“No cal demanar perdó per voler que el català i el fet català continuïn estructurant una viua col·lectiva”. Aquesta és una de les conclusions de Dani Cetrà, politòleg, investigador Ramón y Cajal en Ciència Política a la Universitat de Barcelona, en una de les conferències més interessants, intenses i amb més profunditat que s’han viscut en la 58na edició de la Universitat Catalana d’Estiu, l’UCE, que diumenge 23 tancarà les seves portes a Prada, el Conflent. Curiosament, Cetrà ha pronunciat una màster clas en el marc de les jornades de pensament de la Fundació Josep Irla, el think tank d’ERC, que, ben mirat, va molt més enllà que els nous postulats de la direcció del seu partit sobre identitat que els seus líders han expressat en la mateixa edició de l’UCE.
Al capdavall, Cetrà, és un dels investigadors sobre el nacionalisme més respectats per l’acadèmia i que s’ha guanyat la fama de desacomplexar el debat polític amb l’ajuda de la rigorositat acadèmica. Dues condicions que li permeten mutar els debats que els polítics plantegen amb l’eufemisme i el presentisme, en debats sòlids i que superen la prova del nou de qualsevol tesi, la prova del falsacionisme. Tenint present això, Cetrà planteja reivindinca el nacionalisme per reconstruir la nació i proposa eines concretes per revertir el que s’anomenen marcadors de la pèrdua de pulmó de l’independentisme: “la minorització lingüística i la inseguretat nacional”.
De fet, Cetrà ha aportat en la seva màster class oxigen al discurs polític habitual que fuig com un conill de conceptes com el nacionalisme i la identitat. La seva teoria, però, ha començat a fer forat sobretot en els quadres joves d’ERC i que han obligat al politburó de Calàbria ha enraonar d’identitat i de nació i, paral·lelament, a guardar a l’armari la perillosa idea de tractar la catalanitat com “una realitat purament administrativa residencial”, sense tenir present ni la llengua, la cultura, l’imaginari col·lectiu o una manera social d’entendre el món a través de la “centralitzat del fet català” que s’ha “erosionat” en els darrers anys. Tenint sempre present que les “cultures nacionals tenen valor moral” perquè atorguen un “context cultural compartit”, “un marc de construcció vital” així com “institucions, memòria i continuïtat”. En total, “la nació te la fas o te la fan”.
“Assertivitat i obertura”
La fórmula expressada per Cetrà parteix de dos conceptes: “assertivitat” i “obertura” davant els dos reptes contemporanis que pateix la nació. Per una banda, la minorització lingüística -el declivi en l’ús del català, sobretot en franges de joves- amb el benentès que la llengua esdevé un marcador d’identutat nacional. I, per altra banda, “l’erosió de la centralitat del fet català”; és a dir, una hegemonia nacional d’entendre la societat i els valors que ara entra en competició amb l’espanyola com demostra el nacionalisme banal de la selecció espanyola i que, per les circumstàncies polítiques i els poders de l’Estat, el fet català no té capacitat de seduir.
Dos factors generats per tres causes. En primer terme, les eines limitades que ofereix l’Estat espanyol com ara el règim simètric de cooficialitat on només una llengua ha de ser la coneguda o les competències en immigració que no permeten gestionar l’acollida des d’un prisma català. En segon lloc, la transformació demogràfica que és una causa estructural i no presentista. I, en tercer terme, l’afebliment dels canals clàssics de construcció nacional, com ara, que ja no hi ha sèries com Plats Bruts que arropleguin tota l’audiència, o la pèrdua de força de l’associacionisme, o perquè no tenim exèrcit (un conflicte uneix) o no poder competir en competicions internacionals així com diverses decisions judicials a la contra en qüestions com la llengua.
“La nació te la fas o te la fan “
El politòleg proposa respondre als dos reptes sense negar els problemes, sense replegaments i sense una deriva de conversió en una minoria. D’aquí que proposi l’assertivitat i l’obertura. Pel que fa l’assertivitat, proposa ser “clars en la voluntat de continuïtat, una posició cívica i política de ser una nacionalitat”, per això recomana “no adoptar el vocabulari del nacionalisme” perquè és “un error que no ens podem permetre com a nació i, a més, no significa un gir identitari”. “És legítim defensar la continuïtat nacional”, insisteix.
En aquest sentit, recorda que l’acadèmia i la bibliografia conclouen que “les cultures nacionals tenen valor moral perquè proporcionen context cultural, marc de construcció vital i memòria i institucions. En aquest punt també remarca que és “legítim defensar la continuïtat lingüística”. Per això, defensa que cal combatre les “relacions de poder asimètric” -com el sistema asimètric de llengua a Espanya- perquè “la nació o la fas o te la fan”. Per això subratlla que cal “afirmar sense complexes i sense manies la voluntat de continuïtat nacional” i “no assumir la minorització com a inevitable i mantenir la llengua” per això proposa mantenir una “expectativa d’incorporació lingüística per a qui s’estableix al país”.
Per això, no es pot tractar la catalanitat com una “realitat purament administrativa residencial”, d’aquí que raoni que cal “incrementar el gruix de la catalanitat”. “Si a Catalunya ho reduim a ser administratiu no tindrem cap diferència amb Múrcia”, ha afegit. En aquest sentit, remarca que cal “defensar discursos i polítiques nacionalistes en clau de continuïtat”. Però això, no treu que l’assertivitat li complementi amb “obertura” com a “concepte de mantenir la comunitat nacional accessible a qui s’hi vol incorporar”. “La pertinença no depèn de l’origen, no exigeix una identitat única i permet identitats múltiples però pressuposa alguna forma d’incorporació a una vida col·lectiva compartida”, ha argumentat. “Una nació fronteres, però són poroses” i el català és un “recurs que permet incorporar-se al nosaltres”. “La llengua és un bona eina d’adsripció nacional, la pell no es canvia, la llengua es pot aprendre”, exemplifica.
“Cercle viciós i cercle virtuós”
Cetrà, com a bon acadèmica, dibuixa dos esquemes precisos. En una fase, el cercle viciós que implica una “nació minoritzada que fa la pertinença més difícil d’adquirir pot protegir millor el seu nucli, però redueix la seva capacitat de reproduir-se”. En canvi el cercle virtuós suposa, que la nació minoritzada que manté la pertinença oberta i incorporativa pot eixamplar la seva comunitat de parlants i reforçar la seva capacitat de reproduir-se”.
