Sis anys després de la celebració del referèndum del Primer d’Octubre continua oberta una ferida sobre un dels elements claus d’aquella jornada: les urnes. El fet que cap cos policial ni el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) les trobés ha provocat tota mena de tesis. Algunes són més aviat llegendes urbanes o simples teories de la conspiració. Ara bé, fonts del cos dels Mossos d’Esquadra consultades per El Món asseguren que “d’urnes se’n van trobar”, però es van estimar més no dir-ne res perquè només eren set i trobaven “ridícul” ensenyar una collita tan minsa. “El que volíem i volien era trobar-ne centenars, un camió, o un magatzem, però el sistema de repartiment [es van anar disseminant per tot el territori de manera molt aïllada] no ho va permetre”, apunten les mateixes fonts amb un punt de resignació augmentada pel pas dels anys.
El fiasco de no trobar les urnes va ser una qüestió recurrent per a les defenses, tant al judici del Procés al Tribunal Suprem com al judici a la cúpula d’Interior i el major del cos dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, a l’Audiència Nacional. Les acusacions ho passaven per alt. No tenien ganes de burxar en el fet que les urnes les havien buscat els tres serveis d’informació de les policies que operen a Catalunya més el Centre Nacional d’Intel·ligència, els serveis secrets de l’Estat, que s’hi van afegir més tard, en una operació dirigida per Paz Esteban. De fet, Esteban tenia certa experiència en processos electorals perquè va dirigir la seguretat, aleshores comandada pel Centre Superior d’Informació de la Defensa (CESID) –pare de l’actual CNI– del famós referèndum de l’OTAN, organitzat pel govern espanyol de Felipe González. Quan s’acostava el Primer d’Octubre, Esteban va assegurar a l’aleshores vicepresidenta espanyola, Soraya Saenz de Santamaria, que no hi havia urnes. Esteban va acabar caient cinc anys després, quan havia passat a ser directora del CNI, com a boc expiatori que va pagar amb la seva defenestració l’escàndol del programa Pegasus amb el Catalangate.
“El comissari Castellví no tenia prou agents”
Tot i que el Servei d’Informació de la Guàrdia Civil i la Comissaria General d’Informació del Cos Nacional de Policia buscaven com a perdiguers les urnes, no les van trobar, o això van assegurar en diferents declaracions testificals al judici del Suprem i el de l’Audiència Nacional. Per treure’s les puces de sobre, van apuntar als Mossos d’Esquadra, argüint que eren la policia integral a Catalunya, la més nombrosa, i que tenien “antenes a tot el territori”. “La responsabilitat també era seva”, insistien des de les estrades.
Però comandaments de la policia de la Generalitat en aquelles dades es defensen i recorden que els recursos “eren els que eren”, i més després d’un atemptat jihadista com el que es va perpetrar a Barcelona i Cambrils el 17 d’agost. “El comissari Manel Castellví –llavors cap de la poderosa Comissaria General d’Informació– tenia els agents que tenia, no tenia un miler de persones per buscar urnes a través dels sistemes policials d’informació. A més, com a policia integral, els agents d’Informació dels Mossos paraven l’orella a molts altres riscos, com els extremismes violents o agents externs que aprofitessin l’ambient a Catalunya per generar aldarulls”, remarquen les mateixes fonts.
En van trobar poques i unes aïllades de les altres: “Era ridícul ensenyar set urnes”
“Tot i això, d’urnes, els Mossos en vam trobar. Si no recordo malament, van ser set, però de manera aïllada”, admeten antics comandaments en conversa amb El Món. Els Mossos que hi ha pel territori les van detectar, algun fins i tot sense voler. El major Trapero va decidir no fer-ne bandera perquè “hauria estat una mica ridícul ensenyar set urnes”. Una decisió compartida també pel ministeri de l’Interior, dirigit aleshores per Juan Ignacio Zoido, que volia trobar “quantitats importants”, com va passar amb les paperetes, de les quals el 20 de setembre van confiscar més de 9 milions en una nau de Bigues i Riells i, el 28 del mateix mes, 2,5 milions –juntament amb 4 milions de sobres– en una empresa d’Igualada.
Periple internacional buscant les urnes
La recerca de les urnes va ser una ofensiva en què no es van estalviar recursos. Agents de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia es van desplaçar a totes les fàbriques susceptibles de fabricar urnes no només a Catalunya, sinó a Espanya, França, Itàlia i, fins i tot, Holanda. De fet, els investigadors buscaven urnes convencionals, de metacrilat. Un dels encarregats d’adquirir-les explica a El Món, no sense ironia, que precisament es “trobava al despatx d’una fàbrica mirant preus, mides i lliuraments quan l’amo de l’empresa va rebre una trucada de la Guàrdia Civil”. Aquí està una de les claus de volta de tot plegat, que els policies “no sabien què buscaven”. “Bé, sabien que buscaven urnes, però normals, no del model i material que es van fer servir”, opinen les mateixes fonts.
