El relat de l'”Andalusia maltractada” davant una “Catalunya privilegiada” no és nou ni aïllat, forma part d’una tradició estratègica que s’intensifica en cada cicle electoral. Això ha fet que l’anticatalanisme s’hagi consolidat com un actiu que, històricament, ha donat rèdit electoral. En la cursa cap a les eleccions andaluses d’aquest diumenge, 17 de maig, el tauler polític andalús ha tornat a situar la relació entre l’Estat i Catalunya com un dels grans motors de mobilització, sobretot per al PP i Vox que, segons experts consultats per El Món, fan servir aquest tipus de missatge per captar el votant que dubta entre les dues opcions. El candidat del Partit Popular a la reelecció com a president de la Junta d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla, ha dissenyat una campanya que, entre altres coses, té un relat directe: cada euro per a Catalunya és un euro que es perd per a un hospital de Sevilla o per a una carretera de Jaén. Andreu Paneque, doctor en Ciències Polítiques i professor en la UOC, i el professor de ciència política de la UB Jesús Palomar coincideixen en el fet que l’anticatalanisme és una eina política altament rendible i estratègica per a PP i Vox en el context de les eleccions andaluses, i els dos analistes remarquen que aquest discurs no es basa en dades racionals, sinó en la mobilització de les emocions i la creació d’un relat de confrontació.
Durant la precampanya i la campanya que s’ha tancat aquest divendres, aquesta mena de missatges han estat diversos. En una entrevista a Espejo Público el passat 21 d’abril, Moreno Bonilla va fer servir la xarxa de Rodalies de Catalunya com a arma llancívola. Tot i les crítiques internes a Catalunya a una xarxa que acumula incidències i està sumida en el caos, el popular es va permetre afirmar que “es quedaria amb Rodalies demà mateix”, argumentant que “a Catalunya estan connectades les 4 províncies i amb una extensió de gairebé 1.000 quilòmetres, i nosaltres no tenim ni a les vuit províncies i les tenim absolutament deteriorats”. “El que s’ha fet amb Andalusia en matèria d’infraestructures és de jutjat de guàrdia”, va sentenciar. En l’inici de campanya als Jardins de Murillo, Moreno va llançar una predicció apocalíptica per a les arques andaluses: afirma que després del 17 de maig, el govern espanyol “cedirà la recaptació íntegra dels impostos a Catalunya”, un argument que fa servir per demanar un “govern fort” que impedeixi que els andalusos deixin de ser iguals als catalans.
Els missatges contra Catalunya també han centrat part dels dos debat de candidats que s’han fet durant la campanya. Moreno ha acusat directament Maria Jesús Montero, candidata del PSOE i exvicepresidenta de l’executiu espanyol, de concedir privilegis a l’independentisme català, i també basc, només perquè Pedro Sánchez pugui seguir a la Moncloa. L’argument central que ha fet servir és que qualsevol pacte amb Catalunya es fa a costa del finançament que “correspon” als andalusos. Manuel Gaviria, el candidat de Vox, no s’ha quedat enrere i, apujant l’aposta del missatge de Moreno, ha acusat el PSOE de pagar el “xantatge dels separatistes”. El seu discurs ha arribat fins al punt d’afirmar que per als socialistes espanyols “un català val més que un andalús”. Davant aquests missatges anticatalans, el PSOE i Montero s’han defensat a contrapeu, oferint dades i recordant que Andalusia ha rebut més finançament -5.700 milions– i més condonació de deute –19.000 milions– del que el mateix PP havia demanat, intentant demostrar que el “greuge” és una construcció electoral i no una realitat.
L’anticatalanisme deixa en segon pla qualsevol proposta electoral
Per a l’expert Andreu Paneque, aquest fenomen respon a una “nacionalització” de la política espanyola on s’utilitzen elements propis de comicis estatals en l’àmbit regional i subratlla que el PP busca assolir la majoria absoluta apel·lant a “aquest element més emocional a través de l’anticatalanisme per captar aquests votants que encara han de decidir si voten al PP o a Vox”. Segons Paneque, l’estratègia és clara: “Dona’m un enemic i així ja tindré els meus amics al meu costat”. Aquest discurs es basa en una dicotomia emocional molt potent. “Si tu apel·les a l’emotivitat o, en aquest cas, a l’odi és molt més senzill que no intentar convèncer la ciutadania” amb propostes programàtiques, sentencia, i assenyala que és molt més fàcil captar el vot indecís a través de les emocions, a través del populisme, que del programa. Palomar, per la seva banda, també comparteix aquesta idea i afegeix que encara funciona la percepció d’una “Andalusia maltractada davant la Catalunya privilegiada”, i argumenta que aquesta visió té arrels sociològiques profundes, sovint vinculades a la immigració de fa dècades, generant la “idea irracional” com si Catalunya tingués algun “deute històric” amb Andalusia.
Paneque coincideix en el fet que el PP utilitza aquest “silent issue” –terme que fa referència a un tema que actua com un motor de fons que condiciona el vot i l’estat d’ànim de l’electorat– per evitar debats sobre la gestió directa i centrar-se en les comparacions amb Catalunya. En aquest escenari, les promeses de millora dels serveis públics andalusos queden en segon pla davant del greuge comparatiu. La irrupció de Vox ha canviat les regles del joc, forçant el PP a endurir el missatge per no perdre votants en el bloc de la dreta. Paneque adverteix de la dificultat d’aquesta competició perquè ser més radical que el radical és complicat. Per la seva banda, Palomar descriu una mena de retroalimentació on ambdós partits busquen veure “qui acaba dient la més grossa” per captar l’indecís que dubta entre les dues paperetes. En aquesta ocasió, la diana s’ha fixat en la figura de María Jesús Montero. Palomar apunta que el PSOE ha pecat d'”ingenu” en presentar una candidata que el PP pot vincular directament amb els pactes estatals amb el catalanisme. El relat de la dreta és contundent: Montero i el PSOE són els qui “estan posant en perill l’estat espanyol perquè els seus socis són els catalans”.
“Flors” contra “armes de destrucció massiva”
Davant d’aquests atacs, el Partit Socialista ha intentat respondre amb dades i gestió, una estratègia que els analistes consideren poc efectiva en una campanya electoral. Paneque és taxatiu: “Flors, somriures i dades no guanyen a una arma de destrucció massiva”, ja que el PP, a banda de l’anticatalanisme, també està apel·lant als andalusos perquè el PSOE i els independentistes estan “posant en perill” la nació espanyola. Així, i segons, els experts, les dades només serveixen per reafirmar els ja convençuts, i és molt difícil arrossegar aquells indecisos que dubtes si votar-te o no. Palomar, per la seva banda, assenyala que Montero pot ser la millor candidata que el PSOE té a Andalusia, però també remarca que els socialistes poden haver pecat d'”ingenus” perquè també és “la millor candidata perquè vagin contra tu”, en referència al paper rellevant que va tenir amb el “finançament singular” durant l’etapa anterior com a vicepresidenta i ministra d’Hisenda del govern de Sánchez. En qualsevol cas, conclou que, mentre el PSOE es dedica a defensar-se, perd el control del relat perquè Montero “no està parlant del seu programa electoral, sinó que tot allò que diuen els seus rivals a les urnes és mentida”. Està bé que es defensi, però llavors no està parlant de les seves propostes. “Qui es defensa, normalment és més fàcil que li marquin tres gols”, afirma, recordant que en política, qui té la pilota i el relat és qui realment mana en el terreny de joc electoral.
