La repressió pel fiasco dels fets del 6 d’Octubre de 1934 no es va fer esperar. Just l’endemà que el president de la Generalitat Lluís Companys declarés l’Estat català dins la República Federal Espanyola, el coronel d’Intendència Francisco Jiménez Arenas, complint les estrictes ordres del cap de la quarta divisió, és a dir, de l’exèrcit a Catalunya, el general Domingo Batet, entrava a Palau. Jiménez Arenas havia assumit les funcions de president de la Generalitat i, de retruc, de totes les competències que exercien els consellers.
La decisió no va tenir d’entrada una oposició dura. De fet, només el president del Parlament d’aleshores, Antoni Martínez Domingo, en funcions interines, va reclamar la presidència de la Generalitat, al general Batet. Una petició per dues vies, una carta oficial i una altra, amb un to molt menys institucional, amb les que l’aleshores diputat de la Lliga tracta “d’amic” Batet que havia bombardejat, tot i que sense càrrega, l’ajuntament i el Palau de la Generalitat. Així ho certifiquen les missives que tots dos personatges es van intercanviar i que el Món les ha localitzades a l’Arxiu Intermedi Militar Pirenaic, amb seu a la caserna del Bruc, a Barcelona.
De fet, el que la República espanyola va fer amb les institucions catalanes va ser una laminació del poder autonòmic que s’havia aconseguit amb l’Estatut de Núria. Catalunya passaria a ser dirigida per un comandament militar i sota un “estat de guerra” fins el setembre de 1935, amb un interval de tres mesos d’estat d’alarma i la imposició del castellà com a llengua de la Generalitat. És el que l’historiador Manel López Esteve descriu com la “militarització de l’autonomia”. Un procés que va servir per desmuntar l’administració autonòmica i revisar, anul·lar o eliminar tota la normativa progressista o avenços en matèria laboral que el Parlament i la Generalitat de Catalunya havien dut a terme en la curta vida política que tenien. Les cartes que es van intercanviar Jiménez i Batet són concloents amb la responsabilitat de la repressió. Batet és contundent: “Tot depèn del govern de la República”. És a dir, només complia ordres amb uns arguments que ben bé repliquen els utilitzats contra el Procés engegat arran del Primer d’Octubre de 2017.
“Rebelión de la Generalitat- Parlamento de Cataluña”
En un lligall de documents recentment desclassificats en aquest arxiu, s’inclou una carpeta batejada com “Rebelión de la Generalitat. Parlamento de Cataluña”. Un dossier on s’hi fa constar “Escrit del president interí Parlament, Antonio Martínez Domingo, sobre la presa de possessió i instant que li correspon la presidència interina de la Generalitat”. En aquest sentit, Martínez Domingo, era vicepresident de la cambra catalana, arran que havia estat elegit diputat per la Lliga. L’arrest del president del Parlament , Joan Casanovas, per part de les tropes espanyoles, el va convertir en el president interí de la institució.
Precisament, Martínez Domingo, que havia estat alcalde de Barcelona i home de reconegut tarannà conciliador, va decidir reclamar la seva posició institucional, enmig de l’estat de guerra, però de poc li va servir. De fet, amb les seves missives reconeixia de manera expressa l’autoritat militar espanyola a Catalunya, a les que els demanava que fossin comprensius amb les institucions catalanes. Així, segons la documentació a la qual ha tingut accés El Món, Martínez Domingo enviava una carta el deu d’octubre on emfatitzava que el “parlament havia estat totalment aliè” als fets dels 6 d’octubre que defineix com “causes, la notorietat de les quals els consten a vós, general”.
Reconeixement de la nova autoritat i una carta d’amic
A més, destacava que segons l’Estatut d’Autonomia, el fet que ocupés la presidència del Parlament per l’arrest del president i la marxa del vicepresident primer, el convertia en aspirant automàtic a ser president de la Generalitat. “Aquesta comunicació”, afegia disciplinadament, “té per objectiu acudir a l’Autoritat que l’estat de guerra en el que es troba aquest territori atribueix a vós essència per a tot el que es refereix al restabliment de l’ordre públic i a la normalització de tots els serveis dins la legalitat constitucional”. Una admissió amb tota regla de reconeixement de l’autoritat de Batet, fins al punt que definia Catalunya com a territori i no com a país o nació. D’aquí que li demanés a Batet que “tramités les ordres oportunes dins de les seves atribucions per ser emparat en l’exercici del dret” que li corresponia i “en el compliment del deure que les lleis imposen”.
