majoria independentista és molt arriscada. Perquè les repeticions electorals, històricament, han reforçat les tendències de les eleccions anteriors. Si no tens una fórmula que realment pugui trencar amb la tendència de les eleccions anteriors, no és bona idea repetir-les. Però és un debat que hem de tenir serenament i no a cop de titular.
Aleshores ha de governar el PSC.
Jo no soc partidari que governi el PSC. Però tampoc soc partidari de fer veure que les coses són d’una altra manera. El PSC té una majoria espanyolista al Parlament si la vol activar. Nosaltres no tenim la possibilitat d’impedir un govern del PSC. El bloc del 155 té majoria absoluta al Parlament de Catalunya.
Però el bloc del 155 també està fracturat, encara que sigui momentàniament.
Tot està fracturat. És un Parlament molt fraccionat i s’ha de fer política i gestionar bé aquesta situació.
Si cap partit independentista facilita d’alguna manera que governi Salvador Illa, es va a repetició electoral.
És que és molt difícil trobar una sortida. Quan t’acabes d’estimbar i has de trucar a la grua perquè vingui a recollir el cotxe, no tens cotxe. I el que hem d’entendre és això. L’independentisme s’acaba d’estimbar.
Però d’aquí al 25 d’agost l’independentisme ha de decidir què fa.
No hi ha cap solució bona. El que ha de fer és control de danys.
Amb quina fórmula?
En tot cas no és repetir el que hem fet fins ara. Potser no tenim temps, però si volem tenir resultats diferents hem de fer coses diferents.
Això és una frase molt coneguda. En què s’ha de concretar en aquest cas?
No sé si som capaços d’aconseguir un cotxe nou d’aquí a l’octubre, però en tot cas ens fa falta un cotxe nou. D’una marca diferent, d’un color diferent i amb un combustible diferent.
Si li deixessin dissenyar aquest ‘cotxe’, com seria? Perquè ja diu que la unitat no serveix…
Bé, la unitat dels partits que tenim ara tal com els tenim no serveix. Agafar simplement els partits que s’han estimbat i posar-los junts no servirà.
El diagnòstic està clar, la dificultat és trobar la solució. Quina proposa vostè?
Discurs nou i gent nova…
D’aquí a l’octubre, hi ha temps?
No hi ha temps de fer-ho bé. Però si hi ha eleccions a l’octubre no hi podem anar amb una sabata i una espardenya. S’hauria d’estar treballant ja per refundar l’independentisme. L’independentisme s’ha de refundar. Potser no hi ha temps d’aquí a unes hipotètiques eleccions a l’octubre, però quan abans comencem abans hi arribarem. Em sap greu perquè potser hi ha gent que ho troba injust, però cal una renovació de lideratges.
Això li vaig preguntar fa un any i escaig i em va dir que es renovarien de manera natural, però de manera natural no està passant. Ha arribat el moment d’exigir, de forçar aquesta renovació?
Crec que sí, ha arribat el moment. A ERC Oriol Junqueras no acaba de voler-se’n anar. Junts està en el 2017 i ha de fer una reflexió. Em sap greu perquè molta gent no ho veu així i pensa que Junts ha tingut un bon resultat electoral el 12-M, però en realitat és un desastre. ERC i la CUP han perdut en total 18 diputats i Junts n’ha guanyat tres, el saldo són 15 menys. I això també és un problema de Junts. Si fas una estratègia que enfonsa ERC i no tens un bot salvavides per a la gent que va en el vaixell d’ERC, la teva estratègia és també responsable del que passa.
Hi ha una batalla per l’hegemonia independentista, no se n’amaguen.
La raó principal per la qual es perd la majoria independentista és perquè tot el vot que es perd d’ERC i la CUP no se’n va a Junts més que una petita part, sinó que se’n va una part a l’abstenció i la part més important al PSC. Igual són només 75.000 vots, però 75.000 vots que passen d’un bloc a l’altre és el que ho capgira tot. Per tant, si Junts ha fet una estratègia que ha provocat això, també s’ha equivocat. I si has fet una estratègia que ha mobilitzat l’adversari has de repensar-la. L’evidència és que Junts és incapaç de sumar una majoria independentista. Ha apostat de manera molt clara per l’hegemonia dins el bloc independentista. Ara ja té l’hegemonia del bloc independentista enfonsat. De què et serveix ser hegemònic dins d’un bloc enfonsat? Aquesta és la reflexió que tots han de fer.
Els uns i els altres s’han destrossat mútuament per aconseguir l’hegemonia fins al punt que ja no hi ha majoria independentista. Tots dos són responsables de la pèrdua de la majoria independentista. La seva guerra ha empetitit l’independentisme. Per això, si es planteja una coalició d’ERC i Junts per a les pròximes eleccions, el problema és que, després de sis o set anys d’estar-se matant, quina credibilitat tindria aquesta candidatura? Si fos possible em semblaria bé, però és que no ho veig. I crec que la immensa majoria de gent no ho veu. Els que s’han estat matant entre ells, han de fer un pas al costat.
