A mesura que avança la negociació per la investidura de Pedro Sánchez en què una llei d’amnistia per als independentistes represaliats per la justícia espanyola arran de l’1-O, surten veus que s’hi oposen. A més del PP i de Vox, hi ha sectors de la vella guàrdia del PSOE –amb Felipe González i Alfonso Guerra al capdavant– i de la judicatura. Aquest dimecres s’ha sabut el moviment que han fet, ja formalment, vuit vocals del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que demanen un ple per rebutjar l’amnistia. Totes aquestes posicions ignoren el paper històric de l’amnistia, que ha estat una recepta per a la pau social, per a l’estabilitat política i per a solucions superació del passat en molts països. Hi ha hagut amnisties històriques al mateix l’Estat espanyol i n’hi ha de molt recents a Europa. Però, precisament, els estats de tradició jurídica continental i que van ser feu dels grans feixismes europeus, també han utilitzat l’amnistia per normalitzar situacions o encarar noves fases polítiques amb la protecció de tenir el full de serveis net, després d’episodis molt negres de la història. Fins i tot es van arribar a acceptar amnisties de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista.
L’exemple més proper són les amnisties de 1976 i de 1977 a Espanya, com a punt de partida de la Transició. Però la Itàlia postfeixista i l’Alemanya postnazi també van utilitzar aquest mecanisme. No només per a la reinserció de molts feixistes o nazis, sinó també per retirar responsabilitats penals als condemnats per la seva tasca d’oposició als règims feixistes. En concret, van ser tres amnisties a Itàlia i dues grans amnisties de la República Federal d’Alemanya. Durant els anys 70, en aquest país va emergir la polèmica dels mitläufer, el terme amb què s’identifica la població que va restar indiferent i silenciosa a les atrocitats nazis, però que també va ser víctima de la gran ofensiva aliada. Alemanya i Itàlia, per tant, són dos casos on l’amnistia es va considerar un bàlsam històric després d’un veritable règim de terror. Amnisties històriques que la Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez Salinas, ha inclòs en un esborrany explicatiu sobre la constitucionalitat de la mesura.
Itàlia, tres amnisties
A Itàlia, la gran majoria dels feixistes de la República Social Italiana, igual com alemanys de la Werhmacht i de les SS, no van ser perseguits gràcies a tres amnisties. La primera es va aprovar el 22 de juny del 1946 i es va batejar com l’amnistia Togliatti. Aquesta llei es va aplicar a tots els delictes comuns i polítics, i s’hi van incloure els delictes de col·laboracionisme amb l’enemic i la cooperació en homicidis. Aquesta amnistia tenia uns límits temporals i fins i tot geogràfics. En concret, afectava els delictes comesos al sud de la península entre el 8 de setembre del 1943 i l’inici de l’ocupació militar aliada en el centre i nord del país.
La segona amnistia es va anomenar Pella i es va aprovar el 18 de setembre del 1953. Es va aplicar a tots els delictes polítics comesos abans del 18 de juny del 1948. La darrera va ser l’amnistia Moro, del 4 de juny del 1966, que va servir per als delictes lleus amb una pena inferior a tres anys de presó i que van ser comesos entre el 25 de juliol del 1943 al 2 de juny del 1946. Totes aquestes amnisties s’emmarcaven en el canvi social i polític obligat a Itàlia després de la derrota de la Segona Guerra Mundial i l’esfondrament del règim feixista. Les persecucions polítiques i les condemnes a persones, grups i partits opositors durant el mandat de Benito Mussolini van ser incomptables.
Així, en aquest context les amnisties incloïen el perdó dels delictes polítics, és a dir, eliminava la responsabilitat penal dels condemnats per oposar-se al règim feixista i les seves accions. En el mateix paquet, també hi afegien, en alguns casos, reducció de penes per condemnes de delictes comuns, molt severament castigats durant el règim feixista.
Alemanya, d’arrestos massius a amnisties
A partir de la primavera del 1945, amb la victòria aliada sobre el nazisme, es van registrar arrestos massius a Alemanya per part dels aliats. Els càlculs apunten que unes 300.000 persones -entre antics funcionaris, militars i membres de les SS– van ser empresonades. Una xifra relativament baixa, si es té present que el partit nazi tenia vuit milions d’afiliats, i tots podrien haver estat encausats en processos sumaríssims de col·laboracionisme amb el règim d’Adolf Hitler, però logísticament era impossible.
En tot cas, els aliats van decidir jutjar els casos més greus, l’any 1945 amb un tribunal internacional. Són els coneguts Judicis de Nuremberg, que va comportar penes per a 24 alts càrrecs del nazisme, en una justícia impartida per diversos jutges i juristes de les forces aliades. Tot i la magnitud i la brutalitat de l’Holocaust, hi va haver pocs processos davant de tribunals militars per jutjar metges, funcionaris o empresaris que havien col·laborat de manera entusiasta amb el règim. Tots aquests judicis es van celebrar entre 1946 i 1949.
Desnazificació, perdó i mitläufer
Segons l’estudi La justícia transicional a Alemanya de 1945 i després de 1989, de Sanya Romeike, cal tenir present que entre el 1945 i el 1950 es va dur a terme un intens procés de “desnazificació”. Una política que, tot i que molt famosa, no va ser prou eficaç perquè bona part de la població afectada ho titllava d’humiliant i, a més, s’entrebanca en problemes d’eficiència. Finalment, hi ha un canvi general amb la creació de la República Federal d’Alemanya (RFA) el 1949 i l’arribada de Konrad Adenauer al poder. Una de les seves mesures més immediates va ser suprimir els programes de reeducació i desnazificació per “inviables” i per poc comprensius amb el que havia passat.
D’aquí que es plantegés una normativa amb l’amnistia de fons. La primera va arribar el 1951, amb la readmissió de 300.000 funcionaris i soldats professionals. Tres anys més tard va arribar l’amnistia del 1954, que va suprimir el programa de desnazificació. Aquesta amnistia va ser l’equivalent a una amnistia general. De fet, amb aquesta llei va disminuir substancialment el nombre de casos que arribaven als tribunals i les investigacions. Per exemple, el 1949 es van registrar 1.465 processos; el 1950, 957; i el 1951, només 386. El 1959 es van obrir 22 processos.
Més enllà de la nova legalitat, la RFA va assumir la idea marc que durant el règim nazi era “molt difícil desobeir determinades ordres”. Una idea que suposava una certa comprensió l’enorme responsabilitat d’encobrir silenciosament els crims que cometia el nazisme. Aquest corrent sociològic ajudava a diluir les conseqüències sobre els alemanys que no van prendre partit pel nazisme però que tampoc van fer res per oposar-hi. És el que es coneix com una amnistia moral, que es va materialitzar l’any 1970 amb la teoria dels “mitläufer”, els alemanys que van conviure amb el nazisme, però no s’hi van oposar materialment i que van ser víctimes de la repressió aliada.
