Votació a favor de cinc candidats de l’òrbita convergent -Pujol, Mas, Puigdemont, Turull i Torra- i de dos del PSC -Maragall i Montilla-, amb presència, amb més o menys càrrecs, en governs de la Generalitat de set de les catorze legislatures viscudes d’ençà de la represa democràtica a Catalunya. A més, quatre presidències del Parlament, la d’Heribert Barrera (1980-1984) la d’Ernest Benach (2003-2010), la de Roger Torrent (2018-2021) i la d’Alba Vergés (2022-2023). Aquest és el recorregut parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya fins a arribar al despatx de la presidència de la Generalitat de la mà de Pere Aragonès l’any 2021. Finalitzava el seu discurs d’investidura amb un Visca Catalunya Lliure!, i citant Salvador Espriu: “Si et criden a guiar/ un breu moment/ del mil·lenari pas/ de les generacions, /aparta l’or, la son i el nom”. Aragonés va “guiar” primer acompanyat per Junts per Catalunya i, des de l’octubre de 2022, en solitari per una sortida precipitada del soci que va obligar ERC a buscar noves aritmètiques parlamentàries. Una soledat que, sumada a la desconnexió de la CUP d’aquella majoria del 52%, ha precipitat les eleccions del 12-M després del no dels Comuns a apuntalar els comptes dels republicans amb el PSC.
1980, CiU necessita ERC: presidència del Parlament a canvi
Però anem 44 anys enrere. A les eleccions de 1980, Jordi Pujol aconsegueix la victòria però amb només 43 escons, insuficients també amb les 18 de Centristes de Catalunya-UCD. ERC començava el recorregut parlamentari amb 14 diputats decisius, que va donar a CiU, i a canvi, si bé no va formar part del primer executiu de la represa, va obtenir per al seu líder, Heribert Barrera, la presidència del Parlament de Catalunya. Quatre anys després, CiU arrasava amb 72 escons i ERC patia la seva primera gran patacada, caient fins als 5 diputats. Amb tot, els republicans, i també Alianza Popular, van votar a favor de la investidura de Jordi Pujol, i els republicans van veure premiat el seu gest amb el nomenament de Joan Hortalà -que anys després acabaria a CDC- conseller d’Indústria, càrrec que va ostentar mitja legislatura, fins que va ser nomenat secretari general d’ERC i va plegar.
1988 i 1992: ERC vota en contra de Pujol
Però l’harmonia amb el partit aleshores totalment hegemònic del nacionalisme català es va acabar l’any 1988. Els 6 escons d’ERC, amb Joan Hortalà de cap de cartell, van votar en contra de la investidura de Jordi Pujol, i també l’any 1992, amb Àngel Colom, que pilotava un equip que ja alçava el vol amb 11 diputats. Cal tenir en compte que l’any 1989 es va escollir, en el marc del 16è Congrés Nacional celebrat a Lleida, una nova direcció que va assumir la independència de Catalunya com a objectiu polític. Per tant, ERC havia anat a les urnes olímpiques declarant-se, per primera vegada, un partit independentista. Poc compatible amb el Pujolisme.
Ja el 1995, ERC va repetir cap de cartell i va esgarrapar 2 escons més, fins als 13. El candidat de CiU, que aspirava al seu sisè mandat, se’n va sortir en segona volta amb l’abstenció del PP, del PSC i també d’ERC. Uns mesos més tard, a l’abril, es va tancar el pacte del Majestic entre CiU i el PP, materialitzant un canvi de preferències dels nacionalistes que deixava fora de joc els republicans.
L’aritmètica diabòlica de 1999: o PP o ERC
Quatre anys després, el PSC recollia els fruits dels danys col·laterals del pacte del Majestic i guanyava les eleccions en vots, però no en escons. 50 escons pels 56 de CiU, a qui l’aritmètica diabòlica situava Pujol en un gran dilema: tant el PP com ERC tenien la clau de la seva investidura amb 12 diputats cadascú. El tàndem Pujol-Duran Lleida va escollir la dreta espanyola i va tenir una investidura plàcida en primera volta. Una tria que en el pròxim cicle electoral passaria una factura duríssima al delfí de Jordi Pujol.
