Poques vegades una frontera territorial coincideix en una frontera mental i visual com la que es constata entre Gibraltar i La Línia de la Concepción. Sembla que hi hagi pràcticament 30 anys de diferència. Fins i tot, l’escultura dedicada als treballadors espanyols del penyal (Un home amb gorra i bicicleta) està decorada amb flor de plàstic que contrasta amb un país on es para el trànsit si aterren avions. La diferència entre Espanya i Gibraltar és en aquest punt enorme, tan enorme com és la consideració política del penyal segons s’estigui a una banda o altra de la frontera. Tanta és la murreria entre les dues comunitats que des dels gibraltarenys es miren la causa catalana amb certa empatia. Fins i tot, algun recorda el paper dels catalans que van participar en la presa del penyal.
És un dia feiner, un dijous. Un dia com qualsevol altre. Els treballadors espanyols i algun turista despistat entra al Penyal de Gibraltar. Un lloc inexpugnable, britànic, amb sobirania pròpia i amb una història que ha forjat un caràcter curiós, entremaliat. Els seus habitants ni s’haurien immutat per les eleccions autonòmiques dels seus veïns sinó fos perquè el nacionalisme espanyol -atàvic al PP, Cs i PSOE- ha tornat a treure Gibraltar arran de l’acord del Brexit. La premsa de Gibraltar destaca que el govern espanyol només ha fet soroll per tapar les eleccions andaluses. Gibraltar, com passa els mesos d’agost, torna a entrar en campanya. Aquest cop exagerat, perquè fins i tot, l’encara ministre d’Exteriors, Josep Borrell, es vantava que un compromís polític amb Brussel·les sobre Gibraltar era “el més important des del Tractat d’Utrech”.
Brexit i l’acord
El pacte entre la UE i Espanya, l’ha utilitzat l’executiu de Pedro Sánchez per posar en circul·lació -és un tren recorrent- la sobirania de Gibraltar que tan humilia l’Estat espanyol. Malgrat els escarafalls, Gibraltar i Espanya continuen fent com sempre. Els primers mantenint la seva sobirania, la seva pau del penyal, i els altres intentan que les diferències socioeconòmiques a banda i altra de la frontera no siguin tan bèsties. Precisament, arran del Brexit el mateix dijous Borrell signava amb el número dos de Theresa May, el ministre de gabinet David Lidington, els quatre memoràndums que han de regular la transició de la sortida de Gibraltar de la Unió Europea. Els acords signats són sobre els drets dels ciutadans, el tabac, el medi ambient i la cooperació policia i aduanera. És a dir, intentar pal·liar el contrabando de tabac a còpia de baixar preus, respecta per les obres de la costa i evitar el frau fiscal que segons la Hisenda espanyola es porta a terme des del Penyal.
Però la situació política és ben diferent. Als botiguers de Gibraltar els molesta sortir de la Unió Europea –de fet, el ‘no’ en el referèndum va arrassar al Penyal– perquè entenien que estar a les ordres de Brussel·les limitava la capacitat de fer la punyeta d’Espanya. El ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, recordava la setmana passada que si bé ara Espanya els pot fer la punyeta en la negociació comercial entre el Regne Unit i la Unió Europea, està tranquil perquè “Espanya mai podrà fer fora Gibraltar del Regne Unit”. Una idea que molts dels gibraltarenys comparteixen. “Sinó han pogut en 300 anys… poc podran ara”, comenta en Mike un jubilat que aprofita el resol de la tarda en un banc de l’entrada del cementiri. “Sempre estan igual”, resum Mary, que acompanya una nena als gronxadors de Catalan bay.
I Catalunya?
En una espècie de terrassa pública, una família gibraltarenca destaca que “molts catalans treuen el cap a Gibraltar”. “Hi ha simpatia i més ara que volen la independència d’Espanya”, ironitzen tot i que ho veuen “lluny”. Però la simpatia ve de lluny. Catalunya té una història íntimament lligada ala de Gibraltar. No només per la participació d’uns 300 catalans en la seva conquesta per part dels austracistes als Borbons -com va fiscalitzar el filòleg Martí Crespo, que també hi va escatir els menorquins que s’hi van quedar- sinó que el Penyal va servir de moneda de canvi per que els anglesos treiessin el nas de Catalunya a la Guerra de Successió. Com recorda el catedràtic d’Història i especialista en la Guerra de Sucessió, Agustí Alcoberro, “tot i la sobirania britànica, la gràcia fou que els anglesos, dins els aliats, no eren gaire partidaris d’invair el penyal per tenir un cap de pont a Castellà”.
El Tractat d’Utrech, de 1713, n’és la prova. Els anglesos es retiren de la batalla per obtenir el tro castellà a canvi de Menorca, Gibraltar, el asiento de Negros i el permís per comerciar amb les colònies americanes. Un balanç que els anglesos i la resta dels aliats consideraven bens molt superiors a mantenir l’acord amb els catalans. La resta de la història ja és prou coneguda. Pel nacionalisme espanyol, Gibraltar continua sent una humiliació i Catalunya un problema. I això també s’ha constatat en la campanya electoral andalusa. Vox, la ultradreta nacionalista espanyola, s’ha vantat en aquesta campanya d’haver lluitat contra els “colpistes catalans” i d’haver fet posar el “nom de Gibraltar en boca de Pedro Sánchez”.
