A Berlín és impossible trobar el búnquer on es va suïcidar Adolf Hitler. Actualment, el lloc exacte on va morir el dictador nazi és un pàrquing desangelat. Els alemanys, intel·ligentment, van creure oportú evitar la possibilitat que aquell espai fos utilitzat com a centre de pelegrinatge pel nazisme i van decidir eliminar-ne qualsevol rastre.
A diferència d’això, a 54 quilòmetres de Madrid, el Valle de los Caídos sembla, avui dia, la Rambla de Barcelona. Turistes d’arreu, visitants curiosos i, lògicament, nostàlgics franquistes s’apropen a la Serra del Guadarrama i accepten pagar 9 euros per trepitjar un mausoleu erigit pel nacionalcatolicisme. Tot i la insistència dels seus gestors en desvincular-lo del franquisme, és evident que aquest emplaçament és, encara, un ostentós monument dedicat a la impunitat de la dictadura. Per vergonya de tots, encara hi descansen impunement i en un lloc privilegiat, José Antonio Primo de Rivera i Francisco Franco.
Un diumenge, a quarts d’una del migdia, es formen cues per accedir, en cotxe, a la vall que originàriament duia el nom de Cuelgamuros abans que el franquisme s’apropiés del paratge. De fet, és l’única alternativa per entrar-hi si no vols haver de caminar quatre quilòmetres amb un bon desnivell a ple sol. A les portes del recinte, flanquejades per diversos membres de la Guàrdia Civil, s’hi acumulen els vehicles sobretot d’alta gamma i s’hi comencen a veure les primeres escenes surrealistes. En plena caravana i amb l’expectació de conèixer el preu d’accés destinat íntegrament a Patrimonio Nacional, un ens públic de gestió cultural, artística i patrimonial, una noia dóna el pit, dreta fora el cotxe i sota un sol de justícia, a un nadó amb pocs mesos de vida. A pocs metres d’ella, dos grans cotxes amb matrícula del Cos Diplomàtic, travessen la porta d’accés. Havent aparcat descobrim que els cotxes són de l’Ambaixada nord americana. Misteri.
Un cop a dalt, la immensa creu catòlica visible a llarga distància es fa encara més intimidadora. Sota els seus peus, una petita muntanya de pedra i diversos edificis d’àmbit religiós. Una abadia i una hostatgeria a l’extrem nord i una basílica excavada a la roca inaugurada pel mateix Franco l’any 1959, al sud. Tot gestionat per la comunitat benedictina de la Santa Creu. A l’exterior de la basílica, just davant de la gran esplanada que caracteritza el lloc, ressalten dos enormes escuts esculpits a la pedra que a primer cop d’ull situaríem indubtablement com a franquistes, tot i que una segona ullada permet identificar que les armes de Navarra no hi són i que, en canvi, sí que hi ha les de les Dues Sicílies.
Així doncs, es tracta de l’escut d’armes dels Reis Catòlics, però amb algunes variacions que no corresponen a l’època. L’escut porta les columnes d’Hèrcules amb les cintes envoltant-les, on hi hauria d’anar el «Plus ultra» i per coronar-lo, la cinta superior a l’escut on el franquisme hi representava el lema «Una, grande, libre». Cap de les cintes duu cap lema gravat, i no queda clara la intencionalitat de tant d’aiguabarreig heràldic, però tant li fa, perquè fins els més nostàlgics cauen a la trampa identificant-lo clarament com un escut franquista. Allà és on el turista es fa més turista i el nostàlgic, més nostàlgic. “Haznos una foto, pero que salga bien el escudo”, li diu un home d’uns 40 anys a la seva mare. Fins i tot, fa fora el seu fill de pla perquè el nano, innocent com qualsevol infant, no pot parar de fer ganyotes davant una estampa tant seriosa. “Que bonito es esto, por Dios”, exclama un senyor d’edat avançada, lluint una gorra amb la bandera espanyola, tot afegint el comentari d’entès en la matèria que “entre semana viene menos gente”.
Ja dins la basílica, preparats per completar el reportatge amb les fotografies de les tombes de Franco i Primo de Rivera, un agent de seguretat ens posa el fre de mà. “Aquí no se pueden hacer fotos”. Cert. Un cartell alerta de la prohibició. Però, els periodistes acreditats tampoc en podem fer?, preguntem. La resposta és clara, sense el consentiment del prior de l’abadia, el pare Santiago Cantera, no es poden entrar les càmeres. “Tendríais que dejarlas aquí, conmigo”, insisteix la senyora, que pel què sembla no es refia gens de nosaltres, després de dir-li que som periodistes. Tothom entra amb la càmera —amb l’advertència de no fer fotos— però a nosaltres ens obliga a deixar els aparells a l’entrada. És el moment, doncs, de conèixer el prior Santiago Cantera i sol·licitar-li l’accés per poder fer unes fotografies.