L’ideòleg seria Josep-Lluís Carod-Rovira, cap de cartell el 2003 i artífex del salt d’ERC a la cambra catalana, i per efecte directe, captador de vot de convergents decebuts amb l’aliança amb el PP. En aquelles eleccions, ERC va passar de 271.000 vots a 544.000 i de 12 escons a 23. Unes xifres que donaven als republicans la clau de la governabilitat de Catalunya, o dit d’una altra manera, el poder de fer president Artur Mas -castigat amb la pèrdua de 10 escons- o de posar fi a 23 anys de ‘Pujolisme’ investint un president del PSC, que havia tornat a guanyar les eleccions en vots, però no en escons.
El primer tripartit i l’expulsió d’ERC del Govern
Les negociacions es van allargar, i finalment ERC va fer pagar a CiU la seva tria el 1999. El PSC, ERC i ICV van rubricar el Pacte del Tinell, un “govern catalanista i d’esquerres”. Un dels primers gestos de Pasqual Maragall cap a ERC va ser plantejar la necessitat de reformar l’Estatut. En aquell executiu, Carod-Rovira va ser nomenat conseller en Cap de la Generalitat, un càrrec que va deixar només 38 dies després en conèixer-se que havia mantingut una reunió amb membres d’ETA quan ja era al Govern per convèncer-los que abandonessin la lluita armada a Catalunya. Era només el primer episodi d’un govern tripartit que seria un Dragon Khan, amb 8 despatxos per al PSC, 6 per a ERC i 2 per a ICV. La muntanya russa més sonada va ser el maig de 2006, quan ERC va anunciar que votaria ‘no’ al referèndum de l’Estatut.
Sense consultar-ho amb els seus socis, el president Pasqual Maragall va decidir expulsar els consellers i conselleres d’ERC del Govern. Tot just un mes després, i passat el referèndum, el president va avançar les eleccions a l’1 de novembre de 2006 i va deixar clar que no es tornaria a presentar. Tot semblava condemnar aquella primera experiència de govern tripartit…
Torna a guanyar Mas, torna el tripartit
Però no. El 2006, nova victòria de CiU, i novament, ERC exhibeix la clau, que va entregar a José Montilla i els seus 37 escons davant dels 48 d’Artur Mas. Els republicans triaven novament l’eix social per davant del nacional i repetien coalició de Govern, amb retorn a Palau de Carod-Rovira inclòs. De fet, molts dels antics consellers del primer tripartit repetien a Sant Jaume. Les tensions van ser permanents, i l’executiu Montilla no va saber liderar una resposta de país a la sentència del TC contra l’Estatut. Amb tot, el segon tripartit duraria els quatre anys establerts per llei. Per cert, que tres dels consellers del PSC d’aquell govern són ara a ERC: Quim Nadal, Ernest Maragall i Marina Geli.
2010 i 2012: ERC torna a transitar cap a l’eix nacional
En el tercer intent, Artur Mas acaba investit president de la Generalitat amb un soci inesperat, el PSC, que va donar una abstenció a CiU, que tenia 62 escons. Aquell “Govern dels millors” va durar només dos anys, i el 2012 dissolia el Parlament. La raó? El clam massiu de la Diada per la independència, el fracàs del pacte fiscal i la voluntat de Mas de buscar “l’aval del poble” per la nova etapa que s’obria, en referència al tret de sortida del procés. Un gir que va fer que ERC, ara sí, donés el seu aval a Artur Mas, que tot i haver perdut 12 escons, en tenia 50 i els sumava als 21 d’ERC. Però els republicans ni van entrar a la plaça de Sant Jaume ni van obtenir cap contrapartida al Parlament. Això no obstant, aquella legislatura va servir per cosir ferides entre CDC i ERC i materialitzar per al següent cicle electoral la candidatura conjunta de CDC -CiU es va dissoldre el juny de 2015- i ERC: Junts pel Sí. Era l’opció que defensava Mas, temorós d’un sorpasso d’ERC, que de fet, apostava per les llistes paraigua i l’acord al Parlament però no a les paperetes.
