La veritable trama russa per desestabilitzar Espanya, l’única de comprovada, no tenia res a veure amb Catalunya i el Procés. Va ser un espia rus que se li va colar, fins al fons, al Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Malgrat tots els informes policials sobre altres espies russos que es volen vincular a l’independentisme, l’únic cas comprovat és aquest altre. I està constatat per dues sentències judicials, una de les quals –curiosa casualitat– redactada pel president la sala penal del Tribunal Suprem, Manuel Marchena. Un cas que ara ha tornat a respirar pels darrers esdeveniments de la guerra freda entre Rússia i el Regne Unit, en concret, per l’afer de Serguei Skripal. Parlem de Roberto Flórez, un espia del CNI que va ser descobert com a doble agent de Rússia i que té en el seu historial haver estat el primer condemnat per traïció en la democràcia espanyola. Un cas real que contrasta amb el cas d’Alexander Dmitrenko, relatat en l’operació Volhov que el jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona segueix contra diversos líders civils de l’independentisme.
L’afer Flórez té tots els ingredients d’una extraordinària serie de Netflix. Era l’any 2004 quan la CIA es va negar a compartir informació amb el CNI perquè sospitaven que els serveis d’intel·ligència espanyols tenien un infiltrat rus, un talp, en l’argot del món de l’espionatge. La reacció no es va fer esperar i, el juliol d’aquell mateix any, el que aleshores era director del Centre Nacional d’Intel·ligència, Alberto Saiz, va ordenar una informació reservada d’investigació. De fet, va ser una investigació confidencial al marge del protocol de disciplina interna de La Casa (nom del CNI en l’argot de seguretat). En primera instància, no es va trobar cap sospita més enllà d’alguna negligència administrativa, i davant el neguit provocat per l’avís de la intel·ligència nord-americana es va centrar la recerca de suposats talps entre el personal que ja havia abandonat el centre. I bingo. Va començar una profunda i intensa investigació amb derivades geoestratègiques i problemes diplomàtics d’alta sensibilitat.
L’equip d’investigació es va topar amb un presumpte sospitós. Es tractava de Roberto Flórez. Segons acredita el sumari 19/2007 del jutjat d’Instrucció 48 de Madrid, al qual ha tingut accés El Món, que va instruir posteriorment la causa, es tractava d’un caporal de la Guàrdia Civil que va entrar en nòmina del Centre Superior d’Informació de la Defensa (CESID), el pare del que posteriorment seria el Centre Nacional d’Intel·ligència, el 20 de març del 1991. El 22 d’abril del 2004, poc més d’un mes després dels atemptats de l’11-M, va sol·licitar la baixa voluntària. Flórez tenia un expedient exemplar en operacions clandestines, fins i tot a Euskadi i a Llatinoamèrica. Era un agent de camp que es bellugava molt bé en la clandestinitat. Però pel seu esperit, un pèl temerari, va estar a punt de ser descobert en alguna ocasió i va obligar la direcció operativa del CNI a canviar-li el destí.
Aquest va ser el punt clau. Des de l’1 de setembre del 2000, Flórez va estar destinat a l’Escola de Formació de La Casa, a la mateixa seu dels serveis d’intel·ligència, un imponent edifici a la carretera de la Corunya a Madrid, a tocar de la capital espanyola. Va ser en aquesta nova feina, que l’antic agent de camp, acostumat a l’acció, va albirar l’oportunitat de treure’s el mal gust de boca de deixar les activitats d’acció amb cert esperit de revenja i, de retruc, guanyar alguns euros més. Aprofitant que havia de fer monografies sobre tècniques i mètodes d’informació i intel·ligència, va accedir, sempre segons les dues sentències de la justícia espanyola, a informació classificada com a secreta. En concret, va realitzar una monografia sobre “captació fonts humanes” que va acabar de reblar les sospites. Flórez va accedir i codificar informació sensible del CNI tot i que “ni tenia autorització per estudiar-la ni estava relacionada amb la tasca que se li havia encomanat”. La tesi de l’Audiència de Madrid i del Tribunal Suprem és que la informació la va recollir per oferir-la als serveis secrets russos.
