La campanya electoral de les eleccions europees ha arrencat amb la ressaca del 12-M encara viva, amb les negociacions per constituir la mesa del Parlament de Catalunya en marxa i, en conseqüència, també les de la investidura del futur president de la Generalitat. Dues qüestions que eclipsen la cursa electoral per a les institucions europees, que intenten reivindicar la importància del que passa a Brussel·les i Estrasburg. La realitat és tossuda, i les dades de participació històriques denoten desinterès per part de l’electorat. En les darreres eleccions, la participació a l’Estat espanyol va ser del 60,73%, una rara avis en comparació dels registres baixos de les últimes dues dècades, que voregen el 45% de participació. La mateixa tendència que a Catalunya, que el 2019 va assolir el 60,9% de participació, pràcticament 15 i 20 punts superiors als registres anteriors.
La catedràtica de Política Europea de la UAB Ana Mar Fernández creu que l’electorat percep les eleccions europees com uns comicis “de segon ordre”, fruit del “desconeixement de l’impacte” que té la Unió Europea en la vida “quotidiana” de les persones. “Sempre són importants, perquè el Parlament de la UE és el colegislador. El 60% de les lleis dels estats membres són lleis d’origen europeu. Des d’agricultura, als transports o la immigració, la intervenció europea és molt àmplia. És el principal legislador de les nostres vides”, apunta l’analista. D’altra banda, el director de l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona, Sergi Barrera, admet que Europa sovint ha debatut “temes més tècnics”, fet que ha allunyat la població, però matisa que el Brexit i la invasió russa d’Ucraïna ha “mediatitzat molt” la UE. Un interès que, a casa nostra, cal sumar-hi la presència de Carles Puigdemont, fet que va donar a les cambres europees més minuts d’informatiu. Un cas similar, apunta Barrera, al que ja va passar a Espanya quan Pablo Iglesias va irrompre el 2014. “Tot ajuda, quan tens diputats o diputades que tenen gran presència social, evidentment, surts més als mitjans”, admet el directiu.
Implicar els joves en el projecte comunitari
Les dades, doncs, demostren que la connexió de l’electorat amb la UE no és més baixa que la que té amb administracions més properes, un fet que preocupa tant els experts com les mateixes institucions europees. En el darrer espot comunitari, creat pel Parlament Europeu per animar els ciutadans a anar a les urnes, diferents persones recorden l’esclat de la Segona Guerra Mundial i envien un missatge “als seus nets i a tota la comunitat europea”. La politòloga Ana Mar Fernández llegeix aquest anunci com un missatge d’Europa als joves, com una manera de dir-los “utilitza el vot, vosaltres no heu conegut això, però hem de treballar col·lectivament perquè no torni a passar a Europa, sobretot ara que tenim tants conflictes oberts”.
En aquesta mateixa línia també treballa l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona, que enguany ha iniciat una sèrie de tallers a les escoles per apropar les institucions comunitàries als adolescents i joves. “En aquestes edats, o et connectes o et desconnectes, per tant, és important tractar el vot, educar en la participació democràtica”, diu Sergi Barrera. El director de l’oficina europea admet que els joves “voten menys que els adults”, però remarca la importància d’apropar-los a les institucions perquè alguns països continentals ja permetran votar a partir dels 16 anys. “És una tendència que s’acabarà implantant i això ens dona pas a parlar-ne a les aules”, indica Barrera.
En tot cas, des de l’oficina analitzen amb optimisme les darreres dades, remarcant que, en els comicis de 2019, la franja d’edat que més va augmentar la seva participació va ser la que va dels 18 als 24 anys; 14 punts més que el 2014. Tot i això, els joves continuen sent els que menys participen en les eleccions, la qual cosa obliga a obrir una reflexió. “Estem generant una política cridanera que s’esgota molt de pressa”, opina el director de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, Oriol Bartomeus, fet que els allunya, diu, de les institucions. Ara bé, això no vol dir que els joves estiguin 100% desconnectats de la política, remarca l’analista; simplement, puntualitza, són perfils de “posicions polítiques més fortes” amb una posició “més esporàdica” vers els partits: en un context de cridòria i confusió, “s’hi acosten poc i, quan ho fan, els dura poc”. Exercint la càtedra, l’expert amplia: “Les enquestes diuen que els joves són els que més dubten, que decideixen el vot quan s’apropa les eleccions. Són votants ràpids, però perquè viuen de pressa, salten d’una cosa a l’altra i així viuen també la política”.
Bartomeus també avisa que és erroni pensar que el jovent no està preparat per votar, més tenint en compte l’interès que demostra tenir per certs temes que, malgrat no formar part de la dinàmica partidista, també són rellevants políticament. “El concepte d’estar preparat és un concepte relliscós. Què és? Conèixer els candidats? Molta gent diu que els coneix i en el fons no sap qui són. Això passa a totes les edats”. En aquesta línia es pronuncia també Sergi Barrera, que en els primers tallers a les aules ha detectat que els joves “demostren interès” i “són europeistes”. “Tenen més interès temàtic pels continguts europeus que pels dels ajuntaments, d’àmbit regional o estatal. No hi ha cap afecció cap a la política institucional, però, en canvi, sí per les polítiques climàtiques, les temàtiques de gènere, la intel·ligència artificial o la lluita contra la desinformació”, detalla el funcionari europeu.
L’inici d’una nova etapa?
Si a escala institucional una de les principals carpetes d’Europa és la connexió amb els joves, en l’àmbit estrictament político-partidista el protagonisme podria recaure en l’extrema dreta, que podria guanyarà pes –això apunten els darrers corrents electorals– en el pròxim Parlament Europeu. La majoria d’experts veuen una tendència a l’alça dels partits ultra a Europa, tendència que a Itàlia s’ha consolidat amb la presidència del govern de Giorgia Meloni o a França amb l’escalada del lepenisme. Un augment que els experts vinculen al consum d’informació de digestió ràpida, incloses fake news. En la línia de Bartomeus, que abans definia la política actual com una cosa que s’esgota ràpidament, Ana Mar Fernández creu que l’extrema dreta és capaç d’expandir “qualsevol notícia de digestió ràpida i de poca profunditat” i així guanyar pes entre l’electorat.
Tot plegat podria obrir una nova etapa a Europa, dominada fins ara amb mà de ferro pel Partit Socialista i el Parit Popular europeu. En un moment en què Europa cada cop agafa més competències –d’aquí la importància d’aquests comicis, insisteixen els experts–, l’extrema dreta està aprofitant un cert “esgotament” de la població amb la globalització. Segons l’experta, l’extrema dreta aprofita aquest cansament per expandir una “onada populista” que els impulsa a les urnes: “Hem començat una fase més proteccionista, fet que hem de vincular amb el creixement del populisme. Això és l’extrema dreta, una forma de populisme que diu a la gent el que vol sentir”, remarca Fernández, que malgrat tot creu que aquesta onada reaccionària no serà tan gran com perquè els dos partits hegemònics perdin el control de les institucions europees. Sigui com sigui, les eleccions del 9 juny, que havien de posar a prova el hype europeu causat pel Brexit o Ucraïna, també van d’això: d’avaluar la fortalesa (o no) d’aquesta onada proteccionista.
