El resultat electoral de les eleccions al Congrés del 23 de juliol van deixar la clau de la governabilitat d’Espanya a l’independentisme. Tant ERC com Junts han fixat com a clau de volta de la negociació per renovar el socialista Pedro Sánchez com a president del govern espanyol l’amnistia i l’autodeterminació. L’amnistia, però, ha agafat un aire protagonista en l’inici de les converses entre el PSOE, Sumar, Junts i ERC. Una possibilitat que ha provocat un encès debat polític, mediàtic i jurídic sobre la constitucionalitat d’una mesura d’aquestes característiques. Ara bé, experts consultats per El Món asseguren que hi ha una raó indiscutible per la qual és plenament constitucional una norma d’aquestes característiques. En concret, és que la vigència de la llei d’amnistia del 1977, dictada durant el franquisme, avala i garanteix que una nova llei d’amnistia és plenament constitucional.
Una opinió defensada pel catedràtic de filosofia del Dret i exdegà de Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Vilajosana, el catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona advocat i exdegà del Col·legi d’Advocats Jaume Alonso-Cuevillas, i Joan Ridao, professor de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona, lletrat del Parlament i director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern. Tots tres veuen “perfectament constitucional” una virtual llei d’amnistia sobre els condemnats o processats pel Procés. A més, tots tres veuen que una maniobra per part del poder judicial per intentar aturar una norma d’aquesta mena a través de qüestions d’inconstitucionalitat és una via factible, però que també pot ser neutralitzada a través de les institucions.
Una amnistia històrica
Divendres 14 d’octubre de 1977. Falten cinc minuts per a un quart d’una del migdia. El diari de sessions del Congrés, encara en format de Corts Constituents, inclou en el seu sumari la proposició de llei d’amnistia. Una norma que seria indispensable per iniciar el que es coneixeria com a Transició espanyola, que va portar a la Constitució espanyola de 1978, a la qual l’espanyolisme es refereix, com una lletania, com a la “Constitución que nos dimos entre todos”. La llei d’amnistia, prèvia a la Constitució, que és del desembre del 1978, és la darrera gran llei d’aquestes característiques que ha aprovat l’Estat espanyol. Cap institució de poder en discuteix, a hores d’ara, la seva validesa, vigor o legitimitat, tot i que és anterior al règim constitucional.
Precisament per aquest motiu, és l’exemple clamorós i “de sentit comú” que acredita que una llei d’amnistia com la que proposa l’independentisme al PSOE i Sumar és perfectament factible dins la Constitució de 1978. “La llei 46/1977 d’amnistia és anterior a la Constitució, però en cap moment ha estat posada en dubte la seva constitucionalitat, ni tan sols en aplicació de la disposició derogatòria tercera de la carta magna, que deixa ben clar que queden derogades les disposicions s’oposin al que ha establert aquesta constitució”, puntualitza Vilajosana. “Si el text porta vigent més de quaranta anys i encara hi ha gent que no se la pot jutjar perquè està protegida per aquesta llei, vol dir que continua vigent en l’ordenament jurídic i, per tant, que la Constitució permet l’existència d’una llei d’amnistia”, afegeix. “És la prova del nou”, remarca. “L’argument que la llei del 77 és anterior a la Constitució és fal·laç”, sentencia Vilajosana, “perquè si aquesta fos la qüestió hauria perdut tota la vigència i estaria expulsada de l’ordenament jurídic, i en canvi es continua aplicant”.
Una opinió absolutament compartida per Joan Riado, que considera que la vigència no discutida de la llei d’amnistia del 77 permet concloure que és “plenament constitucional” i que l’actual règim jurídic permet una nova llei d’aquestes característiques. “Alguns opinen que si el text constitucional prohibeix com a mínim l’indult general, amb més motiu prohibeix l’amnistia, que seria encara més”, indica Ridao. “Ara bé, aquesta tesi no sosté, si es té present el que defensa el Tribunal Constitucional en diverses sentències històriques, per exemple la 63/1983, que no va qüestionar en absolut l’actuació de legislador aprovant la llei d’amnistia del 77, o bé la sentència 147/1986, que va analitzar la possible modificació d’aquesta llei el 1984 i no va fer cap mena de retret d’il·legitimitat“, argüeix. Per la seva banda, Cuevillas distingeix molt clarament un indult general, prohibit per la Constitució, d’una amnistia, perquè són dues figures jurídiques diferents. “Són números closos, és a dir, tot allò que no està expressament prohibit està permès, és un principi liberal d’interpretació indiscutible”, al·lega el catedràtic. “Una llei d’amnistia és perfectament viable dins la Constitució, i el text del 1977 ho corrobora”, subratlla Cuevillas.