Junts pel Sí i primer govern independentista
El 27-S, la candidatura unitària guanya les eleccions amb 62 escons i Raül Romeva (exdirigent d’ICV) de candidat. Però el candidat presentat va ser Artur Mas, i aquí ve la condició que la CUP va posar com a condició: enviar Mas “a la paperera de la història” si Junts pel Sí volia governar. La CUP va donar llum verda a Carles Puigdemont, que va presidir la Generalitat amb consellers de JxSí fins al referèndum de l’1-O. Va ser un període intens al Parlament, amb les lleis de la desconnexió i la unitat independentista. Fins que després del referèndum, amb la declaració d’independència en suspens i després el 155, l’independentisme arriba a les eleccions imposades del 21-D de 2017 una altra vegada dividit. ERC presenta Oriol Junqueras, empresonat, i Junts, Carles Puigdemont, a l’exili. Junts, amb 13.000 vots més que ERC, va tenir 34 escons i els republicans 32. Sumant la CUP, es podia investir un president. La guerra entre Junts i ERC va ser acarnissada al Parlament, amb Roger Torrent a la presidència, perquè tots dos partits proposaven estratègies divergents per afrontar la repressió i investir un president que no podia estar present a la cambra catalana. Plens ajornats i canvis de candidats fins que el maig de 2018, cinc mesos després de les eleccions i in extremis, es va investir Quim Torra i es va formalitzar un govern de coalició amb Pere Aragonès de vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda.
Amb la inhabilitació del president Torra el setembre de 2020 per part del Tribunal Suprem, per no haver despenjat unes pancartes de la Generalitat, desferma una crisi entre els dos socis. El president va considerar que ERC “no era lleial”, després que dies abans, la Mesa del Parlament i el president, Roger Torrent, avalessin la retirada de la seva acta de diputat en resposta a la seva inhabilitació per part de la Junta Electoral Central. “Aquesta legislatura ja no té més recorregut polític i arriba al final. Hem constatat que els dos socis del Govern encarem el camí a la independència de formes diferents”, va etzibar tot anunciant que convocaria eleccions, en plena pandèmia.
2021: ERC recupera la presdència 80 anys després
En el tercer intent, Pere Aragonès seria investit president de la Generalitat, el primer d’ERC 80 anys després de Lluís Companys. ERC, segona força política a les eleccions, i amb sorpasso a l’òrbita convergent per primera vegada, va haver de suar sang per aconseguir el suport de Junts i de la CUP i arribar a la xifra de 74 escons, el 52% dels vots de les eleccions on, per primera vegada, el vot independentista havia superat el 50%. Arrencava una coalició de Govern amb cert mal peu i molta desconfiança. Tanta, que l’octubre de 2022 la coalició es desfeia i Junts per Catalunya abandonava l’executiu i ERC es quedava en absoluta minoria al Parlament amb 33 escons. Prèviament, a finals de setembre el president havia destituït el seu vicepresident, Jordi Puigneró, per una “pèrdua de confiança” després que no l’informés “de les intencions del seu grup parlamentari” de presentar una moció de confiança.
Canvi d’aliats al Parlament
Sense majoria al Parlament, ERC va buscar nous aliats per aprovar els comptes. El PSC i els Comuns li ho van facilitar en els exercicis 2022 i 2023, i quan semblava que el 2024 estava encarrilat reeditant aquest acord tripartit que emulava l’entesa de 2003 i 2006, els Comuns van fer un gir estratègic i van tombar els pressupostos amb el pretext del no al Hard Rock. El no dels Comuns va empényer el president Aragonès a avançar les eleccions de forma precipitada, malgrat que la seva intenció era esgotar la legislatura i arribar a finals del 2024 o principis del 2025.
En el camí dels republicans fins a la presidència de la Generalitat, ERC ha transitat tant per l’eix nacional com el social a l’hora d’investir presidents, opcions que li han comportat etiquetes com “escolanets de CiU” o “botiflers”, en referència, en aquest darrer cas, als dos governs tripartits amb el PSC i ICV. Sigui com sigui, ERC afronta el 12-M amb el repte de capitalitzar l’obra de Govern i retenir la presidència. Amb quin o quins socis? El president Aragonès va assegurar que prioritzava una aliança amb Junts i que ERC no investirà Salvador Illa. Un escenari que passa perquè l’independentisme revalidi la majoria absoluta, o perquè ERC guanyi i pugui triar si es decanta per l’eix social o pel nacional.
