Ells mateixos ho reconeixen sovint: la convocatòria electoral del 12-M, després d’un bloqueig dels pressupostos que fins i tot la consellera d’Economia Natàlia Mas ha reconegut com una “sorpresa”, va agafar la Candidatura d’Unitat Popular a contrapeu. El fracàs electoral de les darreres eleccions al Congrés dels Diputats, afegit a unes municipals en retrocés –amb la pèrdua d’una vintena de regidors i uns 40.000 vots, marcada per la pandèmia, però també pel context de desmobilització de l’esquerra independentista– va endegar un procés de “refundació” que havia de servir per arribar a les pròximes conteses electorals amb una nova cara de l’espai tradicional de l’anticapitalisme català. Les primeres converses del Garbí, des de finals del 2023, van servir per elaborar un esbós de la formació del futur, i tot plegat s’havia de concretar aquest mateix mes de maig amb una Assemblea Nacional que ha xocat de cara amb les urnes. La campanya del 12-M s’ha viscut, doncs, en la tensió entre la CUP que era i la CUP que serà, amb forts perfils joves –que delaten el camí que s’albira– provant de complementar els fonaments històrics d’un projecte que, com a tal, ja té tres dècades.
Les dues caps de cartell en són clar exemple. Des de la formació fan servir, de fet, aquest mateix concepte: Laia Estrada i Laure Vega “es complementen”. Una més programàtica; l’altra, emotiva. De la teoria a la praxi i de la praxi a la teoria, i torna a començar. Recorrent el mateix camí ideològic, ho fan de maneres diferents: fins a l’últim moment, la tarragonina ha estat l’encarregada dels discursos més, per dir-ho així, electorals. Els batzacs a Junts i ERC, les fórmules de campanya –”El Hard Rock és turisme familiar? On porten les seves famílies aquesta gent?”–; l’execució diària del que és, al cap i a la fi, una contesa d’organitzacions recau en Estrada, contundent en el cos a cos. La de Vega, per altra banda, és una revolució -també- de l’esperit. La santboiana, amb mirada llarga, ha centrat els seus esforços a trencar els lligams ideològics del “neoliberalisme pijo” –així l’anomena David Fernández–; amb intervencions que semblen correspondre’s amb temps més interessants, però que el partit llegeix com a prospectives: quan la conjuntura es faci insostenible, ells ja hi seran. Primera i segona per Barcelona han funcionat, doncs, com la clau de volta a l’atzucac del Garbí: com ser a la vegada la CUP de sempre i la CUP de demà; o, millor, si la CUP de demà pot ser també la de sempre.
El càlcul cupaire encara s’ha de formular, però cerquen una equació complexa: com s’obren les grans alberedes des de la “feina de formigueta”? El diagnòstic de la formació a mitjà termini obre possibilitats per atacar les bases mateixes de l’estructura de poder al Principat –parlen d’un hipotètic “moment populista”, una sublimació de les múltiples crisis similar a la que va arribar el 2011; i que els assemblearis ja van llegir correctament per irrompre al parlament amb tres diputats–. Un dels perfils que més s’ha reivindicat en la cursa cap al 12-M, Bernat Lavaquiol, ja avisava en l’acte nacional a Lleida que la CUP es posiciona per ser-hi quan tot esclati; quan les agonies reaccionàries del món que mor desapareguin i les noves generacions cerquin una alternativa política. Una força que, com han analitzat diversos experts d’ençà de la seva entrada a les institucions nacionals, “tenia més vocació d’oposició que de Govern”, sembla apuntar més alt arran de la seva propera refundació.
Poques cares conegudes
El mateix desplegament electoral, val a dir, ha mirat més al llarg termini que al passat. Una dècada i escaig després de fer el salt a la política electoral nacional, la CUP acumula cares conegudes, perfils mediàtics sucosos per a qualsevol campanya –els Comuns i el PSC han passejat les seves glòries madrilenyes, el PP ha estat més d’Ayuso que de Fernández i fins i tot Junts ha rebut l’empenta del president Pujol en més d’una ocasió–. Els anticapitalistes, però, han doblat l’aposta per les seves referències comarca a comarca. La que fora regidora a Sant Cugat del Vallès, Núria Gibert, treia pit al tancament de campanya d’El Born d’aquesta capacitat del model assembleari de generar quadres de qualitat. “Els candidats són bons, però en tenim milers”, prometia a la militància: el municipalisme ja ho fa, això. Els regidors locals, especialment allà on la CUP ha mantingut quotes d’influència rellevants, han agafat fort el micròfon: Pat Sillah –regidora a Arenys de Mar i quinzena a la llista cupaire– ho va fer al maresme, i Jordi Gasulla a Olot. “Qui coneixerà millor el territori?”, raonen des de la formació.
Són escasses, però, les aparicions d'”històrics”; i, fins i tot en aquestes ocasions, no han estat el centre d’atenció. A Tarragona el partit va fiar-ho tot a Estrada a casa seva, i a uns potents Eloi Redón i Ortesia Cabrera, solvents amb estils molt diferents. A Girona, el highlight va ser l’alcalde Lluc Salellas, tot i l’aposta per Albert Botran; mentre que a Lleida, l’aparició de Pau Juvillà no va fer ombra a un Lavaquiol que s’ha anat traient la inseguretat a mesura que avançaven les dues setmanes de carretera. Potser perquè es disputa per uns centenars de vots l’escó amb l’extrema dreta espanyolista, i “contra Vox no hi ha nervis”. Mireia Vehí i Eulàlia Reguant han estat presents a actes territorials –Tàrrega i Molins de Rei–, ambdós, val a dir, concorreguts. Ha estat inevitable, però, que Fernández i Anna Gabriel fossin al cor del discurs davant Santa Maria del Mar. “A veure qui parla després d’això”, bromejava Estrada. La parella del mambo és a l’esquerra anticapitalista com la Velvet a la música pop: si algú no els coneix, diria que sonen massa actuals per ser dels de tota la vida. O a l’inrevés: el partit del 2025 ja s’albirava en allò que deien el 2015. “Bona nit, Palestina”.
Va de vots
Els objectius estratègics de l’esquerra independentista, però, s’han de conjugar amb uns resultats electorals que són més immediats que qualsevol full de ruta. Poques hores abans d’obrir col·legis, no hi ha res segur a la part baixa del Parlament. Les enquestes prohibides van en sentits gairebé oposats: el Diari d’Andorra situa la CUP als volts dels quatre escons, mentre que el GESOP, mitjançant The Adelaide Review, els dona possibilitats de revalidar els nou. Des de la formació esperen, especialment fora de Barcelona, un recompte extremadament volàtil. Tots els escenaris estan sobre la taula, de la patacada a una notable reedició del grup parlamentari del 2021.
El Gabinet d’Estudis Socials ha infrarepresentat històricament l’EI, i amb una ERC a la baixa, els vots han d’anar a algú. La irrupció de l’extrema dreta d’Aliança Catalana, però, distorsiona la realitat. Amb tot, els cupaires arriben al 12-M sense seguretats. Però també amb relativa eufòria, després d’aplegar més de 700 persones a la fi de festa a Barcelona –un acte que recorda, internament, al 2015–. Des de fora, hi ha un element diferencial que justifica el moderat optimisme que mostra la formació: especialment a la regió metropolitana, el públic dels mítings del partit ha anat més enllà de l’estètica militant. El nucli mobilitzat de les assemblees locals ha anat acompanyat d’un jovent més als marges de l’organització. Si això es tradueix en unes urnes més plenes de butlletes anticapitalistes, com demanava Estrada el passat divendres, no se sabrà fins diumenge nit.