La informació que va recollir Flórez va ser desclassificada pel consell de ministres del 27 de març del 2009 a fi de lliurar-la al jutjat que instruïa la denúncia. La informació, en primer terme trobada al seu domicili de Puerto de la Cruz (Tenerife), va angoixar tot el sistema de seguretat espanyol. De fet, el cas va ser la primera vegada que va obligar un director dels serveis d’intel·ligència espanyols a convocar una roda de premsa per detallar a l’opinió pública l’abast del problema. Els fitxers informàtics amigos.doc, unallocated o documents com el Pla de Seguretat documental i material criptor, un complet informe sobre la Divisió de Contraintel·ligència, document ICATH, un “llistat complet de personal per ordre alfabètic” o “l’organigrama complet del CNI”, entre d’altres. Documents altament delicats que afectaven de ple la institució que havia de vetllar per tota la seguretat interna i externa de l’Estat.
Dues cartes inquietants
El més inquietant, però, van ser dues cartes trobades en els escorcolls de casa seva dirigides a Petr Yakovlevitx Melnikov, que va ser conseller de l’ambaixada de la Federació Russa a Espanya des del 28 d’agost del 2000 i fins al 3 d’octubre del 2003. En sengles missives, l’espia espanyol mostrava la seva “disposició a col·laborar amb el servei i el país que vostè representa” i lliurava part de la documentació com a prova de confiança. Així mateix, oferia els seus serveis de manera més concreta: “Identificar i mantenir actualitzat el qui és qui del Centre amb noms i cognoms, perfils psicològics i professionals, DNI, pseudònims, titulacions, feines, organismes, doctrines, missions i les divisions del centre”. Així mateix, venia els coneixements que el CNI tenia de la “Divisió de Contraintel·ligència en relació amb les activitats del SVR-GRU [serveis secrets russos] al món i les operacions contra aquest serveis a Espanya i altres parts del món”. També ficava en el paquet col·laboradors, tapadores i, el que era més preocupant, “facilitar la penetració d’agents al CNI” i revelar noms dels agents dobles o agents que treballaven per contenir els operatius russos.
Florez va al·legar que els documents només formaven part “d’un treball” i que els casos eren “irreals”. El seu advocat, Manuel Ollé, va assegurar a El Món que “fa tant temps del cas” que no en recorda “els detalls”, tot i que va ser un judici molt especial perquè era el primer que se celebrava per un delicte de traïció i es va fer a porta tancada perquè els testimonis (agents del CNI) i la informació que s’hi explicava eren confidencials. “Era un cas irreal per evidenciar les deficiències als serveis d’informació espanyols”, va argüir. De fet, es va escudar en el fet que les cartes no s’haurien enviat mai. Detall que el Tribunal Suprem va recollir en el seu recurs sentenciant que no s’havia pogut acreditar que les cartes haguessin arribat al destinatari. Flórez va defensar sempre que el material trobat “el va ficar en una bossa i mai més el va treure, fins que el van trobar en els escorcolls”. El seu advocat durant el judici va insistir i remarcar que mai es va aportar una “sola prova que acredités que hauria lliurat o venut informació classificada als russos”.
La justícia, però, no el va creure. L’Audiència Provincial de Madrid el va condemnar a dotze anys de presó l’11 de febrer del 2010 per un delicte de traïció. L’espia va recórrer en cassació al Suprem, i ves per on, va ser Manuel Marchena el ponent de la sentència de resposta la recurs. Hi va mantenir la culpabilitat per un delicte de traïció però va rebaixar-li la pena a 9 anys de presó. Tot i la condemna, mai es va saber del tot l’abast de la filtració d’informació i com havia afectat el CNI. El cas va quedar en el record, fins que el diari The Times va tornar a recuperar el seu nom en el cas Sergei Skripal, l’agent doble enverinat amb Novkotx al Regne Unit. Segons apuntava el diari britànic, Flórez hauria delatat les trapelleries de Skripal que haurien causat que el Kremlin el “neutralitzés”. Flórez va negar en rodó aquestes afirmacions recordant que aquest nom no era a les seves “llistes”. Sigui com sigui, aquesta sí que és una veritable història russa, segellada per Marchena, que s’assembla com un ou a una castanya la famosa trama russa del Procés.
