Suïssa, la confederació helvètica, va rebutjar atendre la petició del Tribunal Suprem per extradir el president a l’exili, Carles Puigdemont, dues vegades. Segons sengles documents de resposta a la petició del magistrat instructor de la causa del Procés, Pablo Llarena, del 23 de març del 2018 i del 14 d’octubre del 2019, als quals ha tingut accés El Món, la justícia helvètica va descartar tramitar l’ordre de detenció espanyola. En una ocasió va al·legar que els fets descrits com a delicte no eren prou precisos per considerar que també eren delictes a Suïssa. I la segona vegada va interpretar que Puigdemont era perseguit per “un delicte polític”. Un documents que també expliquen la demora de Llarena per reclamar el lliurament i entrega de les exiliades Marta Rovira, secretària general d’ERC, i l’exlíder parlamentària de la CUP, Anna Gabriel.
Les dues peticions van ser ordres de detenció internacional, que s’havien remès a tots els estats firmants de l’acord de Schenguen i integrats en el sistema de cooperació judicial per extradir presumptes delinqüents a través de la base de dades SIRENE. Paral·lelament també es va nemetre les euroordres, ordres de detenció europea que només serveixen entre països integrants de la Unió Europea i per a uns delictes taxats. Les ordres es van emetre per tal d’integrar-les en la base de dades i, així, si Puigdemont o qualsevol dels altres exiliats trepitjava terra suïssa o de qualsevol altre Estat integrat al sistema fossin extradits a Espanya. Tot i així, Puigdemont ha realitzat alguna visita privada a Suïssa sense que hagi tingut cap mena problema.
En concret, el primer dels documents es dirigeix a la Direcció Adjunta Operativa del Cos Nacional de Policia de la Divisió de Cooperació Internacional de l’Oficina del sistema SIRENE. L’escrit respon de forma contundent als formularis de petició de lliurament del president Puigdemont número 439455 per rebel·lió, sedició i malversació. La data de la petició era del 23 de març del 2018, quan el jutge instructor va dictar la interlocutòria de conclusió del sumari i el processament tant dels presos polítics com dels exiliats. Eren, a més de Puigdemont, els exconsellers Clara Ponsatí, Lluís Puig i Toni Comín, –tots tres a Bèlgica–, i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i l’aleshores líder de la CUP del Parlament, Anna Gabriel, totes dues a Suïssa. Tot i que Gabriel només hauria estat processada per desobediència, un delicte que no comporta extradició.
La resposta de l’estat suís va ser prou contundent. Segons la resposta oficial, “els fets relatats en la documentació aportada no concorden amb les condicions de l’article 16 de la Convenció Europea d’Extradició”. Per tant, consideraven que la detenció no era “urgent”. És més, asseguraven que per complir amb el “deure judicial que imposa la doble punibilitat (que el delicte pel que es demana la detenció i lliurament ho sigui en els dos estats)” reclamen que “precisin més la descripció dels fets, és a dir, quin va ser el modus operandi“ de la comissió del delicte. Una manera prou elegant d’exigir a Espanya que fonamentés millor la seva petició perquè el relat dels fets exposats en la petició de detenció no concordava amb cap delicte del codi penal helvètic.
El segon document correspon a les peticions 1126452 i 116453 de les autoritats espanyoles i té data del 14 d’octubre del 2019, el dia que es va publicar la sentència del Procés que condemnava en total a 99 anys de presó nou dels presos polítics. També en reclamava el lliurament de Puigdemont –en cas que anés a Suïssa o a qualsevol dels països de Schengen– per rebel·lió, sedició i malversació. La resposta suïssa no s’està per gaires orgues. “Els informem”, afirma el text, “que els fets descrits no constitueixen –a primera vista– un delicte extraditable segons el dret suís”.
“Els fets descrits semblen ser un delicte polític o un delicte relacionat amb un delicte polític”, assegura la comunicació de la magistratura Suïssa. “Per aquesta raó, una sol·licitud formal d’extradició probablement entraria en l’àmbit d’aplicació de l’excepció de l’article 3 del Conveni Europeu d’Extradició del 13 de desembre de 1957”, conclou la negativa Suïssa a tramitar l’ordre de detenció. Aquest article determina que “no es concedeix l’extradició si el delicte pel qual se sol·licita és considerat per la part requerida com a delicte polític com a fet connex amb un fet de tal naturalesa”.
A la vista d’aquest document s’entén per què l’instructor de la causa va centrar els esforços en les euroordres d’àmbit d’aplicació en les judicatures de la UE, per als eurodiputats Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí i també per a l’exconseller Lluís Puig. En canvi, ha evitat insistir en les ordres de detenció internacional de Rovira i Gabriel tot i conèixer que tenen establerta la seva residència a Suïssa.
De fet, el 19 de juliol del 2018, quan el Tribunal Schleswig-Holstein va decidir no lliurar Puigdemont pel delicte de rebel·lió i va comunicar que només permetria la seva entrega si era jutjat per malversació, Llarena va retirar les euroordres i les ordres de detenció europea i internacional (una per a cada exiliat), entre les quals s’hi comptaven les de les dues independentistes exiliades a Suïssa. Ara bé, Llarena les va reactivar un cop tancada la instrucció i dictada la interlocutòria de processament en rebel·lia dels sis exiliats, alhora que la sala II del Tribunal Suprem dictava la sentència que condemnava per sedició els nou presos polítics amb penes que sumades arribaven a 99 anys.
La causa italiana, és a dir, el fiasco de la detenció a l’Alguer del president Carles Puigdemont, que no va arribar ni a 24 hores, ha deixat al descobert aquest document que acredita una altra bufetada judicial a Espanya. Suïssa s’afegeix així a la llista d’Estats que han dit no, negre sobre blanc, a lliurar independentistes a la justícia espanyola. Una llista que es complementa amb Itàlia, Bèlgica, Escòcia, França i Alemanya, entre altres estats on per exemple Puigdemont o l’exconseller Gordi han tingut activitat, com ara Dinamarca, Finlàndia o Suïssa.
El gruix jurídic de les dues respostes suïsses esdevenen vitamines per a la vista que se celebrarà dilluns vinent, 4 d’octubre, a Sàsser, davant el Tribunal d’Apel·lacions Regional de Sardenya que ha decidir sobre l’extradició. El fet que un Estat com Suïssa conclogui que el president Puigdemont és perseguit per un delicte de caire polític és, per a la seva defensa, dirigida per Gonzalo Boye, un argument definitiu a la seva tesi que són perseguits com a “dissidents polítics d’una minoria nacional”.