Un ‘Vietnam’ de qüestions d’inconstitucionalitat
Un dels debats derivats del fet que hi ha sectors que veuen manca de constitucionalitat en una eventual amnistia és el que anticipava el catedràtic de Dret Penal, Joan Queralt, el passat 8 de setembre a l’acte d’Amnistia i Llibertat. Queralt va participar en el redactat del projecte de llei d’amnistia de l’any 2021, i anunciava que en un nou projecte d’aquestes característiques s’havia de tenir present “el que poden maquinar els jutges per intentar aturar l’aplicació d’aquesta llei”. La resposta no s’ha fet esperar, i fonts del Poder Judicial es van esplaiar en aquest sentit en els comentaris de passadís off the record en la cerimònia d’obertura de l’any judicial, en què van deixar entreveure un veritable Vietnam de processos individualitzats a través de la qüestió de constitucionalitat.
Es tracta d’un mecanisme formal que tenen els jutges i magistrats per aturar un procediment, que pot ser sol·licitat per alguna de les parts com el ministeri fiscal, si tenen dubtes sobre la constitucionalitat d’aplicació d’una determinada norma en un cas concret. La presentació d’aquesta qüestió paralitza l’aplicació de la norma fins que el Tribunal Constitucional no decideix, per tal que no es produeixen efectes irreversibles. Cuevillas, però, opina que seria un mecanisme gairebé de frau perquè “una decisió política d’aquestes característiques no pot ser objecte de submissió judicial”. Vilajosana creu que “no només és una possibilitat sinó que en el cas del Procés ho han fet contínuament, de posar bastons a les rodes”. “És una manera de fer de legislador”, raona. “Una ofensiva de qüestions d’inconstitucionalitat generaria distorsions i serien els darrers trets a la defensiva”, opina.
En aquest context, els tres juristes consultats donen per fet que s’interposarà un recurs d’inconstitucionalitat a través dels mecanismes previstos per la llei, com ara la signatura de 50 diputats. Un recurs d’aquesta mena podria produir una suspensió dels efectes o de la seva aplicació. Mentrestant, les qüestions d’inconstitucionalitat quedarien a l’espera de la resolució final del TC. Si el tribunal avala la llei d’amnistia, les qüestions d’inconstitucionalitat caurien per “pèrdua d’objecte”, però hi hauria un col·lapse de dos o tres anys fins que els magistrats no decidissin. “Cada cas d’amnistia és un cas d’extinció de la responsabilitat penal i el jutge penal, o una audiència o fins i tot la sala penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, pot dir que ‘percep un dubte d’inconstitucionalitat’ i immediatament queda suspès el procediment, una situació que genera molts dubtes i inseguretat”, conclou Vilajosana.
Un principi de justícia
Ridao s’inclina per defensar el “principi de justícia” per neutralitzar una batalla campal entre jutges i legislador. Així, interpreta que hi ha una aplicació del que s’anomena “justícia restaurativa i justícia transaccional”. “És a dir, els fets que s’han d’incloure en la llei d’amnistia mai no s’haurien d’haver castigat ni perseguit penalment; a més, hi ha el principi constitucional de justícia, per tal que es recuperin els valors de justícia afectats per decisions injustes i desproporcionades com les que s’han viscut arran del Procés, des del 9-N al Primer d’Octubre”, detalla Ridao.
En la mateixa línia s’expressen Cuevillas i Vilajosana. “Una amnistia és tècnicament el perdó del delicte”, afirma el primer. Un enunciat que ajuda a dimensionar l’efectivitat d’una llei d’aquestes característiques. Vilajosana entén que les darreres actuacions de l’alta magistratura espanyola amb l’independentisme no han estat gaire curoses amb els principis generals i, per tant, poden generar un “cacau” de qüestions d’inconstitucionalitat, tot i que “segurament es veuen a venir que l’actual composició del TC refrendaria una llei d’amnistia”. “Potser esperen que passin els anys i canviï la composició del tribunal…”, ironitza. En tot cas, el temps ha donat la raó als que veuen que una llei d’amnistia és perfectament assumible amb el benentès que la Constitució en manté en vigor una fins i tot més antiga que la mateixa Constitució.
