Aquest dilluns es compleix un any del 12-M, les eleccions al Parlament que van posar fi a la majoria independentista al Parlament, en passar dels 74 diputats i el 51,2% dels vots que l’independentisme havia aconseguit el 2021, en una fita històrica, a 61 diputats i el 43,6%. A més, el resultat va suposar la victòria del PSC, amb Salvador Illa al capdavant, tant en vots com escons per primera vegada en la història –42 escons i els més de 872.000 vots–. Tot i la victòria, els resultats obligaven el líder socialista a arribar acords amb altres forces per assegurar-se la investidura del seu candidat, que, en un primer moment, sobretot quan el sobiranisme va pactar la designació de Josep Rull com a president del Parlament de Catalunya, semblava complicada. Durant setmanes, va semblar que hi podia haver una situació de bloqueig que portés els catalans de nou a les urnes. Finalment, però, l’acord dels socialistes amb Esquerra Republicana, que havia patit una severa derrota a les urnes, i els Comuns va desbloquejar la situació i Illa va ser investit president el 8 d’agost, el dia que Carles Puigdemont va fer acte de presència al passeig Lluís Companys després de sis anys d’exili i que el fort dispositiu policial va fer impossible que el president a l’exili pogués complir la seva paraula de ser present en el debat d’investidura.
Durant tot aquest any, Salvador Illa i el seu govern han fet gala de recuperar el que consideren la “normalitat institucional” a Catalunya, que s’ha convertit en un oasi socialista gràcies al control que exerceix la formació a banda i banda de la plaça Sant Jaume, on també controlen l’Ajuntament de Barcelona, amb Jaume Collboni d’alcalde, sense majoria, com Illa, però igual de decidit a tirar els seus plans endavant. A més, compten amb el suport del govern espanyol. Una situació que també va acompanyada del suport a l’executiu d’Illa per part l’establishment econòmic i empresarial català –que s’ha evidenciat amb el retorn de seus socials com la del Banc Sabadell– i de mitjans de comunicació.
De fet, el Govern, que ha estat incapaç d’acordar uns pressupostos per a aquest 2025 malgrat que Illa volia tenir-los en vigor l’1 de gener, un fet que els ha obligat a governar a cop de decret i a una negociació constant. També s’ha enfrontat a problemes com el caos constant de Rodalies, que va provocar la reprovació i la petició de destitució de la consellera Sílvia Paneque per part del Parlament, o a la polèmica amb el ja exdirector de la Casa de Perpinyà (Catalunya Nord) i la recent apagada elèctrica. Però res no passa factura a l’executiu socialista, que, segons el darrer CEO, repetiria la victòria de fa un any i es manté estable en una forquilla d’entre 41 i 43 diputats si es tornessin a celebrar ara eleccions al Parlament. Una situació que indica, com el mateix president de la Generalitat ha assegurat, que la legislatura “va per a llarg”.
Experts consultats per El Món consideren que les eleccions del 12-M van suposar la fi de la majoria independentista –molt difícil de recuperar actualment per la irrupció d’Aliança Catalana– per donar pas a un oasi socialista, que amb un perfil baix i amb el suport de l’administració estatal no pateix a la Generalitat. El politòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra Toni Rodon assenyala que “mai un partit havia acumulat tant de poder a Catalunya” perquè, a banda de la Generalitat i l’Ajuntament, també governa a la Diputació de Barcelona, a la de Tarragona i a la de Lleida. “Hem passat totalment a un oasi socialista” perquè “tot els va a favor”, afirma el professor de Ciències Polítiques de la UAB Marc Guinjoan, que subratlla que si se celebressin ara eleccions Illa “tornaria a guanyar”. “El PSC governa amb total placidesa perquè no hi ha ningú que li planti cara” i lamenta que cap grup parlamentari plantegi “una alternativa”. “Illa ha estat molt bo en apropiar-se l’alternativa pràctica que poden dur a terme els partits independentistes perquè vulguis o no Catalunya gestiona molles coses”, subratlla.
“El govern de Madrid li rema a favor”
Andreu Paneque, doctor en Ciències Polítiques i professor a la UOC, també comparteix la idea d’oasi socialista perquè “quan perd rellevància la dimensió nacionalista tornen a imperar les dinàmiques pre-Procés”. I deixa clar que “si hi ha un context en el qual és més fàcil tenir estabilitat institucional és aquest perquè, a més, tens controlada l’oposició amb els pactes a la Moncloa”. A més, Rodon destaca que l’executiu de Salvador Illa va “a remolc” del govern espanyol i “no fa res que posi en dubte el PSOE”. “Té el govern de Madrid que li rema a favor, o com a mínim no li tanca les portes, perquè el premi principal que té el PSOE ara mateix és Catalunya”, afegeix Guinjoan, i també destaca que “els socis de legislatura han callat quan Illa ha anat a Madrid a besar els peus al rei”. “Per a Pedro Sánchez el president de Catalunya és el seu aliat, i no pot fer massa coses perquè si no es tiraria pedres sobre el seu propi teulat”, opina Paneque.
