L’oposició al Hard Rock, un eix sovint marginal al conjunt del país, és un pilar central de la presa de decisions electorals al territori que haurà d’entomar l’aterratge del macrocasino. A tocar del circ romà de Tarragona, una contundent Laure Vega, amb un discurs amb cert regust de 2014, atreu els ulls dels vianants. Una dona gran aprofita la primera fila de la finestra de casa seva per afegir-se al centenar de persones que han seguit els anticapitalistes al seu primer míting nacional a la capital del sud català. A la ciutat, on la número 1 per Barcelona Laia Estrada juga a casa, els cupaires han fet explícit el xoc entre les esquerres per una resistència contra els macroprojectes que agafa volada com un dels temes nuclears de la campanya pel 12-M. És a la llista tarragonina, de fet, on s’integra el ja històric moviment Aturem el Hard Rock, el fonament de la lluita del territori ja d’ençà que el projecte s’anomenava Eurovegas.
El que fou portaveu de l’entitat, Eloi Redón, ocupa la segona posició a la butlleta cupaire a la demarcació; l’única, a parer seu, que garanteix un mur contra el nou temple europeu del joc. El no als pressupostos del 2024, una de les banderes electorals dels Comuns després que els de Jéssica Albiach deixessin caure la legislatura adduint un suport al Hard Rock que no era explícit als comptes -a diferència del 2023, que sí que van aprovar-, no serveix per convèncer els representants del moviment social. “Un vot als Comuns no aturarà el Hard Rock, ni cap macroprojecte”, etziba Redón, recordant les aliances amb Esquerra Republicana de Catalunya i el PSC pels comptes curs passat. En aquest sentit, una Estrada que es revela en profeta en la seva terra -com a mínim entre les bases cupaires-, rebla el clau de la desconfiança amb l’esquerra confederal. “Un vot a la CUP és un vot contra el Hard Rock, un vot no subordinat al PSOE”, crida la cap de cartell, tot reivindicant la “utilitat” de la formació anticapitalistes en la resistència contra la privatització dels serveis públics o l’escalada del conflicte nacional. Dues qüestions pròximament vinculades, com recorda Vega: “Quina República construirem si tenim els nostres joves servint paelles ràncies a turistes en macrocasinos?”, qüestiona.
El Hard Rock, queda clar en el discurs de la CUP, és un símbol per a tot un model econòmic que l’esquerra independentista vincula amb els socialistes i Junts, però també amb el president de la Generalitat Pere Aragonès i el conjunt d’Esquerra Republicana, a qui, assegura Estrada, “ja fa temps que coneixem”. Un dels grans greuges que Estrada atribueix a ERC és la llei Aragonès, que va caure el 2020 precisament enmig d’una sagnant oposició dels cupaires. “Volien obrir la porta a privatitzar els serveis públics”, acusa Estrada, que fa bandera dels assoliments del seu partit d’ençà de l’entrada al Parlament l’any 2012. En aquest sentit, han volgut atraure el “vot decebut” dels republicans, a qui criden a no “regalar majories a la dreta”.
Contra el partit del president a l’exili Carles Puigdemont, i també contra el que considera “el pitjor PSC de la història”, la cap de llista celebra les tres cares visibles de la seva formació a la demarcació de Tarragona: el que ja fora diputat al Parlament el 2015, Sergi Saladie, el mateix Redón i l’activista Ortesia Cabrera. “Nosaltres som el poble organitzat”, es reivindica Estrada. Aquest caràcter de base és el que, als seus ulls, vincula el programa econòmic anticapitalista amb el procés d’alliberament nacional, enfront unes “elits que s’hi han apujat quan els ha interessat”.
El PSC d’Inipro i Innova
L’esclat del cas Koldo, la trama de venda fraudulenta de mascaretes que ja s’ha cobrat la vida política de l’exministre de Transports, José Luís Ábalos, ha servit per reobrir en la campanya del 12-M algunes de les ferides que el Partit dels Socialistes de Catalunya creia tancades. Estrada es pot adjudicar, de fet, la maternitat d’una de les grans vergonyes dels socialistes al país: com a regidora a Tarragona, va ser l’encarregada de destapar el cas Inipro, les irregularitats en la contractació de serveis socials públics que impliquen el dominant exalcalde socialista de la ciutat José Félix Ballesteros. Aquest socialisme català, avui representat a la capital del Camp per l’ex-Ciutadans Rubén Viñuales, és, al parer de la CUP, un dels grans obstacles per a l’alliberament social i nacional al país. “No deixarem que els socialistes d’Inipro i Innova ens diguin que no podem somniar”, eleva el to Laure Vega. Cal recordar que, en el cas tarragoní, tant l’ex-alcalde com diversos alts càrrecs romanen imputats i a l’espera de judici; així com el PSC en conjunt, a títol lucratiu. El nou consistori, dirigit per Viñuales, es va retirar el passat desembre com a acusació particular, una iniciativa que van prendre cupaires i republicans l’anterior legislatura.
“La vida al centre”
Saladié, que fa d'”home tranquil” en contrapunt de les enceses candidates barcelonines, resumeix en una sentència l’ideològicament carregat programa cupaire: “Més vida i menys capital”. La cadena de transmissió d’aquesta màxima a les polítiques concretes, per a Vega i Estrada, és l’impuls dels serveis públics, amb un especial focus en els malmesos sistemes sanitari i educatiu del país. “Som aquí per defensar els serveis públics de manera claríssima”, postil·la la cap de cartell, amb una iniciativa que aspira al caràcter “100% públic” de xarxa de salut i escoles. Els enemics, apunta la mira cupaire, tenen molts colors: les retallades del 2012, recorda la candidata en un nou batzac a la sociovergència, “les va aplicar el mercenari de la patronal sanitària Boi Ruiz, però les va dissenyar Marina Geli”. Afegeix, però, Esquerra a aquest paquet: el Govern d’Aragonès ha passat “tres anys sense agenda i desplegant les polítiques del pitjor PSC”.
Al costat d’una Estrada marcadament programàtica, Vega despunta com la veu estratègica del partit. Fora dels acords legislatius i l’activitat parlamentària, la santboiana s’ha marcat com a objectiu “recuperar les grans paraules segrestades pels partits: llibertat, democràcia, bellesa, esperança”. El cicle de mobilitzacions durant el punt àlgid del procés demostra, en l’anàlisi de la número 2, que la societat catalana té prou potencial per assolir els seus objectius, també els socials, quan s’organitza. “Un poble que es va enfrontar a un Estat, ara baixarà les orelles?”, engresca, en ofensiva total contra els espais polítics que vinculen amb l’agenda de Foment del Treball, a qui atribueixen un nou “ara no toca”. Enfront de la gran empresa, tanca l’escena tarragonina una crida a “construir l’agenda social i nacional pròpia”. Una crida que acompanya Cabrera, més falaguera pel que fa al premi que suposa una revolució: “canviar el món és fer-nos més felices, i passar-ho molt bé”.