Agafem el cotxe i anem de l’extrem sud, a l’extrem nord, on el paisatge canvia considerablement. Dos grans edificis —una abadia i una hostatgeria, amb restaurant—, units per una nova gran esplanada d’aspecte trist i descuidat. Gespa mal tallada, bruta, plena de males herbes i uns arbustos mal podats conformen un paisatge digne d’altres temps. Al costat del recinte, un horrorós camp de futbol amb els pals de les porteries rovellats i una petita pista de bàsquet que deixen entreveure la presència d’infants vivint al recinte. Sí, en aquest lloc tant sinistre hi viuen els infants de l’Escolanía de la Abadía benedictina de la Santa Cruz del Valle de los Caídos.
Per la zona, diversos religiosos amb sotana passegen i parlen amb els visitants, alguns dels quals desplaçats a l’abadia per retornar el fill a l’escolania, on hi té el despatx el prior Cantera. Mentre resta reunit, a l’espera de poder-hi parlar, ens dediquem a observar l’atmosfera on es cria la canalla sota una educació «recta i adequada». En un suro, enmig del passadís que separa el rebedor de l’espai de clausura, s’hi llegeix un article d’El Mundo titulat «Niños mimados, adultos débiles: llega la ‘generación blandita’». Feta la cerca, comprovem que es tracta d’una anàlisi relativa a la mala educació “en valors” dels infants en l’actualitat. “¿Mimamos demasiado a los pequeños? Una nueva ola de expertos aboga por endurecer su carácter”, apunta el subtítol. L’article té perles com aquesta: “Hay niños que, al caerse, no se levantan: esperan esa mano siempre atenta que tirará de ellos”.
El prior Santiago Cantera, un cop acabada la reunió, ens confirma que, efectivament, no es poden extreure imatges de la basílica on hi resta enterrat Franco. “Lo tenemos acordado con Patrimonio Nacional. No permitimos fotografias, ni de prensa”, tot afegir que la única excepció seria per fer-hi un reportatge de caire religiós. Certament, la prohibició és estricta. Perquè un cop retornats amb el ‘no’ del prior, ens endinsem igualment a la basílica. Les tombes són tot just a l’altar major, sota la gran cúpula, i després d’haver passat per una gran nau decorada amb amb vuit tapissos de passatges bíblics. Allà, a banda i banda de l’altar, dues làpides amb les inscripcions de José Antonio i Francisco Franco. Totes dues amb flor fresca a sobre la pedra. L’estricta vigilància d’una agent de seguretat ens pertorba. No ens treu els ulls de sobre. Quines coses que l’agent estigui dedicat exclusivament a custodiar la tomba d’un dictador assassí.
En sortir de l’església passem per la botiga de records, òbviament per comprovar què hi venen. Des de rosaris fins a llibres il·lustrats d’història d’Espanya per a nens. Però també pòsters amb arbres genealògics de les monarquies hispàniques, xocolatines, peluixos, rosaris, estampetes, posals… tot molt ascèptic. Però no prou. Ens crida l’atenció un llibre exposat en un lloc privilegiat: España y el Tercer Reich, un títol ben adequat pel lloc on ens trobem.
Tanta ferralla junta ens fa agafar fam i decidim quedar-nos a dinar al restaurant del recinte. Treball de camp, se’n diu: segur que parant l’orella descobrim quina mena de gent decideix passar el dia a un lloc tant sinistre. El fulletó del menú de 13€ va coronat d’una foto de l’enorme creu de pedra i el lema «Viva Galícia» a mode, suposem, de patrocini. L’interior del local és més aviat auster, però preferim dinar a fora per evitar l’horrible olor de fregit que impregna el menjador. Demanem a la barra, on dos guàrdies civils fan el cafè, i esperem els plats a taula. Mentre dinem unes mandonguilles infectes regades amb tomàquet de pot, a la taula del costat no paren de remugar. Estan molt molestos perquè hi ha uns nens prop d’ells jugant a pilota. Enganxem alguna frase al vol sobre l’educació dels nens, una de les quals difícilment la podrem oblidar: «Esto no es Suiza, desgraciadamente. Me siento muy patriota, pero esto no. A los niños los odio, los fusilaría a todos». Paguem i marxem, per avui ja n’hem tingut prou.
Un cop al pàrquing, abans d’agafar al cotxe, ens fixem en un gran 4×4 estacionat. De color verd militar, llueix un gran adhesiu amb la bandera sudista. Al costat tres adhesius més, dos de la BRIPAC (Brigada Paracaidista) i un altre amb una gran bandera espanyola. Tot i això, el que crida més l’atenció és un detall que quasi ens passa per alt. Sota la matrícula del cotxe de gran cilindrada s’hi llegeix un lema que defineix el perfil torrentià del conductor: «Los coches eléctricos son para niños y perroflautas».
Finalment, agafem el cotxe i marxem, encara mig xocats, de tanta impunitat, de tanta banalització i de l’ambient de resclosit del lloc i de la seva gent. Comentem la jugada, apuntem idees per a la crònica i provem d’acostar-nos a un turó proper per fer una foto aèria. Ens resulta impossible, tots els camins estan tallats. Quilòmetres després, ja a l’autopista camí de Madrid, encara veiem aquella creu clavada en mig del no res. Parem a fer la foto i comentem, en veu alta, que aquesta creu l’arrosseguem entre tots des de 1939.