Un govern “autonomista” i de “perfil baix”
Marc Guinjoan exposa que Illa ha mostrat un caràcter “conciliador, autonomista i ha intentat satisfer a tothom”. Segons ell, ha fet “passos rellevants” en temes de finançament i Rodalies. “Actua sense posar-se gaire en problemes, sense exhibir el seu perfil més espanyolista, condicionat pels socis de govern, i, per tant, és un balanç esperable del primer any”, que qualifica de “plàcid”. “El Govern ha viscut un any tranquil amb un president que ha fet el que s’esperava que fes”, considera Paneque, que puntualitza que “Illa és un gestor que no genera grans alts i baixos i és la imatge que Pedro Sánchez volia per a la Generalitat”.
D’altra banda, Toni Rodon sosté que el Govern ha mantingut durant aquest any “un perfil baix, amb un cert lideratge d’Illa, però tampoc un hiperlideratge”. De fet, creu que els consellers són “molt desconeguts” i subratlla que “no hi ha ningú que destaqui i que pugui ser un segona espasa important”. “Se’ns venia que eren uns bons gestors, però de moment això no ho estem veient”, i recorda el caos de Rodalies, l’absència informativa durant l’apagada i el caos de les irregularitats en investigació de la DGAIA, “que ve d’abans, però no s’ha explicat gaire bé”.
Suport de l’establishment i mitjans de comunicació al “partit d’ordre” a Catalunya
D’altra banda, Marc Guinjoan posa en relleu “tots els massatges” que ha rebut el govern de Salvador Illa per part de l’establishment català. En aquest sentit, esmenta el paper de patronals, empresariat, sindicats i també mitjans de comunicació perquè “li remen a favor”, i evidencia que el retorn d’empreses a Catalunya que van marxar pel Procés són “actes clarament polítics”. “El PSC és el partit d’ordre de Catalunya”, diu, perquè “ara mateix el PSC s’assembla més que Junts a la Convergència dels anys 80” i “compta amb el beneplàcit del catalanisme moderat”. “L’establishment sempre rep l’estabilitat com una cosa positiva”, apunta Andreu Paneque. En aquest sentit, el politòleg de la UPF afegeix que “venim d’una època mogudeta i l’establishment, que és conservador per naturalesa i vol mantenir l’statu quo, s’ha trobat amb el PSC, que també és statu quo perquè governa a tot arreu”. “S’han trobat l’statu quo amb statu quo“, conclou.
ERC i Comuns: socis que no planten cara
Tots tres experts creuen que Esquerra Republicana i els Comuns, els principals socis de l’executiu d’Illa des de la investidura, no han plantat cara a Illa per les situacions internes que viuen ambdós partits. En aquest sentit, Paneque expressa que “tenen tants problemes interns per decidir cap on volen anar o què volen ser, que no han estat capaços d’explotar escenaris que els podria haver ajudat a fer-se veure com a partits que poden aportar solucions”. Marc Guinjoan, per la seva banda, té la sensació que “han tingut posicions conciliadores i que no han volgut saltar més enllà d’aspectes puntuals de dissensió”. “Crec que no han plantat gaire cara”, opina. Per a Rodon, els Comuns “no han volgut aixecar molta polseguera amb el PSC, però han intentat colar polítiques públiques que li interessen, com ara l’habitatge”, mentre que els republicans, segons ell, han tingut “un paper força absent i de reconstrucció, perquè s’ha passat l’any amb el procés intern per reconstruir la formació”.
Junts: més pendent de Madrid i de Puigdemont
D’altra banda, els experts assenyalen que Junts per Catalunya, el principal partit de l’oposició, està més pendent de Madrid i a Catalunya té el hàndicap que Carles Puigdemont que, en principi, hauria de ser el que portés la batuta del grup, encara és a l’exili perquè encara no se li ha aplicat la llei d’amnistia. “Fins que no se solucioni la seva situació amb l’amnistia no entrarem en una altra fase”, avisa Rodon, que creu que Junts “intenta marcar una mica més de perfil, però ho fan més a Madrid” perquè és on es negocien “les coses estructurals”. “També podria haver-hi una interpretació més de fons en el sentit que molts votants catalans presten atenció al que passa a Madrid i, per tant, els partits catalans han entès que han de posar més èmfasi allà”, afegeix. Guinjoan també comparteix que l’absència de Puigdemont és “un problema molt important” per a Junts, perquè li manca un lideratge al Parlament. “Els ha costat moltíssim marcar discurs polític perquè s’adonen que van decidir pactar a Madrid i això ve amb conseqüències, perquè ja no ets el partit que diu que no a tot i que l’única solució és la independència”, conclou.