Però un cop van saber com eren, arran de les troballes aïllades dels Mossos, tampoc no hi van ser a temps. En aquest punt, entra un altre factor, i és “l’esquer fals”. És a dir, que des del Govern o des de les entitats, molt vigilades, feien passes per despistar o enterbolir les perquisicions, donant per fet que les urnes que s’utilitzarien o bé serien les que rauen en poder dels ajuntaments –es va posar vigilància estàtica als magatzems municipals– o bé que en comprarien del mateix model o del model utilitzat per la consulta del 9-N, que eren de cartó. Els impulsors del referèndum de l’1-O, a més, tenien alternatives i plans B, com ara unes urnes plegables que semblaven carpetes portafolis, o altres que encara dormen el son dels justos en algun magatzem d’Europa, per si de cas fallava el pla A. “Anaven i anàvem a cegues”, comenten fonts policials. La majoria de comandaments consultats neguen la “teoria de la conspiració” que especula que les van trobar però es van estimar més deixar-les passar per justificar una intervenció policial el dia de la votació. “No té cap sentit, si les haguessin trobat, era caça major”, raonen.
Les excuses de Soraya Sáenz de Santamaría
Un dels moments més tensos del judici del Procés, que va obligar Manuel Marchena a tallar en sec un interrogatori, va ser arran de les urnes. Va ser la jornada de la vista oral del 27 de febrer del 2019, quan va seure a l’estrada, com a testimoni, Soraya Sáenz de Santamaría. Com a vicepresidenta, era formalment la coordinadora de tot l’operatiu polític contra el Primer d’Octubre i responsable política del CNI. Xavier Melero, l’advocat del conseller d’Interior del 2017, Quim Forn, va agafar-se els matxos i va aprofitar una etzibada contra els Mossos de Santamaría per girar la truita contra el CNI.
L’aleshores vicepresidenta va acusar els Mossos de “deslleialtat”. Melero li va comparar la “deslleialtat” dels Mossos amb la “deslleialtat dels membres del CNI”. “La van advertir de la presència d’urnes a Catalunya abans de l’1-O?”, li va retreure Melero. Soraya es va defensar replicant que la investigació estava a càrrec de l’autoritat judicial, no pas d’ella. Melero va insistir: “Va titllar de deslleials els agents del CNI que no van trobar les urnes que van aparèixer per art de màgia als col·legis electorals?”. A continuació, el coordinador de les defenses dels presos polítics de Junts, Francesc Homs, que va preguntar “Com podria explicar a la sala que, amb tota la intel·ligència de l’Estat espanyol, no es trobés ni una sola urna?” “Complint decisions judicials, diferents forces de seguretat porten a terme escorcolls en els quals, com és ben conegut, es va requisar material electoral, en determinades actuacions es va tenir resultat i en altres no”, va respondre una tensa Sáenz de Santamaría.
El CNI va fallar
Els advocats sabien que posaven el dit a la nafra. La Moncloa tenia, suposadament, la garantia del CNI que no hi havia urnes. L’encarregada del dispositiu era Paz Esteban, la número dos de La Casa i persona de confiança del director, el general Félix Sanz Roldán. Quan les urnes van aparèixer als col·legis a primera hora de l’1-O, els serveis d’intel·ligència van quedar amb evidència i va prendre força la declaració del migdia del 20 de setembre del llavors president de l’ANC, Jordi Sànchez, a la plaça Sant Jaume. “Han trobat paperetes i sobres, però les urnes no les han trobades, no les han trobades!”, subratllava als mitjans, conscient que la manera com s’havien distribuït no deixava gaire marge. Ni Sanz Roldán ni Esteban tenen ara cap responsabilitat al CNI. Tots dos van ser destituïts per Pedro Sánchez, el primer aprofitant una escletxa legal i l’altra, per l’escàndol de l’espionatge massiu a líders independentistes amb el programa Pegasus.
Malgrat els esforços de la policia per evitar, les nits del 29 i el 30 de setembre, que entressin urnes als col·legis, va ser tard. Les urnes van aparèixer amb una alta complicitat dels ciutadans que fins i tot va sorprendre els Mossos i, tot i els esforços de les defenses en els grans judicis del Procés, les urnes van passar d’esquitllada pels comandaments policials i polítics que van desfilar per les estrades. De fet, hi va haver un jutjat de Barcelona que va intentar investigar la compra de les urnes, però va quedar en no res. I en la densa instrucció del jutjat 13 tampoc hi ha cap rastre de les urnes. Com si fos una qüestió tabú. Un tabú que, sis anys després continua, llevat que per la part independentista gairebé s’han donat tots els detalls de com es van comprar, com van arribar i com es van distribuir. Però, a hores d’ara, no queda clar per què ningú no les va trobar.