Tot i això, Martínez, amb aquesta carta oficial, en va enviar una altra més informal dirigida també a Batet. De fet, es dirigeix al comandament militar com “amic”. El president del Parlament interí admet que aquesta segona missiva no és una “comunicació oficial”. Li explica a Batet que tot i ser president de la cambra “no sap amb quina amplitud pot actuar”. Així mateix, li fa saber que la seva prioritat és reiniciar les sessions del Parlament i l’adverteix que diversos diputats li han demanat “salons per celebrar reunions”. Amb aquest argument, li demana educadament si “hi hauria cap dificultat” en què Batet li enviés una “disposició per resoldre els dubtes que té” i sobretot “salvar” la seva responsabilitat i “fixés en quina situació actual es troba el Parlament”. Martínez li agraeix una “resposta urgent” i s’acomiada amb la fórmula “Amb tot l’afecte”, amb la seva signatura però amb cap membret ni cap referència del seu càrrec institucional de president de la cambra catalana.
Batet també li contesta amb dues cartes
El general Batet, a qui bona part del sobiranisme l’ha lloat per no esdevenir un sanguinari en la repressió i els combats del 6 d’octubre, a diferència del que va fer Francisco Franco a Astúries, respon a Martínez de la mateixa manera, amb dues cartes, a les que també ha tingut accés El Món. Una primera comunicació oficial i una de personal amb què s’explica amb més franquesa. En la primera comunicació, Batet admet que possiblement la llei li dona la raó, perquè segons l’Estatut, li atorgaria la presidència de la Generalitat interina com a president del parlament en cas d’incapacitat del president de Catalunya. Ara bé, el general declina la proposta i respon que “no pot accedir als seus desitjos”.
En aquesta línia, argüeix que fer cas a les peticions de Martínez suposaria “restar eficàcia a les mesures i prevencions posades en pràctiques” pel directori militar que dirigeix el mateix Batet. I afegeix, “com d’aquelles mesures derivades de les necessitats imposades pels fets i encaminades, com és natural, al bon èxit de la missió que em correspon durant l’Estat de Guerra“. A més, l’avisa que es posi tranquil i prengui paciència perquè pot anar per llarg. Seguint aquest fil, Batet li expressa que no s’aclarirà cap situació “fins que els sumaris que s’instrueixen no se’n dilucidin degudament les responsabilitats que es poguessin derivar d’actes preparatoris o d’execució que haguessin contribuït a la gestació de la rebel·lió que tots lamentem”.
De tota manera, Batet li deixa entreveure a Martínez que la petició no s’ha de dirigir a ell perquè “com autoritat militar considera que és el govern de la República és el cridat a restablir la normalitat jurídica pertorbada, i es limita mentrestant, en ús de les seves atribucions a utilitzar els mitjans legals de què disposa per defensar els drets de la societat i de l’Estat amenaçats per la greu alteració de l’ordre públic que hem patit”. Un argumentari que, casualment, s’ha repetit en les resolucions judicials que sobre el Primer d’Octubre s’han dictat a diversos òrgans jurisdiccionals com el Tribunal Suprem.
“Bon amic”
Amb la carta oficial, Batet li remet una altra, molt més breu i amistosa. També sense cap mena de membret o signatura oficial o institucional. El general es dirigeix a Martínez com a “bon amic” i li diu que li ha remès la resposta oficial i en justifica els termes. “No crec poder fer una altra cosa i per les circumstàncies que el seu bon criteri serà el primer en reconèixer lamento molt de debò no poder accedir al prec que em fa d’autoritzar reunions de diputats al Parlament”, explica.
I torna a recordar de manera molt més directa que qui és el responsable de qualsevol mesura política és el govern de la República, aleshores en mans de la dreta més espanyolista. “És d’esperar que el govern s’ocupi ben aviat de tot això i acordi una solució”, admet amb totes les lletres Batet amb un to que destil·la ganes de girar full de tot plegat. La salutació de comiat també és afectuosa.
Les quatre cartes esbossen la situació política generada per la declaració de l’Estat català, un catalanisme institucional que ha d’admetre la submissió al poder militar, i un poder militar, que tot i la feina per controlar l’espanyolisme dels seus efectius, el seu responsable fa de contenció i recorda que de tot plegat, en són responsables els polítics i no pas els militars. Batet seria afusellat per Franco, per haver defensat la República i Martínez va guanyar el recurs d’inconstitucionalitat presentat davant el Tribunal de Garanties Constitucionals contra el govern de la República per haver intervingut les institucions catalanes de manera inconstitucional.
